Lluís Badia

Els resultats electorals del darrer cap de setmana han posat de manifest en primer lloc, el cansament d’una ciutadania per una forma de gestionar la cosa pública des de la falta de rigor, basant-ho tot sobre una política d’imatge i despesa incontrolada.

Certament el model vigent els darrers anys amb el tripartit, però també el cicle Zapatero, ha suposat primar l’anècdota i el debat de temes secundaris sobre altres qüestions vitals que requerien de la serietat i la capacitat, en moltes ocasions, absents en els dirigents de torn amb responsabilitats polítiques al màxim nivell.

Sembla evident que el gran missatge de diumenge ha consistit en un “fins aquí hem arribat” per part d’una part de la nostra societat que veu clarament que no ens poden permetre continuar per la línia emprada fins la data. A més, s’ha posat de manifest des de tots els sectors de la nostra comunitat que és imprescindible posar-se a solucionar els problemes que afecten a la gent, però fent-ho des de la responsabilitat, a part del propi partidisme, legítim, però que no pot estar per damunt de tot.

La visió d’una situació irreversible per part d’un govern dividit i sense lideratge, ha calat a una part important de catalans, que malgrat tot, vol seguir esperançada en un futur, cada cop més complicat, per tant no seria de rebut que ara el nou govern no fos capaç de exposar clarament quina és la situació, per molt negativa que pugui ser.

A ningú agrada reconèixer que el panorama que ens envolta pot ser complicat, seria millor “llegir” bones perspectives, però en qualsevol cas crec que és el moment d’afrontar la realitat amb totes les conseqüències, amb el ferm convenciment de que podem sortir-nos si tots fem el que toca; optar per auto enganyar-nos, només comportarà allargar una agonia sense fi, que ens pot portar al propi desànim, conseqüència directa d’una fallida de país no desitjada.

Per acabar, també els perdedors de la consulta electoral tenen les seves responsabilitats i, conseqüentment, també ells hauran de fer balanç del que ha estat la seva tasca al front del país, inclusiu amb responsabilitats de futur pel que han legat i que ens acompanyarà per molts anys, per tant només la suma d’aquestes reflexions, per part de tots, ens podrà donar la trobada d’un canvi de responsabilitat compartida que ens permeti “sobreviure” a una crisi que ens afecta a tota i a tot.

La decisió del poble de Catalunya del passat diumenge, atorga la direcció del país a Artur Mas, que serà qui haurà de fer front a un panorama, post tripartit, ple de problemes de tot tipus, amb l’agreujant de veure’s obligat a marcar un disseny de gestió condicionat per una tasca de desgovern que ha durat set anys.

Certament, davant el panorama exposat, les expectatives de futur son quant menys complicades i, per tant, sembla urgent que, en primer lloc, quedi clar a on som i el que comportaran determinades decisions, per això crec que el més important seria exposar clarament la situació i després marcar un clar model de futur, explicant, sense limitacions de cap tipus, el que toca fer.

La greu situació econòmica general agreujada amb una Generalitat de Catalunya sobre endeutada i amb suposats compromisos impossibles d’assumir pel nou govern, és el fet més real que es plantejarà les properes setmanes i, per tant, la feina feixuga que tocarà a l’executiu Mas és realment ben complicada.

Pel que fa a les mesures concretes, un cop implementat tot el traspàs de poders, el fonamental ha d’anar íntimament lligat amb el que suposa l’activitat econòmica i així la necessitat imperiosa de fer retallades a la despesa pública, es convertirà en una prioritat inajornable; posteriorment s’hauran de veure les
variables pel que fa a buscar vies alternatives per tornar la confiança als mercats per què la creació de llocs de treball es constitueixi com una necessitat vital, en aquest punt l’esforç per fixar un marc d’actuació que permeti que els petits emprenedors, autònoms i petita empresa, tornin al camí de la confiança amb mesures transparents, hauria de ser un repte a curt termini.

Tampoc es pot oblidar l’endegament d’un paquet legislatiu que suposi complimentar tots els compromisos assolits en el discurs de CiU, amb especial referència als temes hereditaris, i d’agilització dels formulismes que permetin millorar la relació empresa – administració.

