Lluís Badia

Amb la dualitat artificial que a vegades ens vol induir determinada classe política, queda evidenciada la necessitat imperiosa, per alguns, de l’existència d’opcions progressistes i conservadores en la nostra consciencia ciutadana, en el dia a dia.

Certament aquesta identificació de caire ideològic també arriba a la discussió entre empresaris i treballadors, obviant en la majoria d’ocasions que, prop del 90% de les iniciatives empresarials d’aquest país, el constitueixen els petits emprenedors, que per sí mateixos, a títol personal, i jugant-se el seu patrimoni particular, tiren endavant projectes, amb creacions de treball vitals per la nostra convivència de present i futur.

Segurament si aprofundim en el tema, observarem que un altre crítica ben estesa, és aquella que identifica a la nostra “classe empresarial” com la que busca, per damunt de tot, “acumular riquesa”, a qualsevol preu, quan el fet objectiu és, que el que es vol és “generar riquesa”, amb el ferm convenciment de que empresari i treballador, treballen pel mateix, la viabilitat d’un projecte comú.

Vist en perspectiva, i sobre tot, en un moment crític com el que ara ens toca compartir les coses, els fets encara son més evidents, doncs sembla inapel•lable, que els principals damnificats de l’època negre que vivim, son les petites iniciatives que es veuen abocades a perdre tot el que havien posat per fer viables els seus projectes, inclusiu amb els seus patrimonis personals, amb tot el que això suposa per la seva pròpia supervivència personal.

Seria bo buscar entre tots la formula que ens permeti dignificar a aquells que, al llarg de molts anys, amb el seu sacrifici, han “sembrat” milions de llocs de treball, que ens han permès gaudir d’un estat de benestar, compartit per tots, per tant, seguir en una línia de “persecució” cap a aquells que son els únics que realment son capaços de crear riquesa i treball, ens porta a un esvoranc de fracàs social, amb costos impensables que crec hem de fer el possible per superar. La generació de feina, hauria de ser el primer objectiu de qualsevol govern, però sabent que solament els que ho fan possible, la petita empresa, seran els que ens ajudaran a superar la negativitat actual, optar per altres camins allargarà la nostra agonia, però no ens portarà a la recuperació que tots desitgem.

Moltes vegades crec que la realitat supera les bones intencions, les il•lusions i els projectes generals que en moltes ocasions estan fonamentats, més en desitjos subjectius que en una base objectiva sòlida.

En els darrers dies s’han produït noticies de caire positiu, que vistes sense aprofundir, haurien de ser la base per retornar la il•lusió a una societat cada cop més preocupada per la seva supervivència futura.

El fet de l’aposta pel Corredor Ferroviari Mediterrani, que s’ha fet des d’Europa, és per sí una molt bona nova, que no per esperada i lògica, deixa de ser un anhel finalment fet realitat. Malauradament sota la informació apareguda, poc es parla de com es portarà a terme, és a dir, com es pagarà, en quin termini, qui discutirà el projecte definitiu, etc; és a dir, ens hem quedat amb la superficialitat d’un fet positiu però que ara tocarà implementar amb una sèrie de decisions, que per dir-ho suaument, es veuen de difícil concreció. Superat el moment de l’aprovació inicial, es plantegen innumerables dubtes, de com es podrà portar a terme, i més, quan és l’Estat qui haurà d’esmerçar ingents quantitats de capitals per fer-ho possible, obviant la greu situació de les finances públiques, en el moment que ara ens toca viure, per tant, bo seria conèixer, el més aviat possible, el projecte concret, el seu pressupost d’execució, les aportacions econòmiques concretes plasmades als pressupostos que pertoquin, i sobre tot, el termini real, no el publicitat, de quan el tema serà una realitat efectiva.

Si finalment, tot queda en un magnífic anunci, degudament explotat per la via política, tornarem a aprofundir en el distanciament, cada cop més ampli, entre els dirigents partidistes i la ciutadania. Espero i desitjo, que els temes puntuals aviat es puguin conèixer a tots els efectes.

