Lluís Badia

En el món que vivim, el cert és que veure un exemple de servei com el que suposa CARITAS, amb la seva tasca, pel que més pateixen, es converteix en una esperança per seguir intentant buscar alternatives viables per un futur complicat, a on la negativitat no pot convertir-se en quelcom quotidià en el nostre viure de cada dia. És indiscutible la tasca de motes ONG que sense demanar res a canvi, fan un treball social en bé de la comunitat, molt envejable, per tant ara que es publicita la tasca de Caritas Diocesana es pot valorar objectivament l’esforç de quasi mil voluntaris a les nostres contrades que, amb la seva feina fosca, ajuden als que són més castigats per l’actual marc general econòmic. Malgrat l’exemple que suposa en sí mateix, crec que a més tot això ens hauria de servir per ser conscients d’una feina a la que s’hi pot fer una aportació objectiva, cadascú des de les seves disponibilitats particulars, i per tant, sumar des de l’anonimat, per ser una via que no hauríem de deixar passar, si realment podem mitigar d’alguna manera la situació d’algú; més a prop nostre del que podem sospitar. En una convivència social a on sembla que cadascú “va per ell, sense importar-li el que li passa al veí més proper”, seria bo poder-nos aturar i meditar de com afecta la situació actual a molta gent, en cap cas responsable de la disbauxa consumista dels darrers anys; segurament la conclusió seria que solament des de la conscienciació mútua es podran buscar les sortides necessàries per trobar respostes de futur amb un mínim percentatge d’optimisme. La pobresa que cada cop “atrapa” a més dels nostres conciutadans no pot convertir-se en una gestió “ja descomptada”, i per tant, assumida com normal, així des de la reflexió i el petit sacrifici particular serem capaços de sortir-nos, trobant alternatives passibles que ens suposin sobreviure amb dignitat els propers anys, inclusiu aquells que avui es troben en el llindar d’un model de supervivència, impensable només fa uns mesos. Tornant a la referència del que porta a terme CARITAS, també crec que seria el moment que des de les Administracions es reflexioni si és suficient el suport que se li dona, o bé s’han d’incrementar els seus mitjans, estic segur que superat el camí de la despesa pública “fàcil” aquesta és una partida pressupostària que demana a crits la seva ampliació, especialment, en el ferm convenciment, que el balanç que presenta, “ahir, avui i demà” suposarà l’única “salvació terrenal” pels que segurament ja han esgotat altres esperances de salvació.