Lluís Badia

La Ministre de Foment, especialment coneguda per la seva incompetència en assumptes com el caos aeriportuari a Barcelona, la crisis permanent del servei de rodalies Renfe a la capital de Catalunya, la nul·la assumpció de responsabilitats en polèmiques con la fallida de AIRMADRID, la prepotència a l’hora de buscar sortides a temes puntuals d’infraestructures vitals, etc., ha fet fa uns dies, unes declaracions públiques lloant el model de AENA a l’hora de valorar la gestió del sistema de aeroports a Espanya.

Certament, les declaracions de la Sra. Álvarez, que contradiuen frontalment els posicionaments dels socialistes catalans, posant inclòs en entredit determinades declaracions del propi President del Govern, són una nova mostra d’immobilitat de la màxima responsable de les infraestructures de l’Estat, que manté un posicionament clarament enfrontat al que vol unànimement la societat catalana, en tots els sectors que s’han pronunciat al respecte, siguin polítics, econòmics i socials.

Estem, per tant, davant d’un greu problema a l’hora d’implementar un model vital pel futur del país, que es veu condicionat clarament per un centralisme que no és capaç d’entendre els arguments d’eficàcia i competitivitat imprescindibles per gaudir d’unes infraestructures aeriportuàries amb possibilitats de competir en els mercats internacionals aeris, amb totes les seves variables.

Per altra banda, sembla que també oblida la ministre a l’hora de posicionar-se en un tema de tant rerafons econòmic, el propi contingut del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya vigent, que és obviat sense cap problema en una clara mostra de desconeixement d’una realitat jurídica, que per moltes raons és imprescindible que es comenci a aplicar sense més demores.

Ens trobem, novament, en la constatació d’un model polític que oblida clarament l’estructura de l’Estat que ens hem donat, i que sembla que solament és aplicable en determinades competències menors, però que a l’hora de decidir els grans temes, posa el fre sense cap rubor, pel propi perill que l’assumpció d’aquests punts pot comportar per alguns, més lligats a les analgames d’interessos centrals que a la realitat global del segle XXI.

Esperem que el posicionament ministerial no suposi cap fre a una realitat que no pot ser novament retardada en la seva decisió urgent, ni que trobi “sortides dissimulades” que no afrontin el problema amb tot l’abast necessari, imprescindible per la seva viabilitat futura; caure en un parany que només opti per “salvar” el tema teòricament i “políticament”, suposaria un greu perjudici amb conseqüències irreparables.

En definitiva, el que ens juguem és consolidar un model, clarament ineficaç, o escollir la via d’un nou camí que permeti la implicació de tots els que realment aposten els seus legítims interessos, per trobar una capacitat de resposta que sàpiga oferir solucions reals; el repte és aquest i cap altre, parlem clar, i valorarem els compromisos i avals de tots els implicats com única opció de futur exitós.