Lluís Badia

Un dels temes més discutits a l’hora de la implementació de mesures econòmiques per fer front a la crisi, ha estat les ingents ajudes fetes al món de la Banca, amb crítiques de tot tipus, i amb difícils i complicades explicacions per part del poder polític “de torn” a l’hora de donar compte de les raons de l’actuació portada a terme.

Independentment de la bondat o no de les iniciatives esmentades, dintre d’un context econòmic global, el cert és que, malgrat l’ajuda feta, la realitat posa de manifest que les entitats financeres han tancat “les aixetes del crèdit” per la gran majoria de petites i mitjanes empreses, el que ha suposat l’entrada en fallida tècnica de milers d’emprenedors que s’han vist apartats, sobtadament, del crèdit que feia possible la seva viabilitat.

Sense voler discutir la necessitat o no de la decisió pública de suport bancari, el que no té cap explicació és que aquestes entitats, hagin aplicat aquestes ajudes a arreglar els problemes que elles mateixes, amb la seva nefasta gestió, havien provocat en els darrers anys. Per no esmentar l’escandalós tarannà de molts dels seus directius amb sous multimilionaris malgrat la negativa feina feta, per cert a pagar amb els “diners de tots”.

Davant la situació exposada i la manca de liquiditat als mercats, provocada per les estratègies particulars d’aquells que ho haurien de garantir, crec que és urgent fixar les formules que calguin per què el crèdit torni, si no volem acabar desmantellant un equilibri social que cada cop està més en perill. L’exigència a que es torni a la liquiditat només pot ser fruit d’exigències concretes per part d’aquells que tenen la cura del control d’aquestes entitats, fer-ho a curt termini hauria de ser un objectiu irrenunciable.

Son evidents i necessàries determinades retallades en els pressupostos públics, però el que no és de rebut, és que, malgrat les ajudes fetes al món financer, aquest renunciï a fer el que li toca, cosa que suposaria la consolidació d’una recessió inacceptable; que a més no podríem entendre des d’una gestió de govern que hauria de ser el més transparent possible en decisions com la referida.

En els articles, opinions, declaracions dels darrers mesos, es produeix, de manera repetitiva, la referència permanent a la necessitat de fer tasques de govern a on la trobada de l’equilibri pressupostari és un fet irrenunciable, especialment pels que tenen el poder, i en menor mesura, per part d’aquells que avui son a l’oposició. Inclusiu es justifica, amb arguments molt sòlids, la necessitat de fer una millora de la gestió, que es fonamenta en l’austeritat, portant a terme reduccions de despesa, amb greus problemes d’entesa per part dels que son perjudicats directament. És més, a vegades, els executius es veuen obligats a determinades decisions, molt doloroses socialment, com única alternativa viable davant la manca de tresoreria.

En cap cas poso en discussió la necessitat d’aquestes polítiques, que crec que s’han d’explicar amb la màxima transparència, buscant l’entesa per damunt del fàcil enfrontament entre les parts implicades, ara bé, a més de tot això, crec que hem de ser conscients que solament amb la reducció pressupostària no ens sortirem i, per tant, seria bo que a més de “fer el que toca”, també es comencés a “mirar” el mig i llarg termini a l’hora d’implementar polítiques que permetin superar el moment que vivim, evitant caure en un parany que ens pugui portar a l’ofec econòmic permanent.

Segurament son indiscutibles moltes de les mesures emprades, però també hauríem de fer possible abordar, sense reserves, altres actuacions imprescindibles que poguessin convertir la situació actual de “reducció del model d’estat de benestar” en un parèntesis que hem de superar, un cop la situació econòmica torni a la senda del creixement. Per tant, a què esperem a deixar sense efecte totes aquelles despeses que no serveixen per res, eliminar les prebendes d’alguns, atacar el frau que suposen els grans capitals (SICAV) o inclusiu afrontar el desbaratament dels paradisos fiscals a data fixa, com una proposta amb objectius específics?. Certament, la qualificació d’aquestes actuacions ens “obriran els ulls”, per l’ingent volum que suposen en sí mateixes; deixant de costat les pures “accions de maquillatge” que suposen determinades decisions, més properes a l’espectacle mediàtic que a l’efecte recaptatori real.

