Lluís Badia

Amb la que està caient sobre tots els que, de manera directa o indirecta, reben les conseqüències del que suposa la crisi més forta que es coneix i sobre el que és el model econòmic de convivència vigent a la pràctica totalitat del món en els darrers 60 anys, sembla que, per part de la majoria d’institucions públiques, s’està per “passar del tema” amb una clara manca d’implicació expressa en el que hauria de ser l’objectiu únic de les agendes dels gestors públics a tots els nivells.

La realitat posa de manifest la necessitat urgent de portar a terme actuacions clares que permetin afrontar, amb garanties, la situació agònica del marc que ens engloba a tots els nivells, des de la convivència social, fins a les justes expectatives de futur. Però el que toca fer sembla que és un tema “tabú” per molts dels nostres dirigents que s’estimen més seguir en una dinàmica de suposada normalitat, pensant que tot es solucionarà en el seu moment.

És quelcom increïble veure les declaracions de determinats “líders”, que obvien parlar del “moment”, com si fos una qüestió conjuntural, permetent-se, per part d’alguns, signar inclús escrits fora de la realitat, incidint en un discurs subjectiu que no s’aguanta per en lloc.

Segurament el fàcil és pensar que es poden donar alternatives per seguir mantenint un marc, clarament inviable, al menys en un estat de dret, amb majories i minories i a on s’han de respectar els mínims conceptes de respecte mutu; si bé, tampoc es concreta quina és l’alternativa que es limita a pregonar les deficiències evidents, però en cap cas marca la nova manera de “governar-nos”.

Crec que no son vàlids els maquillatges sobre els “sous” dels polítics, doncs aquesta hauria de constituir un fet diferencial, que sembla que no es vol assumir; tampoc es parla de retallades en partides prescindibles, com son les festes – festivals – jaranes, etc., a on s’esmenten reduccions mínimes i en cap cas de mesures dràstiques a tots els efectes; es parla poc clar pel que fa a l’execució d’infraestructures no fonamentals que sembla volen mantenir en uns pressupostos fora de lloc, i en definitiva, no saben res del que hauria de ser la necessitat bàsica de tota actuació pública, el retornar la confiança, amb ajudes i suports implícits, a aquells que son els únics capaços de crear llocs de treball, la petita empresa i els autònoms.

Estic convençut que l’actual model de “ceguera” només serà viable per un període curt de temps, doncs arribarà un moment que la liquiditat serà ben minsa també per les Administracions, amb tot el que això suposarà per fer front als compromisos assolits al llarg de molts anys, per tant, a què s’espera per actuar amb coherència i fer el que toca de manera urgent?. Pensar que poden existir altres formules és una aposta massa arriscada si, a més, continuem auto enganyant-nos davant una evidència manifesta d’on som, agradi més o menys.

La propera consulta electoral pot portar a debatre apostes partidistes diferenciades en molts plantejaments, però el que és clar, és que, pel que fa a la situació financera dels ens públics s’hauran d’aplicar mesures poc discutibles, encara que puguin ser poc “simpàtiques” en la seva aplicació, penar que podem tornar a nivells de solvència, com en els anys precedents, és una fal•làcia que no té cap suport lògic, en conseqüència, bo seria explicar quines son les vies a aplicar clarament, malgrat que això suposi un rebuig social que haurà d’assumir-se al cost que calgui per part de tots, estratègies dialèctiques a part de cadascú.

Permanentment es parla de la greu situació que comporta el que ja es coneix com “les retallades” del nostre estat de benestar i el discurs que ha calat a una gran part de la nostra societat identificant aquesta voluntat de reducció de despesa en base a determinat posicionament ideològic dels responsables polítics, conjunturals, de portar-les a terme.

Certament el tema és altament sensible per tota la ciutadania, que a més de suportar una greu crisi econòmica, que incideix directament en la seva qualitat de vida i les seves expectatives de futur, veu com un atac directe als seus drets adquirits la presa de determinades decisions de contenció de despesa pública en determinats sectors de especial rellevància com pot ser la sanitat pública.

