Lluís Badia

La passada setmana escrivia sobre la meva opinió personal respecte al que podria ser l’any 2.011 en l’apartat econòmic, segurament les meves conclusions concretes, comportaran greus connotacions de tot tipus que, en tot cas, el que volien es posar de manifest el que jo penso del que es pot produir en els propers mesos.

Malgrat les reflexions exposades, algú podria dir que les mateixes, l’únic que posen de manifest son evidències, més o menys clares, a les que és fàcil arribar, per tant continuant en la mateixa línia, ara em permeto plantejar determinades actuacions que crec imprescindibles a curt termini:

a.- Necessitat de que el crèdit arribi a les petites empreses i autònoms, a preus raonables. Per tant, sembla prioritari que, des de les Administracions Públiques, es facin els esforços que calguin en aquest sentit. Una política d’avals institucionals podria ser una formula a emprar de manera urgent.

b.- Reducció dràstica del dèficit Públic, mitjançant actuacions concretes de reducció de càrrecs públics, reducció de retribucions, fre de les obres d’infraestructures innecessàries amb renegociació de tot el que això suposa. L’optimització del serveis públics, millors i a menys cost; optant, si fos el cas, per la gestió indirecta dels mateixos.

c.- Agilització urgent de tot tipus de polítiques de suport a la petita i mitjana empresa i autònoms. Especial referència al pagament de les Administracions Públiques als seus proveïdors. Renegociació individualitzada respecte al deute dels empresaris amb les Administracions. Agilització del tràmits.

d.- Reformes estructurals per ser presents a l’economia de mercat global, el que suposarà a mig termini:
- Limitació a la lliure contractació de personal per part de les Administracions Públiques.
- Potenciació d’entitats financeres fiables, no subvencionades. Reforma del sistema bancari, el que es coneix com Basilea III, amb exigències de solvència efectiva.
- Creació d’un nou concepte de “salari mínim de transició” que serveixi per evitar l’economia submergida i salva l’aparcament de moltes persones a la situació d’atur indefinit.
- Autolimitació dràstica de l’endeutament públic, amb responsabilitats patrimonials i personals pel qui l’incompleixi.

e.- Política social realista, pels més dèbils, possibilista en uns pressupostos cada cop més limitats.

Bé, aquestes són les meves idees, segurament discutibles, però en tot cas, posant de manifest la necessitat urgent d’implementar-les, per canviar la dinàmica a on som instal•lats des de fa molts mesos, i d’on hem de sortir si realment volem sobreviure en el futur, a on seguirem en l’obligació de pagar hipoteques que vam subscriure com país en el seu moment.

Sembla que l’última “ocurrència” del socialisme, en clar retrocés de suports populars electorals, és l’invent, a cuita corrent, de celebrar debats personalistes interns a poc més de 120 dies de la celebració d’eleccions municipals, per descartar els candidats amb menys suport de partit.

Certament, el tema que podria ser plaudible, fet amb una previsió de temps i buscant les màximes garanties de transparència i eficàcia, que permetés debatre idees de fons, però s’ha convertit en una guerra interna de persones, sense cap referència al que es vol fer i, en tot cas, sense fer balanç objectiu del que s’ha fet.

Pensar que els ciutadans poden canviar d’opinió del que ha estat una tasca de govern de quatre anys, en funció d’una campanya mediàtica i d’imatge, és tractar a la gent com no es mereix, i bé valdria aquí una reflexió comuna de si és aquesta la línia a emprar en el futur. És evident que la situació crítica del socialisme a Catalunya i a l’Estat, posa de manifest una manca de rigor a l’hora de desenvolupar les obligacions de govern, amb uns responsables polítics amb greus mancances de tot tipus a l’hora d’implementar determinats “discursos” fruit més del debat purament electoral i de captació de vot, que d’analitzar el que era necessari pel bé comú en cada moment; però el que és realment criticable és que tot això es pugui fer sense un mínim exercici d’autocrítica davant la tasca feta.

