Lluís Badia

Les properes eleccions municipals suposaran un debat molt important pel que fa a la supervivència de les marques polítiques per damunt de les persones que ens han de representar en l’Administració més propera al ciutadà, evidentment fins fa pocs anys, la marca política es sobreposava a la vàlua real dels noms i cognoms dels que formaven part de la llista de torn.

És indiscutible que en unes eleccions locals el valor de les persones és definitiu, especialment pel que fa als municipis més petits, però tampoc és descartable a aquells que pels seu volum permeten un contacte més directe de la ciutadania amb els seus representants.

Assentada la reflexió esmentada, seria bo que els electors no es quedessin exclusivament, a l’hora d’exercir el seu vot, en una valoració de caire partidista si no que fessin un petit esforç per conèixer en profunditat a aquells que han de gestionar el nostre patrimoni, el nostre pressupost i, sobre tot, una part important del nostre futur; en el sentit de valorar les seves capacitats reals que els facin creditors d’una confiança, molt més important del que puguin dir determinades marques partidistes, si no aprofundint en el valor que tenen moltes decisions polítiques pel nostre avenir.

El debat d’idees que comporta una campanya electoral no es pot quedar en una desqualificació cap a l’adversari, si no que hauria de ser fonamental el poder parlar clarament d’allò que es pensa fer, però sobrepassant les simples promeses mitjançant la constatació de dades concretes per portar-les a terme.

La credibilitat de les persones per damunt de la “marca partit” serà possible si s’assumeix la tasca publica com un compromís de fets concrets a desenvolupar, mitjançant un exercici realista del que ha de suposar una gestió d’uns pressupostos que “son el que son” i que tenen les limitacions que tenen.

Per tant, que fàcil hauria de ser guanyar credibilitat mitjançant una exposició objectiva de tot el que es promet, això sí, amb una fonamentació fora de la demagògia i la improvisació a la que tant acostumats ens tenen.

Pensar que es pot votar en funció de la vàlua real, hauria de ser un objectiu vital, inclusiu pels propis elegibles que haurien d’exposar la seva proposta executiva sense “adorns” electorals amb una clara aposta per l’eficàcia i el rigor; esperem que en les properes setmanes es prioritzi tot això i no es caigui en el parany del “tu més” com recurs fàcil per aquells que o bé tenen poc a dir o reconeixen la seva incapacitat per fer propostes reals.

Malgrat que les dades d’atur afectaran ben aviat a prop de cinc milions de persones, amb tot el que això suposa per la situació crítica que travessa la nostra economia i conseqüentment la viabilitat social del nostre model de convivència, existeix una altra referència que ha passat pràcticament desapercebuda als mitjans de comunicació, la pèrdua de mes de dos – cents mil petites empreses i autònoms, que els darrers mesos han deixat d’existir, assestant “una punyalada” sense precedents a un dels sectors vitals per l’autentica creació de llocs de treball.

Certament la desaparició d’aquesta referència empresarial, no ha tingut el reso mediàtic, perquè el seu pes no es trasllada a la societat mitjançant grans manifestacions ni amb declaracions pomposes de representants sindicals, doncs no podem oblidar que aquests milers d’empreses constitueixen opcions de caire familiar o unipersonals, sense la capacitat de poder exigir determinades actuacions politiques per defensar la seva aposta empresarial.

Per qualsevol govern, sigui del color que sigui, la defensa d’aquest emprenedors hauria de constituir una qüestió fonamental en la seva tasca de direcció del país, per tant, seria bo que entre tots es fessin els esforços que calguin per poder tornar a aquestes persones la il•lusió per un futur que avui pràcticament ha quedat esmicolat davant les referències de supervivència diària. La manca de crèdit, o la persecució indiscriminada de les administracions de torn, segurament legal però mancada d’una necessitat imperiosa per la personalització de cada una de les opcions, hauria de constituir un punt a endegar de manera urgent pels que avui tenen responsabilitat de govern a tots els nivells.

Ningú pot obviar que la creació de feina només serè possible quan molts d’aquests dos – cents mil empresaris, avui esborrats del sistema, tornin a optar per “jugarse-la” novament, segurament apostant i sacrificant el poc que els hi queda; per tant seria bo començar a implementar mesures de gestió publica que afavoreixin sense límits a aquells que han estat els primers sacrificats en una crisis de la que seguim sense veure la llum al final del túnel.