Malauradament la dinàmica política porta, via els seus “canals mediàtics” , la manipulació interessada i que el que es trasllada a la gent és una informació esbiaixada buscant exclusivament una rendibilitat de caire electoral, quan el que seria lògic es trobar acords, el més amplis possibles, per afrontar una situació a la que ens ha portat una opció “d’optimisme inacabable”, al que totes les opcions partidiàries es van apuntar en el moment de bona marxa de l’economia, independent del color polític.

Conseqüència de tot l’anterior és que, agradi o no, la realitat és que les actuals mesures de reducció de despesa institucional venen provocades per una gestió de governs anteriors, incloses totes les opcions amb responsabilitat de gestió i, per tant, és altament demagògic que els que fins fa pocs mesos han tingut la capacitat de dirigir el país, ara es posin a liderar un “discurs” contra el que toca fer.

Que quelcom pugui pensar que les decisions feixugues que pren el govern de Catalunya, i que hauria de prendre moltes altres Administracions de caire municipal, autonòmic i estatal, és un tema de caire ideològic, és una fal•làcia que crec que no ens podem permetre si realment volen sortir-nos amb èxit del moment actual.

Per altra banda, el que és clarament evident és que la necessitat de retallar neix, sobre tot, d’una situació heretada i de la manca de efectiu a les caixes comunes per damunt de qualsevol altra raó, per tant, les reduccions de despesa son, per damunt de tot, “induïdes” per un model a on van gastar més del que podien, i el que cal és ser conscients d’una realitat que segurament no és “simpàtica” però que només des de la responsabilitat en podem donar unes garanties de futur imprescindibles.

Segurament el meu modest anàlisi té mancances i pot ser apel•lat, però la realitat objectiva és aquesta, a no ser que optem per altres vies, respectables, però que segurament obvien el model global vigent i la interdependència econòmica que afecta al 99% de la població, independentment que el que sí s’haurà de discutir és com fer aquestes “retallades”, com s’expliquen i que siguin el més poc “doloroses” per els més dèbils de la nostra societat, com principi fonamental de la seva posada en pràctica.

Seguir pensant, per part d’alguns, que “les reduccions” són monopoli d’una part de les opcions polítiques, ens podria portar a pensar que tot l’aconseguit fins ara també era exclusiu de determinades “ideologies”, lo que és totalment fals i fora de realitat objectiva.

En definitiva, actuem amb transparència, fent les modificacions democràtiques que calguin i expliquem sense maquillatges el que succeeix, costi el que costi, sabent inclusiu renunciar al “poder circumstancial” que es pugui posseir o es tingui expectatives d’obtenir.

En els darrers dies s’ha polemitzat molt sobre un tema com és el posar el “CAT” a les matrícules dels vehicles, i segurament quasi ningú recorda que per part del tripartit, en el seu moment, aquest era un objectiu quasi tancat i aconseguit del “govern amic de Madrid”; i encara que el debat no constitueix un tema fonamental dintre de la greu situació que afecta a la majoria de ciutadans, si és una mostra més de la intransigència d’aquells que des del centralisme poden veure aquest punt de divergència com una qüestió vital pel futur.

Deixant de costat el propi “discurs polític” del problema, respectable però complicat de posicionar-se com un punt fonamental per la majoria, el cert és que el creuament de declaracions posa de manifest l’interès per part de les opcions polítiques majoritàries, PSOE i PP, per seguir en una estratègia comuna per col•locar com “residual” tot allò que suposa el fet diferencial català, inclusiu en un tema que França, país de model centralista per excel•lència, ja ha superat i és avui una realitat la qüestió emblemàtica que aquí es reclama.

