Lluís Badia

Les darreres setmanes han tornat les “convulsions” als mercats financers, davant la possible “caiguda” de Portugal en el parany de necessitar ajuda inter comunitària per poder fer front a les seves obligacions de deute. Segurament el tema es pot interpretar com una qüestió aliena al dia a dia de la majoria de la gent, malauradament la realitat és molt diferent, i del que pugui passar és veurà molt condicionada la nostra viabilitat futura com país, i sobre tot el propi manteniment del que es coneix com “estat de benestar”, cada cop més amenaçat per una dinàmica global imparable.

Malgrat el marc exposat, el cert és que determinades dades tampoc son absolutament negatives, especialment pel que fa als països del nostre entorn que segurament ja estan en el camí de la recuperació econòmica, i per tant, poden significar una ajuda indirecta en positiu pel nostre futur.

És evident que tot es troba immers en el que hem conegut com globalització i que fins fa poc enteníem com una situació que només ens afectava en determinats apartats, majoritàriament positius, el problema es dona a partir d’ara a on les mesures generalitzadores mundials poden comportar un fre al que ha estat el nostre nivell de vida, consolidat al llarg de molts anys.

Espero i desitjo que el model d’inestabilitat permanent dels mercats de deute, es pugin superar des del ferm posicionament d’uns estats que hauríem de prioritzar en la seva tasca de govern la consolidació d’una Europa forta en tots els aspectes, encara que això suposi aplicar criteris de gestió més a prop del que suporta qualsevol economia familiar, que no les macroeconomies que dirigeixen.

En definitiva, el panorama és complicat, però no hauríem de renunciar a la dosis d’optimisme vital per continuar treballant plegats, en seguir pel camí de la recuperació, que torni els mercats de treball a un positivisme imprescindible per la nostra pròpia viabilitat econòmica, però per damunt de tot social.

Cada setmana poden veure com per part del Govern de Catalunya s’han de prendre mesures per fer front a la greu crisi de liquiditat que afecta a la “caixa” de la Generalitat de Catalunya, cada cop més minsa per afrontar els compromisos del govern tripartit, fora de lloc, en una situació de crisi econòmica com la que vivim.

Certament son moltes les decisions a que es veu abocat el govern Mas, que a més ha de suportar la intransigència del “govern de l’Estat”, que ara es tanca en banda i actua de manera sectària optant clarament per la “morositat” a l’hora de fer front a les seves obligacions financeres amb Catalunya.

Segurament el tema pot merèixer inclusiu la fàcil crítica d’aquells que, fins fa uns dies, han portat a Catalunya a una situació de prefallida, però el que és cert és que les decisions greus que s’han de portar a terme, només tenen un culpable, l’anterior executiu al front del país.

Ara el que toca és poder explicar, amb la màxima transparència mediàtica, els sacrificis que seran necessaris per tal d’equilibrar uns comptes públics amb greus problemes de liquiditat a l’hora d’assumir determinats compromisos, impossibles de “pagar” amb la tresoreria disponible.

Els propers mesos comportaran decisions imparables a l’hora de tirar endavant uns pressupostos públics amb greus dificultats de trobar el seu equilibri, i per tant, seria lògic que aquells que ens han portat a la situació actual, “entonessin el seu mea culpa”, de manera urgent, fent “la pinya” que calgui per trobar les alternatives necessàries.

No pot ser de rebut criticar sense donar alternatives concretes, amb el que això suposa per qualsevol tasca de govern o oposició, oferint des de l’assumpció del problema, que a tots afecta, una posició constructiva, encara que això pugui comportar aparcar la legítima lluita política.

A més, bo seria conèixer també les decisions d’altres Administracions properes als ciutadans, a l’hora d’implementar els seus comptes públics, als propers mesos, no sigui que novament ens trobem amb sorpreses imprevistes.

Parlar de limitar dràsticament la despesa pública no és un tema fàcil per cap polític, malgrat que sembla imprescindible que també aquí es torni a un model, més proper a l’economia familiar, a on no es pot gastar el que no es té, qüestió que hauria de ser fonamental si realment es vol ser un bon servidor públic.

Davant tot l’anterior, no es comprenen determinades decisions que incrementen el deute públic en funció d’un suposat lluïment amb rendes electorals, qüestió que per algú encara és prioritària, més fruit d’un anhel personal que d’una reflexió objectiva sobre els “números”, que a ben segur no es podem permetre determinades despeses injustificables.

