Lluís Badia

Amb la discussió sobre la seguretat de les nuclears, després de la desfeta al Japó, sembla que entre tots es vulgui obviar un debat vital pel nostre futur, les opcions energètiques i la seva necessitat pel desenvolupament econòmic de qualsevol societat.

Certament, el que ha passat al país nipó, és molt greu, però voler amagar sota un fet singular la discussió sobre la situació que afecta al país, davant una orfandat de fonts d’energia competitives, és una irresponsabilitat que pot posar en “quarantena” la nostra recuperació econòmica.

És evident que, amb els dubtes lògics sobre la seguretat nuclear, quelcom pot pensar que aquesta és una opció energètica a descartar però, s’ha valorat objectivament la dependència absoluta de tercers que afecta a casa nostra i, sobre tot, els continuats increments de preu de determinats productes, gasoils i electricitat, que posa en dubte la nostra pròpia viabilitat a tots els nivells?. El model a on som instal•lats, amb un descontrol polític absolut dels nostres proveïdors més importants, països del nord d’Àfrica i, amb una obligatorietat de compra de la pròpia energia elèctrica nuclear de França o, inclusiu, amb una “dictadura de preus” d’altres proveïdors energètics, comporta unes perspectives quan menys crítiques.

No fer els deures quan calia, prioritzant el discurs ideològic de torn, per damunt de les necessitats objectives, ens ha col•locat avui davant d’un marc d’impotència en un dels problemes que constituiran un pilar fonamental per solucionar en els propers mesos.

Segurament no sigui correcte políticament “tocar” determinats assumptes com el que fa referència a l’energia, però és evident que no per obviar-ho la solució es produirà automàticament, per tant, seria vital que en els debats electorals propers es posés sobre la taula de discussió la temàtica energètica, amb totes les seves conseqüències, deixant de costat, si fos necessari, inclusiu, els errors comesos, per trobar un nou camí en un punt vital per una recuperació, cada cop més complicada, si no es fa el que toca, per poc amable que pugui resultar.

Quan ja estem instal•lats de ple en la campanya electoral municipal, que acapara de manera absoluta una gran part de l’oferta mediàtica a tots els efectes, bo seria analitzar els conceptes generals de cadascuna de les opcions, des d’un punt de vista general, deixant les particularitats per la pròpia dinàmica partidista, més acostumada a la valoració subjectiva de cada una de les propostes i fets, que avaluar o plantejar alternatives de consens.

Certament des d’una visió amplia, es veu que, per part d’una majoria de governs, amb honroses excepcions, l’objectiu final és parlar molt del que “farem” i poc del que “hem fet”, o del que “estem fent”, segurament per què el fàcil és prometre un futur immillorable per fer oblidar els desencerts o la poca feina feta al llarg de la legislatura; per altra banda, les opcions fins ara opositores, el que volen és posar de manifest una credibilitat que els permeti conquerir uns nous suports que els suposin poder fer millor la feina, ara criticada.

Pel que fa a la ciutat de Tarragona, és una evidència inapel•lable que, majoritàriament el programa socialista – independentista, es centra en un ampli ventall de propostes a desenvolupar els propers anys, però amb una mancança evident de coses fetes, i en tot cas fracassos repetits en determinades apostes de internacionalització de la ciutat, i un immobilisme que afecta a l’incompliment de les promeses plantejades fa quatre anys.

Realment ara que s’hauria de fer balanç del que es va prometre, son poques les coses que conformen l’inventari positiu del govern de la gent de Zapatero, Montilla i Puigcercós a la capital del Camp, segurament perquè es va comprometre més del que es podria fer, i perquè una cosa son les realitats i altra, molt diferent, les propostes sense viabilitat, per portar a terme una gestió coherent fonamentada en bases de solvència efectiva.

