Lluís Badia

Els darrers dies han comportat la pressa de mesures gravíssimes per part del Govern de Catalunya, provocades per la greu situació de liquiditat davant la manca de compliment, entre altres qüestions, inherents a la situació de crisi, per part del Govern de l’Estat del compromís de pagament fet en el seu moment.

Certament la situació és manifestament molt complicada, per un executiu que, a més, ha heretat una gestió massa negativa per part dels governs tripartits, que ha suposat una situació crítica a la que s’ha de fer front, des de la transparència i la màxima informació a la ciutadania, malgrat que, a vegades, el tema no sigui ni agraït, ni fàcil d’assumir per molta gent.

L’anunci de mesures d’estalvi, enteses per la gran majoria de la població, també han suposat l’exigència de sacrificis per la funció pública depenent de la Generalitat, el que ha comportat queixes lògiques, però que en tot cas hauran de ser valorades des del seny d’un marc general molt difícil per tothom.

Aprofundint en la situació, la crisi de liquiditat evident, que suposa l’assentament d’un model de dificultat, insospitat només fa uns mesos, no es limitarà exclusivament als anuncis fets fins el moment, si no que exigirà la pressa de tot tipus de mesures, que puguin garantir la fiabilitat del país, des d’un posicionament de solvència imprescindible, per tant, els propers mesos hauran de comportar posar en pràctica aquell dit de “fer més amb menys”, amb tot el que això suposa d’exigència d’esforços generalitzats.

L’alternativa del model emprat pel govern de Catalunya, no es coneix, si bé sí es veuen les crítiques, majoritàriament dels que ens han portat a la situació actual, fonamentades en una demagògia fàcil, pensant en redits electorals futurs, però en cap cas oferint opcions diferents de les que ja s’estan portant a terme. És realment patètic escoltar, segons quins arguments, sustentats, exclusivament, en la crítica ferotge, però en cap cas, oferint noves vies per solucionar el tema. Sembla que el que es vulgui, per part d’alguns, és no reconèixer el problema que es té, intentant posicionar-se frontalment amb un discurs d’oposició dura, però sense poder oferir noves opcions per trobar la senda del creixement econòmic i l’atac frontal contra l’atur, que hauria de ser la funció vital d’uns i altres.

La tasca de govern que, inclusiu, comporta el “tancament de caixes”, entès com la trobada de vies per preservar la liquiditat, com una estratègia a curt termini, per donar resposta al problema, és un pas més en la línia de conquerir la supervivència com a país, irrenunciable sota cap condicionament extern, per tant, bo seria que la classe política, a part de mirar el seus interessos partidistes, fossi capaç d’assumir amb objectivitat el moment que ens toca viure, fent els esforços que fessin falta per buscar línies de consens que ens permetés sortir-nos del marc actual, exigint amb tota la duresa que calgui, els pagaments dels compromisos de l’Estat, en primer lloc, i seguidament pactar, prioritzant l’interès de Catalunya, el que calgui per garantir un futur innegociable, independentment del color polític dels responsables circumstancials de cada moment.

El canvi polític dimanant de les eleccions decisions generals, esperem que suposi una modificació important a l’hora d’endegar mesures realistes per fer front al model a on som instal•lats des de fa mesos; és evident que el nou executiu haurà de primar la transparència i fer possible la recuperació de la credibilitat política cap a uns representants, “posats massa en dubte” per una ciutadania molt castigada, per una crisi que, en tot cas, no és responsabilitat seva.

A part de l’objectiu emblemàtic esmentat, la crua realitat posa de manifest que totes les bones intencions no es podran concretar si d’alguna manera no es fa front directe al que suposa la lacra més complicada que tenim plantejada, l’atur, i és aquí a on el nou executiu central hauria de basar la seva estratègia de gestió a curt termini, donant les respostes que calguin per tornar a “animar” a aquells que son els únics que ens poden treure de la situació actual, la petita empresa i els autònoms.

Realment és molt important el manteniment de les pensions, la optimització dels recursos públics; l’aposta per una educació de futur, o el manteniment, al preu que sigui, del nostre marc d’estat de benestar, però el que hauria de ser vital és saber donar una resposta positiva als milers d’emprenedors que s’han vist castigats per una situació que se’ls pot emportar per davant.