L’exemple de la situació econòmica de la Generalitat de Catalunya, a on la realitat negativa ha superat amb escreix les previsions més pessimistes al respecte, és un fer que, posteriorment, a les eleccions municipals del mes de maig es pot repetir a molts ajuntaments del país.

Certament, la caòtica situació financera que ara es comença a conèixer, posa en entredit la tasca de molts prestigiosos responsables econòmics del tripartit, que vista l’evidència, constitueixen uns nefastos gestors públics, als que se’ls hi hauria de demanar la responsabilitat personal en un model inviable, a on sembla ser que els criteris mínims d’administració responsable s’aparcaven, per primar una estratègia que ha pogut portar a les finances públiques a una fallida sense precedents.

Davant del model tripartit amb els resultats referits, que pot passar quan es coneguin les autèntiques dades d’Ajuntaments a on la coalició socialista – independentista – post comunista, porta més de trenta anys al poder?, quina serà la veritat comptable i liquida d’una manera de fer, que segurament ha deixat de costat el raonament lògic per apostar de manera irresponsable cap una febre de despesa incontrolada, malgrat maquillatges d’empreses paral•leles sense cap objectiu d’existència?; la resposta serà aviat si es produeixen el canvis que anuncien moltes enquestes, per tant, bo seria que la campanya electoral no servis per parlar exclusivament de temes intranscendents si no que fes l’esforç d’aprofundir en el que serà possible fer en el futur si les sospites de liquiditat, sota mínims, son realistes.

També crec que seria el moment de valorar si és possible mantenir el nivell de despesa, fent-ho amb el seriós compromís de tocar tots els temes de la transparència que suposa analitzar i valorar unes prioritats manifestes, que deixaran de costat molts compromisos inviables per la pròpia manca de finançament per portar-les a terme.

Segurament “l’aterratge” econòmic que ha afectat al nou govern de Catalunya i que suposarà endegar noves maneres d’afrontar la despesa futura, s’hauria de preveure també a l’Administració més propera al ciutadà, com un objectiu del que tothom sigui conscient del que serà possible en els anys esdevenidors a l’hora de fixar unes necessitats possibles.

Els retalls urgents sobre partides pressupostàries ben concretes, com les de personal superflu o d’autobombo, haurien de ser el punt de partida cap a una nova gestió més implicada en l’opinió de la gent, per tant, saber trobar formules en aquest sentit també hauria de ser una via per treballar en els propers mesos, buscant la participació directa de la ciutadania en unes decisions que no es poden decidir en la pròpia cita electoral si no que ha de poder continuar al llarg de la pròpia legislatura.

La moguda de Tunísia i Egipte de les darreres setmanes és, a ben segur, l’inici del que pot ser el futur en una zona del món, molt propera, a on sembla que la gent ha dit prou a un model de frustració col•lectiva davant un futur sense possibilitats, però amb una visió del món, per part de la seva joventut diferent al que “els hi venien” els seus líders autocràtics.

Segurament el tema té milers d’interpretacions i ha agafat a tothom fora de joc, per esmentar, dir que el propi partit del President Egipci formava part de l’Internacional Socialista, ara bé, això no por ser un entrebanc per poder trobar punts de col•laboració futura amb el nou sistema que sorgeixi, si realment s’aposta pel concepte “democràcia” real i no només “a la carta” d’uns quants.

Les convulsions que el tema porta en sí mateix, amb perills evidents respecte d’una part del islamisme més radical que pot buscar imbricar el model d’Iran, és un risc que els propis egipcis i tunisians hauran de saber afrontar per superar el moment crític que estem vivint, però que en tot cas només ells podran solucionar.

El cert és que l’ebullició del nord d’Àfrica, desbordada pels que han iniciat “la revolta”, no deixarà de banda els altres països de la regió, per molt que quelcom pugui pensar que l’exercici de la força és una garantia de futur, i per tant, el tema afectarà a tota la zona ben aviat; conseqüentment, el legítim crit de molta gent que no vol viure sense llibertat ni esperança més temps, haurà de trobar un reconeixement internacional que no pot sustentar-se sobre els fins ara “posicionaments geoestratègics”, que han justificat una situació que tenia, com s’ha demostrat, data de caducitat.

Occident ha de passar de la “incredibilitat i la por” que ha permès la tirania i el terror, a una manera de fer que suposi donar suport als que han de fer el traspàs cap a una democràcia, segurament imperfecte en els seus inicis, però que comportarà un primer pas cap a un demà d’entesa amb uns veïns fins ara oblidats.

