Lluís Badia

Amb les noves responsabilitats municipals, l’altre dia comentava amb un conegut al que les eleccions han donat importants responsabilitats polítiques, què pensava fer per sortir-nos de la situació crítica en que ens trobem, des de la seva “ parcel•la de poder”, la resposta va resultar frustrant, doncs el missatge era que poc o res podria fer i que en tot cas el que volia era consolidar-se personalment en la seva nova “tasca”.

Malauradament el “discurs” referit és el més general per part de la nostra classe política, més interessada per mantenir els seus privilegis per damunt d’actuar amb consciència, i amb riscos d’equivocar-se, a l’hora d’exercir el càrrec que la ciutadania els ha donat.

Segurament aquesta manera de “fer política”, buscant no cometre “errors” i fent el mínim en les grans decisions, prioritzant exclusivament una gestió fonamentada en el discurs agraït, la promesa esperada, o inclusiu, en amagar el que està passant i el que convé a la nostra societat, és una formula que pot donar suports electorals, però que en sí mateix ens col•loca com a ciutat o país en una situació de davallada imparable.

És evident que fer coses, manifestar compromisos o bé assolir alternatives de tot tipus necessàries, però segurament a vegades impopulars, és una via de govern o oposició poc agraïda a curt termini, com algú deia, és millor fer tres coses bé i cap de malament que fer quinze equivocant-se en tres, per tant, en el model on som instal•lats és altament perillós continuar per aquesta línia de “filibusterisme” que el que vol és exclusivament “passar i figurar” per mantenir el que es té, encara que això suposi el sacrifici a mig i llarg termini d’una societat impotent davant el que se li ve al damunt.

En aquest context general, crec que tenen molt valor les declaracions del President de Catalunya a l’hora de exposar una estratègia ben clara, que comportaria una nova convocatòria a les urnes pel cas de que la pròpia dinàmica parlamentaria impedís endegar la presa de decisions necessàries pel futur del país, davant una intransigència partidista que mira més la rendibilitat purament electoral que ajudar a sortir del esvoranc en que, en part, l’oposició d’avui té moltes imputacions al respecte.

Segurament el fàcil, en la política que encara avui sobreviu, però que haurem de modificar ben aviat, és “anar passant” fent el mínim, perquè el propi desgast sigui també el més minso, i a ben segur aquesta ha estat una estratègia viable al llarg de molts anys, però ara el que toca es “fer i governar” amb el risc d’equivocar-se i inclusiu perdre properes eleccions, malgrat que segurament moltes de les decisions no agradin a ningú, ni al qui les pren ni els que es veuen implicats en les mateixes.

La greu situació que afecta a milers de ciutadans i famílies amb perspectives fosques sobre el futur, amb una joventut que no veu en lloc una sortida viable als seus justos anhels, només serà superable si es prenen les decisions que calguin, agradi o no, però amb el ferm convenciment que les alternatives reals al model que ens hem donat, i a ben segur imperfecte, passa per renunciar a molts dels drets de convivència que crec no ens podem permetre prescindir, si a més la seva eliminació no ens garanteix res del que realment desitgem.

Tots som conscients que el greu problema crític que ens afecta és el que està íntimament relacionat amb el manteniment de determinats drets, que sembla que tenim assumits con intocables, però que la realitat posa de manifest que la seva vigència és també problema econòmic.

És evident que separar economia d’ideologia pot ser molt plaudible des del posicionament dialèctic, però l’evidència deixa meridianament clar que per gaudir de determinats drets és imprescindible parlar de com es fa front al seu cost financer per mantenir-los vigents.

Segurament en els propers mesos assistirem a un gran debat social, a on es posarà de manifest la queixa ciutadana davant un panorama de “retallades” de tot tipus, molt similar al que s’està portant a terme a Grècia, també sentirem discursos de tota mena en defensa d’uns drets que ara es veuen condicionats, i inclusiu podrem veure dinàmiques d’enfrontament físic, a part de verbal, a on es buscaran rendiments, de no se sap quin tipus, per liderar una societat molt tocada en el seu “model d’estat de benestar” en crisi.

És evident que malgrat les lamentacions que es produiran, ningú oferirà alternatives pràctiques, a part de la pura demagògia inaplicable, a no ser que estiguem disposats a renunciar al propi model democràtic que tant a costat de conquerir. Inclusiu es donaran alternatives de substitució de la pròpia classe política com principal responsable del panorama, a canviar no se sap per qui.