En definitiva, que el crèdit torni i que les politiques fiscals i laborals afavoreixin a la pinya que constitueix aquesta part tant vital de la microeconomia del nostre país, és un objectiu que no es pot retardar més, sent obligació dels ajuntaments, ens comarcals, Generalitat i Estat, el trobar les vies necessàries perquè la il•lusió, confiança i l’esperança torni a retrobar a aquestes opcions empresarials avui abocades al seu atur.

Las darreres manifestacions contra les decisions del Govern de la Generalitat, pel que fa als retalls pressupostaris en determinades partides que poden afectar al nostre qüestionat “estat de benestar”, posen d’actualitat un debat del que no es pot fugir permanentment, especialment per aquells que, o bé dirigeixen el país o, en tot cas, poden dirigir-lo.

És inapel•lable que a ningú agrada reduir la despesa publica sobre la sanitat, l’educació, els serveis socials, la cultura, etc, i segurament els que no coneixen el que composa els pressupostos públics, poden protestar amb totes les conseqüències, malauradament un altre cosa és els que voten els pressupostos, i que per tant, coneixen a fons les diferents partides que els composen.

Realment és curiós que totes les opcions politiques de l’oposició parlamentaria es posicionin contra el govern de torn, però, això sí, sense donar cap sortida realista al greu problema d’insolvència de la caixa publica, donant inclusiu lliçons en el sentit de que determinades partides no es poden tocar, sense esmentar res de com fer viable allò que no pot ser solucionat si no es amb grans dosis de corresponsabilitat per part de tots.

Estic convençut que la credibilitat de la classe política segueix en “caiguda” i més quan es posen de manifest determinades decisions poc entendibles per la gran majoria de la nostre societat. És evident que el nostre govern no ha sabut explicar el perquè de determinats anuncis, però encara més greu és que, abans de fer el que pugui tocar, no s’hagi fet l’esforç per fer retallades emblemàtiques en qüestions d’especial sintonia per aquells que pitjor ho passen; així un repàs de retallades
Necessàries, començant pel “sous” politics, encara que això algú ho pugui titllar de demagògic, la trobada de formules d’altres reduccions de despesa innecessària com obres sense cap resultat productiu o, inclusiu, l’anàlisi del pressupostos que suposin limitar determinades despeses de caire electoral exclusivament , podrien ser una via per tornar a buscar una entesa social front el que s’ha de fer.

Tornant a la reflexió general crec que també seria important el corresponsabilitzar a la gent del que toca fer i com fer-ho, optant, si fos el cas, per consultes populars a l’hora de passar “la tisora”, evidentment el tema pot semblar complicat però estic convençut que és fonamental trobar vies de coneixença per tots a l’hora d’implementar determinades mesures.

Les alternatives si no es fa el que toca, son evidents, l’exemple d’una economia intervinguda o un model de supervivència a on tot queda amb els brillants discursos inaplicables per falta de solvència i misèria indiscriminada, son les alternatives que es presenten de manera efectiva.

Què fàcil hauria de ser, malgrat els propis debats electorals permanents en els que som instal•lats, la trobada d’acords entre una gran majoria de sectors polítics, econòmics i socials, explicant clarament la situació en que es troben sense amagar res, i la clara urgència de prendre mesures que ens permetin sobreviure en el futur, optar per altres vies ens posicionaria en una fallida com a país que crec que no es podem permetre.

En definitiva, si realment tots som conscients que quelcom s’ha de fer, que ens poséssim d’acord amb els punts a marcar, deixant de costat el propi debat partidista que fa oblidar qualsevol qüestió per primar, per damunt de tot, l’expectativa de poder com objectiu únic, esperant que darrera del “crit” legítim dels que es senten cada cop més castigats pel moment crític que ens envolta, es sigui capaç de fer el que toca, amb la màxima transparència, fent, inclusiu, possible el que per alguns es “impossible”. Que de poc serviran les grans manifestacions i els debats de caire exclusivament ideològic, si no es sap donar resposta responsable al que està passant, per molt que canviïn “els que manen”, doncs, ens agradi o no, les finances publiques “sota mínims”, seguiran marcant els propers exercicis del nostre demà.