Qüestió diferent és la que afecta a un altre municipi de referència a casa nostra, Vila-seca, a on el seu govern ha desenvolupat una tasca indiscutible que li garanteix una continuïtat còmode, amb suports manifestos d’una ciutadania, que per damunt de qualsevol plantejament ideològic, prioritza la bona feina feta.

Evidentment, la contesa política en portes, segurament deixarà de costat, novament, l’autèntic debat de les coses que preocupen a la majoria de la gent, per fer una aposta per la publicitat maniquea, a on els temes “petits” quedaran aïllats i sense resposta.

Malgrat tot, esperem que el “farem”, segurament ple de bones intencions per part de tots, no deixi a la deriva l’autèntic “calvari” de milers de conciutadans que veuran la discussió pública com un espectacle incapaç de solucionar els seus moments crítics, que haurien de constituir l’autèntic debat d’idees que pot seguir aparcat indefinidament.

En la convulsió econòmica a on som instal•lats, un fet inapel•lable és la manca de credibilitat d’aquells que avui son la imatge internacional del país a tots els nivells, polítics, sindicats, empresarials, etc., per tant seria bo que aquesta referència primes ben aviat, a l’hora de fixar estratègies de futur, per “sortir-nos vius” de l’esvoranc a on malauradament ja portem masses mesos instal•lats.

És evident que per part del Govern Zapatero, s’han començat a fer les coses que toquen al llarg de les darreres setmanes, però també és indiscutible que encara queden moltes coses per implementar a curt termini, per tant, bo seria que la incertitud que avui viu el socialisme, encara al govern del país, no fos de cap manera un defecte massa pesat per reconquerir una credibilitat, quant menys posada en dubte, tant a nivell econòmic com polític; conseqüentment és imprescindible clarificar qui realment “mana i manarà” en el futur, en el que avui és la primera opció política de l’Estat.

En la basant sindical, no son bones determinades actuacions recents, que posen el dubte permanent a uns mercats internacionals que, el que volen son garanties mínimes per seguir apostant a casa nostra, així, la recent anul•lada vaga del personal de AENA, és un fet que no ajuda gens a tornar la confiança cap aquells que ens donen viabilitat a la indústria turística, vital per gaudir de bones noticies en els propers mesos. Bo seria també que, des de l’abast social, es valores més les potencials repercussions de moltes de les seves actituds, segurament absolutament legítimes, però que en cap cas ajuden a buscar un futur possible a tots els nivells.

Pel que fa al sector empresarial, superada la degradació personalista en la Presidència de la CEOE, esperem que el nou cap dels empresaris sàpiga reconduir una solvència que havia arribat a un “sota mínims”, amb un desprestigi sense límits, ara bé, tampoc podrà oblidar el Sr. Rosell, que la seva veu representa als grans empresaris, però també a aquells autònoms i petits emprenedors, que massa vegades han estat oblidats pels seus màxims representants, i que avui son el únics que ens poden treure de la situació crítica que ens envolta.

En definitiva, tornar al país en la via de recuperar la solvència, el rigor, la fiabilitat, i la pròpia credibilitat, hauria de ser l’objectiu fonamental en els propers dies, sense oblidar que el panorama es ben complicat i ple de paranys, en qüestions com la financera a on no tenim el millor bagatge per “discutir” amb els nostres interlocutors en uns mercats en que, malgrat tot, la viabilitat es valora de manera global, i és aquí a on tots els implicats, haurien de “remar” en la mateixa línia.

El repte per fer fiable el nostre futur, només serà possible si “ens podem presentar”, en una comunió majoritària d’objectius d’aquells que son la referència, a la que miren uns analistes que veuen, ens agradi o no, la consistència en funció d’uns avals, a on la credibilitat, com concepte ampli, té un valor definitiu. Esperem que el seny, tantes vegades deixat de banda, torni a ser vital ben aviat.

