Lluís Badia

La lectura mesurada de determinades dades objectives crec que és un exercici que hauríem d’acostumar-nos a fer més vegades del que ho fem, doncs segurament ens hauria permès, si així fos el cas, conèixer amb bastant antelació,molts dels problemes que avui tenim plantejats, repetidament anunciats per una informació silenciada, amb voluntat o sense ella.

L’increment de les pensions contributives, per una part i, la caiguda del creixement de la població, son dos fets emblemàtics que venen ratificats per unes informacions que posen de manifest que incideix clarament en el futur de tots aquells que som en portes de la seva jubilació, el fet objectiu de que en els propers anys hi hauran menys potencials contribuents, és una qüestió poc valorada.

L’evolució de la creació de llocs de treball i de manera induïda l’increment de l’atur, és un altre fet repetidament anunciat i que vist en perspectiva, s’ha anat produint de manera “machacona” en els darrers trenta anys, no podem oblidar que en l’any 90, la nostra tasca d’atur ja tenia “números” semblants als que avui tenim vigents.

El personal al servei de les Administracions Públiques sobre el total de la jubilació, és un altre fet, amb lectura especial, així té poca justificació que a Extremadura o Andalusia estan sobre un 7%, quan a Catalunya superem mínimament el 4%, seria aconsellable també aquí meditar al respecte i en tot cas, veure si el diferencial de referència suposa millor administració per la ciutadania en general o és exclusivament un “discurs” partidista, inassumible en el moment actual.

L’endeutament familiar i de les societats no financeres, és també un punt que requerirà una reflexió, si analitzem l’efecte desbocat del mateix a partir de 2.006, duplicant paràmetres de l’any 2.000, amb tot el que això suposa de irresponsabilitat dels que anaven al crèdit fàcil i els que el “donaven” sense uns mínims principis de coherència i anàlisi objectiu de la situació de cadascun.

També hauríem de parlar de l’evolució del dèficit públic i, de la deute pública, amb especial referència la que afecta a les Administracions Públiques, com un fet que era tant evident, però que malgrat tot, no va ser capaç de refrenar-se, situar-nos en l’actualitat en una situació de prefallida per moltes institucions que no veuen la forma d’equilibrar uns pressupostos fora de context.

Un altre variable a meditar és la “voracitat legislativa” del Parlaments autonòmics i Estatals amb una capacitat de crear normativa que ha arribat, entre BOE i Diaris Oficials, de cada nacionalitat i regió, a més “d’un milió de planes” i la vigència de més de 60.000 lleis, el disbarat jurídic a on som assentats, és evidentment inaplicable.

La caiguda d’empreses a l’Estat espanyol, és també un fet objectiu que parla de l’autèntic calvari al que estan immersos els milers de petits emprenedors i autònoms als darrers exercicis, la dada concreta de que el creixement ha anat caient de manera evident, és també una dada que s’hauria d’haver valorat en la seva justa mesura, per no esmentar el número de procediments concursals a on hem passat de menys de 1.000 a l’any 2.005 a prop de 5.000 a l’any 2.010.

Bé, les reflexions posades de manifest son una via d’anàlisi que comporta la necessitat d’endegar les decisions encertades per superar la negativitat que la informació objectiva ens dona, segurament algú pot pensar que tot això respon més a la macroeconomia que a la problemàtica diària de la petita aposta empresarial, però obviar els fets que es posen de manifest, és un “suïcidi” inasumible, per tant, de la coneixença de la realitat és d’on ha de néixer la possibilitat de trobar els remeis que tots esperem.

El resultat electoral és ja un fet inapel•lable i, com tal, crec que ara el que pertoca és posar-nos conjuntament a fer la feina que s’espera, cadascú amb el marge que li han donat els ciutadans, amb una representació més o menys important, però en tot cas, fruit d’un llarg procés democràtic.

És evident que les raons, sempre subjectives, del perquè dels resultats, hauran de passar a un segon lloc, prioritzant el que el país necessita per damunt de qualsevol altre plantejament partidista, per molt que també, aquesta qüestió, pugui tenir la seva lectura particular.

Deia Albert Einstein, “no pretenem que les coses canviïn si seguim fent el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot passar-li a persones i països per què la crisi porta progressos”, i a ben segur que, mirat en perspectiva, tenia raó, per tant, a què esperem a fer el que toca amb totes les conseqüències i de manera urgent.