Conseqüència de tot l’anterior és que, a més de “treballar la cosa pública” amb el màxim rigor i transparència, com crec que es fa, encara que no es vulgui entendre per part d’aquells que son una part important del problema, també seria bo començar a valorar les iniciatives urgents que puguin donar resposta a aquella part de la nostra societat que és capaç de crear llocs de treball, i aquí seria urgent posar els mitjans per fer-ho possible, així, la tornada del crèdit com clara contraprestació a les pròpies aportacions econòmiques públiques fetes a la banca, hauria de ser un fet a data fixa; la concreció de mesures objectives per facilitar la creació de feina o la potenciació de formules de suport als joves emprenedors, són qüestions inajornables.

No podem quedar-nos amb l’aprimament exclusiu dels pressupostos públics, hem de començar a exigir també aquestes altres vies, imprescindibles, per superar un mal moment i garantir que el país té futur, com objectiu fonamental de qualsevol feina de govern que vulgui il•lusionar des de la credibilitat del bon treball a fer.

Crec fermament en el futur, si realment som capaços de dissenyar estratègies que permetin tornar el crèdit a una societat que, en cap cas pot sentir-se abatuda per un model caducat per la seva insostenibilitat financera, però també per la desfeta moral a que ha estat sotmesa els darrers any.

Amb un any de Govern Mas, amb encerts més importants que els errors que hagin pogut cometre, bo seria fer una valoració, evidentment subjectiva, del que hauria significat si, en lloc de guanyar les eleccions catalanes, CiU hagués obtingut el suport democràtic l’opció del candidat Montilla i tot el que representava com opció socialista – independentista – post comunista.

Evidentment quina hauria estat la resposta de govern, del suposat renovat tripartit, davant l’evidència de manca de recursos, l’incompliment dels pagaments del govern amic del PSOE, o inclusiu, la imprevisió pel que fa a determinades partides pressupostàries del Conseller Castells, fora de la realitat objectiva que avui tenim plantejada?. Segurament la resposta és ben evident, “modificar el seu discurs”, per responsabilitzar a tercers de la crisi, de la manca de previsions i de la despesa incontrolada; malauradament, darrera de la queixa haurien hagut de prendre una sèrie de decisions concretes, i quines serien?.

En el panorama posat de manifest, el que és indubtable, és que les opcions avui a l’oposició, poc tindrien que oferir, qüestió que queda perfectament posada de manifest en el manca d’alternatives reals que poden donar, a part del missatge ideològic al que ja ens tenen acostumats, malgrat que una cosa és l’opció política – dialèctica i un altre la de la crua realitat de que “on no n’hi ha no pot rajar”.

És realment patètic escoltar, un dia sí i altre també, les declaracions de les opcions avui fora del govern, criticant a l’executiu en funció exclusivament de les paraules, però en cap cas dels fets del dia a dia, que exigeixen solucions automàtiques, si no volem caure en una fallida com a país, que crec que no ens podem permetre. Què fàcil deu ser dissenyar el missatge d’enfrontament cap aquell que no té més opcions que fer el que toca, agradi o no.

Segurament, com es pot veure a on encara tenen parcel•les de poder, poc difereix la tasca de gestió real del que es veu obligat a fer el propi govern de Catalunya, un altra cosa és que es busqui, inclusiu, responsabilitzar al propi govern del país, vigent, de determinades mancances heretades del govern Montilla i els seus compromisos inassumibles.

Què poc es valora la negativitat del tripartit, amb endeutaments incontrolats, inversions faraòniques impossibles de mantenir, o l’autèntica disbauxa de decisions a on en cap cas es valorava ni la necessitat prioritària de la inversió, ni la rendibilitat, ni l’evidència de que moltes d’elles eren insostenibles, per no esmentar l’increment desmesurat de personal, més fruit del pacte polític que sustentava el propi executiu, que de la necessitat d’una bona gestió en benefici de tots els catalans.