Finalment, en aquesta primeríssima fase, s’haurà de fer balanç a tot el que afecta a les polítiques socials que s’hauran de poder garantir, no amb paraules si no dinerariament , fent el que calgui per prioritzar un tema que afecta als més dèbils de la nostra societat.

Segurament la tasca a portar a terme és ben complicada i, després de la llarga lluita política dels darrers mesos, s’ha de tornar a treballar per fer possible un canvi de tendència en l’ànim dels catalans que, amb el seu vot han donat un gran marge de confiança al nou govern, sense oblidar la vital implicació de les demés opcions polítiques que hauran de saber prioritzar la tasca comuna per damunt dels seus discursos partidistes.

Fer el que toca, ha de ser fonamental, però a més serà imprescindible fer-ho amb la màxima transparència, com garantía d’entesa per una societat massa castigada per un entorn econòmic molt complicat.

Ja falten poques hores per què els catalans decideixin el seu nou govern pels propers anys, i crec que és el moment de fer balanç de les diferents alternatives que es poden donar i sobre tot valorar el que ha de suposar una tasca política a mig termini, en un context econòmic complicat, a on cada cop serà més difícil avançar per retornar a la societat una confiança de la que avui es troba pràcticament orfe.

A ningú se li escapa que el que sembla necessari és un govern fort, amb les mínimes hipoteques a l’hora d’implementar una sèrie de mesures que no es poden retardar per més temps, i sobre tot amb una alta capacitat de donar esperança a un país que necessita tornar a creure en sí mateix.

De les consultes demoscòpiques es desprèn que l’opció política que lidera l’Artur Mas, és la que genera una major confiança, especialment per la seva evident capacitat per saber “pilotar” un model de convivència a on serà necessari explicar el que passa sense amagar res, encara que això suposi posar en discussió qüestions que no agradaran a tothom.

És evident, a més, que això només serà factible amb una “majoria necessària” que comporti que una part del poble de Catalunya estigui per endegar el que toca fer sense maquillatges ni falses retòriques; per tant, les dubtes que es poden produir en aquests dies previs a la cita de votació, haurien de servir per conscienciar-nos del que més pot convenir per conquerir un futur millor.

Optar per altres vies, amb governs multipartidaris, o reedició de tripartits, ara superats, comportaria tornar a instal•lar-nos en un espai de difícil adequació, per una realitat que ens pot superar.

Esperem que els resultats donin resposta a aquestes reflexions i d’altres, avui a debat, en el ferm convenciment de que l’exercici lliure de vot, fonamental en una societat democràtica, serà, sens dubte, l’aval necessari per aquells que conquereixen la confiança de la ciutadania. Finalment només una crida als que poden pensar no anar a votar, per la pròpia frustració davant una situació complicada, en el sentit de que la seva veu només serà escoltada si la mateixa entra a la urna el proper diumenge.

Espero i desitjo que la majoria desitjada, per uns i altres, superi, sens dubte, atorgar al país una manera de gestionar des de l’eficàcia i el convenciment de fer el millor per una gran majoria de país.

És un fet evident la manca de confiança dels ciutadans amb la seva classe política, dels mercats amb les decisions que es produeixen per part dels governs de torn i, en definitiva, de les persones entre elles, com punt final d’una situació on “ningú es fia de ningú”.
En el marc en que ens trobem instal•lats, resulta lògicament molt difícil implementar mesures, a qualsevol nivell, que serveixin per tornar “a creure” en nosaltres mateixos, ara bé, el que no pot ser és seguir per aquesta via que l’únic que ens porta és la pròpia autodestrucció a curt termini.

Conseqüència de l’anterior és que s’haurà de buscar la formula per fer possible recuperar un estat d’ànim imprescindible per tornar a la via de l’optimisme, si es vol, moderat, però en qualsevol cas necessari.

Després de les eleccions al Parlament de Catalunya, sembla evident que el nou govern sorgit de les mateixes, té un deure ineludible, fer el que toca fer per molt que tothom no ho sàpiga entendre, assumint els costos electorals que calguin, si fos el cas, per situar al país en una senda positiva quasi oblidada.