També es buscarà trobar responsables “civils” als que imputar el fracàs del sistema per exigir-los el que faci falta, en tot cas, el que és cert és que per molt que trobem a qui reclamar, la realitat és la que és, i serà necessari un compromís, el més ampla possible, per sortir-nos, per tant, a què s’espera per començar a parlar clar amb totes les conseqüències i trobar els mínims d’acords que ens permetin buscar l’esperança de la que tant estem mancats. La urgència de la situació no pot permetre el continuat enfrontament partidista i l’allunyament de les pròpies necessitats de la gent, per tant a què s’espera per fixar les formules que facin viable la trobada d’acords que permetin “iniciar” el canvi de supervivència que avui també es veu en perill.

Em deia l’altre dia un amic, molt indignat, els greuges davant d’una situació cada cop més insostenible i, certament no li falta raó en molts dels seus plantejaments. És possible retallar drets sanitaris?, i jo li deia que tenia tot el meu suport; és viable rebaixar les pensions?, cosa que jo li ratificava; és acceptable rebaixar el sou dels funcionaris?, i evidentment, aquest és un tema també a valorar; per no dir el que pot passar amb les ajudes socials, el suport a l’educació a tots els nivells o, inclusiu la reducció dràstica de creació de llocs de treball per part de les administracions publiques; en quasi tot “el meu col•lega” està carregat de bona fe i lògica reivindicació a l’hora de posar de manifest tot l’esmentat.

Però certament, a part de sumar-me al seu “cabreig”, crec que, com bon company, també havia d’analitzar el perquè de tot això i, especialment si era factible el manteniment de tots aquests drets, que algú pot pensar com indiscutibles, fins que arriba el debat de com podem mantenir-los financerament, i és aquí a on segurament no fem l’esforç per veure la viabilitat de pervivència de determinats models, segurament molt difícils de “pagar”, en una situació crítica com la que vivim.

És cert que moltes poden ser les alternatives per seguir gaudint dels esmentats drets, però la realitat posa de manifest que això no s’arregla amb opcions que no valorin que som en un món global, i que les nostres decisions econòmiques estan íntimament lligades al que fan els nostres veïns d’arreu, sense oblidar tampoc que el nostre endeutament és el que és, “que hem estirat més el braç que la màniga” i que ara el que toca fer és els esforços perquè no “desapareixem” d’un creixement econòmic global, que esperem torni el més aviat possible.

Soc dels que justifico el crit de la impotència generalitzat sense cap rubor, però també crec que és fonamental no “fer-nos trampes a nosaltres mateixos”, i per tant, és vital implementar determinades mesures de recuperació de la credibilitat de la classe política, però sobre tot ser conscients que les alternatives passen per actuar amb transparència, obviant que no som de cap manera una illa en el món i que les nostres decisions, de tot tipus, es veuran condicionades per un marc internacional, que ens pot agradar més o menys, però que és el que és.

A què esperem a “tocar de peus a terra”, especialment els nostres líders polítics, socials i econòmics, per trobar els acords de mínims que facin possible retornar a la senda d’un futur possible, com ja es va fer en el seu moment amb els pactes de la Moncloa, en un panorama tant o més complicat com el que ara vivim.

Estem, en tot cas, per seguir la línia de manca de transparència d’uns i altres, a l’hora de publicitar sense cap maquillatge el que passa?, o bé, optem d’un cop per parlar clar a la gent i posar de manifest les mancances com País, sense fons d’energia, amb una economia sota mínims, amb una taxa d’atur in assumible i sobre tot, amb una frustració generalitzada a la que només li queda “el dret al pataleg” ?

Crec que el que toca és començar a prendre decisions des del ferm compromís de dir fins a on arribarem si seguim en la línia en la que estem instal•lats, govern i oposició, sindicats i patronal, ciutadans i dirigents socials, per tant, busquem el que ens uneix més que els que ens separa i donem vies possibles a una societat que vol solucions, però que també sabrà entendre els sacrificis que haurem de fer plegats.

En les properes setmanes assistirem al debat parlamentari sobre els pressupostos públics en la majoria d’Institucions, i certament el tema és vital, especialment per què tot el relacionat amb les comptes públiques, a tots els nivells, local, autonòmic o estatal, suposa aprovar com es gastarem els diners de tots en els propers mesos.

Però malgrat l’idea general expressada, que hauria de constituir l’autèntic sentit d’una societat democràtica, la realitat posa de manifest repetidament que una cosa és el que s’aprova i altra molt diferent la realitat de l’acordat. Per tant, crec que és el moment de començar a exigir, amb tots els requeriments, que a part de conèixer els que es vol fer, sabem realment que s’ha fet, no sigui que el dia a dia hagi imposat un altre cosa que el que es va aprovar.

