Lluís Badia

En les darreres informacions sobre els Premis Prínceps d’Astúries, especialment pel que fa a l’assistència a l’acte d’atorgament, dels guanyadors a la Selecció Espanyola de Futbol, s’han produït determinades intervencions en funció de l’assistència o no de determinats jugadors del FC Barcelona, inclusiu algú s’ha permès el luxe d’imputar al tècnic del Barça el qualificatiu “d’estranger”; certament el tema es pot considerar com anecdòtic , malgrat que guarda un missatge de “menyspreu” cap a aquells que legítimament i en llibertat podem diferir del discurs oficial.

És inapel•lable que per determinats personatges, el fet diferencial català comporta, en sí mateix, un greuge al seu legítim pensament unitari del fet espanyol, buscant permanentment formules de tot tipus per justificar els seus posicionaments unilaterals, malgrat tot, l’autèntica realitat és que vies com les visionades en les darreres setmanes, no ajuden a entendre una entesa entre Espanya i Catalunya, per damunt del que és el debat polític i l’anhel d’aquells que volen legítimament la diferenciació fins les darreres conseqüències.

Davant d’aquesta situació, a part del propi missatge ideològic i electoral, el que perdura és una realitat complicada a la que l’Estatut “fallit”, recentment revocat, volia donar sortida des del seny majoritari del país i que la sentència no ha permès fer-ho realitat; seguint en aquesta línia el que se m’ocorre es seguir potenciant el missatge de “Més Europa” per damunt de qualsevol altre model, agradi o no, que superi el centralisme, que encara alguns pretenen imposar, deixant-lo aparcar indefinidament.

L’aposta per una Comunitat de Nacions Europea, cada com més evident, a on inclusiu els Tribunals Europeus posen al seu lloc determinades decisions d’aquí, més fonamentades en la ideologia que en el partidisme, exemple del canon digital, son la via de futur a la que s’ha d’apostar per superar vel•leïtats que el que amaguen son anhels, avui sense cap possibilitat de ser realitat.

“Més Europa” hauria de ser l’objectiu final per superar una situació a on les discriminacions fonamentalment de caire econòmic, no poden continuar per més temps encara que es dissimulin en un discurs de sentiments al que alguns encara “s’apunten”, per amargar un desequilibri que no pot durar per més temps.

La viabilitat necessària fonamentada en una gestió pública acurada a les possibilitats reals hauria de ser l’autèntic objectiu pels propers anys, en el ferm convenciment que solament aquesta via ens permetrà gaudir de ser ciutadans del món.

Malgrat que per alguns l’endeutament pot ser quelcom positiu, la realitat és molt més tossuda, doncs el que és indiscutible és que el deute d’avui seran càrregues fiscals per demà, conseqüentment és vital valorar des de les Administracions Públiques com es fa la despesa fins les últimes conseqüències, una altre opció és un camí clar cap el que es coneix com “fallida”.

Davant de l’evidència exposada, crec que no podem seguir mantenint governs que no sàpiguen “gastar” ni “estalviar” quan toca, complimentant de manera estricta els diferents pressupostos que s’aprovin en el seu moment, així, encara que algú pugui pensar que és una limitació de poder, crec que és el moment de començar a valorar el exigir responsabilitats personals a aquells representants polítics que, pot ser, inclusiu de bona fe, pugin incomplir amb els seus compromisos econòmics ratificats pels seus organismes de representació.

No crec que poden seguir desenvolupant l’exercici de la gestió pública sota una impunitat en l’exercici de la mateixa, especialment quan en moltes ocasions la pròpia irresponsabilitat ens pot posar davant de greus problemes pel compliment de les obligacions de les Administracions.

És evident que fixar unes comptes públiques transparents que son complimentades, estrictament hauria de ser un principi irrenunciable si volem tornar a nivells d’equilibri econòmic, i no seguir per la línia actual a on l’execució pressupostària a final d’exercici no té res a veure amb el que es va aprovar en el seu dia.

