Lluís Badia

Després de la celebració de les eleccions municipals a on les majories absolutes no han estat un tema generalitzat, si no en tot cas una singularitat lligada a determinats lideratges personals indiscutibles, per una tasca continuada de bona feina, sembla que ara l’únic que preocupa es quines seran les persones i opcions partidistes que han de dirigir els diferents Ajuntaments, deixant de costat allò que hauria de ser prioritari, les idees, programes i les propostes concretes a desenvolupar els propers mesos.

Certament, la informació mediàtica es limita a parlar exclusivament de persones o opcions, oblidant el que aquestes ofertes personals i partidistes hauran de fer en la seva tasca de govern, o inclusiu, d’oposició. El tema, per tant, és al meu entendre molt greu doncs el que reclama la majoria de ciutadans és la concreció del que es pensa fer, per damunt dels noms i cognoms d’aquells que ho han de desenvolupar.

Aprofundint en el tema seria molt negatiu que no s’apliqués allò que exigeix una gran part de la gent, qüestions com la rebaixa dels sous dels polítics al front de les Administracions més properes de manera significativa, que hauria d’arribar a un mínim del 30%, el compromís exprés de deixar reduït a la mínima expressió tot el relatiu a personal de confiança, l’agilització expressa de la burocràcia municipal en tot el que fa referència a la iniciativa empresarial dels petits emprenedors, la priorització de l’execució de determinades infraestructures en perjudici d’altres que no responguin a una rendibilitat social i econòmica per damunt de tot, deixant de costat tot el que suposa auto bombo partidista, o inclusiu, ser capaços de publicitar, amb la màxima transparència didàctica, a on s’apliquen els ingressos municipals, haurien de ser prioritats innegociables per tots els que han obtingut el suport electoral.

Optar per altres vies només suposarà ampliar la divisió entre societat i classe política, qüestió cada cop més evident, amb exemples com l’increment del vot en blanc o indirectament tot el que es coneix com moviment 15M, que estic segur és la base d’una manera de pressió moral que seria bo fos “escoltada” per aquells que tenen responsabilitat de gestió pública.

Els propers mesos comportaran una situació de frustració general amb increment important del pes del “carrer” a l’hora de reconduir una part important d’aquesta queixa, per tant, crec que seria urgent parlar el “més clar possible” a l’hora d’explicar cada una de les mesures que s’hauran d’implementar, només aquesta opció pot aportar el seny necessari per reconduir una situació que afecta a milers de famílies que veuen les seves expectatives de futur lligades a un nou model inassumible.

Per tant, en el debat postelectoral, seria aconsellable oferir una transparència absoluta, amb compromisos concrets, a termini fix, i sobre tot, en el que sigui possible, parlar més del que es vol fer que de qui ho farà.

Malgrat la campanya electoral ja acabada, l’autèntica estrella mediàtica dels darrers dies, ha estat la reunió dels empipats arreu de tot el país, amb una gran influència internacional a l’hora de parlar de temes que algú pot considerar com “tabú” però que han de ser objecte de debat de manera urgent, si realment volen conservar una mínima credibilitat en el sistema democràtic de convivència que, pendent dels seus múltiples defectes, es la formula menys dolenta que s’ha inventat.

Ja sé que el fàcil recurs és la desqualificació cap un sistema que ens porta milions d’aturats i que ataca sense miraments a una joventut, molt preparada, però amb poques alternatives de futur, per tant, el “crit” del carrer, d’entrada és molt positiu, una altra cosa és com es fa per millorar el model, amb el màxim respecte a tota la societat i fruit d’un consens necessari, però ben complicat.

Certament moltes de les reivindicacions que es posen sobre la taula crec que són necessàries, així el tema de les llistes obertes, el control a tots els nivells d’una classe política allunyada de les necessitats de la gent, o inclusiu les alternatives possibles cap un sector financer, al que no se li exigeix cap responsabilitat per la desfeta que ha suposat la seva nefasta gestió els darrers anys, son qüestions que s’han d’abordar de manera urgent; per no dir tot el relatiu al model d’estat de benestar i la seva viabilitat, amb la necessitat de primar determinades opcions amb perjudici d’altres, si realment volem fer viable un futur ben complicat.