Masses vegades veiem com molts dels compromisos inversors no es porten a terme, per incapacitat, per interès partidista o purament per què es primen altres acords que no varen ser publicitats, en el seu moment; la pervivència de partides pressupostàries any rere any per manca d’execució, és una qüestió molt repetida que crec no ens podem permetre si realment volem que la transparència torni a les Administracions Públiques.

Per altra banda, molt es parla mediàticament de pressupostos, però poc o res del compliment i els resultats de la seva aplicació, per tant, crec prioritari que en les propers exercicis es fes l’esforç de vigilar i exigir les responsabilitats que calguin a l’hora de fer balanç dels resultats de la despesa feta.

A qualsevol petita empresa o família li seria impossible en la seva minsa economia, no complimentar el previst a l’hora d’organitzar les seves “compres”, perquè és tant difícil que les Administracions també complimentin aquest desig lògic?; crec que és el moment de modificar un model que no pot seguir “auto enganyant-se” en una qüestió fonamental pel futur d’un “estat de benestar” cada cop més en dubte.

Passada la presa de possessió del nous Ajuntaments, amb brillants discursos de tots els electes, massa plens de paraules i poc de concreció, el que toca de manera urgent fer és com es portaran a terme els objectius marcats en campanya electoral, i sobre tot com s’implementaran pel que fa a pressupostos i temps d’execució les promeses fetes.

Certament en política és molt important el responsable directe, però cada cop és més evident que s’ha de donar més transcendència a com s’executaran les actuacions imprescindibles que permetin fer “rutllar” l’Administració més propera al ciutadà.

Segurament de les “paraules” del passat dissabte es desprèn un compromís per part de tots, govern i oposició, per treballa i donar el que calgui per millorar la vida dels ciutadans, ara bé el problema radica de manera fonamental en com es passa del compromís verbal a posar en marxa les diferents actuacions compromeses.

És evident que es necessita d’una gestió eficaç, però això ha de fer-se sent conscients de l’entorn en que s’ha de desenvolupar la tasca de govern en els propers mesos, amb uns pressupostos minsos, a on les aportacions d’altres administracions també tindran retallades concretes, per tant, crec que és el moment de buscar els consensos que calguin, però sobre tot de saber explicar a la gent que s’hauran de reduir determinades partides fruit de pactes purament polítics, per primar les necessitats reals de moltes persones afectades per un entorn de negativitat impensable només fa uns mesos.

Crec que l’inici de la legislatura és un bon moment per ser tots conscients del marc general, sabent renunciar cadascú, a part del seu legítim protagonisme per primar la bona feina de ciutat per damunt de qualsevol altre concepte; seguir en la línia d’enfrontament ens pot portar a un model inviable de futur.

Tampoc podem oblidar els diferents moviments ciutadans de desencís, malgrat el radicalisme d’una part dels mateixos, per tant, hem de saber recuperar una credibilitat que només serà viable des d’una feina amb seny i transparència absoluta. A ben segur que en els propers mesos ens esperen greus mancances de tot ordre a les que s’haurà de donar resposta.

En definitiva, em sembla prioritari fixar una sèrie de punts d’acord amb totes les opcions partidistes en base del bon govern dels propers anys, només així es podrà transmetre una capacitat real per donar resposta a aquells que ho passen pitjor, sabent deixar de costat les diferències o renunciar a determinats protagonismes, legítims però que crec no ens podem permetre.

Finalment, el que sí em sembla vital és que en els temes emblemàtics també siguem pragmàtics a l’hora de fixar pressupostos i temps d’execució com garantia d’una tasca que no pot fracassar sota cap concepte; en conclusió primar el “fer” com principi fonamental d’una feina executiva a on el partidisme haurà de saber renunciar a part del seu calat ideològic per primar, de manera absoluta, un treball conjunt que doni respostes reals per damunt de qualsevol altre “temptació”.

Moltes son les variacions produïdes al cap de bastants Ajuntaments, conseqüència dels resultats electorals del passat mes de maig, amb tot el que suposa de canvis de gestors en les Administracions més properes al ciutadà, que constitueixen el primer interlocutor d’una ciutadania molt colpejada per una situació dramàtica per massa gent.