Segurament el debat també aquí hauria de ser un tràmit ràpid a on pertoques, malgrat l’interès “obscur” de determinats portaveus que incloent en el seus arguments, valoracions més aviat “increïbles”, però que en tot cas estan fora de tota lògica, més, si la qüestió representa un motiu d’enfrontament gratuït, més o menys ampli, segons “el mirall” a fer servir.

És clar que en un marc econòmic negatiu, que ens pot condicionar amb moltes altres coses realment fonamentals per la nostra qualitat de vida, la discussió esmentada només és una anècdota per una part de la societat, però certament quan el que es necessita es “fer pinya” per superar les dolentes prediccions, també està fora de lloc la desqualificació que es fa sobre aquells que legítimament pensen que aquest és un debat que hauria d’estar exhaurit des de fa molt de temps.

Buscar enfrontaments a on ja no haurien d’existir és un model de gestió pública que hauria d’estar caducat des de fa molt de temps, les temptacions d’alguns per tornar per aquesta via, pensant que poden obtenir rendiments electorals, és un luxe amb costos de divisió social que no hauríem de permetre.

Els mitjans de comunicació generalistes, a més dels especialitzats, porten de manera quotidiana a les seves pàgines, reals o virtuals, cròniques, articles, opinions, etc., sobre conceptes econòmics de difícil comprensió per una gran majoria de la ciutadania, que en moltes ocasions no entenem el perquè de la conceptualització al més alt nivell de la informació, quan el fàcil seria explicar el que passa amb un llenguatge clar, amb exemples didàctics i amb la transparència necessària per què tothom conegués les diferents variables econòmiques que condicionen el nostre model econòmic, i sobre tot com es concreta tot això en el que pot ser el nostre futur “estat de benestar”.

És evident que existeix una necessitat imperiosa per conèixer “el que està passant” a les entitats financeres, a les administracions públiques, a les borses internacionals o inclusiu en la viabilitat de moltes empreses transnacionals, però el cert és que això s’hauria de fer des d’un “idioma” entendible per tothom, especialment a l’hora de veure les repercussions directes d’aquesta macroeconomia pel que son les petites unitats familiars que l’únic que veuen clar es que pugen els preus energètics, llum, gas, benzina; que els seus impostos cada cop son més alts, IVA; que les contraprestacions socials cada cop tenen més perills de supervivència; que la seva capacitat de consum és més minsa per la pròpia realitat econòmica; o que els seus costos financers hipotecaris són altament insuportables per les pujades del tipus d’interès indiscriminats.

Davant del marc exposat, el ciutadà té dues opcions clares, optar pel “passotisme” davant uns fets consumats, o bé exigir als seus representants que siguin ben clars en les seves propostes i les seves actuacions, demanant-los les responsabilitats que calguin i aplicant aquest requeriment a tots els nivells de representació; espero i desitjo que la segona opció sigui l’escollida i que realment tothom conegui a què s’exposa a l’hora d’optar per qui els representa amb totes les conseqüències.

És possible que la via de reclamar responsabilitats pugui tenir una línia de no retorn respecte de la nostra classe política, el que voldria dir que l’esvoranc entre societat i polítics seria insalvable i, donaria lloc a altres opcions, avui embrionàries, però que en un part dels seus plantejaments tenen un suport moral ben ampli de la nostra societat; per tant, a què s’espera per part de tots els líders socials, polítics i econòmics a saber explicar el que passa fora del propi debat partidista i, amb totes les conseqüències. Per tant, la propera contesa electoral hauria de ser una garantia perquè tot això quedes clar, amb iniciatives concretes al respecte i amb formules pràctiques que no aparquessin “el malestar social”, en funció de que guanyin uns o perdin altres.

El diàleg, base fonamental de qualsevol democràcia, no pot veure’s “segrestat” per un llenguatge que s’allunya d’aquells que son l’autèntica raó del model de convivència que ens hem donat, per tant, no ens permeten aparcar el que realment es fonamental, si volem optar per recuperar una credibilitat política avui sota mínims.