Esperem que les mesures anunciades, de suport, no siguin novament un pur maquillatge i que tot això es concreti en una aposta clara, a curt termini, per un teixit empresarial, avui “molt tocat”; el pagament als proveïdors del deute públic que acrediten, la reducció dels entrebancs administratius, la tornada del petit crèdit, o la configuració d’un marc laboral viable, haurien de ser fets reals al llarg dels propers 90 dies, qualsevol altra alternativa, el que pot comportar, és assistir a un “malalt terminal” que ja no veu sortida a una situació massa negativa.

La urgència de la situació suposa plantejar prioritats i crec que les exposades son vitals si realment s’està en disposició de buscar una opció possible per tornar al camí del creixement, vital per la nostra pròpia viabilitat com societat equilibrada.

Els darrers anys han comportat governants més a prop de l’interès partidista que del que hauria de ser fonamental, el millor pel país; així a part de la falta de preparació de molts d’aquests gestors públics, s’ha prioritzat de manera exclusiva, el sectarisme polític buscant afavorir als companys o simpatitzants de partit, obviant que la seva responsabilitat els hi havia de suposar el desenvolupar una tasca pública amb benefici de la majoria dels ciutadans, els haguessin o no votat.

Malgrat la situació exposada, que a més, en moltes ocasions, ha aparcat, inclús, el que podria ser “el sentit comú”, ara ens trobem, tots, amb un panorama ben complicat, a on el fàcil no es la despesa agraïda, la gestió parcial, o el desconeixement absolut del que comporta administrar un pressupost, cada cop més minso, i a on el que és fonamental és prioritzar des de la lògica, encara que això comporti, a curt termini, la incomprensió d’una part de la societat, que no entén la manca de liquiditat de les Administracions en sí mateixes i els sacrificis que es veuen obligats a acceptar.

En el moment actual, els dirigents, ja no poden instal•lar-se en la fàcil demagògia, si bé, encara alguns tenen la temptació, de seguir “no dient la veritat o dient-la a mitges”, a l’hora de fer la tasca de govern i oposició que se’ls hi ha encomanat. Crec que no és el moment d’aquells que podrien ser soportables en l’abundància, però que ara es veuen superats per una realitat que no saben o volen entendre, i pensen que podem seguir optant per les excuses com formula d’una feina “d’anar passant”, però sense cap objectiu clar a mig termini.

El que toca, en el marc vigent, és la tasca d’aquells que pensen que el país està per damunt de qualsevol consideració partidista, i que s’auto exigeixen, com punt fonamental del seu treball diari, el parlar clar a la gent, oferint la màxima informació i transparència, raonant des de l’objectivitat les seves decisions, buscant els suports que calguin, i sobre tot, prioritzant el que és millor pel país, encara que això comporti un cost electoral evident, que pugui suposar la pèrdua del poder aconseguit.

El model esmentat és el que crec que ha emprat el President Mas, que ha fixat com una prioritat del seu executiu, tornar la credibilitat a Catalunya, des de la seriositat, prenent les mesures que siguin necessàries, malgrat que en moltes ocasions es facin difícils d’entendre per una part de la ciutadania, massa acomodada en un model fictici, que no ens podem permetre, ens agradi o no, i a on les alternatives reals brillen per la seva absència, i les que es plantegen son més “de saló” que d’implementació possible i real, com crec que la gran majoria de la nostra societat ha entès, ratificant el fet pel govern de Catalunya, amb el resultat electoral de la darrera consulta.

Segurament, en les properes setmanes, s’hauran de fer posicionaments complicats, que incidiran, clarament, sobre la capacitat de recuperació futura d’una estabilitat i convivència ciutadana envejable, com la que hem gaudit els darrers anys; i en el marc expressat, governs i oposicions, tindran un protagonisme indiscutible respecte als resultats que es produiran, el repte d’optar per “discursos d’estat”, o de “populisme barat”, per uns i altres, crec que serà un fet emblemàtic, a on veurem la vocació dels autèntics líders polítics, a l’hora de triar en convertir-se en homes de visió o en figurants d’una situació, a on s’haurà de fer el que sigui necessari.

