Lluís Badia

Independentment dels “simpàtics” acords de política d’aparador, denominador comú de qualsevol govern, si bé amb una quantificació molt a l’alça als darrers mesos, les diferents declaracions i actuacions dels nostres representants sembla que no siguin molt adients per la greu realitat que afecta a molts dels nostres conciutadans, que es veuen sotmesos a un nou model de convivència, cada cop més complicat, i amb poques alternatives de superació, al menys a curt termini.

Les decisions, més voluntaristes que realment efectives, preses fins la data per donar un impuls que ens permeti sortir amb garanties de l’esvoranc en que estem instal·lats, en poques ocasions han afectat el que és la línia de connexió més directe entre la ciutadania i el propi poder polític, els ajuntaments, els quals s’han quedat aïllats, en el que hauria de ser la seva capacitat d’oferir alternatives al problema. Els rius de tinta, les tertúlies, les diferents opinions periodístiques que s’han anat publicitant, suposen “lloar o criticar” les actuacions del govern central quasi de manera exclusiva, obviant la tasca que pot portar a terme el poder autonòmic, i sobre tot el que suposen el executius municipals.

Segurament tots voldríem tenir el “menú” per solucionar la crisis, però certament aquest és un tema a on la dinàmica internacional global té el seu pes al mateix, a part de que sí existeixen determinades mesures, competència exclusiva dels governs dels diferents Estats, que a casa nostra no s’han portat a terme al seu moment, en base una lectura més en clau política i electoral que de decisió econòmica de futur en base a les dades objectives que s’anaven coneixent..

Tornant a la qüestió municipal i les seves possibilitats en el tema, em permeto fer una relació de propostes, algunes de les quals també esmentades per altres institucions, que poden ser “rebutjades o criticades”, però que en tot cas volen ser una aportació de bona fe per damunt de la pròpia dinàmica partidista:

-Liquidació de les factures a creditors municipals en un termini no superior a 30 dies des de la seva recepció. Delimitant com objectiu, el finançament tàcit de les entitats privades a la pròpia administració, en base la càrrega del propi retard de cobrament i la liquidació d’impostos per avançat.
-Reducció dràstica de partides pressupostàries supèrflues, publicitat – festes – subvencions injustificades en moments de crisis.
-Creació d’un nou fons municipal, a compte de la reducció de partides abans esmentades, per l’ajuda als més necessitats, famílies i persones sense percepció econòmica de cap tipus. Fixació urgent de mecanismes per fer-ho possible.
-Plantejament urgent de mesures fiscals en favor dels autònoms i petita empresa, concretada amb la concessió d’ajornaments de la seva càrrega fiscal municipal global, impostos locals – IBI – etc.; a un termini de 3 anys.
-Potenciació de la contractació municipal a empreses locals, buscant defensar al màxim la localització a l’hora d’escollir els proveïdors.
-Paralització dràstica d’execucions i inversions no urgents pel que fa a la reducció i contenció del dèficit municipal.
-Congelació de sous, si no reducció dels mateixos, pel que fa als càrrecs, grups i persones de confiança, polítics, a càrrec de l’administració municipal.
-Reducció de la disponibilitat de despesa directa (targetes de crèdit) als alcaldes de manera exclusiva.
-Atorgament o increment d’ajudes a entitats com Cáritas, a l’hora de portar a terme una tasca existencial vital per una part de la nostra societat.
-Congelació del cost de serveis de primera necessitat, llum – aigua – gas, assumint si cal els propis increments produïts en base a convenis amb les companyies de referència, especialment per aquelles famílies amb problemes de liquiditat.

En definitiva, crec que les qüestions esmentades podrien ser un punt de partida, per atorgar a aquells governs més propers, un protagonisme en positiu al que no hauríem de renunciar sota cap concepte.