És una tàctica política, molt manida, el desenvolupar una tasca pública a on l’existència d’errors sigui la més minsa possible, és a dir, optar en gestionar el mínim per no equivocar-se, encara que això suposi deixar de fer el que tocaria en cada moment, malgrat que s’opti per buscar el ressò mediàtic en allò que pot suposar “els grans missatges de futur”, que no concreten res però que queden molt bé com a “gran titular periodístic”.

Certament, no decidir, res o molt poc, com formula de govern per no tenir que rectificar o reconèixer el passos en fals produïts, és una forma de fer política que té els seus seguidors arreu de tots els colors polítics, amb una estratègia que el que vol, en definitiva, és agradar a tothom o a la majoria, buscant exclusivament la rendibilitat de caire electoral, per damunt del que hauria de ser, la finalitat primordial, la presa de decisions acurades en cada situació que es pugui produir.

No sé que es valora més per la ciutadania, la manca de gestió, exercint un poder superficial, o bé una manera de fer que s’impliqui a fons en els problemes i dissenyi el futur en positiu, encara que això comporti l’assumpció de riscos de fracàs possible; segurament el tema, fins avui, podria ser assumible en la basant d’inacció però el que és inapel•lable és que ara toca mullar-se i decidir sobre moltes qüestions, en masses ocasions no gaire agraïdes a curt termini però vitals, si volem superar el tràngol crític al que la nostra societat es troba sotmesa.

Al llarg de les properes setmanes tindrem l’oportunitat de conèixer les decisions de futur que afectaran a molts Ajuntaments i bo seria poder exigir que per damunt, “del miting i la imatge electoral puntual”, es pogués conèixer aquelles altres qüestions vitals que en els propers anys afectaran a les economies familiars i a la possibilitat d’activació econòmica. Esperem que aviat es puguin publicitar el posicionament de cada opció política concurrent a les eleccions; en el tema impositiu, pujaran els impostos municipals?; en el tema de personal depenent de les Administracions més properes, s’incrementaran els funcionaris?, en el tema d’inversions en infraestructures, es fixaran les prioritats, el termini de despesa d’execució i el finançament directe o depenent d’altres Administracions?, en el tema de despesa general, com quedaran les despeses de representació, publicitat, etc.?, en el tema de les societats participades, s’incrementarà l’aportació municipal o es congelaran els pressupostos?, en el tema pressupostari, s’optarà per mes endeutament o per una radical reducció?, en el tema social, fins a on podrem respondre?, en definitiva es faran públics els arguments de gestió real o tot quedarà “definitivament” en una opció de contesa electoral de grans discursos macroeconòmics i polítics?, el tema, per mi, hauria de ser fonamental en la discussió a fons del que realment preocupa a la majoria de la ciutadania si realment es vol donar veu a un electorat massa cansat dels anuncis en positiu a llarg termini que en cap cas suposa fer front, amb realisme, a un model gravíssim per la supervivència de molta gent, a molt curt termini.

Segurament es pot tenir la temptació, també en època electoral, per “no fer res” o “fer el mínim possible”, però seria encoratjador que es planteges d’una vegada la microrealitat i les diferents opcions per fer-hi front, i no es “passes el temps” amb cortines de fum o debats que no interessen a ningú, quan el que s’ha de resoldre som els petits problemes de milers de persones que a ben segur son receptives els grans anuncis, però que necessiten desesperades respostes als seus “petits” neguits particulars.

Sembla que per part de la majoria de líders polítics. Només és possible dissenyar la seva estratègia electoral en funció de la capacitat de generació de “bones notícies”, presents i futures, obviant clarament que el que vol la majoria de la societat és solucions reals als seus problemes, independentment de les noves sobre portar a terme grans decisions estratègiques, inversions multimilionàries o acords super reeixits.

Crec que és el moment de “baixar” a la realitat de les coses petites, podent donar resposta a aquells mínims requeriments d’una ciutadania més preocupada per la seva supervivència a curt termini, que per unes “notícies”, que en tot cas, no arreglaran el seu dia a dia.