El càstig electoral rebut pel socialisme, fruit de la seva pròpia gestió i el seu procés de renovació en curs, com un fet de futur molt important, no pot fonamentar-se exclusivament amb la fàcil al•lusió a la queixa lògica i legítima d’una ciutadania que cada cop es veu més “atrapada” per una realitat que no ha provocat, doncs no es pot oblidar que les alternatives a succeir a Zapatero son els mateixos que compartien govern amb ell, per tant, bo seria que es plantegessin opcions reals, aparcant la fàcil “verborrea” que els pot portar a una situació d’opció residual, qüestió que crec que no seria bona, per la nostra encara jove democràcia.

L’exercici de meditar que hauria passat, amb la situació vigent, amb els mateixos dirigents que ens han portat, en una bona part de la seva mala gestió al marc actual, crec que és un tema que seria bo que ens plantegem puntualment, especialment per valorar el que s’està fent, que no agrada a ningú, intentant trobar alternatives possibles, si fos el cas, encara que aquestes poguessin venir des de la pròpia oposició.

En una recent conferència de mitjans de 2.011, el President Pujol plantejava la disjuntiva pel futur de Catalunya, entre ser residuals o independents i, certament, només passats uns mesos, la definició esmentada té una gran actualitat, si bé encara més dramàtica que la que es plantejava en el seu moment, doncs ara, el gran debat és la possible “intervenció” pel govern de l’Estat, motivada per una suposada fallida del sistema econòmic de la Generalitat de Catalunya o, inclusiu, “la regionalització” com resposta política del centralisme, davant la pròpia incapacitat de gestió de la nostra màxima institució del país, obviant l’herència tripartita rebuda.

Segurament el tema suposa una visió molt dramàtica del problema plantejat, però a ben segur que analitzades les darreres declaracions del nou govern Rajoy, unides als acords de les opcions majoritàries PP – PSOE, amb “la modificació express” de la Constitució, comporta un marc de convivència amb unes “ínfules” no amagades de recentralització, encara que això pugui suposar “fer saltar” l’esperit constitucional que tants bons resultats ha donat els darrers, quasi, 35 anys.

És inapel•lable que la situació crítica que tot ho envolta pot significar, per alguns, una excusa per reconduir una nova estructura d’Espanya més propera al model francès, a on Paris ho controla tot; segurament el tema és, a més, molt reivindicatiu per una gran part del Partit Popular, avui al govern amb majoria absoluta, i a una part important del socialisme, a pesar de la seva divisió personalista i sense cap garantia de lideratge de pes a curt termini, malgrat la lluita fratricida dels que han estat responsables de la desfeta històrica a la que han estat castigats pels seus propis electors; no obstant, seria bo que tots ens asserenéssim i veiéssim de replantejar una entesa imprescindible per afrontar el greu esvoranc a on estem instal•lats i que comporta un gravíssim panorama per milers de persones que no tenen garantides ni les mínimes exigències de supervivència, assumides com normals només fa uns mesos.

Caldria, inclusiu, meditar si l’opció de tasca de govern responsable com les que lidera el President Mas, és realment el més important o si el que es vol, per part d’alguns, és aprofitar l’avinentesa per tornar a models superats, encara que això suposi “l’enfrontament nacional”, que sembla que només es vol des del centre, obviant la justa reivindicació catalana d’obtenir un nou model econòmic de finançament, lògic des de la pròpia realitat que viu el país, discursos apassionants al marge.

Les properes setmanes comportaran “moviments” per part dels implicats, societat civil, política, econòmica i altres, cosa que suposarà tensions de tot tipus per les mesures a implementar i la resposta davant de les mateixes; amb un panorama complicat que hauria de gaudir dels màxims suports per poder portar-se a terme amb eficàcia i amb les màximes garanties d’èxit; davant de tot això no és de rebut el “discurs d’imposició” que pot agradar a una part dels “fans” polítics del govern de l’Estat i a una part del seu potencial mediàtic, si no que el lògic seria buscar els màxims suports per una formula que fes viable la recuperació econòmica al preu que calgui, sent conscients de la necessitat de no optar per la “trencadissa” d’uns ponts vitals al llarg de molts anys d’entesa democràtica.

