Lluís Badia

Les greus noticies que, dia si i dia també, es van produint pel que afecta a la mala situació de l’economia mundial, crec que es comencen a acceptar de manera general com una qüestió que s’ha d’assumir com natural, davant d’un ampli període de bonança econòmica, a on segurament tots estem d’acord que hem gastat molt més del que es podia.

No obstant la reflexió assumida, el cert és que crec que, a part de la trobada d’alternatives possibles de sortida al problema que ens envolta, també és el moment d’exigir responsabilitats a aquells que, amb la seva nefasta gestió, ens han portat al model que ara, a tots, ens toca assumir.

És evident que existiran atenuants en moltes actuacions, però també és cert que en determinats punts, el tema es constitueix com un “escàndol” difícil d’assumir gratuïtament, malgrat la conjuntura que es vulgui posar com excusa. L’endeutament emblemàtic de determinats governs municipals i autonòmics és un fet molt desagradable i que comporta, per una part, la manca de contenció dels responsables en cada moment, “rifant-se” el seu prestigi personal, per part d’alguns, acceptant directrius exclusivament de caire polític i deixant de costat la pròpia lògica econòmica. Exemples en aquest sentit son evidents, per molt que es vulguin “amagar” amb discursos partidistes des de l’oposició; amb “pinzellades” de caire ideològic. En aquest punt, què poc es recorda ara, en el moment de buscar una gestió d’acord amb les possibilitats econòmiques reals, els malbarataments d’aquells que han portat a les comptes públiques a situacions de “prefallida”; per cert, no seria el moment d’exigir “explicacions al respecte?.

Per altra banda, tampoc es poden oblidar la tasca negativa d’aquells que han estat al cap de moltes entitats financeres, especialment caixes d’estalvi, i que han portat a les mateixes a una necessitat imperiosa “d’intervenció” pública, a costos multimilionaris, que haurem de pagar tots els ciutadans. A què esperen a donar comptes de les seves decisions ruïnoses pels milers de petits estalviadors, petits empresaris i autònoms?, per cert els més castigats en una crisi a on una gran part d’ells han perdut el seu patrimoni personal; no crec que sigui assumible per la societat la continuïtat dels mateixos dirigents o la reubicació dels màxims responsables en Consells d’Administració, molt agraïts i amb importants prebendes de tot ordre; cosa que s’està fent sense cap rubor.

Tornant a la meva primera reflexió, crec que quan no toca més remei que fer “estalvis obligats”, “gestionar amb eficàcia” i treballar sobre possibilitats reals, amb decisions gravíssimes que afectaran a la viabilitat personal de molta gent, és el moment també de conèixer les raons que han suposat determinades decisions en el seu moment, avui moltes d’elles inentendibles, però que suposen una càrrega que costarà molt assumir.

En definitiva, caure al parany de que “no passa res”, i que el que s’ha fet és producte de la pròpia conjuntura, “difuminaria gratuïtament” a aquells que sota una presumible “cuirassa d’intocables”, han comés autèntics disbarats, pensant que la seva responsabilitat no existia. Per tant, no estaria de més demanar comptes, com un principi fonamental per la nostra democràcia, que ara haurà de suportar “dubtes” davant d’un panorama social amb massa sacrificis per la gran majoria, i que l’exigència de demanar explicacions als suposats “poderosos”, posaria a tothom al seu lloc.

Sembla irreal el debat que es vol portar a la nostra societat, especialment en el moment preelectoral que ens trobem, sobre la necessitat d’incrementar els impostos als que més tenen, obviant clarament que “l’estrella” de qualsevol discussió hauria de ser, què fer per tornar al camí de la creació de llocs de treball, i l’activació de les empreses, com base fonamental, per què les Administracions tornin a tenir ingressos avui inexistents.

Per damunt de la hipocresia que suposa parlar de “rics i pobres” quan resulta que son milions els que ho estan passant molt malament, buscant la dialèctica d’enfrontament social gratuït, moltes son les raons que posen en entredit la reinstauració del nou impost del patrimoni, esbombat en les darreres setmanes.

Així, a efectes comparatius, l’impost és inexistent a Europa, menys França, Noruega i Suïssa, però més de caràcter testimonial que real; amb un tipus de gravamen molt minsos. Per altra banda, la seva eficàcia recaptatòria també és dubtosa, doncs per una banda la seva eficàcia no es produirà fins a meitats del 2012 i existeix un autèntic “caos” competencial a l’hora de la seva implementació, per no esmentar els costos de la seva posada en funcionament.

Pel que fa als seus beneficis indirectes de conèixer la informació patrimonial, aquesta és una qüestió clarament superada pels mitjans jurídics vigents, sense oblidar a més que la seva eliminació ja va valorar aquest punt, ara tornat a discutir.

També s’ha de tenir en compte que la seva reactivació comportarà problemes sobrevinguts, sobre tot a l’hora del que hauria de ser un objectiu de qualsevol govern, la inversió a Espanya de capitals estrangers o el propi retorn de capitals del país, avui fora.