Conseqüència de l’anterior, és que determinades actuacions, de caire més ideològic – polític que d’eficàcia, haurien de passar a un segon terme de manera prioritària; per altra banda l’exercici del poder fonamentat en anuncis d’inversions que no sabem quin pressupost tenen, ni a quin termini s’executaran, hauran d’excloure’s dràsticament si també volem recuperar una credibilitat ciutadana a on la confiança en les propostes polítiques sempre és una qüestió en “dubte raonable”.

L’incompliment de “les promeses”, qüestió que darrerament s’ha fet cada cop més quotidià per determinades opcions partidistes, no pot ser un tema que es pugui consolidar com normal a la nostre societat, i per tant, el vessant econòmic públic, vital per poder donar resposta fonamentalment a les necessitats dels més dèbils, hauria de complir estrictament els compromisos assolits en cada cas.

Necessitem d’una economia de mínims a on quedi clar fins a on podem arribar, amb especial referència a on aniran destinats “els diners de tots”, fins l’última conseqüència, obrint la informació sobre aquestes dates a la gent, com base per què es coneguin clarament les prioritats de cadascú, superant la desqualificació, d’uns respecte dels altres, en funció d’una macroeconomia que no permeti conèixer realment els posicionaments efectius de cadascú.

Ja n’hi ha prou de demagògia, l’eina més important de qualsevol Administració és l’execució del Pressupost, a què s’espera a convertir aquest apartat com base fonamental de molts programes polítics de futur?. L’opció de determinades polítiques accepten la discussió oberta a l’hora de fixar determinades partides pressupostàries, serà, a ben segur, un pas més per reconduir el debat polític novament cap a la confiança de la societat, per tant, quan abans optem per aquesta via, millor.

Seguint l’opinió de reputats líders polítics del trigovern català, sembla que l’opció pels “bonos” de la Generalitat és un fet positiu i a imitar per altres comunitats autònomes amb greus problemes financers, semblants als que han obligat a la Generalitat a optar per aquesta via de més endeutament.

Malgrat la lectura positiva d’alguns, el que és realment greu és l’absoluta manca de coneixement del que suposa que el govern Català, superat per la realitat d’unes fallides previsions, ara es veu obligat a “demanar crèdit” per fer front a les seves obligacions financeres; és a dir, el que es produeix és com si una família a finals d’any es veies necessitada a anar al Banc per poder fer front al “desbocament” de la despesa prevista en el seu moment, i com l’entitat financera ja no és fia, emetés “uns valors” per veure si els seus amics i coneguts li deixaven l’import necessari per no caure un una “suspensió de pagaments”.

Certament el tema és ben clar, la manca de previsió del govern del país l’aboca a buscar diners a on pugui, oferint un tipus d’interès per sobre del que ofereix el mercat, tant públic com privat, amb un cost per l’erari públic realment ruïnós a mig termini, en el moment que haurà de tornar als inversors aquests diners.

Aprofundint en el tema, en cap cas es pot considerar “l’emissió” que comenten com un mèrit, especialment per què això suposarà, a ben segur, més impostos en el futur, amagar l’autèntica realitat del problema, maquillant la situació en base a una suposada “novetat”, és no explicar clarament el perill d’aquesta via posada en marxa.

Tampoc podem oblidar dintre de les raons que ens porten a la situació d’emergència financera, reconeguda expressament per destacats líders del propi tripartit, la ineficàcia d’un govern incapaç de controlar el que ha estat les seves responsabilitats de control i austeritat, i les mitges veritats respecte d’una suposada brillant nova formula de finançament, que en realitat no era tant perfecte com ens havien venut, i que ara ens ha portat a la debilitat expressada repetidament en els darrers mesos.

Esperem que el debat electoral de les properes setmanes, també permeti parlar de les autèntiques raons que han portat a la Generalitat de Catalunya a unes taxes d’endeutament líders a l’Estat, però inclusiu amb unes necessitats, pels propers mesos també milionàries, per fer front a uns pressupostos irreals, que una vegada més, ara es veuen impossibilitats en el seu compliment, fruit d’unes previsions irreals.