L’evidència dels fets és inapel•lable i bo seria assumir el nou marc, per buscar formules que permetin trobar les sortides adients de pau i llibertat per una població, propera als 350 milions de persones, que ja no volen tornar a viure a “l’edat mitja”, quan la globalitat es troba en la virtualitat de les noves tecnologies.

Optar per obviar el que passa i les seves conseqüències, només seria potenciar a aquells que des del radicalisme de tot signe, esperen “fer l’Agost”, a l’hora de captar les voluntats, avui despertades per exigir un demà millor.

La modernització com concepte no es pot limitar al primer món, si no que s’ha de poder compartir amb tots aquells que ja no s’armen amb materials bèlics si no amb mitjans tècnics, com internet, i altres similars, motors fonamentals que no poden “apagar-se” sota cap concepte.

Segurament les declaracions del Diputat Oriol Pujol la passada setmana, en que posava de manifest les dificultats de les finances de la Generalitat, no és un fet agradable per ningú, ni pels que fins fa poc eren al davant del govern, ni tampoc pels que ara han de fer front a una situació heretada, que condiciona el futur de moltes necessitats d’inversió que el país, malauradament, no podrà portar a terme.

És evident que el problema és el que és, malgrat que sigui incomoda i posi en evidència una manera de gestionar la cosa pública buscant exclusivament el fàcil aplaudiment, pensant en repercussions electorals directes; sense prioritzar el que era objectivament necessari i, sobre tot, viable econòmicament en la seva execució.

Exemples de gestió ruïnosa en tenim de tots els colors, l’aeroport de Lleida, deficitari de manera escandalosa, l’increment desmesurat del personal, la creació d’organismes sense cap eficàcia real, o el malbaratament en informes dels “amics de torn”, sense una fonamentació seriosa, etc., son temes que han vingut a suposar gastar per damunt del possible, pensant que ja s’arreglaria tot “automàticament” en el seu moment.

Per tant, quan s’explica la realitat, no és de rebut que es vulgui desqualificar el que intenta “informar” a tots del panorama que tenim establert, ens agradi o no, doncs el que això podria suposar és optar per amagar una situació a la que s’ha de fer front, amb el màxim suport de la majoria de ciutadans, que es veuen abocats a greus situacions també personals, davant la manca, en el seu moment, d’una política que “toqués de peus a terra”.

Els propers mesos suposaran la necessitat de sacrificis d’inversió en temes pressupostats en el seu moment però, avui, inviables per falta de disposició econòmica per fer-los front, per tant, seria bo que es poses de manifest, i amb la màxima transparència, les raons del fre a determinades opcions, segurament legítimes en la seva reivindicació, però impossibles d’afrontar per una tresoreria pública més propera a la “fallida” que a disposar dels mitjans necessaris per endegar el que tocaria fer.

El panorama no pot ser optimista i seria greu que des del poder polític partidista no es fes la pinya que cal, i s’optés per una via de confrontació electoralista; què fàcil hauria de ser editar un pacte, el més ampli possible, que fixes les prioritats de despesa en tots els fronts que pugui plantejar el govern, buscant el consens que calgui, sacrificant, si fos el cas, inclusiu, pels que ara son al govern, la crítica legítima que podrien fer.

En definitiva, crec que és el moment del seny, per damunt de les lectures de confrontació, si realment volem que el moment actual, pugui ser superat.

Certament pensar que som una illa en un món global, és un fet que es veu superat per la pròpia realitat, a on qualsevol decisió aliena ens condiciona a tots els efectes en la nostra pròpia viabilitat, entès en el més ampli sentit. Conseqüentment la interrelació existent entre determinades decisions internacionals respecte el nostre futur, suposa un fet, avui, inapel•lable.

Algú podria pensar que la supervivència com a país, podria “funcionar” independentment de que els mercats globals decideixin pel seu compte, qüestió que ha quedat derogada d’una manera directa en determinades actuacions, molt properes al intervencionisme, a les que s’ha hagut de fer front, amb l’evident cost polític que això suposa, però que no té cap altre alternativa possible.

Convençuts per tant, de que els posicionaments macroeconòmics incideixen directament sobre la nostra particular estratègia, en tots els sentits, bo seria reflexionar del que pot passar en els propers mesos a nivells superiors, per establir les resolucions que calguin per mantenir un mínim de capacitat decisòria.