Una altra nova també publicitada de manera aclaparadora, és la “concessió”(organització), del Jocs Mediterranis a la ciutat de Tarragona, amb la il•lusió de molta gent, i amb l’interès d’una gran part dels nostres responsables institucionals per apuntar-se “l’èxit assolit”, malgrat tot, un cop celebrat el fet, ara el que toca és baixar a la realitat, i veure com es farà possible tota la dinàmica d’infraestructures necessàries, el manteniment de l’estructura de personal que comporta, la despesa general que suposarà un esdeveniment d’aquest tipus, etc…; i és aquí, a partir del moment de baixar a les qüestions concretes, a on se’m plantegen dubtes més que raonables; així, com s’ho faran les finances municipals, per fer front al que els hi ve damunt, complimentant, independentment, la seva viabilitat del dia a dia, a on es paga tard als proveïdors, per cert fora de la legalitat vigent, a on les empreses municipals, especialment algunes, son prop de la fallida, o en definitiva, el dèficit públic assumit, suposa greus problemes reals de liquiditat?. Certament ens trobem novament, en un model complicat, que comportarà ingents quantitats de seny per part de tots, a l’hora d’adaptar l’objectiu a les possibilitats que tenim; pensar d’altra manera, es fer-nos trampes a nosaltres mateixos, i optar que en tot cas “ja s’arreglarà en el temps”; crec que aquí també és el moment de baixar a la necessitat del consens entre tots, però sobre tot, sabent donar tot tipus d’explicacions a la gent, que no es pot sentir estafada per una il•lusió que pot “desmuntar-se” en el seu propi desenvolupament quotidià.

És possible que les meves reflexions puguin no agradar, però son producte del meu convenciment de que “vist aquí i no a la lluna”, a on sembla que estan instal•lats aquells que no saben o volen valorar, les circumstàncies que ens envolten, per trobar-hi les alternatives viables per, al menys, seguir compartint un futur possible.

És indubtable que moltes de les infraestructures portades a terme en els darrers anys responen, de manera majoritària, a criteris de caire polític, per damunt d’altres conceptes que haurien de ser prioritaris, com la seva necessitat econòmica i social, la seva eficàcia, la seva rendibilitat o inclusiu la seva viabilitat objectiva.

Davant el panorama exposat, la qüestió es converteix en dramàtica quan resulta que ens ubiquem en una situació de crisi, que suposarà, a curt termini, la paralització de moltes obres a fer, però també el no acabament de moltes altres que es quedaran a mitges, en una clara demostració de la incompetència d’aquells que han gestionat la seva suposada necessitat, avui clarament desfasada per múltiples conceptes de caire objectiu, vàlids inclusiu en el període de bonança, a on s’han balafiat sense límits.

De totes formes, en un tema on s’hauria d’imposar el seny i el sentit comú, com és el Corredor del Mediterrani, inclús aquest, avui es veu “atacat” per criteris purament partidistes que suposen el debilitament de la proposta, davant alternatives fora de tota lògica.

És evident que el que s’ha parlat sobre la possibilitat de “la travessia central dels Pirineus”, per part de les opcions polítiques majoritàries a l’Estat, PSOE i PP, és un atac directa cap a la necessitat vital del corredor que connecta els ports catalans, valencians i del sud de l’Estat amb el centre, el Nord d’Europa, i el Atlàntic, per cert fonamentada en criteris objectius fora de discussió.

Entrant en les raons de la necessitat de la via Mediterrània la majoria estan basades en qüestions evidents, així la connexió amb França no pot oblidar que el TGV francès acaba a Perpinyà i l’AVE espanyol arriba ja a Barcelona, con una qüestió emblemàtica de tota la discussió; però el que tampoc es pot oblidar és que no es pot pretendre que la infraestructura referida es pugui portar a tot arreu, si no que la inversió que suposa, que és caríssima, ha de buscar criteris de rendibilitat per damunt d’altres més de caire electoral puntual.
El que no pot ser repetitiu és tornar a caure en el parany del tren fantasmagòric d’alta velocitat entre Albacete i Cuenca que Renfe ha tingut que anul•lar per què la manca de passatgers li costava a l’empresa ferroviària pública prop de 18.000€ diaris, com una anècdota de la irresponsabilitat d’uns gestors públics que avui haurien de ser fora de la cosa pública.

És evident que ara estem immersos en un moment difícil, per dir-ho suaument, però es que, a més, estem en portes d’una campanya electoral a on ningú vol renunciar a cap vot, amb el perill que això suposa pel nostre futur; per tant, bo seria que tornéssim a una via pressupostària, a l’hora de parlar d’infraestructures, que valorés més el que és viable, en tots els sentits, que “fer fum” per veure de convèncer a no sé quin elector dubtós.

No és de rebut seguir en la línia de la despesa incontrolada, les actuacions de govern purament ideològiques o les decisions més conjunturals, si no que s’hauria d’apostar per un demà, a on la logística serà vital; malgrat que derivar cap aquesta línia de gestió suposi primar més la responsabilitat de país, per damunt de la purament localista, parcial o partidista, tant de moda en els darrers anys.

Una mostra del que no hauria de ser en la gestió pública, és l’intent per part de determinats líders de “marejar la perdiu” i no afrontar amb resolució i convenciment el que toca fer en cada moment. Segurament el fàcil és instal•lar-se en un model a on tot el que s’executa té el vist i plau majoritari de la societat, obviant allò que per la seva transcendència de futur tocaria no executar, encara que segurament sigui de difícil comprensió per una gran part de la ciutadania.