Conseqüència de l’anterior, és que, per part de la nostra classe política, s’haurà de fer un gran esforç per rebaixar els seus “discursos”, a un debat que fos més proper, en el disseny de les seves legítimes estratègies, a les coses que realment preocupen a la majoria.

Segurament son molt emblemàtiques determinades decisions de futur, però el que és evident és la necessitat de poder donar resposta a altres qüestions, com a on anirà determinada despesa pública i si es mantindran determinats serveis socials, imprescindibles en el moment crític que ens toca viure. Ja sé que aquest és un debat pressupostari que pot prestar-se a la fàcil demagògia, però crec urgent i vital reordenar les prioritats d’uns i altres per retornar la confiança a una classe política, amb valoracions sota mínims en la seva credibilitat.

La petita política, que segurament no és tant gratificant a efectes mediàtics, haurà de formar part de la propera contesa electoral, en un objectiu clar de tornar a parlar d’allò que majoritàriament les persones volen conèixer, oferint alternatives al respecte, estic segur que això suposarà un valor a l’alça per part d’aquells que optin per aquesta línia d’actuació.

En els darrers temps, el concepte de reducció del dèficit públic és un denominador comú a totes les Administracions, independentment del color polític de cadascunes d’elles; malgrat això i la feixuga tasca que suposa “retallar”, crec que és el moment d’avaluar, també, l’eficàcia real de molts dels serveis reduïts respecte a la seva prestació, especialment pel que fa a l’adequació del seu cost.

Avaluar de manera objectiva si la gestió pública desenvolupa la seva activitat amb garanties d’eficàcia i competitivitat, és una qüestió que haurà de debatre’s de manera urgent, si no volem caure en el parany de que es pugui pensar que el que es vol és aprimar el propi estat de benestar, quan el que realment preocupa és el seu manteniment però al millor cost.

Analitzar la qüestió, sabent diferenciar, en moltes ocasions, el que és prescindible i el que és indispensable, però també aprofundint en altres conceptes de costos reals, hauria de ser el primer pas per situar el problema en la seva justa mesura; ja sé que la discussió és fàcilment manipulable des d’un punt de vista de demagògia política però seria molt greu que “amb la que està caient” quelcom pugues tenir la temptació d’utilitzar aquest tema com arma de caire partidista.

Centrant el tema, l’avaluació de cada actuació pública hauria de ser objecte d’un anàlisi que primes, per damunt de tot, l’eficàcia de la mateixa amb base de resultats que comporta, i sobre tot, en funció d’uns objectius que haurien d’estar marcats en cada moment.

És necessari buscar fer-ho millor al mínim cost, i això només serà possible des de la responsabilitat de tots els implicats, deixar el tema com una “ intenció”, però no aprofundint en el mateix, ens portarà a la necessitat d’eliminar cotes de benestar, avui encara indiscutibles; optar per la via de l’anàlisi de cada “inversió pública” comportarà millorar un model que necessita canvis de manera prioritària.

La propera campanya electoral, que com sempre primarà l’anècdota per damunt dels posicionaments futurs de les diferents opcions, haurà de suposar l’oportunitat per aprofundir en aquesta reflexió de caire social, però també pressupostària, per tant, seria aconsellable que per part dels líders locals es fes un esforç per debatre en profunditat sobre la pròpia despesa pública, en totes les seves variables, per conèixer qui està per una gestió competitiva i realista, i qui opta per no abordar la problemàtica real que suposarà fer esforços de retallades, malauradament indiscriminats arribat el moment, si no s’han fet els deures.

Pensar que el dèficit es solucionarà reduint la despesa de manera indiscriminada, sense analitzar cada decisió prèviament, és un marc no desitjable que el que suposa és posar sota mínims un estat de benestar que no pot estar en dubte en aquests moments a on la situació crítica que afecta a milers de famílies, és una qüestió vital. La necessitat d’anàlisis al respecte haurà de constituir un objectiu innegociable en els propers mesos.