L’any crític que ara finalitzem, que ha suposat les cotes d’atur més altes d’Europa, amb un problema de viabilitat per milions de famílies, exigeix, de manera urgent, començar a parlar clar del que ens ve a sobre, en el ferm convenciment que només en la línia de la transparència serem capaços de reconduir un futur complicat, però a ben segur superable.

Seguir ubicats en el discurs d’amagar la realitat, de buscar l’anècdota per damunt d’afrontar l’evidència o de pensar que finalment tot té solucions de caràcter ideològic, com poden pensar alguns, ens pot deixar abocats a un model de fallida com país que no ens podem permetre.

Sembla lògic que la despesa pública en infraestructures hauria de respondre, de manera fonamental, a l’interès general però també a la necessitat d’una competitivitat de les mateixes per altres qüestions vitals per la pròpia viabilitat econòmica del país.

Certament, seria il•lògic emprar “diners de tots” per portar a terme determinades obres en funció exclusiva de l’interès partidista i electoral dels responsables en cada moment de la decisió de l’esmentada “despesa”, malauradament a l’Estat Espanyol, aquesta ha estat la línia d’actuació de molts governs, tant socialistes com populars, a l’hora de decidir a on s’implementaven milers de milions de “pessetes i euros” procedents dels impostos de la gent i dels fons europeus, avui en fase final quasi exhaurida.

L’anàlisi objectiu de determinades necessitats infraestructurals per garantir la viabilitat econòmica de gran part del país, cas del Corredor del Mediterrani, s’han vist “aparcades” en la seva imperiosa necessitat d’execució per primar altres inversions fonamentades exclusivament en l’interès electoral del govern de torn, per tant, ara en una època a on la disponibilitat econòmica es molt limitada, per la pròpia conseqüència de la crisi econòmica, seria bo fer el que toca des d’una fonamentació prioritària de competitivitat.

L’exemple d’uns pressupostos generals pel 2011, a on la inversió en carreteres cau més del 30%, a on es segueix primant, per damunt de tot, l’alta velocitat, en perjudici d’altres inversions prioritàries, i a on es retalla sense cap rubor, inversions compromeses des de fa molts anys, és un clar exemple d’un govern més preocupat pel seu interès particular i partidista que per fer les apostes urgents que necessitem.

Per altra banda, “l’estira i arronsa” de modificar les declaracions polítiques, en aquest apartat, en funció de la pressió mediàtica, tampoc pot ser una excusa per “enganyar” sobre una realitat impossible d’implementar realment, el cas de l’opció viària Valls-Montblanch a on s’ha dit de tot, però que el que és clar és que el tema quedarà aparcat molts mesos, no és el millor anunci per una via vital pel propi desenvolupament del que encara avui constitueix la segona plataforma logística de Catalunya.

Per tant, seria bo començar a prioritzar el que toca fer des del diàleg, però també des de la pròpia rendibilitat – competitivitat d’unes propostes econòmiques vitals per conquerir els objectius de viabilitat futura. En qualsevol cas, rebutjar la línia emprada fins fa pocs mesos, d’aplicar la ideologia i el electoralisme a la logística, hauria de ser un objectiu indiscutible a partir d’ara.

La campanya i pre campanya electoral per decidir el nou govern de Catalunya suposarà, esperem, per damunt de tot, fer un balanç de la darrera legislatura, plantejar alternatives de programes, i escollir qui ha de tenir la màxima responsabilitat del país pels propers anys. El debat és aquest, malgrat que és possible que per part d’alguns es vulgui parlar d’altres coses, segurament més anecdòtiques que reals, per “burlar” a la ciutadania la discussió en positiu sobre si és possible trobar alternatives diferents, i sobre tot millors a les posades en pràctica pel trigovern en les darrers set anys.

