Lluís Badia

Amb la urgència que sembla que ha sorgit per part de les opcions polítiques majoritàries, a l’hora de buscar formules de reduir la despesa pública a qualsevol preu, s’han produït les declaracions del nou candidat socialista, a les que s’han sumat destacats representants d’altres opcions, per posar en dubte el paper de les Diputacions, sent un objectiu emblemàtic la seva eliminació a curt termini.

Com sempre, la presa de decisions en funció, exclusivament, del resultat electoral futur, buscant amb l’anunci “recuperar vots perduts”, és un exercici polític amb èxits possibles a curt termini, però en cap cas amb la seriositat que exigeix una decisió que implica moltes variables, que a ben segur, no son valorades de manera objectiva.

És cert que no ens podem permetre una Administració Pública sobre dimensionada i repetitiva en moltes de les seves competències, amb una despesa descontrolada i amb un cost purament polític – partidista, sense cap tipus de garantia d’una bona tasca per la ciutadania; és més, la realitat posa de manifest que per fer el que fan la majoria d’institucions, sobren funcionaris, polítics, assessors, etc., malgrat que existeixen determinades opcions que ara no venen al cas.

Davant del problema i les seves necessàries actuacions, el lògic és que s’analitzi el que comporta l’eliminació esmentada, especialment en el fet de que no sigui que el que es vol es una “nova estratègia de maquillatge”, per deixar-ho tot igual, això sí, amb canvis de noms o formules suposadament millors.

Per tant, davant la iniciativa esmentada, seria bo conèixer una sèrie de qüestions concretes, que baixant al que és la nostra administració provincial, podríem concretar en els següents punts:

1.- Què farem dels funcionaris suposadament amortitzats?.
2.- Com es seguiran donant els serveis imprescindibles pels petits municipis, com per exemple tot el que fa a la recaptació d’impostos, traspassada a la pròpia Diputació?.
3.- Es mantindrà tota la bona tasca que fa el Patronat de Turisme pel que suposa de suport a l’industria turística i com es definiran els seus objectius de futur?.
4.- Què passarà amb el Patrimoni de la Institució i, especialment, com cuidarem de la seva cura a tots els efectes?.
5.- Com es reconduirà la gestió de les diferents actuacions que desenvolupa, directa o indirectament, l’ens provincial?.
6.- S’haurà de fixar un període de transició que no pot ser el mateix per tots, especialment per la seva dificultat d’implementació depenent en cada cas concret?.

Segurament juntament amb aquestes preguntes, ni hauran d’altres, però el que és cert, és que el tema comporta fixar, si és que s’ha de fer realitat, una sèrie de punts bàsics, no sigui que un cop més la realitat ens superi a tots els efectes.

És indiscutible que el fàcil és “llançar idees” sense pensar les conseqüències de les mateixes, ni com portar-les a terme, en un joc de falta de rigor i seriositat per part d’aquells que haurien de demostrar més responsabilitat a l’hora de plantejar iniciatives; és evident que necessitem una Administració que funcioni millor i amb menys cost, però no oblidem que finalment tot això sempre és en funció dels “Administradors” i la seva solvència, i crec que independentment de que ha de primar “la cosa pública”, el que hem de saber és trobar formules per exigir bones gestions, doncs segurament la situació en que es trobem avui, amb un tasca millor, no seria la que és, exemples d’ajuntaments ben gestionats hi son, una altra cosa és que l’interès sigui “posar a tots en el mateix sac” per difuminar nefastes gestions d’altres.

Conseqüentment, la resposta a la desaparició de les Diputacions, només pot estar en funció de saber trobar les formules que permetin que la seva funció sigui millorada en benefici d’uns ciutadans que cada cop exigiran un rigor i transparència absoluta cap els qui els representin i son els que decideixen com gastar els diners de tots.

És realment sorprenent la “resposta ofesa” dels que fins ara han estat al front del govern de Catalunya i d’una gran part d’Ajuntaments del país, en el moment en que es posa de manifest, pels nous responsables polítics, la greu situació econòmica de les comptes públiques en cada cas.

El que hauria de ser lògic, és a dir, el reconeixement d’una nefasta gestió a l’hora d’administrar el que és de tots, es torna en declaracions esbiaixades que sembla que vulguin justificar la falta de rigor i seny al llarg d’una tasca que ha resultat molt negativa i que condiciona, de manera evident, les nostres pròpies sensibilitats per un futur molt complicat per “l’hipoteca” que ara s’haurà de fer front, agradi o no.

Davant l’evidència irresponsable posada de manifest, que inclusiu “acusa” als actuals responsables “de no se quantes maldats”, la realitat s’imposa sense miraments i el que es troba, per damunt del propi debat partidista, és un marc de despesa que era inassumible, i que no va fer cap tipus de prevenció a l’hora de valorar com es podria desenvolupar el model econòmic que tenim assumit.

Segurament el “parlar clar” és fa difícil, però el que no és de rebut és “seguir auto enganyar-nos” en base a unes suposades dades que no tenen res a veure amb la realitat; entenc que el que toca, de manera urgent, és “saber a on som”, per molt que això comporti un desencís general i, a partir d’aquí, dissenyar les estratègies de mínims que pertoquin en tots els àmbits.

Així mateix, crec que hauria de ser fonamental el donar exemple per part d’aquells que avui son a les institucions, sabent sacrificar una gran part de les seves remuneracions econòmiques, fent-ho no com una qüestió anecdòtica, si no amb un compromís de retallades ampli, com primer pas, per recuperar una credibilitat imprescindible en els temps que venen.

Tornar a optar pel “no passa res”, “tot va bé”, “ens en sortirem” o, ja es veuen els “brots verds”, és una opció que s’hauria de deixar aparcada de manera urgent, i en tot cas, plantejar un model d’exigència de responsabilitats per aquells que poden seguir pensant que la despesa institucional pot ser il•limitada.

La realitat antipàtica que ens ha posat de manifest una situació, segurament insospitada, però que ara hem d’afrontar, ha de comportar assumir els fets com son, sent conscients que la gestió haurà de ser més acurada, sabent prioritzar el que toqui en cada moment, i sobre tot buscant els màxims consensos a l’hora d’implementar les decisions a executar.