Fora dels anàlisis d’experts, molt lloables, l’autèntica realitat és que l’actual crisi es fonamenta, sobre tot, en una crisi de deute, provocat per un endeutament sense límits de les administracions públiques, una manca de capacitat de retorn dels crèdits obtinguts per part de les empreses i famílies i, sobre tot, per una situació caòtica en els balanços de la majoria d’entitats financeres que no van preveure “la bombolla” amb la suficient antelació per fer-li front.

És indubtable que el moment d’inici de l’actual període negatiu, es dona per la crisi de l’opció bancària internacional americana “Lehman Brothers”, amb tot el que això suposava per una entitat, de suposada gran solvència, que feia fallida; però el cert és que és a partir d’aquí que s’han endegat mesures, fins ara poc reeixides, per trobar un “nou camí” i reconduir l’economia global cap a la via del creixement.

Malgrat la iniciativa per buscar solucions, el cert es que fins ara “la situació comatosa” segueix persistint per molt que determinades declaracions vulguin dir el contrari, ara bé , el que és evident és que tampoc s’han portat a terme molts dels compromisos assolits desprès del primer “ensurt” així, tot el que fa referència als paradisos fiscals, segueix a l’aigüera, quan majoritàriament s’és conscient que la seva pervivència és una autèntica amenaça per l’economia mundial, per no dir el que fa a la urgència per trobar mecanismes d’homologació fiscal, de difícil implementació per la lògica pressió social, o inclusiu l’evident necessitat de buscar consensos polítics, massa condicionats per les estratègies partidistes de les diferents opcions.

En qualsevol cas, el que és inapel•lable és que només ens sortirem si som capaços d’implementar polítiques nacionals i transnacionals, que optin per la seriositat, la transparència i la trobada de suports generals, sempre pensant i tenint clar que el futur només serà possible si realment la petita empresa i els autònoms tornen a ser el motor d’unes economies, avui en “caiguda lliure”, a les que tornar una confiança imprescindible per remuntar el marc que avui ens envolta.

Les dades objectives posen de manifest que la situació actual és conseqüència, entre d’altres, de tres factors fonamentals; la manca de rigor per part de les entitats creditícies, especialment de les Caixes d’Estalvi que, amb directius poc brillants en la seva majoria, les han situat al front d’un precipici financer que ara hem de pagar entre tots per evitar-ho; la absoluta incompetència d’unes entitats reguladores com el Banc d’Espanya, incapaç d’exigir responsabilitats i de fer complir la normativa vigent, amb l’exemple més clar a Caja Castilla La Mancha, a on inclusiu s’autonegava una veritat negativa inapel•lable per qüestions de partidisme; i finalment la pròpia classe política dirigent al front de les institucions, més preocupada pels rèdits electorals puntuals que per prevenir i assumir determinades tasques imprescindibles en el seu moment, amb discursos fora de la necessitat del que calia fer.

Aquesta dinàmica negativa compartida, ens ha portat a uns “números”, a on el deute total del país, entesa com la que mantenen famílies, entitats de crèdit i estalvi, empreses i les Administracions Públiques, arribi avui als 3,4 bilions d’euros; però és que a més, aquest deute multimilionari, es deu en un alt percentatge a creditors exteriors, amb tot el que això suposa de interrelació a l’hora de prendre determinades mesures de tot ordre. A més de manera concreta el deute de l’Estat, inclòs els 3,4 abans referits, arriba als 650.000 bilions d’euros, sent prop del 35% de creditors exteriors. Tot això ens porta també a un altre evidència manifesta, com que amb un producte interior brut (PIB) d’Espanya, de prop d’un bilió d’euros, el deute exterior suposa avui 1,7 bilions d’euros.

Segurament les dades referides suposen el que son, “números”, però malgrat això, la realitat és que aquesta opció numèrica té contraprestacions de tot tipus que, “podem seguir amagant o maquillant”, però que en sí mateixa, condicionen una part importat del nostre futur.