Ara bé, totes aquestes reflexions, que ja existien en la nostra societat i que ara s’han amplificat de manera positiva, han de tocar de peus a terra a l’hora d’implementar-se , doncs això requereix dels tràmits objectius necessaris per portar-ho a terme, a no ser que es pugui pensar en un panorama anàrquic que sobrepassi una situació ja de per sí ben complicada.

Seria bo conèixer els compromisos de la nostre classe política, i la formula a emprar per fer realitat una part important d’aquestes reivindicacions, així com el temps per portar-ho a terme, però sent conscients que no som una illa en el món i que per tant, molts dels anhels posats de manifest no tenen solucions unilaterals si no que només poden ser fruit d’una política global que es faci ressò de tot això i sigui capaç de fer-ho evident.

No podem destruir-ho tot i fer un marc de convivència nou que, segurament encara no sabem con ha de ser, ni com s’ha d’auto regular, ni quines seran les seves formules de auto control, ni el seu marc específic d’aplicació, etc., es necessita fer modificacions urgents, però que la urgència no es col•loqui en un marc a on no existeixin els contrapoders vitals per qualsevol manera de conviure de caire democràtic, per tant, a què s’espera a posar dates concretes per encetar les reformes urgents, no sigui que quelcom “populista” deixi la il•lusió com un fracàs, que no hem sabut respondre en el moment adequat.

Tampoc oblidem que els propers mesos seran “negres”, en la seva negativitat, a l’hora de valorar dades econòmiques fatals, però això només hauria de ser una qüestió més que s’ha d’explicar amb la màxima transparència, assenyalant els culpables de la desfeta amb totes les conseqüències, i posant de manifest les alternatives possibles si el que volem és trobar sortides al mal moment que ens toca viure.

Els resultats electorals del passat diumenge posen a debat una decisió manifesta de la ciutadania que aposta pel seny, la seriositat, el rigor i, sobre tot, la responsabilitat, per damunt del discurs oportunista, aliè a la pròpia realitat, que no vol assumir el mal govern de 7 anys al front del país i per damunt de tot, de manca de credibilitat per un lideratge fonamentat exclusivament en l’enfrontament cap una part de la societat.

L’enfonsament socialista i d’esquerra, i en menor mesura dels post comunistes, posa sobre la taula el rebuig majoritari a una manera de fer política allunyada del que és gestionar amb cura el que és de tots, malauradament superada la campanya electoral ara el que toca es fer la tasca feixuga de posar ordre en el que son la gran majoria d’ajuntaments del país, fent-ho, a més, des del màxim consens i sabent escoltar a tothom, doncs el que no ens podem permetre és que les decisions a implementar no siguin fruit del màxim suport.

És evident que qualsevol dinàmica política comporta el debat d’idees i tampoc seria bo ara oblidar a aquells milers de joves que s’han manifestat els darrers dies, amb exigències, la majoria ben plausibles, i que ara hauran de trobar respostes adients, amb les explicacions que calguin.

Pensar que el nou mapa polític pot aparcar la veu d’aquells que s’han lamentat legítimament respecte d’un futur molt complicat, no seria aconsellable per ningú, per tant, aquesta haurà de ser també una referència a tenir en compte en els propers mesos.

La quotidiana resposta de la classe política post eleccions, de que ningú havia perdut, crec que aquesta vegada no ha estat així, i seria bo que tots reflexionessin del perquè de determinats resultats, és evident que el fàcil és buscar culpables aliens de la derrota, per part dels que han tingut una greu caiguda de suports ciutadans, però seria aconsellable que per damunt de la auto justificació es fos crític en el que segurament s’ha fet malament, per tornar a il•lusionar-se; per la seva banda, els que han obtingut el recolzament majoritari, també haurien de saber administrar la seva victòria des del compromís de saber trobar consensos imprescindibles; crec que aquest és el camí que toca, per tant, passades les celebracions i els vetllatoris, tornem, a la tasca del treball.

Malgrat la llarga campanya electoral municipal que ha vingut a maquillar la situació econòmica real, amb l’ajuda d’un món mediàtic cada cop més “ordenat” pels qui paguen, ara ens trobem en el panorama inapel•lable d’un marc social ple de greus prediccions de futur, malgrat els simbòlics requeriments “populars” fora d’un model que en tot cas poden modificar però sempre per la via prevista per fer-ho.