És evident que els canvis decidits per la gent, ratifiquen o censuren el que ha estat unes tasques de govern de quatre anys, amb el ferm convenciment de que els propers exercicis comportin una millora objectiva.

Malauradament els marc econòmic real que es trobaran els nous responsables, és ben complicat i, per tant, comportarà la necessitat de saber explicar amb la màxima transparència quina és la situació que “s’hereta” i sobre tot a què s’esmercen els pressupostos dels propers anys, al meu entendre aquesta és l’única via possible per poder garantir solvència al suport rebut, de manera transparent i responsable.

A ningú se li escapa que el marc de futur que tenim plantejat, requerirà d’una tasca pública que sàpiga donar resposta als requeriments de la ciutadania, per tant, buscar prioritzar determinades polítiques de caire social que haurien de ser fonamentals i que comportaran deixar “aparcades” altres iniciatives, no prioritàries, en el ben entès que tot això suposarà la necessitat de trobar una “formula de feina” de caràcter auster, a on els suposats lluïments hauran de quedar aparcats “sine die” si realment el que es vol és primar l’eficàcia com principi fonamental.

Per altra banda, tota aquesta nova tasca, imprescindible per trobar la sortida possible de la crisi, no pot oblidar de cap manera a aquells que, o bé han deixat el poder per situar-se a l’oposició o segueixin en ella, que hauran de fer un esforç de responsabilitat per dissenyar un model alternatiu que no pugui posar en dubte la necessitat de conquerir determinats objectius per uns governs que hauran de sobreviure a una “fallida econòmica global” que s’ha d’evitar amb dosis importants d’esforç.

A ben segur que la il•lusió d’uns i altres, govern i oposició, ha de ser la garantia per un futur, encara avui complicat, però que ha de constituir un marc de referència per superar el model actual del que hem de fugir de manera urgent.

Passats uns dies de les eleccions recentment celebrades, desprès de l’anàlisi, comentaris, valoracions de tot tipus, crec que seria bo fer un resum general del que han suposat uns resultats que, no per esperats, suposin un canvi de tendència general del vot majoritari.

Certament sembla que el “gastat” discurs dreta – esquerra comença a quedar obsolet, doncs cada cop és més evident que per la “majoria silenciosa” el que prima, a l’hora d’exercir el seu dret al vot, és l’eficiència o no dels que gestionaran la casa pública, deixant de costat altres plantejaments legítims però, en to cas, superats per la pròpia realitat, a on la suposada esquerra fa polítiques conservadores i la dreta es posiciona en qüestions progressistes, depenen de la pròpia realitat puntual i les circumstàncies que envolten les decisions.

Per altra banda, també és evident que s’està produint un canvi de cicle respecte als que han assolit al llarg dels darrers anys el poder de manera aclaparadora, tant a nivells municipals, con autonòmic o estatal; i així es produeix un decantament pendular cap a postures conservadores, qüestió que ratifica la majoria d’estudis demoscòpics; tant es així, que inclusiu les perspectives electorals dels futurs mesos incrementen el suport cap aquestes opcions, en major mesura que els resultats del passat mes de maig.

És evident que s’està produint un moviment indiscutible en el sentit esmentat, però el que ha passat més desapercebut és l’increment de l’abstenció i del “vot en blanc” de milers de persones que no veuen en les opcions polítiques clàssiques la possibilitat d’obtenir respostes positives a les seves justes reivindicacions, amb tot el que això suposa de frustració, en un marc econòmic “molt tocat” per una depressió a la que encara no se li veu sortida.

Seria bo reflexionar de tot l’esmentat, ja sigui des de plantejaments reivindicatius alternatius, però també des de la pròpia societat civil que hauria de ser conscient de que també ha de dir la seva en el debat obert, que no s’hauria de tancar en falç, a l’hora d’exposar el seu sentiment de trobar respostes que ens permetin recuperar una credibilitat en el sistema, avui sota mínims.

És inapel•lable que “tot es mou”, des d’una visió de model de convivència, per tant, a què s’espera per donar respostes que suposin compartir “el bo i dolent” de la tasca pública mitjançant un esforç de transparència, buscant responsabilitats a on calgui i exigint, amb fermesa, un altre manera de fer quan es tracta d’administrar el de tots.

El nou marc electoral hauria de suposar saber transmetre als electors formules que permetin participar més a aquells que es veuen afectats per determinades decisions de govern, i no fer-ho exclusivament cada quatre anys; esperem que els compromisos dels propers mesos contemplin aquestes justes reivindicacions com punt de partida per reinventar un sistema en decadència.