El repte és ben clar, malauradament i pel que fa als primers moviments no van per la línia desitjada, si no que el que s’intueix és un interès per discutir de qüestions com el tema dels “debats a dos”, quan l’important, és sense dubte, parlar dels programes, intentar centrar el debat polític sobre una qüestió purament circumstancial, i no aprofundir en altres tant evidents com la pèrdua d’autoritat del propi President de la Generalitat, desautoritzat per un dels seus socis en un tema concret, o per la disbauxa del tripartit en el propi disseny de determinades opcions infraestructurals del país, per no recordar la irresponsabilitat d’altres càrrecs de l’Administració, fent compatible ser a l’executiu i manifestar-se contra el propi Govern, en un exercici d’incoherència escandalosa, son línies per les que no s’hauria de transitar.

Per altra banda, tampoc es pot oblidar les pròpies crítiques al model de govern dels socis del mateix, manifestant-se expressament en contra de la seva reedició, és a dir, tot el que sigui necessari per no parlar de les autèntiques mancances que han portat al país a un nivell de rebuig evident i majoritari, per part de la seva ciutadania.

Però es que si a més s’analitzen algunes propostes plantejades d’uns i altres al govern avui, també s’aprecia un replantejament en molts assumptes dels que han format part de la seva proposta de gestió, així el tema de la limitació de velocitat a l’entrada de la capital catalana té cada dia menys suports des dels propis que la van imposar, per no dir d’altres qüestions menys mediàtiques con les multes lingüístiques o la prohibició del burka, a on es canvia d’opinió ara que toca anar a demanar el suport electoral.

Sembla que estem instal•lats en un model d’ambigüitat política per intentar no perdre, cada suposat suport captiu, inclusiu manifestant-se contra els seus propis actes al front del govern; el canvi de discurs en temes veritablement importants és una mostra de la manca de consistència d’una formula de coalició a on l’únic important era el “poder pel poder” obviant les pròpies contradiccions ideològiques i programàtiques de les que tots érem conscients, i que ara en un moment de presumible “fallida electoral” es volen recompondre al cost que calgui.

Finalment, estic segur que l’única via de futur possible és parlar clar dels temes reals que afecten a la gent, reconeixent, si fos el cas, errors comesos, en conseqüència, explicar la capacitat de Catalunya per recuperar el seu prestigi, la formula per tornar a crear empreses i llocs de treball; o inclusiu l’aposta per una educació competitiva, i evidentment un model de finançament que no es deixi “aparcats” en les nostres expectatives per molts anys. Optar per altres vies és garantia de frustració general inacceptable, espero que per tots.

L’espectacle de l’Alcalde de Tarragona buscant excuses de mal pagador per l’eliminació de la nostra ciutat de la cursa per ser referència de la cultura europea al 2006, és un exemple en el que no s’ha de caure, si no vol col•locar-se en el llistat d’aquells que son incapaços d’admetre que altres ho han fet millor, buscant culpables, a on objectivament no n’hi ha.

A ningú se li escapa que el balanç de la nostra ciutat en aquest intent de protagonisme internacional, en cap cas ha estat plaudible, ni ha comptat amb una professionalitat mínima a l’hora de preparar la pròpia candidatura, la comparació amb altres candidates posa de manifest que la seva tasca els servirà per consolidar-les com un atractiu cultural, cosa que aquí no ha passat, pel pasotisme d’entrada que s’ha volgut aplicar.

Però és que a més, la penosa actuació del nostre primer edil, esperant que fossin determinades “formules” les que li arreglessin, la seva falta d’implicació de molts mesos, tampoc resulta gaire gratificant; posar-ho tot en mans d’un partidisme sectari no és la millor via de futur per la nostre ciutat en un tema que podria ser emblemàtic i de referència pels propers anys.

Malgrat el tema, el problema és que darrera d’aquesta manera de gestionar sense lideratge, si aboquen moltes altres qüestions que posen de manifest la paralització de la ciutat en molts projectes aturats per falta de direcció efectiva, no solament de caire polític sono també de capacitat per saber negociar amb altres administracions, “suposadament amigues”, però que en realitat obviant una ciutat a on els seus dirigents veuen perdre pes a tots els nivells.