Parlant de qüestions concretes, al govern de torn li esperen uns mesos molt complicats, en primer lloc per què al 2.012 s’ha de complir l’objectiu, exigit per la Unió Europea, de col•locar el dèficit públic per sota del 3%, així com el deute exterior en menys del 60% del PIB; davant del repte que suposa la presa de decisions per portar a terme les fites senyalades, poques son les iniciatives que s’han pres al respecte, esperem que les properes setmanes suposin l’inici de buscar les opcions possibles.

Però és que, a banda dels requeriments comunitaris referits, les perspectives objectives tampoc son massa favorables a una sortida real al problema que ens envolta, així, què passaria si pugessin els tipus d’interès, qüestió bastant previsible, o inclusiu si es ratifiques el preu a l’alça del barril de petroli; sembla evident que si es donen aquestes evidències la situació es pot tornar insuperable.

Per tant, crec que és el moment de decidir de manera urgent una sèrie de qüestions que no es poden endarrerir per més temps, malgrat els possibles interessos electorals d’alguns, i conseqüentment seria aconsellable explicar totes aquestes dades objectives obertament per poder fer el que toca de manera urgent.

L’alternativa d’autoenganyar-nos o pensar en solucions utòpiques, més properes a la ideologia política que a la necessitat d’actuar amb coherència, és un camí que només ens portarà a la insostenibilitat del model de benestar que tant ha costat, per tant, seria aconsellable començar a parlar clar i fer el que pertoqui, per molt que determinades decisions comportin sacrificis dolorosos, imprescindibles si volem tornar a un creixement econòmic sostingut en els propers anys.

Desprès de sobrepassar l’equador de la campanya electoral, crec que és el moment de fer balanç del que ha estat la contesa política fins la data, i sobre tot en què s’han concretat les idees i els suggeriments de molts dies d’exposició programàtica. Malauradament d’un anàlisi realista de la situació, poques son les novetats aportades pels diferents candidats, repetitius en molts dels seus discursos, a part del missatge renovador de la candidata nacionalista de CiU, que sí ha introduït al debat l’autèntica realitat d’una ciutat que no vol ciutadans dividits, ni tampoc el sectarisme que s’ha instal•lat al municipi entre amics i enemics del govern de torn.

El que és inapel•lable és que la gent el que vol és la capacitat per trobar els punts d’acord per damunt de la discrepància, especialment quan els temps que vindran necessitaran irremediablement l’exigència de fer pinya entre tots; per tant, el model dels darrers anys, amb un govern socialista – independentista, aillat en els seus exclusius interessos, no acceptant cap tipus de crítica o aportació, no és la millor via per superar la que “ens ve damunt”; per tant, seria bo que ja, des d’ara, per damunt del propi resultat electoral, es fes el que calgui per poder explicar a la gran majoria de persones de la nostra ciutat, que és possible canviar la manera de fer política, per damunt de l’enfrontament permanent, la desqualificació indiscriminada, i sobre tot, el partidisme inviable davant l’esvoranc negatiu que ens tocarà viure els propers mesos, malgrat els maquillatges electorals del moment.

Certament aquest anhel de concòrdia no el poden liderar els que, al llarg de la darrera legislatura, han primat el discurs personalista per damunt de qualsevol concepte de convivència, i és aquí a on la Victoria pot oferir una solució transversal que torni a Tarragona el protagonisme a tots els nivells, que mai hauria d’haver perdut.

El proper diumenge les alternatives son ben clares, optar per la continuïtat d’un executiu municipal abonat a l’enfrontament amb una part de la representació ciutadana, sigui quina sigui la seva proposta puntual, o optar per un nou equip de govern, capaç d’escoltar a tothom, obert al diàleg, no marginant a ningú d’entrada pel seu legítim dret de pensar diferent, i sobre tot, conscient de que el futur no el guanyarem si no és amb la suma dels que puguin pensar igual, però també d’aquells que des del posicionament diferenciat som capaços d’arribar a consensos imprescindibles per fer avançar la ciutat.