La necessitat ineludible de tirar endavant retallades en els pressupostos de la Generalitat, ha suposat una nova estratègia per aquells que han portat al país a una fallida econòmica sense precedents, així, determinades declaracions de líders, al més alt nivell, avui a l’oposició, criticant les finances del país, suposen un nou exemple de discurs partidista per damunt de les autèntiques necessitats reals.

És evident que no poden ser de rebut les declaracions de destacats responsables polítics del tripartit, criticant sense cap fonament objectiu, determinats anuncis que el que volen és posar ordre a una disbauxa de despesa incontrolada al llarg de set anys.

Estic convençut que aquets posicionaments radicals responen a una manca evident de credibilitat per aquells que van perdre, de manera acaparadora, les eleccions només fa uns mesos, però buscar recuperar suports electorals mitjançant discursos demagògics, oblidant la seva responsabilitat de set anys, em sembla, quant menys, fora de lloc.

En tot cas, també seria bo que el Govern de la Generalitat s’esforcés en la seva explicació, àmplia i entenedora, de quina és la situació econòmica i què es pensa fer per fer-li front; publicitant de manera transparent tot el que s’ha de retallar i no quedar-se en el titular de cada actuació si no baixant a la especificació de cada iniciativa concreta.

Què fàcil deu de ser fonamentar la “nova estratègia” de l’oposició sobre una crítica cap a les retallades en sanitat, educació o política social; però és aquí a on s’han de fer els esforços que calguin per posar de manifest el que suposen tals anuncis, doncs estic convençut que en cap cas el que volen és minorar la conquesta social que ha suposat la seva implementació als darrers anys portant confondre, com s’intenta, la trobada d’eficàcia en una reducció de determinats serveis públics, és un exercici de oposició més propi d’irresponsables que d’autèntiques alternatives de poder, com hauria de ser.

La crisi que ens envolta i que ha portat a molts conciutadans a haver de superar moments molt crítics, només es passarà des del senys d’uns i d’altres, per trobar la millora d’una gestió pública amb mancances de tot ordre.

Les reivindicacions legítimes de molts col•lectius, que segurament s’aniran incrementant en els darrers mesos, només poden tenir la resposta de la transparència absoluta per part dels que avui dirigeixen el país, per tant, bo seria que, de manera urgent, s’implementessin les formules per explicar, a on calgui, la situació de falta de liquiditat que pateix la Generalitat, fent-ho amb voluntat didàctica i posant de manifest que els diners públics son els que son, i que no estem en disposició d’endeutar-nos més en el futur, per tant, la trobada de formules viables, als mínims costos, hauria de ser una via ineludible si volem mantenir les perspectives de recuperació que tots anhelem.

Encara que es pugui pensar que la “satanització” dels empresaris ha passat de moda, el cert és que, al llarg de molts anys, s’ha vist als emprenedors com uns enemics de la pròpia societat de la qual només volien aprofitar-se, en el seu únic interès d’enriquir-se a qualsevol preu.

Segurament és possible que existeixi aquest tipus de persones que l’únic que volen és el seu propi interès personal, però estic convençut que la majoria de responsables empresarials son gent que creu en el país i la seva gent, que mitjançant el sacrifici personal vol conquerir fites lloables i, que amb els seus propis estalvis fan apostes de futur per crear riquesa i conseqüentment molts llocs de treball per molts conciutadans.

Assentant, per tant, la definició de la gent que “se la juga” amb el seu prestigi, el seu esforç, com una qüestió fonamental per la nostra societat, crec que és el moment d’analitzar en profunditat els problemes que aquests “autònoms i petits empresaris” es troben en la seva tasca diària, davant uns Administració Pública “super reglamentada” que encotilla la tasca a fer per aquells que son els únics que poden treure’ns de la crisi que ens envolta.

La necessitat de fixar un marc nou de relació Administració – Administrats en aquests apartat hauria de ser una qüestió prioritària si volem tornar la il•lusió pel futur a tots aquests “ocupadors” imprescindibles per poder avançar en un nou model, àgil i sobre tot simplificat en les seves exigències mútues.