L’exemple de la ciutat de Barcelona, amb un Alcalde totalment devastat en la seva credibilitat i un bipartit incapaç de donar resposta als requeriments d’una ciutadania, fonamentalment preocupada pel seu futur, és la mostra expandible a altres territoris a on el missatge mediàtic ha estat l’única formula de gestió a desenvolupar i a on el ridícul per la incoherència en determinats posicionaments “comença a calar” a grans sectors socials.

El discurs ideològic, tant fet servir per alguns, als que segurament ha permès guanyar moltes eleccions, és cada cop més irreal i, el que vol la ciutadania, és respostes concretes als seus problemes, des del convenciment d’actuacions creïbles i no d’incompliments permanents per la pròpia manca de previsió a l’hora d’assolir compromisos inviables o fora de lloc.

En els darrers dies van apareixent als mitjans de comunicació, diferents anàlisis, estudis i treballs, que en el fons el que fan és intentar interpretar el que ens portarà l’any 2.011, pel que fa a les qüestions econòmiques, que a tots ens afecten.

Ja sé que seria molt petulant, per part meva, intentar fer valoracions del que esdevindrà en els propers mesos, pel que fa a la qüestió econòmica, doncs segurament, no gaudeixo ni dels coneixements ni l’experiència dels afamats consultors i representants dels governs de torn, malgrat l’evident falta d’encert majoritari de tots aquests “savis” als darrers anys. Per tant, no puc fer una valoració objectiva, però el que si poso de manifest, es la meva reflexió personal, modesta i respectuosa:

Conseqüentment, la meva predicció és la següent:

a.- Es pujaran els tipus d’interès, del poc crèdit que quedarà, per petites empreses i autònoms.
b.- El passiu bancari, és a dir, els que disposin de liquiditat, pujaran la seva remuneració.
c.- S’estabilitzarà l’atur però no disminuirà; si bé, especial conflictivitat es donarà al sector de l’automoció amb una crisi creixent i imparable respecte de la seva viabilitat.
d.- Les Administracions públiques veuran caure els seus ingressos. Especialment els Ajuntaments, que comportarà una greu situació de supervivència respecte a molts dels serveis que han vingut donant.
e.- S’iniciarà un fre del dèficit públic per la pròpia conscienciació general al respecte.
f.- Es produirà un increment dels costos energètics, especialment per aquells de procedència fòssil. És possible que a més augmenti la càrrega impositiva sobre determinats productes petrolífers de consum general.
g.- Frenarà la inversió pública a tots els nivells, sembla imprescindible una priorització a l’hora de fer aquesta despesa, en funció de les necessitats objectives i no les de caire electoral.
h.- Es produiran greus problemes de refinançament del dèficit de les Administracions Municipals, que poden veure tancada “l’aixeta” dels proveïdors financers habituals, fins avui.
i.- Crec que s’incrementarà l’IVA fins un màxim de 3 punts, per complimentar la paritat europea en aquest apartat.
j.- Es consolidarà la inestabilitat social i la radicalització dels discursos de sindicats i partits polítics, menys centrats i antisistema.
k.- Els pensionistes, malgrat els maquillatges polítics que es vulguin fer, tindran menys poder adquisitiu.
l.- La competitivitat de la nostra economia tornarà a ser el gran problema, amb la necessitat d’esforços a l’hora d’incentivar la creació de llocs de treball, com una qüestió fonamental de tots els governs.
m.- Els funcionaris seguiran sacrificant-se en els seus ingressos com a treballadors públics.

Bé, segurament podríem incloure aquí altres qüestions també vitals per la nostra solvència de país, crec que la realitat és la que és, i hem de fer els esforços que calguin, per no caure, si fos el cas, en aquell esvoranc que suposaria entrar en fallida, doncs segurament les conseqüències serien més devastadores respecte d’allò que hauria de ser sagrat en el seu manteniment, el propi estat de benestar.