Apuntar-se a la demagògia puntual amagant la realitat d’una situació compromesa, per molt que quelcom pugui pensar que dona vots, no és l’aval, ni la garantia per poder governar bé, la responsabilitat de ser conscients de la situació, analitzant obertament les alternatives, hauria de ser la fita obligada per aquells que pensen que a més de guanyar electoralment, després s’ha de ser capaç de gestionar i en aquest punt crec que les ofertes son clares; des del seny i la lògica no es pot seguir en una via de divisió que no ens porta en lloc; però en tot cas la decisió de la gent serà la que haurà de ratificar el que toca fer els propers quatre anys.

Darrerament el futbol s’ha convertit en la referència social i fonamental del país, això sí, en un debat paral•lel a on no s’ha descomptat res a l’hora d’analitzar unes rivalitats que no es limiten al món de la pilota, si no que arriben al propi sentiment particular de milers d’aficionats, però sobre tot d’un gran nombre de ciutadans que han vist en la polèmica futbolística, molt més del que suposa guanyar o perdre un partit.

És evident que en uns moments de frustració compartida en una gran part de la nostra societat, el que es vol és agafar-se a determinades il•lusions per fer més lleuger el “calvari” que suposa el marc econòmic en el que darrerament ens desenvolupem; per tant, l’enfrontament Madrid-Barça ha constituït una “vàlvula d’escapament” per donar sortida a un model, que no volem que es consolidi, i on és fonamental mantenir determinades il•lusions que facin viable un futur no escrit, millor del que ara ens envolta.

Seria indubtable que la connexió futbol – política pot tenir coincidències importants, i a ben segur que l’enfrontament quadruplicat de les darreres setmanes té una lectura subliminal per molts, tant guanyadors com perdedors, una altra cosa és que la realitat en tot cas, s’allunyi del desig de veure més enllà que la pròpia evidència posa de manifest.

Així mateix la connexió “balonpèdica” amb l’economia és també una qüestió inapel•lable, i no solament pels milions que mou el negoci i que suposen els costos de determinats actors estel•lars, si no també pel que suposa de generació de diners que el propi espectacle comporta en sí mateix.

Malauradament, i per molt que es puguin voler veure altres coses, estem parlant d’un negoci d’una petita minoria, que jugant si s’escau amb els propis sentiments d’una gran majoria, fa el seu “agost” en moments com els esmentats; per tant, jo no seré el que critiqui l’apassionament que he compartit, però el que és cert és que, en definitiva, només estem parlant de futbol, amb totes les seves connotacions, pensar que es pot al•ludir a altres variables només és un miratge alimentat per aquells que volen una societat aparcada i entretinguda en un joc, de referència obligada, però només un joc.

Amagar, com es pretenia o algú pot pretendre, la situació crítica de la nostra economia o de la credibilitat de la classe política, en funció d’uns resultats esportius, és una temptació en la que no s’hauria de caure per part de ningú, en qualsevol cas, benvinguts els èxits, però que això no difumini la necessitat de prendre mesures urgents en molts altres sentits.

L’evidència més dramàtica de que les coses es compliquen i que les perspectives no avancen cap a una recuperació com la que tots desitgem, és la manca permanent d’il•lusió real perquè tot es pugui reconduir i poder retornar al canvi de la bonança econòmica.

També el canvi produït, que comporta per moltes famílies aterrar en una realitat diferent a la prevista o somiada, és un cost que detreu una part important de la capacitat de recuperació, afegida al desencís general per uns anuncis fora de lloc, més a prop de la demagògia circumstancial que de l’anàlisi seriós de les diferents variables objectives.

Davant el panorama exposat que ens ha transportat des d’un model d’opulència cap a un de misèria, cada cop més compartida, sembla que el lògic hauria de ser assumir la nova situació i buscar les vies necessàries per buscar corregir un marc difícil d’assumir; el que no és de rebut, és auto enganyar-nos pensant que el moment que vivim és purament anecdòtic i aviat tornaran els creixements econòmics del passat.