Corre riscos pel suport electoral, sembla que és un punt que no es troba en l’agenda de la majoria de dirigents polítics, que el que volen per damunt de tot és perpetuar-se en el poder el màxim de temps, encara que això pugui suposar posar en perill la pròpia viabilitat de la societat a la que suposadament serveixen.

No explicar clarament les limitacions pressupostàries que tots els ens públics tenen i que, per tant, incideixen directament en la despesa dels mateixos, és un frau que crec que no ens podem permetre. Ja sé que a ningú li agrada publicitar que existeixen compromisos impossibles, que s’ha de prioritzar determinades actuacions en perjudici d’altres, i sobre tot que moltes de les promeses electorals son inviables, però tot aquest cúmul de negativitat és encara més gran si es preten “amagar” una realitat que, tard o d’hora, haurem d’assumir.

No és “simpàtic”, ideologies a banda, fer retallades pressupostàries, però el cert és que només assumint la situació de manera transparent és podrà valorar el que toca fer, optar per altres camins, més agraïts, electoral i mediàticament, només suposarà fer un aplaçament sobre el que finalment tocarà fer.

Segurament, l’eficàcia dels gestors públics no ha estat un valor massa apreciat en els darrers temps, però el que és evident és que moltes institucions han gaudit de molts bon gestors i d’altres, la majoria, uns altres que no han tingut la cura de fer una actuació avui plaudible, amb conseqüències gravíssimes com veurem ben aviat.

No podem seguir plantejant la tasca institucional seguint prioritzant determinats punts, avui amortitzats per una realitat indiscutible, si no que s’haurà de treballar des del positivisme i en base a una manera de fer més transparent, només així es tornarà a la “connexió” entre administracions i administrats, avui malauradament instal•lada en el descrèdit general.

És evident que moltes vegades tocarà fer actuacions de difícil comprensió ciutadana, però aquesta opció només gaudirà d’èxit si se sap fer la pedagogia que calgui per donar les explicacions que pertoquin en cada cas. Seguir en la línia de promeses inviables, a on encara quelcom es situa, és una mostra de pànic i insolvència, que portarà als que opten per aquesta via, cap a un fracàs insuperable.

Crec que és el moment d’actuar i deixar de costat els discursos “rimbombants”, això sí, sabent donar compte de tot el que es fa en cada cas, només en aquesta opció tornarem a la senda de la credibilitat de la que tant estem necessitats.

La greu referència econòmica que constitueix la morositat del sector públic és un fet que afecta a milers de petites empreses i autònoms i, que suposa un atac frontal per aquells que son els més dèbils a l’hora d’afrontar una crisi econòmica que ens supera.

És evident que el tema és molt sensible a tots els nivells, amb moviments legislatius tant en el marc europeu com de l’estat espanyol, per trobar mesures per lluitar contra el problema; a efectes concrets, malauradament, els fets objectius son que els creditors institucionals son, cada cop més, sense veure’s, de cap manera, el compliment de tot el legalment vigent pels que haurien de ser mirall de referència a l’hora de complir amb la llei en un tema tant important per la salut econòmica del país.

La realitat crua de molts Ajuntaments i Comunitats Autònomes posa de manifest una autèntica manca de liquiditat que, inclusiu, pot posar en perill el pagament del sou dels funcionaris, per no esmentar tot el que fa a les empreses dependents de les Administracions en situació de fallida en una gran majoria de les mateixes.

Malauradament el panorama exposat, segueixen brillant per la seva absència, la presa de decisions urgents en els àmbits esmentats, constituint tot en el seu conjunt, una clara irresponsabilitat compartida per molts gestors públics, però també per aquells ciutadans, de bona fe, que formen part dels Consells d’Administració de moltes empreses de caire municipal i que assumeixen un marc de responsabilitat, que a ben segur ningú els ha explicat.

És clar que tot el model d’irresponsabilitat en el que estem instal•lats, amb un sector públic, desfasat en la seva despesa del dia a dia i en la seva incapacitat per donar respostes possibles dintre del marc crític que a tots afecta, és una càrrega que incideix clarament en la possibilitat de recuperació econòmica que tots voldríem el més aviat possible, però això només serà viable si s’assumeix la greu realitat, per molt forta que sigui.

Per damunt dels autèntics malbarataments que s’han produït, amb responsables de tots els colors polítics, crec imprescindible afrontar la situació des de la humilitat de reconèixer el que s’ha fet malament, donant les explicacions que calguin, però sobre tot sabent reconduir, mentre siguem a temps, una situació que en moltes ocasions ens pot portar a la pròpia via concursal de molts ens institucionals, avui, sota una sospita massa fonamentada.