La reflexió del savi, encara està més d’actualitat si realment veiem totes les qüestions negatives a les que s’ha de donar resposta superant el conformisme i la frustració que avui tenim massa assentada a la nostra societat. Segurament és difícil la trobada de sortides i solucions, però el que no fem no ens vindrà solucionat per tercers, si no que ens afectarà, agradi o no.

La necessitat d’actuar es planteja més que mai com un repte inajornable i, per tant, els nous responsables se’ls hi ha d’exigir un pla d’actuació que doni alternatives de tot tipus als paranys que hem de superar. La valentia que dona el suport electoral haurà de ser un valor afegit que s’haurà de concretar amb una tasca a curt termini que permeti veure una llum al final del túnel, encara massa fosc.

També és cert que l’exercici del poder necessitarà dels suports, els més amplis possibles i, aquí també seria bo, per part del nous governants, que es facin els esforços que calguin per trobar punts d’acord amb les altres opcions polítiques, però també amb sindicats i representants empresarials.

És evident que els propers mesos seran complicats i plens d’entrebancs de tot tipus i, segurament, s’hauran de prendre decisions poc comprensibles per la majoria, però tot això només serà viable amb una clara aposta per l’explicació de tot el que s’haurà d’implementar, no deixant res a un “ocultisme” que l’únic que pot suposar és la manca d’enteniment, avui crec que prioritari a tots els nivells.

Tornant a Einstein, que també deia “acabem d’un cop amb l’única crisi amenaçadora que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la”, aquest crec que és el camí sense retorn que hem de començar a fer, amb el convenciment de fer front als reptes que ens trobarem, però que segur que sabrem superar.

Desprès de la resposta electoral de la ciutadania, ara el que toca, de manera urgent, és posar-nos tots, cadascú en la seva parcel•la petita o gran, a endegar les actuacions que el país necessita per trobar la sortida al panorama socio–econòmic que ens envolta.

És evident que el marc general no provoca l’optimisme per ningú, però el que és inapel•lable és la necessitat de portar a terme una sèrie d’actuacions concretes de manera prioritària i a tots els nivells.

El fet objectiu de la davallada de la demanda, amb conseqüències concretes, com l’atur, la caiguda del patrimoni familiar i empresarial i, el desànim com regla general, necessiten d’actuacions inajornables i, per tant, és vital que es prenguin els acords que calguin per recuperar un orgull, avui embargat pel model vigent.

La coherència a l’hora d’impulsar determinats posicionaments, com els que fan referència al mercat laboral, el món financer i, sobre tot, l’autocontrol de totes les Administracions en la seva capacitat de despesa, hauran de ser arguments vitals d’aquí a final d’any; però és que a més això haurà de ser possible fer-ho amb l’entesa màxima de tots els actors de la nostra societat, partits, sindicats, empresaris, teixit social que s’haurà de “pringar”, si realment tenen vocació de buscar les alternatives que necessiten.

Una vegada més i, per molt que algú no ho pugui entendre així, la política haurà de fer el seu paper des del seny, així com el món empresarial, malgrat la seva situació precària, també haurà de saber fer els esforços que calguin; sense oblidar als sindicats, autèntics interlocutors, malgrat les seves mancances, d’un món que ha de gaudir d’un protagonisme indiscutible.

El model tecnocràtic de Grècia i Itàlia, amb dirigents “suposadament apolítics”, crec que no son una solució, doncs no es pot marginar el debat polític per molt que el seu descrèdit també sigui un fet evident, fer-ho seria el primer pas d’una desligitimació democràtica inacceptable.

Quan falten ja poques hores per conèixer el resultat de les eleccions, i quan per part d’uns i altres es fan els últims retrets per aconseguir el suport dels electors, moltes son les dubtes que queden pendents, i el que segur és més complicat, quines seran les decisions a prendre les properes setmanes per mantenir-nos com una economia viable amb les prestacions socials que avui son imprescindibles per tots els que es presenten a la consulta electoral.

Segurament, entre els majoritaris, cap dels dos explica el que “toca fer”, pensant que dir-ho suposaria restar paperetes al seu favor el proper diumenge, incidint en una línia d’actuació que pensa que no es pot explicar a la ciutadania “les males noticies”, encara que aquestes siguin inaludibles, per tant, seria bo que en els darrers dies tots féssim l’esforç per parlar clar i donar comptes dels sacrificis que s’hauran d’implementar, guanyi qui guanyi.