Segurament son justificables determinats “crits” d’impotència o desencís, però el cert és que aquesta “línia de treball” no ens portarà al que es desitja de manera comuna, per tant, seria bo que a més de reclamar també es fes el possible per apuntar-se a una pinya vital per trobar les sortides. Crec que és el moment de ser conscients que s’han de fer canvis, segurament dolorosos, però imprescindibles, per tant, limitar-se a l’opció del lament, com única estratègia, només ens portarà a consolidar una situació com la que ara suportem.

La trobada de marcs de convivència nous d’acord amb la pròpia realitat, lliures de maniqueismes interessats, i “tocar de peus a terra”, és el gran repte del que no podem defugir i que s’ha de concretar en mesures de tot ordre, tant en el marc de la cosa pública, com en el propi desenvolupament particular, per tant, és aquí on s’han de fer els esforços que calguin, segurament deixant de costat determinats missatges més a prop de la utopia que de la seva implementació efectiva.

Malgrat tot l’anterior, també crec que hem d’apostar per una qüestió fonamental, la recuperació de la il•lusió per un futur complicat, però mai tancat a res, a on hem de saber fer el que toca i sobre tot buscar les màximes complicitats socials, que facin viable un canvi general, en molts temes, que algú pot considerar intocables, però que haurem de saber modificar per tornar a la il•lusió, com tantes vegades en la nostra historia s’ha pogut fer.

L’assumpció de la greu situació que afecta a Síria, a on cada dia son assassinades persones per exclusivament demostrar l’oposició a una dictadura de molts anys, suposa assumir, per part del que es coneix com primer món, una situació anormal com lògica, encara que tot això passa només a menys de tres hores d’avió de la majoria de capitals europees de referència.

Certament la matança indiscriminada de civils que s’està produint a molts països del nord d’Àfrica per part d’aquells que amb “mà de ferro” han dirigit aquests estats, és un fet que no es pot assumir com lògica des de cap plantejament, malauradament la realitat diària comença a treure aquestes noticies de les primeres planes dels nostres diaris com si els fets de barbàrie fossin una qüestió que no ens afectarà i, que, en tot cas, està molt lluny de “casa nostre”.

Aquí, segueix primant una “calma mediàtica” incomprensible i fora de qualsevol plantejament seriós, l’important és el debat futbolístic, l’enfrontament partidista o, inclusiu, la confrontació dialèctica per qüestions banals entre personatges, més fruit del “laboratori” periodístic que d’una valoració personal fora de dubtes. En qualsevol cas estem instal•lats en un model de convivència a on es parla del que convé a no sé qui, deixant de costat determinats debats que, ens agradi o no, seran condicionants de futur pel nostre avenir.

És evident que el desenvolupament dels fets crítics esmentats, ens torcaran, el que no té lògica és que les seves conseqüències s’amaguin, no sé per quins obscurs interessos, però el que em sembla més greu és el passotisme general a l’autèntic holocaust que s’està produint amb uns sers humans que el que volen és semblar-se a “nosaltres” des del discurs que tant ens agrada “vendre” de llibertat, democràcia, seguretat, …

Ja sé que les meves reflexions, segurament no analitzen totes les variables del trencaclosques, però el que és evident és que no té cap lògica el “passotisme” general cap a uns fets gravíssims que comportaran conseqüències de tot tipus ben aviat.

Segurament el marc de convivència que “gaudim”, està molt acostumat a amagar la realitat, dels milers d’aturats, d’una joventut frustrada i d’unes perspectives complicades pels propers anys, però el que no és de rebut és que això s’assumeixi sense cap problema; és més la campanya electoral en portes serà capaç de debatre els autèntics problemes, “aparcant” sense cap rubor, allò que afecta a una gran majoria dels nostres conciutadans, primant les discussions personalistes o els compromisos sense fonament, per no haver de parlar d’allò que majoritàriament és més complicat i al que segurament per “quasi tots”, no es té resposta o la que es pot tenir no donaria els redits electorals desitjats.

La desesperança que ens persegueix per l’evidència dels fets, que comporta una impotència absoluta en molts temes realment importants, hauria de ser la base fonamental per qualsevol confrontació d’idees, malgrat que la quotidianitat ens transporti cap a un món que auto justifica absolutament tot, espero i desitjo que la meva reflexió, com la d’altres més acurades, al menys ens facin recapitular per no seguir en aquesta línia de manca d’objectius en la que som instal•lats.