Al meu entendre, parlar clar és un requisit necessari si volen reconduir l’actual moment econòmic negatiu, però això s’ha de fer des del convenciment propi i basat en un clar missatge, a on “no s’amagui res” del que passa i ha passat; buscar altres camins serà preludi de perdre la poca il•lusió que suposa un nou model de gestió si és el cas.

Segurament la tasca que queda per fer no serà agraïda, d’entendre, però solament fent el que s’ha de fer, trobarem la sortida a molts dels temes que ens han portat a la evidència d’una desconfiança i frustració general.

Els propers mesos, comportaran sacrificis per tots, i de tot tipus, el que farà que això no convidi a la “reordenació sensorial”, però esperem que la lectura des d’una capacitat de direcció política nova, suposi, al menys, un primer pas per implementar un futur, quant menys, ple de confiança per recuperar un ànim en positiu.

El convenciment que només d’una situació de “fe en nosaltres mateixos”, és possible construir un demà com el que majoritàriament desitgem hauria de ser l’objectiu fonamental a partir d’ara.

El govern Montilla – Carod – Saura, al front de Catalunya als darrers anys, i que ara sembla que és rebutjat pels propis responsables del mateix, és un exemple del que suposa intentar gestionar un país des de la desentesa ideològica, la fòbia partidista entre els propis aliats, i sobre tot, la incoherència en temes fonamentals que no son possible ser negociats conjuntament, ni formant part del propi govern.

L’increïble situació en els darrers exercicis polítics, a on la discrepància era el denominador comú, a on els alts càrrecs contradiuen, sense cap rubor, al propi President, a on no era factible mantenir tasques legislatives plegades en temes fonamentals de país com l’educació, per no esmentar la disbauxa que suposava “tres governs” i no un de cohesionat en la tasca del dia a dia, fan de la història de poder, en aquesta darrera etapa de la Generalitat, que ens trobem davant d’un model que, segons les dades demoscòpiques aparegudes, és inacceptable per una majoria acaparadora de ciutadans, inclusiu entre els propis votants de les opcions tripartites.

Posats en campanya electoral, s’evidencia un exercici, per part del líders avui encara al govern, com és el plantejament de que cap d’ells és responsable de la desfeta produïda, inclusiu publicitant, ara, uns programes electorals que reneguen del propi executiu, viu encara només fa pocs dies. A on son ara les “fotos”, compartint i publicitant una suposada “tasca de desgovern”, que ens ha portat a una situació de descrèdit arreu de l’Estat i a nivells internacionals, insospitats només fa uns anys; per no dir el propi desànim d’una nació abocada a una frustració de gran magnitud de la que serà complicat sortir-nos.

Segurament, la situació electoral portarà a Catalunya destacats líders socialistes de l’Estat, més preocupats pel que pot passar amb els seus interessos a curt termini, que per buscar noves propostes que ens afectin aquí, seria bo preguntar-los per “l’increïble tripartit”, al que han donat suport tàcit, per conèixer la seva “alegria” anunciada després d’interessades i estratègiques declaracions del cap de govern caducat de no repetir nous invents; especialment didàctic seria conèixer els seus anhels de futur respecte a la convivència dels interessos del país, després de la Sentència estatutària, que van deixar determinades promeses en el bagul de l’oblit; segurament tot quedarà reduït a un atac a l’adversari des de la darrera ocurrència o “chist” de torn, això sí , amb gran aparell mediàtic.

L’estratègia de la confusió a on ja ningú és responsable de res, ni inclusiu del que ha estat la pròpia tasca de govern, no pot amagar una etapa “increïble” de la que en els propers mesos li veurem l’herència nefasta pel nostre propi futur. Segurament serà difícil una nova entesa, però no descartable, doncs no podem oblidar que, per molts, fins avui al govern, tenen poques alternatives a part de les que ha comportat un invent tant negatiu com impensable.

La situació “increïble”, amb tasses d’atur inimaginables, amb un endeutament de la Generalitat estratosfèric, amb organismes i empleats públics sense cap competència real, o inclusiu amb ingents “estudis” que no serveixen per res però que s’han pagat amb els diners de tots, son un model caducat que mai no hauria de ser “increïble”.