Tornant al principi de la meva reflexió és evident que no és viable ni l’intervencionisme ni la regionalització, a no ser que el que es vulgui és deixar de costat a una part de ciutadans que no estan per la reivindicació nacional com un únic missatge del seu anhel de millor govern, si no com una formula que objectivament faci més oportuna i justa la seva manera d’auto administrar-se; per tant davant “la que ens espera” que fàcil seria parlar amb la màxima transparència del que es vol des del Govern de Catalunya en un apartat con l’econòmic – financer fonamental per una gran part de catalans. La valentia dels líders, d’uns i d’altres, hauria de fer l’autèntic debat, no deixant-se “pressionar” per una aritmètica parlamentaria, que en qualsevol cas necessitarà d’un suport social irrenunciable, el més ampli possible, que permeti una credibilitat imprescindible per fer front a una situació de màxima gravetat com la que ens toca “suportar”. Optar per la radicalització, possible, només serà responsabilitat d’aquells que no, entenen o volen entendre, l’autèntica realitat d’una situació d’on no ens sortirem uns a costa d’altres, per molt que es pugui maquillar el moment i les seves conseqüències; amb vocació de manipulació per part d’aquells que no accepten la realitat de Catalunya majoritàriament ratificada electoralment en la darrera consulta.

En la darrera jornada de debat sobre la situació actual de l’Estat de Benestar, organitzada per la Societat d’Estudis Econòmics, la Presidenta de Càritas de Catalunya, Carme Borbones, va posar de manifest una reivindicació fonamental per tots aquells que estan sofrint de manera directa, en la seva precarietat, la crisi i totes les seves conseqüències, la constitució d’un “Pla de Rescat per les famílies i persones”.

Darrerament, moltes han estat les ajudes que s’han fet al sector bancari des de institucions, tant nacionals com supranacionals, fonamentades en la prioritat de garantir la seva supervivència com garantia d’un model irrenunciable, fonamental per preservar la viabilitat d’una forma de fer, que malgrat els defectes evidents, no té alternatives millors, vistos els resultats de “règims” avui caducats i superats.

Certament, enfront del suport a l’opció del capital, expressat en unes de les seves condicionats més emblemàtiques, poc s’ha parlat de l’ingent quantitat de famílies que es veuen abocades a una situació crítica motivada pel propi reajustament que ha portat a terme l’adopció de determinades decisions, per tant, bo seria, per part dels executius al front de molts governs, que també es prioritzés com una gestió fonamental, a implementar, de manera urgent, la possibilitat de posar en funcionament el referit “Pla de Rescat”, que sabés donar respostes a una col•lectivitat que no pot entendre, des de cap lògica, el suport a la banca i el sacrifici que se’ls hi demana als menys afavorits.

La necessitat de mantenir una cohesió social que eviti el trencament de la convivència, que tant ha costat conquerir, hauria de ser una prioritat pels dirigents polítics i econòmics, si realment es vol evitar una trencadissa que no beneficia a ningú, i que ens pot portar a un nou model d’entesa social a on la seguretat i el respecte quedin ajornats i no constitueixin un dret irrenunciable.

És evident que la política no es pot veure controlada per l’economia i, per tant, l’adopció de mesures com l’esmentada, haurien de formar part de les agendes de les trobades de líders en les properes setmanes, l’assumpció de la problemàtica de garantir “uns recursos mínims” com un fet emblemàtic per la nova societat que, a ben segur, sorgirà de la ciris que ara ens envolta, hauria de constituir un fet nou, per donar esperança a aquells que veuen les seves expectatives col•lapsades per una disfunció impossible com és que l’economia no sàpiga escoltar a les persones, amb tot el que això suposa de perill d’enfrontament social i les seves sinergies negatives.

La caiguda de moltes entitats financeres, més o menys maquillades a efectes mediàtics, és un fet inapel•lable, al que s’han buscat alternatives de tot tipus, i crec que ara també és el moment per donar resposta en positiu a aquells “ciutadans” que es veuen abocats a “sortir del sistema”, expulsats per una realitat de la que no son responsables; per tant, a què s’espera per endegar les iniciatives que calguin per donar cabuda a tots en una situació de benestar mínim que no podem deixar exclusivament com un “fet publicitari” si no real i tangible en el dia a dia de tota la gent.