Bo seria que l’exemple ara “suspès” servis per fer pensar sobre la necessitat de canviar de direcció en la tasca diària, i el “bigovern tarragoní” optés per escoltar als millors i no limitar la seva tasca d’actuació a un partidisme excloent a on sembla que tothom sobre, si no serveix per “lloar” la tasca del govern.

Esperem que els propers mesos, preelectorals, serveixin per fer un balanç objectiu del que toca a fer en el futur, amb el ferm convenciment de que la ciutat no es pot aïllar en un govern limitat en la seva tasca fonamentada exclusivament en mirar enrere, per veure el que altres han pogut fer malament; si no sabent dissenyar una estratègia que permeti tornar a col•locar la ciutat, com segona de Catalunya, i no només con una més a la llista de governs “socialistes” del país, amb el que això suposa.

La necessitat de reivindicar el protagonisme de ciutat, que ara sembla aparcat per no decebre als dirigents de Barcelona, hauria de tornar a ser qüestió fonamental si realment es vol liderar un demà amb anhels de superació, fent una Tarragona, novament de referència en molts aspectes que no podem deixar perdre.

Sembla que després de quasi trenta anys de Estat Autonòmic, el gran culpable de la situació econòmica critica que travessen les finances públiques siguin les “autonomies”; per tant, seguint amb aquesta argumentació, marcadament centralista, el que convé és la modificació constitucional pertinent per replantejar el model emprat els darrers anys.

L’esmentat “discurs”, amb suports de destacats dirigents de les dues opcions polítiques majoritàries, PSOE – PP, oblida en la seva argumentació, moltes variables, que serveixen per amagar un altre debat sobre un model d’Estat, avui superat, a on el centralisme torni a convertir-se en una referència vital, malgrat l’evident diversitat existent.

Què fàcil és assenyalar “culpables” sense repassar les raons que fan que avui l’Estat, en lloc d’aprimar-se, cada cop que ha fet un traspàs, ha duplicat la competència en la seva pròpia estructura, mantenint un cost que podria haver-se amortitzat amb totes les conseqüències. Així mateix què lluny queden de la realitat determinades “anècdotes” de despesa autonòmica inflades mediàticament per desqualificar la pròpia tasca de moltes Comunitats Autònomes; per tant, a banda de criticar, seria bo fer un anàlisi realista de les raons de fons d’una despesa a la que s’hauran de fer els retalls que calguin, però sempre en funció de la pròpia eficàcia de cara als ciutadans, deixant de costat uns anhels, d’alguns, per tornar a aquell concepte, avui superat, de “Madrid i Províncies” .

Pel que fa a Catalunya, des d’una visió pragmàtica, és evident que l’Estatut, fruit del desig majoritari del nostre país, amb compliment estricte de legalitat en la seva tramitació, però “retallat i derogat de facto”, era una eina per dissenyar un nou futur dintre del model constitucional vigent, amb el que això suposava d’encaix, malauradament, el nou marc establert després de la sentència suposa tornar a posar sobre la taula un “dret de decidir” que ens permeti avançar cap una formula millor, governi qui governi, des del ferm convenciment que només en aquesta via reconduirem una forma d’autogovern viable econòmicament, de reconeixement nacional i amb garanties de viabilitat.

En definitiva, no son de rebut determinades crítiques d’aquells que no son capaços de liderar, a on governen, models d’eficàcia amb totes les seves variants, havent convertit en moltes ocasions, fonamentalment, des de la basant socialista, el seu “fer” en un esquema de caire purament partidista basat en el clientilisme electoral, per damunt de la pròpia tasca de servei públic per tothom, que hauria de tenir com qüestió prioritària. L’increment desmesurat de funcionaris o la creació de despesa incontrolada son exemples del que no toca fer, sense oblidar els greus endeutaments a llarg termini que es convertiran en més impostos per les noves generacions, a ben segur, desconeixedores dels discursos manipulats aquí referits.