Sembla que l’únic defecte del nou govern de Catalunya sigui la manca de presència de consellers de les nostres contrades, quan realment l’important és que sigui un executiu amb capacitat de prendre les millors decisions pel país i la seva gent; quina poca capacitat d’opinió suposa limitar la crítica a qüestions purament anecdòtiques. L’exemple del posicionament polític exposat tindria lògica si en els darrers anys de tripartit, amb President del Parlament i Vicepresident de la Generalitat, les nostres contrades haguessin gaudit d’una especial atenció des de totes les vessants, qüestió que evidentment no ha estat així, per tant, el que toca és exigir un bon govern per damunt dels requeriments territorials, legítims, però no fonamentals per garantir una acció política que sàpiga donar resposta als desitjos ciutadans.

Valorant el que han estat les darreres noves pel que fa al nou equip encarregat de dirigir Catalunya, el cert és que “els problemes amagats” comencen a sortir a la llum, amb una situació financera gravíssima, producte d’una tasca pública a on la política estava per damunt de qualsevol dinàmica de lògica gestió i,
que es devia mirar poc el que hauria de ser una qüestió fonamental, l’equilibri entre ingressos i despesa. Conseqüentment, el panorama en que estem instal•lats manté unes “hipoteques caríssimes” a les que s’han de fer front des del propi sacrifici de tots, però amb l’exemple del govern a l’hora de retallar tota despesa que pugui semblar o ser supèrflua.

Per altra banda i, tal com ha posat de manifest el President Mas, les decisions a prendre seran complicades i, bo seria, que totes les opcions polítiques féssim acte d’humilitat a l’hora de valorar determinades decisions, per cert, molt condicionades al que ha estat el govern tripartit. Ja sé que el fàcil és reubicar-se a l’oposició per part dels que fins ara han estat al poder, i començar a endegar una sèrie de desqualificacions davant decisions induïdes, de manera directa, per aquells que avui ja no tenen el suport de la ciutadania.

Ara el que toca és governar, i això suposa decidir cada dia sobre una multitud d’alternatives possibles, amb repercussions de tot tipus, especialment electorals, però soc dels convençuts que el nou govern passarà de totes aquestes variables per centrar-se en fer el que toca, deixant de costat possibles conseqüències que malgrat la seva transcendència no serveixin per governar des de l’eficàcia i el compromís per superar una dinàmica negativa.

Esperem que les decisions a adoptar siguin les més acurades i tinguin el màxim suport social, fent un exercici de transparència informativa, en el moment de la seva implementació, només seguint per aquesta línia, avançarem cap el desig de tornar al país el convenciment de lideratge al que mai s’hauria de renunciar.

Què deuen pensar els gestors d’IKEA respecte a la lluita mediàtica dels alcaldes de Tarragona i Reus a l’hora de buscar la implementació al seu territori de l’esmentada empresa?; què difícil deu ser entendre com es pot fixar una política industrial municipal des de la pròpia rivalitat entre ciutats, sense aprofundir en els temes realment definitius com poden ser les característiques logístiques, el model fiscal, els costos energètics, etc., que sembla que quedin en segon lloc a l’hora de “posar-se la medalla”.

La vergonya aliena davant l’espectable esmentat, hauria de tenir una alternativa realista fonamentada en els temes objectius a ofertar per aquells que han de decidir des de les perspectives dels seus resultats econòmics i en cap cas de priorització política partidista.

Sembla imprescindible que en el futur es comenci a parlar dels temes de fons per damunt de l’anècdota i, per tant, en aquesta línia, l’estratègia hauria de contemplar tots aquests temes als que m’he referit de passada anteriorment, en tot cas no oblidant les repercussions que indirectament tot això pot comportar pel propi teixit econòmic assentat en cada municipi.