La feina d’un nou govern a l’estat, o la renovació de forces polítiques vitals, desprès de la seva desfeta electoral, permetran veure de quina manera es pensa fer “política” en els propers mesos, que permeti reconduir una situació que ens pot superar, deixant-nos com uns “comparses” d’un món global, a on l’Europa de demà es conformarà en funció de la credibilitat d’un treball públic que sigui capaç de recuperar un prestigi, avui malauradament massa sota mínims.

En els propers dies la Societat d’Estudis Econòmics de Tarragona, ha plantejat una jornada de treball per aprofundir obertament sobre el moment present i futur del model d’Estat de Benestar, segurament el repte plantejat és difícil i ple d’interpretacions subjectives de tot tipus, i el que és més complicat les respostes que es puguin trobar, que segurament no agradaran a tots, i per tant, la seva implementació serà, quant menys, difícil d’aplicar.

És evident que el tema en sí mateix, comporta molts conflictes d’idees, interessos, lluites de poder, etc., però el que és inapel•lable és que quelcom s’haurà de dir, en els propers mesos, front un panorama que castiga als més dèbils i els deixa en portes d’un model, del que suposadament formem part, però del que han estat exclosos per les pròpies circumstàncies de crisi general que tot ho envolta.

Les dades sobre l’increment de la gent que es troba al llindar de la pobresa, son cada cop més esfereïdores, i el que és més greu és que el problema no es pot mirar en perspectiva, si no que el tenim al tocar, segurament més a prop del que podríem sospitar, i que es pot veure maquillat però que, “ens agradi o no”, és massa present a la nostra societat.

Davant del panorama exposat, pocs son els anàlisis públics que es fan sobre el tema, o al menys tenen el suport mediàtic que es mereixen, però el que és urgent és la presa de postura davant d’un fet que no podem “endossar” al poder polític de torn, si no que haurem de veure quines formules s’han d’emprar per poder limitar el seu desenvolupament vertiginós cap a la seva reducció que s’està produint.

És cert que la discussió de caire econòmic, sobre l’euro o la reconducció dels dèficits públics, son qüestions transcendentals pel nostre futur, però no estaria de més també discutir dels límits infranquejables d’unes prestacions socials generals que no haurien de deixar-se de donar sota cap concepte; també el propi debat en profunditat sobre fins a on podem limitar determinades actuacions públiques, i sobre tot, la nova conceptuació del propi model de benestar futur son qüestions que haurien de ser prioritàries a curt termini.

El nou govern té moltes respostes a donar sobre els múltiples qüestions que estan plantejades, i segurament comportaran lectures de tot tipus, ara bé, crec que el que tocaria per damunt de tot, és prioritzar en aquells punts que afecten als més dèbils, i és aquí a on crec que s’haurien de fer esforços ingents per conquerir el suport majoritari de la societat cap a una clara aposta, per oferir unes garanties creïbles per una sèrie de col•lectius que no poden “ser expulsats” de la nostra convivència social i econòmica.

La classe mitja emblemàtica en totes les lluites de poder es veu permanentment assetjada per una situació de dubte general, sobre les seves conquestes socials, i crec que des de la seva “majoria silenciosa” que representa, hauria de fer els requeriments que calguin, per tornar reivindicar un espai d’influència que no es pot veure condicionat per uns governs – gestories, amb legitimació sota mínims, a l’hora de reivindicar el que lis correspon; per tant, el camí de redefinició no pot ser aliè a les altres qüestions també fonamentals, però en tot cas, en la mateixa mesura que el propi debat del model de benestar futur, avui massa discutit en els seus continguts.

Passats uns dies de la consulta electoral, crec que és el moment de fer valoracions dels resultats de les mateixes a Catalunya, analitzant en perspectiva el que suposa el valor de suport futur, especialment per aquells que van tenir el beneplàcit majoritari.