També pel que afecta a Catalunya, el tema és complicat, doncs la caiguda irreversible del que va ser el tripartit és un fet generalitzat a totes les consultes demoscòpiques, però el que sembla evident és que solament la coalició, avui, al govern fa una proposta de futur, encertada o no depenent del que la interpreti, fonamentada en la necessitat de plantejar un model de finançament que permeti reconduir “l’independentisme pragmàtic – econòmic,” d’una gran majoria de la nostra societat que veu amb impotència la falta d’entesa cap el nostre país del bipartidisme centralista de socialistes i populars.

Sembla lògic que el futur no ens allunyarà en les decisions que s’hauran d’implementar del model que afecta a Itàlia, i en menor mesura, dels requeriments fets a Grècia i Portugal, per tant, tornant a la meva primera reflexió, seria aconsellable també, esmentar les mesures urgents i com es reflecteixen en una societat cada cop amb més incredulitat cap una classe política, massa dedicada als resultats i poc a fer les previsions de governabilitat futura.

Malgrat totes les qüestions esmentades, el cert és que en els moments que ens queden fins el moment de l’exercici del dret de sufragi, son moltes les dubtes que se’ns poden plantejar, ara bé, des del meu ferm convenciment de donar suport als que parlen clar, no tinc cap dubte que la coalició que lidera el President Mas és una garantia, a ben segur aquí i allà, per tornar el sentit comú en una època, en portes, que necessitarà del consens, com via d’entesa, per unes decisions que s’hauran d’explicar, no des de la impotència i la imposició, si no des de la suma de majories fortes que no deixin de costat als més dèbils, fent-ho no solament des de la paraula, si no amb fets específics des dels governs, per damunt de, segurament, “oposicions”, que quan han estat al poder “no han fet el que tocava”, amb tasques superficials i prioritzant discursos partidistes per damunt del que hauria de ser bo per tots.

Des de la meva visió particular, “els meus”, son els que més garanties donen de cara al panorama que ens envolta, amb plantejaments com la necessitat de conquerir majories amplies o inclús governs d’unitat, però tot això només serà viable si existeix un mandat ciutadà clar, fruit d’uns resultats, amb mandats inequívocs de que la sortida del parany on som instal•lats no serà monopoli de ningú, esperem que, en tot cas, també les interpretacions post electorals siguin encertades.

La campanya electoral en curs, a ben segur, que posarà a debat els greus perills del model econòmic vigent, la greu situació que comporta la seva aplicació amb l’increment imparable de la desigualtat, l’atur, la desesperació, la pobresa, etc., com referències vitals per una classe mitjana que cada cop és veu més condicionada per la caiguda del seus ingressos, però sobre tot, de les oportunitats pel seu futur.

És evident que per una part de les opcions polítiques, el culpable directe de tot l’anterior és el capitalisme, entès com una opció econòmica a on els mercats ho condicionen tot, però malauradament sense oferir cap alternativa a la situació, limitant la seva “campanya” a la crítica i la desqualificació indiscriminada.

Des del meu respecte per qualsevol opinió, crec que el camí per retrobar l’equilibri mercats – democràcia, passa per “tocar de peus a terra” i ser conscients que les solucions només sortiran de la implicació d’una gran majoria per modificar el sistema pervers que ens ha anat dominant els darrers temps, i del que tots som en part culpables, per molt que costi reconèixer.

No hi ha cap dubte que el requisit fonamental per superar la situació actual, passa per la creació de feina, al cost que faci falta, amb estimuls públics, però també amb una política fiscal progressiva, sense oblidar la potenciació i l’exigència de transparència cap a uns ens reguladors del sistema financer, que puguin estar per damunt dels grans poders dels mercats, incloent la reconducció dels “paradisos fiscals”, fins la seva eliminació; crec que aquesta és la base per encaminar-nos cap a un demà més possible.

Les alternatives, si no fem el que toca, son ben clares, recessió, depressió, insolvència dels països i les seves institucions, guerres de caire econòmic i, sobre tot, inestabilitat social i política amb el que això suposa, especialment pels més dèbils, els que es suposa es vol donar suport des de “determinats discursos” arrelats en la utopia i en pensar que “com pitjor, millor”.

Espero i desitjo que per damunt del debat electoral, quedi la responsabilitat d’uns i altres per primar, un cop acabat el procés polític, la necessitat d’arribar a acords mínims que puguin ser subscrits per una majoria parlamentaria molt amplia, que pugui actuar de manera transparent, donant totes les explicacions que calguin, però primant la necessitat de portar a terme les determinades reformes imprescindibles.