Si realment la tasca de futur es centra exclusivament en les grans firmes internacionals, no buscant una formula de suport per tot aquells milers d’emprenedors, que segurament sense el suport publicitari, també aporten el seu esforç i sacrifici personal a l’hora de fer una aposta per la creació de llocs de treball, no estarem encertats; ja sé que segurament existeixen iniciatives de suport als petits emprenedors, però el que és evident és que el fet fins ara no es suficient i es necessari, i urgent, implementar altres mesures que signifiquen més suport, si cal, a tots els nivells.

És evident que les firmes emblemàtiques son fonamentals, però això no ha de significar deixar de costat a tot un teixit empresarial molt castigat per una situació econòmica complicada, a on la supervivència diària és cada cop més difícil, per tant, bo seria fixar formules novedoses que, segurament, no son tant rentables políticament, però que servirien per donar resposta a tots aquells altres empresaris fonamentals pel nostre futur.

Facilitar la relació amb les administracions, el pagament a terminis més reduïts pels proveïdors públics o, inclusiu, la pròpia negociació fiscal individualitzada, haurien de ser punts a tenir en compte als propers mesos de manera prioritària; el demès queda molt bé per buscar rendiments electorals, però en tot cas només pot ser un complement a una autèntica aposta pels que realment son els creadors de riquesa.

El nou any comportarà seguir, ens agradi o no, instal•lats en la recessió, el desànim i el que pot ser més greu, l’amenaça de caure en fallida com país, amb tot el que això suposaria a mig i llarg termini.

És evident que per molt que s’intenti maquillar les dades, objectivament es que seguim amb el model crític de caiguda de la construcció, consolidació d’un mercat de treball que no es recupera, i unes entitats financeres amb greus dificultats internes que fa difícil que el seu potencial crèdit arribi als mercats, per tant, davant d’aquest panorama, el futur de la nostra economia no és precisament optimista.

Malgrat la situació exposada, crec que tampoc es pot negar que existeixen sortides possibles si som capaços de reconèixer el panorama exposat i a partir d’aquí, des del màxim consens, posant de manifest totes les dificultats, s’aconsegueix pactar unes mínimes actuacions a portar a terme de manera urgent; ja sé que no és fàcil trobar enteses solvents en la pròpia necessitat d’endegar determinades actuacions, però el que és inevitable és que si ens quedem sense fer res, la nostra viabilitat futura es trobarà massa a prop d’una desfeta econòmica que ens afectarà a tots.

El fàcil per alguns, és instal•lar-se en la crítica ideològica – política, obviant que el manteniment del propi marc d’estat de benestar només serà viable si existeix una solució financera pública amb garanties de continuïtat, per tant, seria bo conèixer les alternatives al respecte en aquest punt, a part, de les que es fonamenten en un discurs de “lluita de classes” superat avui globalment, per la pròpia realitat mundial.

En qualsevol cas, és evident que tota reforma té un cost social difícil de comprendre, però això no pot ser l’excusa per no implementar de manera urgent unes actuacions que no poden retardar-se per més temps, la fal•làcia de que “l’Estat i les Administracions Públiques no faran fallida” és un fet superat per la pròpia evidència, per tant bo seria que entre tots expliquessin clarament les diferents alternatives possibles oblidant les repercussions electorals en cada cas, primant per damunt de tot l’estat de emergència del que hem d’intentar fugir.

L’íntima relació existent antre atur, crèdit sota mínims i despesa pública descontrolada, suposa un cercle tancat que es retroalimenta amb una negativitat galopant, i és aquí a on hem d’incidir per trobar una línia de recuperació econòmica urgent; en tot cas, és la lacra de la falta de feina la base de tots els mals i, per tant, aquest hauria de ser l’objectiu vital a solucionar.

Esperem que l’any 2.001 que ara inaugurem, comporti la trobada dels punts d’inflexió necessaris per tornar a crear llocs de treball, bàsic per la nostra pròpia viabilitat com societat assentada en el primer món, optar per altres alternatives només suposarà allargar el desencís general que no ens podem permetre.