Darrerament sembla que el nou govern Mas al front del país, s’ha plantejat el modificar tot això per trobar el nou encaix imprescindible i per tant, superar l’intervencionisme de l’etapa de govern anterior, que ens ha portat a la situació de desànim evident, malgrat la pròpia conjuntura internacional.

Crec imprescindible buscar la manera per agilitzar les relacions mútues entre l’Administració, a tots els nivells, i els que permanentment es veuen implicats en un marc de diàleg directe amb ells per diferents motius, des de la visió d’una manera que suposa la col•laboració i en cap cas posar traves noves, a vegades, inclusiu, insalvables.

És ben cert que la conjuntura que ens toca viure ens condiciona per tot arreu, per tant, esforçar-se per trobar opcions de optimització en la bilateralitat exposada hauria de ser un fet positiu i fonamental, no podem caure en un intervencionisme, que el que posa en perill és la nostra pròpia viabilitat com a poble.

Ja sé que des de determinats “discursos”, el que es voldria és condicionar la iniciativa privada i els propis mercats lliures, en un afany per controlar-ho tot, malgrat que la realitat posa, repetidament de manifest, que només la llibertat, a tots els nivells, és garantia per tornar al camí de la bonança econòmica.

Esperem que el camí que ara es busca iniciar trobi la manera per avançar cap aquell model que comporti la creació de llocs de treball, part fonamental per una dinàmica de futur més optimista que l’actual en tots els sentits.

En poc temps, la ciutat de Tarragona ha vist anul•lades les seves expectatives de presència internacional, la qüestió no és gratuïta, doncs suposa un toc d’atenció pels seus màxims responsables, en el sentit de que quelcom no es deu de fer del tot bé, davant els negatius resultats produïts; el tema, fora de la pròpia discussió partidista, hauria de suposar una “reflexió” seriosa, en la que ningú pot obviar la seva responsabilitat, més o menys gran, en funció de la capacitat de poder que es gaudeix en cada moment.

Malgrat el marc que tenim, el cert és que no serem referència de la cultura europea, ni tampoc organitzarem uns jocs internacionals, i per tant, l’evidència és que, passat un examen de caire internacional no hem aprovat, amb tot el que això suposa. Conseqüentment, seria bo analitzar les raons que ens han portat a la “desfeta”.

En primer lloc no podem oblidar les qüestions objectives i, aquí el tema fonamental deu ser de caire econòmic a l’hora de fer les dotacions per portar-ho a terme, però també d’execució de tota la parafernàlia que suposa la documentació – imatge d’uns projectes com els esmentats, sense oblidar la manca de consens polític o el qüestionament permanent de determinades persones al front dels treballs a desenvolupar.

És evident que en un futur serà necessari canviar la dinàmica, amb uns pressupostos competitius, amb uns equips humans al màxim nivell, de preparació i experiència, però sobre tot, amb un consens polític de ciutat en un tema que suposa la imatge d’il•lusió de Tarragona, per convertir-se en referència d’excel•lència a la Mediterrània.

Pensar, per part d’alguns, que els grans projectes de ciutat son “apropiables” en benefici d’uns i en perjudici d’altres, és una estratègia que no porta en lloc i per tant a extingir el més aviat possible, buscant la formula d’èxit que suposi fer pinya, renunciant cada part a una suposada rendibilitat electoral, en el objectiu clar de que el que ens juguem és el prestigi d’una ciutat que vol ser referència en moltes besants en les que, estic convençut, que tenim una potencialitat indiscutible.

El desig d’un demà a on determinats temes no estiguin permanentment sota el dubte partidista, hauria de ser un objectiu per conquerir finalitats com les esmentades, fer-ho hauria de constituir una prioritat a fixar de manera urgent, per no caure en una “frustració” que crec que ningú vol, i la ciutat no es mereix