La campanya electoral municipal ens porta, permanentment, per part de l’actual govern a la ciutat de Tarragona, PSC – ERC, l’anunci de grans notícies sobre projectes a executar el propers mesos, tot adreçat amb impactants fotomuntatges de tot tipus. És evident que els líders de torn pensen que aquesta línia de “prometre” els pot portar importants rèdits electorals que permetin tirar endavant un nou govern socialista – independentista.

Malgrat la campanya mediàtica esmentada, la realitat és un altre de ben complicada, i que malauradament quasi no surt en aquesta disbauxa de “compromisos sense garantia” en la que estem immersos.

És evident que poc es parla en les programes electorals de com serem capaços de crear llocs de treball, per reconduir l’economia local cap a la línia de poder tornar a trobar emprenedors capaços de gestionar projectes empresarials que suposin rebaixar la taxa d’atur, cada cop més insoportable, si es segueix per la línia ascendent que no s’atura.

Seria bo que, de manera urgent, es fos capaç de deixar, per uns moments, la dinàmica dels “anuncis”, per plantejar clarament que es pot fer des de l’administració més propera al ciutadà, per tornar al camí de trobar feina pels milers de ciutadans que es veuen abocats a un model impensable només fa uns mesos. Segurament el tema comportaria el canvi de tendència a l’hora de recuperar credibilitat per una classe política més interessada per resoldre els seus problemes particulars, que per implicar-se en allò que hauria de constituir el seu objectiu prioritari.

Ja sé que és difícil trobar vies per resoldre el problema, que segons dades demoscòpiques preocupa al 80% de la ciutadania de manera prioritària, però és evident que existeixen formules que permetrien millorar el panorama amb el que avui convivim.

L’alternativa a una dinàmica electoral, a on tot pugui quedar en el pur debat personalista, els acudits anecdòtics, o les originalitats musicals de torn, és un problema que ens porta, com a societat, cap a un distanciament, cada cop més pronunciat, entre la classe política i una majoria de persones, desenganyades per una tasca pública que hauria de ser referència, especialment en els moment claus en que “sobrevivim”.

Els compromisos, que a ben segur es posaran damunt la taula, haurien de fer també una especial referència a tot allò que suposi reactivar una economia que ens permeti tornar a les dades positives, encara que això comporti la renuncia als grans efectes de determinats anuncis més propers a la “il•lusió” que a una realitat econòmicament viable.

La negativa del govern Zapatero per fer front als seus compromisos econòmics amb el territori, suposa un posicionament novedos pel que fa al centralisme socialista, més preocupat pel que passarà en les properes eleccions, municipals i generals, que el que realment interessa als ciutadans i a les administracions públiques, que no son “manades” per ells.

El model que comporta que l’executiu central es pot negar, per no sé quines raons lògiques, a pagar el que deu, suposa instal•lar-nos en un marc a on la confiança entre administracions, independentment del color polític al seu front, s’aparca per prioritzar exclusivament l’interès partidista per damunt de qualsevol altre argument.

Què lluny queda ara aquell eslògan “si Zapatero guanya, guanya Catalunya”, per no dir la permanent disbauxa de compromisos incomplerts del caducat president del govern, malgrat tot això, el que és més greu és que l’opció política de ZP a Catalunya, dona suport sense fissures al que “ordenen” des de Madrid, no sigui que es posin en dubte les possibilitats electorals de la Ministra de Defensa, cada cop més PSOE i menys PSC.

Entrant en la concreció que tot això suposarà per les, cada cop més tocades, economies catalanes, el tema és ben evident, doncs suposarà un retall absolut de determinats serveis davant la inviabilitat de fer-los front amb el pressupost de que es disposa. El tema és ben dramàtic, per molt que es puguin buscar arguments ideològics, doncs el que és clar, és que si no hi ha diners, no es podrà pagar, per més que legítimament puguem pensar en la injustícia de determinades mesures a emprar.