En definitiva, ens trobem amb una aposta política basada exclusivament en l’interès d’un determinat candidat per donar suport a un “discurs” en hores baixes, primant la demagògia sense cap mirament.

És evident que els país i Europa necessiten d’una reforma tributària, amb objectius de progressivitat i eficàcia recaptatòria , però això només serà producte d’una tasca conjunta de tots els implicats per trobar un model vàlid i de caràcter general; l’altra via, el suposat lideratge d’aquells que “ara posen i ara treuen” depenent de la situació conjuntural, és una via que ens porta a la inconcreció i la inseguretat jurídica, que son efectes que fulminen la nostra pròpia credibilitat,; qüestió amb costos molt més alts que els suposats ingressos rebuts, per l’impost polític esmentat.

Ara que s’apropen els dies de campanya electoral, és fàcil fer una ullada a la premsa i comprovar les manipulacions interessades d’uns i altres a l’hora de primar els interessos partidistes particulars per damunt del que hauria de ser fonamental, el debat de les qüestions que incidiran en el futur de la majoria de ciutadans, per què donin la seva resposta indirecte en el moment de la votació.

Suposo que darrera d’aquesta estratègia de no debatre sobre el que realment condicionarà la vida de la majoria d’electors als propers anys, s’amaga no tenir que assumir compromisos que desprès no es podran portar a terme, o el que seria més greu, “desviar l’atenció” per no definir determinades polítiques, diguem “menys amables”.

Segurament el tema esmentat, a més, tindrà el suport unànime de la majoria de partits, que pel que fa als majoritaris, segurament tindran un pacte no escrit al respecte; per tant, consolidar aquesta línia d’actuació, si no es rectifica, és una mostra més de la justificació de l’allunyament de la classe política respecte als seus votants.

Què fàcil hauria de ser tractar els efectes de l’economia real amb totes les seves conseqüències; aquella que suposa que cada dia es produeixin prop de 300 desnonaments; la que no explica amb claredat que cada cop que l’estat va a buscar diners, els interessos son més cars, i el que això suposa; la incapacitat per fixar de manera consensuada “retallades” imprescindibles, començant pels sous dels polítics; la formula d’equilibrar els pressupostos públics demanant responsabilitats penals, si s’escau, als que han comès autèntics disbarats de malbaratament; inclusiu parlant clar de la inevitable pujada d’impostos com l’IVA a ben curt termini; o aplicant una cultura didàctica que sàpiga posar de manifest, de manera senzilla, en que es gasten els diners públics. Segurament tots son punts de discussió poc agraïts i quelcom pot pensar que poden “restar vots” al qui els plantegi obertament, però no estaria de més que es fes l’esforç, almenys, per buscar la retrobada amb un reconeixement social per la classe dirigent avui sota mínims.

Evidentment, podem seguir per la línia de buscar “discussions superficials” i parlar de que les coses “s’aniran arreglant” a curt termini, quan tots sabem que això no serà tant fàcil, evitant aprofundir en les condicionants pràctics reals, ara bé, això té un preu ben alt, amb repercussions de tot tipus que crec no ens podem permetre. Esperem que el seny s’imposi i que es pugui reconduir el debat electoral cap el que interessa com base per tornar a creure en una “política”, imprescindible, com a tal, si no ens volem posar en mans d’aquells que veuen “la caiguda pel precipici” com l’inici de la seva victòria, a on la llibertat tornarà a ser condicionada per una incapacitat manifesta dels que fonamenten la seva crítica amb els problemes del propi sistema, però sense cap resposta alternativa al respecte.

En el moment en que els ingressos de les administracions públiques son més minsos, és quan queden més clars els autèntics “disbarats” comesos a l’hora de fer les seves apostes inversores per part de moltes institucions, on ha primat més l’aposta electoral puntual que realment gestionar amb eficàcia els diners de tots.

La denúncia que feia el President de la Generalitat a l’hora de recriminar la manca de determinades inversions al Port de Barcelona, a canvi d’haver portat a terme despeses multimilionàries sense cap rendibilitat objectiva, és un fet que té un valor emblemàtic quan la majoria d’entitats públiques es veuen abocades a fer autèntics “equilibris” pressupostaris per poder mantenir els compromisos assolits al llarg dels anys de bonança econòmica.

La referència a fets indiscutibles, com la falta de viabilitat d’apostes dineràries aclaparadores com l’arribada de l’AVE a municipis sense necessitats ni requeriments reals, el malbaratament amb la construcció d’Aeroports deficitaris des de la seva inauguració, o la multiplicitat d’opcions viàries avui buides de circulació, son la mostra inicial d’un iceberg que amaga una autèntica gestió pública fora del que seria la lògica, i fonamentada exclusivament en “la despesa per la despesa” sense analitzar la rendibilitat, la viabilitat i l’eficàcia de la mateixa, com eix fonamental de la serva implementació.