Objectivament el gran guanyador va ser el President Mas, que malgrat la campanya maniquea d’uns i altres, a l’hora de fer una crítica sobre la seva gestió al front del Govern de Catalunya, ha tingut “el vist i plau” a una tasca complicada, plena de decisions difícils i sobre tot, marcada per una clara tasca com governant, per damunt de la seva responsabilitat com directiu partidista. És avui inapel•lable que la campanya de les altres forces polítiques es va fonamentar en una agria crítica cap a la dinàmica del govern, obviant, ben clarament, que aquestes no eren unes eleccions al Parlament de Catalunya si no a les Corts Generals. Per tant, crec que el valor del resultat dona un marge important de credibilitat al President de Catalunya, per fer el que toca, malgrat que no agradi a ningú, el primer, estic segur, que a ell mateix; però amb el clar objectiu de consolidar el país en una credibilitat perduda amb la gestió d’uns tripartits, més preocupats en l’interès partidista que en el demà del propi país.

Per altra banda, cal remarcar la caiguda, sense precedents, del socialisme català, que deixa la seva hegemonia de més de 30 anys en una consulta de caire estatal, amb tot el que això representa per uns líders als que els hi costa massa reconèixer que “estan caducats” i han de deixar pas als nous militants a l’hora de definir el seu model; esperem que les properes setmanes signifiquin la concreció de nous lideratges, fonamentals pels que son la primera opció de l’oposició al nostre Parlament i part tant alternativa de govern, a mig termini.

Apostar pels que han portat al socialisme català a “derrotes estrepitoses” en els darrers mesos, no seria aconsellable si realment es vol recuperar una credibilitat bàsica pel propi país.

El partit popular afavorit per “l’ona general” també a tingut resultats positius, si bé no tant bons con els obtinguts en el seu moment pel Ministre Pique, de totes formes el seu rol en els propers anys haurà de fonamentar-se en saber conservar els suports obtinguts des d’un discurs a on el sentit comú s’imposi a les pròpies temptacions més “espanyolistes” d’una part dels seus votants, respectables, però en tot cas aliens al “seny” d’una Catalunya que vol fer el seu camí, sense condicionaments de cap tipus i menys els de caire econòmic, als que s’ha vist sotmesa per la dinàmica general de les opcions centralistes PSOE i PP quan han gaudit de majories acaparadores al Congrés de Diputats. De la mesura per la que opti el nou President Rajoy dependrà molt l’encaix futur de la seva franquícia a Catalunya.

En el marc de l’esquerra s’ha de reconèixer l’avanç de Iniciativa i els seus socis, aprofitant-se d’una part dels votants socialistes, però no sabent aglutinar la gran part de descontent de la nostra societat, malgrat els esforços fets, i per molt que volguessin “amagar” la seva nefasta corresponsabilitat en uns tripartits, història massa negativa dels darrers anys. Esquerra, amb una renovació plaudible tampoc ha sabut mantenir els vots obtinguts en anteriors consultes, per molts maquillatges que es vulguin fer, si bé ha aportat un discurs amb vocació de futur, que haurà de consolidar amb fets en els propers mesos si realment volen tornar a ocupar un espai de referència, com el que varem gaudir en el seu moment, perdut irremissiblement per una dinàmica interna massa personalista.

No vull oblidar tampoc l’increment de la gent que ha optat pel vot en blanc, o simplement “passar” de la crida electoral, el seu pes, és el que és, valorable, però sense cap capacitat d’influència i, per tant, si bé és una assignatura pendent conquerir la seva tornada a l’opció de la política, no és més cert que aquest és un tema que exigeix un anàlisi particular pendent d’esbrinar per tots.

En definitiva, les dades son les que son, i la seva interpretació a ben segur que comportarà opinions subjectives de tot tipus, ara bé, el que és ben clar és que existeixen guanyadors i perdedors, i que en tot cas la “democràcia imperfecte” de la que gaudim, ha fet la seva feina, el que toca a partir d’ara és que cadascú sàpiga actuar des de la pròpia sapiència, amb el ferm convenciment, subjectiu pel que fa al meu anàlisi, de que només la “pinya” en el que podem estar d’acord una gran majoria, ens garantirà el demà millor que tots anhelem.