Davant del panorama exposat, és realment contradictori, l’argument del socialista català, i una part important del caducat tripartit, a l’hora de fer crítica a determinades decisions del govern Mas, quan estan en joc qüestions vitals que si avui no s’aborden, demà poden no existir; independentment de la crítica a la nefasta gestió de la despesa pública de la Generalitat els darrers anys, que han deixat els comptes públics sota mínims. Tot i ser conscient que s’haurà de retallar amb la màxima cura en temes que podem considerar “sagrats”, com el tema sanitari, s’haurà d’explicar millor el que es vol fer, per evitar falses interpretacions massa “partidistes”.

Tornant al tema d’inici, el que realment és greu, és que es pugui declarar públicament l’incompliment, i no passi res, això sí , s’exigeixi des del govern central al govern de Catalunya l’aprimament del seu pressupost, costi el que costi, sota “pena” de no sé què, si no es compleixen els objectius marcats des de Madrid. Afegint de manera “machacona” que sempre queda la possibilitat de pujar impostos, com sí aquesta mesura fos la vareta màgica que tot ho arregla, oblidant que el creixement econòmic i la creació de llocs de treball només serà possible si realment som competitius a tots els efectes, inclusiu en les variables de caire fiscal.

En el debat en el que ens trobem, a on els governs es veuen obligats a portar a terme retallades en els seus pressupostos, ja sigui per l’herència d’una gestió nefasta o per la manca d’actuacions reals quan calia, el cert és que en qualsevol cas tot això comporta, de manera directa, una disminució efectiva del que es coneix com Estat de Benestar i totes les seves implicacions de caire ideològic, però sobre tot, d’incidència real cap a una part de la nostra societat massa castigada per una situació que ja dura massa, i a la que encara no se li veu el final que tots desitjaríem.

Centrant el tema, en el que s’entén per Estat de Benestar, la qüestió tampoc és fàcil, doncs el concepte en sí pot tenir una amplitud d’interpretacions segons d’on es miri, i sobre tot, d’on es percebin els “serveis públics” que el poden englobar.

Indiscutiblement no té res a veure, inclusiu en el que es coneix com primer món, l’abast del suposat Estat de Benestar als Estats Units d’Amèrica amb el que s’entén a l’Europa Occidental dels fundadors de la Comunitat Europea i inclusiu antre aquests darrers i els nou vinguts Estats provinents de l’antiga òrbita soviètica, per tant suposo que és un fet inapel•lable que estem davant un model de benestar asimètric a tots els efectes.

Si seguim aprofundint en els propis continguts de les característiques econòmiques de cadascuns d’aquests models estatals, els tema segueix sent més particular, segons el “mirall valoratiu” que es faci servir; així una gestió tant definitiva com el Deute Públic dels diferents Estats també és ben diferent, per no dir el que es referix a les Politiques Fiscals, a on ens podem trobar amb autèntics “xollos”, cas d’Irlanda, front a altres economies tributàries amb càrregues ben diferents.

També els mercats laborals tenen el seu fet diferencial, i no te res a veure la negociació social que es dur a terme a USA amb la que es pot plantejar a l’Estat Espanyol, per no mencionar el tema de l’edat de jubilació, absolutament diferent a França respecte al seu veí, Alemanya, o Itàlia, per parlar dels Estats amb nivells que podrien ser similars.

Inclusiu la tasca d’atur, autèntica referència social de benestar, a on les variables encara son més flagrants, especialment si fem comparatives amb la tasca d’atur a casa nostre amb la que es produeix a Holanda o Bèlgica, donant-se aquí la paradoxa d’un “esvoranc” vital, malgrat les singularitats i particularitats que també hi son.

Finalment, tot això, ens porta a una reflexió concloent, la recuperació econòmica també serà asimètrica, depenent d’on es produeixi; i per tant, sembla lògic, desprès de les reflexions posades de manifest, que determinats països se’n sortiran abans que altres, qüestió que per sí mateixa pot ser lògica, però que comporta un trencament en un model anhelat a on el que es percep de l’Estat és diferent segons el lloc de residència, amb totes les variables que es vulguin; en tot cas, sembla evident que la globalització tant atacada, també en aquest apartat, no ha conquerit un futur compartit en positiu per la majoria.