Certament, ara que començarà una campanya electoral, esperem que curta, siguin molts els compromisos i les paraules cap a una manera nova de gestionar la cosa pública, malauradament seria realment greu que tot això no es fes des de la responsabilitat de conèixer la situació concreta del país, amb totes les “hipoteques” que tenim subscrites i que, agradin o no, hauran d’afrontar-se amb dosis importants de seriositat, sabent explicar amb llenguatge entendible el que suposaran les possibles alternatives, si es que hi son, al respecte.

Al llarg de massa temps s’ha gestionat el diner públic, sense ser conscient que el mateix no és il•limitat i que en tot cas la viabilitat social, política i econòmica, passa per equilibris de tot ordre, per tant, seria bo que aquesta modesta reflexió sigues determinant a l’hora de discutir les despeses a afrontar en els propers mesos per totes les Administracions, des de la local a la de l’Estat, en el ferm convenciment que només amb una dinàmica amb seny i responsabilitat podrem sortir endavant, mantenint el model de convivència que ara gaudim i que tant ens ha costat aconseguir.

Les receptes per trobar una sortida possible a la situació que avui compartim, amb una crisi econòmica, social i política sense precedents, no poden limitar-se a instaurar un estat de retallades que afecta de manera majoritària a la part de població més dèbil, segurament, a més, aquest és un discurs a on la política i la demagògia té molt a “pensar”, ara bé, les possibles alternatives només seran viables, si som conscients del que està passant i a partir d’aquí endegar opcions possibles, tenint en compte totes les variables que afecten a la nostra societat, començant pel respecte als més dèbils.

Quan ens vam apuntar a “Europa” segurament vam veure que les avantatges eren més que les qüestions negatives, i així ha estat al llarg de molts anys, a on, a més, ens hem beneficiat de tot tipus d’ajuts d’aquells estats “més forts” a l’hora de dotar-nos d’unes infraestructures, que analitzades objectivament, no tenen res a envejar a les que pugui disposar qualsevol país dels que es coneixen com super potències de primer nivell, una altra cosa és la realitat objectiva de moltes d’aquestes obres, per no esmentar els criteris partidistes emprats en la seva implementació territorial.

Malauradament ara, després d’un llarg període de bonança, ens trobem un panorama molt difícil de reconduir cap el creixement econòmic, amb un desencís compartit per molts ciutadans que no veuen una viabilitat positiva pel seu futur, produint-se un rebuig general al que ha estat la pròpia pertinença a Europa als darrers anys.

Crec que res és blanc o negre, i que tot té els seus matisos, per tant, ni tant inmillorable i òptima era la nostra pertinença a la Unió abans, ni tampoc ara la negativitat pot ser absoluta, per tant, crec que és el moment de veure les coses des de la serenitat, per saber optar per una opció que sigui possible.

Els propers anys comportaran canvis de tot ordre pel que es coneix com “Eurozona” amb una economia quasi tant gran con la d’ USA, i que triplica la de Japó o la Xina, una altra cosa és que per mantenir aquest nivell necessiti fer canvis de tot ordre per passar de l’acord polític a una homologació legislativa general en molts aspectes, fins ara intocables, com la fiscalitat, ara bé, tot això, a més, s’haurà de portar a terme tenint en compte les peculiaritats de tots els “socis”, especialment els més dèbils que hauran de saber reconèixer la seva realitat, però també fer els esforços que calguin.

En tot cas, el que és clar, és que tota la dinàmica a posar en marxa no pot oblidar, sota cap concepte, que “l’acord europeu” el formen persones que han de ser l’objectiu fonamental de tot el que s’apropa, per tant dintre de les mesures necessàries, el que no seria de rebut és obviar l’especial situació en que ens trobem molts europeus immersos en una situació crítica de la que hem de sortir, si realment volem consolidar aquell europeisme creixent de només fa uns anys, avui en una decadència, que crec no ens podem permetre.