Sembla un fet fora de discussió la necessitat d’endegar determinades polítiques públiques, que quasi ningú discuteix, centrades en el retall del dèficit públic, el control de les inversions, i sobre tot, en aconseguir “fer més amb menys”, qüestió que és fàcil de titular però complicada a l’hora d’executar.

Malauradament, el camí marcat, al que no se li veuen altres d’alternatius, suposarà actuacions que, en tot cas, no ens donaran més “nivell de vida”, si no que en tot cas suposaran minorar molts dels beneficis que fins ara podíem gaudir dintre del que es coneix com “model d’estat de benestar”. Serà difícil comprendre tot això per la gran majoria de la nostra societat acostumada a exigir drets, per damunt de contemplar els deures que els fan possibles, i és aquí, a on serà imprescindible aplicar una ètica a la cosa pública, però també poder exigir responsabilitats a tots els efectes, que no es limitaran a la sortida del poder, si no que hauran d’avançar cap a les pròpies responsabilitats personals d’aquells que gestionin malament, buscant compensacions, alienes al propi bé comú.

El model dels propers anys demandarà una manera de fer diferent a la que ha estat norma acceptada en els darrers 50 anys, tant pel que fa als interessos públics, com de la pròpia gestió empresarial particular, a on la transparència s’haurà de consolidar com un fet “normal” si realment volem gaudir d’una esperança que, avui, pot ser posada en discussió.

Les perspectives pels propers mesos no ens garanteixen una possible sortida de l’actual situació crítica, doncs no es pot oblidar que el problema més greu, l’atur, no es solucionarà amb la presa de les decisions ineludibles de control econòmic, si no que serà fruit de la suma de moltes variables que tornin als emprenedors la seva capacitat de tornar a fer empresa; per tant, comencem a treballar en aquesta línia, si volem tornar a la senda d’un demà millor, a on la interdependència tampoc ens salvarà, com algú pot pensar, si no fem el que toca.

En els darrers dies, s’ha donat el tret de sortida del que ha de ser la futura campanya electoral per les eleccions municipals del proper mes de maig, així el fet de que per part de l’equip de govern tarragoní es fixi com una prioritat absoluta la celebració a la nostra ciutat dels Jocs del Mediterrani al 2014, suposa l’aposta del govern municipal PSC-ERC per llençar una proposta que pugui amagar la seva manifesta mala gestió al llarg del que ha estat una legislatura plena de promeses, compromisos i paraules però buida dels fets imprescindibles, per una ciutadania que ha vist la mala gestió pública s’ha centrat en els discursos polítics, però en cap cas sobre la tasca d’execució de la feina del dia a dia, pensant que en tot cas aquesta via emprada seria suficient per conquerir la seva continuïtat en el govern.

A part de determinades veleïtats culturals, a preu multimilionari, que només ha gaudit l’elit escollida, la manca absoluta de lideratge pel que fa a la tasca empresarial com ciutat a on només s’han pogut posar les medalles del que els antecessors haurien deixat lligat, per no dir la falta de rigor amb determinades actuacions com l’incompliment de compromisos que havien de solucionar-se ràpidament amb els governs amics de Barcelona i Madrid, o inclusiu la falta d’exercici de la seva majoria en la pròpia viabilitat econòmica de l’entitat esportiva més emblemàtica de la ciutat, per no esmentar la pròpia incapacitat per resoldre els temes de futur desenvolupament de la ciutat, etc.. Son mostres concretes d’un executiu que ha centrat el seu discurs en el “més enllà” , davant la incapacitat manifesta per fer el que tocarà.

Per tant, voler centrar la futura contesa electoral en una discussió aliena a la pròpia realitat que afecta a milers de tarragonins, és en tot cas, un altre despropòsit d’un bipartit social – independentista, sense un autèntic programa que posi data de solució a tots els problemes que té la ciutat, des d’infraestructures paralitzades sine die , fins el disseny d’una estratègia realista de futur.

Segurament, l’opció de “fer poc per equivocar-se menys”, utilitzada repetidament per aquells que no creuen en la seva pròpia capacitat de gestió, és una dinàmica que no podem continuar en els propers anys, per tant, bo seria discutir dels temes concrets i deixar de “somiar”, doncs a ben segur, ningú s’ha plantejar seriosament allò de “ens ho podem permetre en el moment que vivim?”, per què si ho han fet, segurament la resposta hauria estat infalible.