En el moment actual a on les necessitats financeres es constitueixen com un punt vital per la supervivència del nostre model de convivència, que poc ens recordem d’aquesta tasca política instal•lada en el sectarisme partidista que han protagonitzat de manera estel•lar les dues opcions polítiques majoritàries, que a més, ara i de manera unilateral volen imposar, a costa de trencar el propi consens institucional de la transició, una voluntat que només serà possible amb el suport de tots, per molt que imposin el seu “rodet parlamentari”.

El crit unànime del territori, repetit al llarg dels darrers deu anys, a l’hora d’exigir la infraestructura que constitueix l’eix mediterrani, és un tema objectiu que demostra la impotència de la racionalitat enfront d’un “discurs” a on primava el partidisme per damunt de qualsevol altre qüestió.

És per tot el precedent que veient l’autèntic disbarat portat a terme al llarg de molts anys, no ens podem deixar atropellar pels que seguint en una declaració fora de lloc no saben reconèixer una manera de “treballar” la cosa pública fora de la pròpia incoherència que han portat a terme.

A ben segur que la propera “lluita electoral” parlarà poc de les necessitats que exigeix el territori per ser realment viable en un futur, ni s’exigiran responsabilitats a les opcions polítiques que han fet de la “ruïna inversora” la seva bandera, però el que és evident és que és el moment de marcar prioritats a l’hora de “gastar” quan es parla de necessitats logístiques, fent-ho des de la coherència i no com fins ara, des del posicionament ideològic centralista que ens porta cap a la desfeta imparable.

Amb la situació crítica de les tresoreries de les administracions públiques, es produeix un debat dialèctic realment complicat i difícil d’entendre, sí, objectivament, no analitzem les raons que ens han portat a la situació actual.

És sorprenent que per part de les opcions polítiques, avui a l’oposició, es critiqui, sense cap reflexió, la tasca de contenció econòmica a la que es veuen abocats la majoria d’Ajuntaments,Generalitat de Catalunya i altres Comunitats Autònomes; obviant de manera escandalosa que, en tot cas, els màxims responsables de la “fallida” son els que fins ara han tingut el poder, que en una acció de “desgovern” i de “despesa incontrolada”, han portat a la situació gravíssima que avui s’ha de reconduir.

Tampoc és lògic el discurs de la “nova oposició” cap a determinades retallades, si bé tampoc es dona cap alternativa al respecte; de manera concreta es critica els reajustaments en temes sanitaris, en qüestions educatives o inclusiu en contenció de personal de les Administracions públiques, i és cert que aquesta adequació de costos no és desitjada per cap opció política, i no té el suport majoritari de la societat, però el que no és oposable és que els “diners” són els que són i per “quadrar pressupostos” és imprescindible reduir la despesa doncs ja no es té més crèdit per finançar els desfàs d’ingrés – despesa.

Seria bo conèixer quan es critiquen determinades opcions de reducció, quines son les alternatives que s’ofereixen, fins ara cap; per altra banda, optar pel discurs demagògic d’incrementar els impostos també té el seu risc, així, gravar a determinades empreses posant en dubte la seva viabilitat de futur és un altre opció d’alt risc, i fins i tot, pujar determinats impostos directes, també seria un altre alternativa complicada, per no esmentar el tema dels “rics” sense concreció específica al respecte.

El cert és que tot això obvia clarament la qüestió més fonamental, que és demanar responsabilitats a aquells que han permès el “caos financer” a on estem situats, i que inclusiu ara es permeten donar lliçons de coherència, però en cap cas explicar transparentment el perquè del moment actual i les despeses fetes.

És perfectament comprensible la queixa de la ciutadania quan s’anuncien retallades en temes vitals per la nostra convivència com la sanitat i l’educació i, segurament seria millorable la capacitat comunicativa de les diferents administracions a l’hora de donar comptes del perquè i la manera de fer-ho; però el que no és de rebut, és la crítica gratuïta d’aquells que ens han portat al model a on som instal•lats i que es limiten exclusivament a “desbarrar” sense cap argument sòlid, provocant una desinformació general de costos socials imprevisibles.

Inclusiu l’argument de trobar alternatives pot ser positiu, sempre que es facin des de la màxima claredat i “tocant de peus a terra”, és evident que el moment que vivim és molt dramàtic per molta gent, però no crec que l’estratègia dels que avui no tenen el poder, pugui ser una crítica ideològica sense cap concreció específica a l’hora de visualitzar amb dades possibles, alternatives reals.

La realitat és la que tenim per molt que no ens agradi, i només ens en sortirem si tenim la capacitat entre tots, d’explicar cada decisió política, govern i oposició, des de la coherència efectiva, deixant de costat la pura estratègia electoral a la que tant ens hem acostumat, però que repercuteix massa poc en els problemes reals de la ciutadania.

Finalment, estem en el món al revés, doncs quina seria l’alternativa si els que varen perdre les eleccions seguissin al poder?, doncs el que fan els que encara i son, rebaixar pensions, rebaixar sous als funcionaris, manca de pagament del deute reconegut, etc., això sí, fent-ho des del govern i criticant-ho des de l’oposició, encara que siguin del mateix partit.