Certament, la crítica justificada al capitalisme dels darrers anys, a la que em sumo, i que ha comportat el descontrol de la intermediació financera a tots els nivells, especialment els globals, la primacia del benefici del capital per damunt d’una lògica redistribució de la riquesa o la manca de rigor de moltes administracions públiques, que han prioritzat la seva despesa incontrolada amb una lectura estrictament de caire electoral, son fets que hem de superar des del rigor més absolut, demanant les responsabilitats que pertoquin.

Malauradament, si optéssim per quedar-nos exclusivament en la crítica al model del capitalisme desbocat, pensant que el socialisme pot donar-nos respostes, l’exemple de la seva aplicació ha estat bastant més negatiu allà a on ha estat o encara és referència, per tant, seria bo reconduir el debat cap a una sèrie de mesures per fixar un nou “capitalisme reestructurat”, que ens retorni la il•lusió per un demà a on la democràcia sàpiga donar les respostes noves inajornables. En definitiva, l’alternativa al model actual ha de ser un nou marc a on es garanteixi la viabilitat d’una classe mitja que, com sempre, és la que pot liderar els canvis necessaris que necessitem, des d’un model democràtic que no pot limitar-se a un exercici puntual del seu dret, si no a la permanent implicació en tot el que ha de succeir, agradi o no als “poders econòmics” de torn.

En els darrers dies s’estan produint anuncis de caire econòmic que, segurament, no arribin a la majoria de la gent, però que constitueixen, per sí mateixos, “hipoteques a futur” de tota la ciutadania de manera expressa.

És evident que la “dialèctica econòmica – financera” suposa una dificultat de comprensió del que son els condicionants que comporten determinades decisions en aquesta matèria, però és evident que per una gran part de la classe política tampoc es fan esforços per explicar, amb un llenguatge clar, tot el que està succeint, ja sigui per què es pot pensar que explicar la realitat comportarà un cost electoral o, per què es pot sospitar que l’ocultisme pot tenir redits, també en número de votants.

En qualsevol cas, l’evidència és la que és, i els fets objectius posen de manifest que les administracions públiques, totes, hauran de fer esforços en les seves “comptes” per adequar els seus ingressos a unes possibilitats de serveis que fins ara es sustentaven, única i exclusivament, en el crèdit fàcil i l’endeutament indefinit.

És realment frustrant veure que malgrat tot el panorama evident, les decisions s’ajornen fins a poder gaudir del poder per part d’uns, o no empitjorar els resultats electorals previsibles, per part d’altres; en un clar exercici d’irresponsabilitat política i “immobilisme” temporal per part de les dues opcions majoritàries a l’Estat.

Crec que tothom és conscient que les doloroses reduccions pressupostàries endegades pel govern de Catalunya, no son producte del caprici, si no que son una càrrega feixuga heretada d’un tripartit incompetent a l’hora de quadrar les comptes públiques del país; però el que és evident és que un cop passat el 20 de novembre, totes les administracions hauran de fer la feina, que el govern Mas ha iniciat, en un clar exercici de responsabilitat, per damunt del seu propi tarannà social, repetidament posat de manifest al llarg de molts anys per la coalició de CiU que li dona suport i el President Pujol amb un clara aposta pel tema social, capdavanter a Europa.

A ben segur que en els propers dies es produiran “atacs indiscriminats” contra el nacionalisme al govern de Catalunya per les seves decisions induïdes d’adequar el pressupost a una objectivitat possibilista amb els mínims costos de caire social, però el que és inapel•lable, és que darrera la crítica no es donarà ni una sola alternativa real al problema, amagant les decisions preses, especialment, els socialistes, incapaços de veure la gravetat de la situació i esmerçar les mínimes prevencions possibles; amb una sèrie d’institucions marcades per la seva incompetència, amb especial referència a tot el referit a la Banca i les Caixes, “pou sense fons”, de molts dels recursos generals del país.

Sembla lògic, malgrat tot, que amb posterioritat a “la consulta”, s’hauran de superar les “miopies o cegueres temporals”, per fer front a un marc insospitat que necessitarà de decisions complicades i de difícil comprensió per una gran majoria, per poder tornar el més aviat possible al creixement , com base per reconduir tota la problemàtica social que comportarà l’assumpció de determinades restriccions, imprescindibles, en molts temes, alguns de especial rellevància social.

La responsabilitat, d’uns i altres, serà la base per poder tornar a la confiança en un futur que per damunt de tot ha de ser possible i millor que el que avui tenim i ens pronostiquen.