Lluís Badia

En els debats permanents en que es busca el disseny futur de Catalunya com a país, des de visions ben dispars, el cert és que, ens agradi o no, la implicació de la majoria de la ciutadania és més aviat minsa, segurament per raons ben diferenciades segons els sectors ciutadans que s’analitzen, però també pel propi desencís del que suposa la pròpia dinàmica política, amb les seves frustracions i incapacitats. Però és imprescindible, per parlar amb garanties d’aquest demà, que es busquin, i es trobin, les formules per poder fer que la gent sigui conscient de tot el que es planteja, i molt especialment de com li afectarà com a persona una novedosa situació.

És inqüestionable que la desinformació que té la nostra societat és un tema objectiu, que no mereix apel·lacions per molt que es busquin, així, la gent que llegeix la premsa no arriba al 12% de la població, però el que és molt més greu, és que els que se senten interessats per “la cosa pública” tampoc superen el 15%; estem per tant davant de la consolidació d’un model “passota” que es concreta amb una abstencionisme galopant sense límits.

La situació que es donava als anys 70 que comportava la implicació real dels ciutadans en tot el que significava la superació d’una època , però molt especialment l’aposta pel que es volia que fos el futur, ha quedat superada per una dinàmica on cada cop és més difícil trobar l’interès conjunt de la societat en els temes públics.

En base a tot l’anterior, tampoc crec que sigui acurada l’estratègia d’altres models de democràcia que donen com a bo que la participació electoral no superi mai el 50%, o inclusiu menys, doncs això suposaria renunciar a la voluntat de molts que es veurien definitivament aparcats en la seva capacitat d’influència.

Crec per tant imprescindible que busquem les autèntiques raons de que el nostre entorn “apolític majoritari” cada cop estigui més convençut que “mani qui mani” és el mateix i que les conseqüències personals tenen poques possibilitats d’èxit, independentment de qui estigui al front del país. És fonamental que es pugui fer arribar als futurs electors que la gestió de la cosa pública no pot ser igual per tots, que les expectatives del país poden modificar-se segons qui lidera, que les polítiques econòmiques no són unitàries si no que depenent de qui realment mana, que el tractament del terrorisme o la immigració tenen formules de solució i control diferenciades depenent de qui les implementi, etc., és a dir, que no tots som iguals, i que depenent de les decisions s’incideix sobre el nostre propi estat de benestar.

També seria important per recuperar aquesta credibilitat perduda, el ferm compromís de tots “els caps polítics” de “no mentir”, de complir els compromisos amb totes les conseqüències, i sobre tot, de baixar a la concreció dels temes, aparcant les generalitats dels programes per l’especificació de les actuacions a portar a terme; saben trobar les formules adients per reclamar les responsabilitats quan això sigui necessari, amb costos tangibles.

Tots aquests suggeriments, als que hi podem afegir molts més, tenen, a més, la necessitat de ser publicitades sense partidismes si realment volem tornar a trobar la il·lusió de la gent, i sobre tot han de ser assumides amb la importància que li puguem donar a les mateixes, com a base d’un futur nou amb transcendència personal. No podem seguir incidint en la incapacitat de resposta, en la potenciació de la política de despatx, o en el “maquiavelisme” com a concepte consolidat en la tasca política.