No crec que ens podem permetre seguir en la línia de “no passa res”, doncs els límits “per aguantar” son cada cop més minsos, i el que pot passar és que la insolvència ens posi en un lloc que crec ningú desitja. A què s’espera a complimentar autèntics plans, que des de raonaments de lògica, suposin evitar sorpreses a curt termini con les que molts anuncien? I, com es pot lligar un acord majoritari de totes les opcions polítiques per buscar la presa de decisions fonamentals per fer primar el sentit comú, també quan es parla dels diners de tots?.

El futur complicat que tenim podrà ser millor si es fa el que toca, començant per la pròpia viabilitat econòmica dels petits Ajuntaments que hauran d’adequar la seva subsistència a un “model d’economia familiar” de no gastar per damunt del que s’ingressa.

El debat en portes de la discussió dels pressupostos als municipis per l’any 2012, pot ser un primer pas per tornar a la senda de la màxima transparència, amb una despesa que ha de deixar de costat un increment d’endeutament, avui insostenible, mitjançant la reordenació dels serveis que es poden assumir i la millora de la seva gestió al preu que calgui.

En moltes ocasions quedo sorprès dels debats polítics que es produeixen, en especial per la superficialitat dels mateixos, però de manera molt concreta per la pròpia incapacitat, voluntària o no, per abordar de manera directa els problemes que avui afecten a la gran majoria de persones.

En el tema econòmic, la cosa encara és més irreal, doncs quan el que s’hauria de discutir és la formula per tornar a la creació de llocs de treball, al cost que sigui, ens queden amb argumentacions de caràcter ideològic i partidista sense aprofundir en el fons de la qüestió que hauria de ser la referència obligada de qualsevol opció política, amb vocació de saber avançar en el benestar dels ciutadans.

Concretant, el debat sobre l’endeutament no pot fonamentar-se, de manera exclusiva, amb les irresponsabilitats i la nefasta tasca de governs passats, que també; però el que sembla prioritari és la trobada d’alternatives que ens permetin tornar a la via del creixement econòmic, fonamental per mantenir el nostre model d’estat de benestar, demagògia barata al marge.

És indubtable que els deutes de les administracions públiques, és una llosa molt pesada, que segurament pot no deixar-nos veure quines decisions s’han d’implementar, però no pot ser de rebut quedar-nos en el lament, si no que s’ha d’avançar cap a noves vies. En aquesta línia sembla vital trobar les decisions que ens permetin optar pel creixement econòmic com punt emblemàtic, primer per fer front al deute acumulat, però sobre tot per fer funcionar una maquinària, avui paralitzada, per la que està caient. Conseqüència de l’anterior, en la meva opinió, és que segueix sent decisiu buscar les opcions que calguin d’estalvi – retallada – reconducció – millora – optimització, però sense oblidar que també hem de primar, la gestió de govern, aprofundint en les decisions que comportin tornar a créixer de manera prioritària, inclusiu per damunt de la pròpia tasca de contenció de despesa.

Arribats a aquest punt, quines són les maneres de caminar cap el creixement?, entès com reactivació econòmica a tots els efectes. Si bé és cert que han estat lloables determinades decisions preses fins la data, que malauradament, passat un temps, s’han revelat com a ruïnoses, així el “plan Zapatero”, que a ben segur tenia la voluntat de no deixar refredar l’economia, ha esdevingut una càrrega massa costosa que ha comportat actuacions que han suposat el propi retall de les pensions o els sous dels funcionaris per fer-li front, per altra banda, també son de difícil entesa per la població, ”retalls” en qüestions com la sanitat i l’educació, especialment si no van lligats a altres més vitals per la majoria, com el cost de la pròpia classe política o la despesa supèrflua, diguis televisió pública sobre dimensionada, o altres.

En definitiva, no ens podem permetre que la pròpia dinàmica general ens aboqui cap a una recessió de la que no coneixem els límits negatius per una gran part de la ciutadania, si no que crec que és el moment de fer el que calgui per retornar a donar suport a aquells que son els responsables de la creació de pràcticament el 90% dels llocs de treball, la petita empresa i els autònoms, amb decisions que els permeti tornar a accedir al crèdit possible i viable, a una normativa legal transparent “sense paranys”, amb una taxa de caire impositiu d’acord amb el seu volum i els seus resultats econòmics, amb un poder polític receptiu als seus requeriments, i sobre tot, amb un discurs institucional que sàpiga pregonar més el que uneix que el que separa, com base per donar respostes de consens, única manera d’obtenir els objectius referits; per què el que és indiscutible, és que el deute pot ser assumible, però el creixement és irrenunciable.