Encara que no agradi, la realitat és que “el govern” com concepte, però també com crua realitat, és una evidència inapel•lable de la nostra vida, ens el trobem a l’hora d’agafar l’autobús, d’anar d’urgències, quan ens dutxem o inclusiu quan fem “el traspàs”, doncs el resultat dels nostres estalvis venen condicionats pel cost fiscal de traspàs als nostres hereus; per tant, aquest és un tema quotidià a les nostres vides, i la decisió sobre quin “executiu” volem, és molt més decisiu pel nostre futur del que podem pensar.

En les properes setmanes, moltes seran les ofertes, propostes, suggeriments i programes de les diferents opcions polítiques, les que ens “vendran” el seu model de gestió pels propers anys; algunes voldran obviar el que ha estat la seva tasca al front del govern els darrers períodes, i altres ens oferiran noves propostes engrescadores sobre el que s’haurà de fer per sortir-nos de l’esvoranc a on som instal•lats.

Certament, malgrat tot, dues son les úniques opcions amb possibilitats de dirigir el país, el socialisme hipotecat per uns socis que ara son una càrrega feixuga, o Convergència i Unió que ha guanyat les darreres eleccions al Parlament de Catalunya però que s’ha vist apartada del govern per un pacte de trigovern, avui rebutjat per una gran majoria de catalans.

En qualsevol cas, el nou govern haurà de tenir unes garanties mínimes, necessitant un executiu que costi menys i faci la seva feina millor; que sigui obert a una nova forma de gestionar; amb menys funcionaris i amb dirigents intel•ligents i eficaços; amb el ferm convenciment de donar suport a les famílies, no solament des del discurs, si no en les seves accions legislatives; i sobre tot que sigui conscient que no es pot equivocar amb els temes estrella, donant respostes possibles per damunt d’aquelles de fàcil aplaudiment, assumint el cost que suposa la tasca pública, fent esforços per explicar el que toca fer, i quines son les conseqüències directes si no ho fem.

Tota aquesta dinàmica, a més, no pot deixar al marge tot el que s’ha fet malament sabent implementar, de manera urgent, les reformes que calguin, per recuperar la il•lusió per una societat que no pot seguir més pel camí de la frustració i la impotència.

En definitiva, si aquest és el camí majoritari que es vol, només queda designar amb el vot, qui l’ha de liderar amb garanties, sense hipoteques, i sobre tot, amb capacitat per fer el que calgui, que en ocasions no pot ser del beneplàcit de tots, decidint bé; optar per noves aventures repetitives ens col•locaria en una via negativa de difícil retorn.

En temes preelectorals sembla que per qualsevol govern una de les seves tasques fonamentals consisteix en “tallar cintes inaugurals” , vendre grans projectes de futur, i sobre tot, explicar la brillantor en que s’actua quan s’ha estat al front del país.

Malauradament, a part del moment de la “foto”, darrera de qualsevol iniciativa existeixen multitud de variables que, a vegades, deixen de costat, pensant que la seva incidència és menor; no obstant, seria bo que en moments de situació econòmica crítica, com els actuals, també analitzéssim aquestes altres variables que van darrera de tota aposta novetosa. Així, qüestions com, com i quan es farà front al pagament de la infraestructura, inversió, projecte, etc., hauria de tenir-se més en compte a l’hora de l’aposta en marxa de les diferents alternatives del govern, i també com es mantindrà i, sobre tot, com es gestionarà per treure una rendibilitat social positiva.

Que de poc ens serviran determinades inversions fetes sense ser conscients del seu cost, de com s’amortitzarà i del que suposarà pels pressupostos públics les mateixes a l’hora de dissenyar determinades polítiques fiscals; el perill de no valorar totes aquestes qüestions, ens pot comportar greus problemes de futur, que facin, inclusiu, inviable determinades iniciatives legislatives a l’hora del pagament en temps, de les obligacions financeres de les pròpies Administracions Públiques amb els seus proveïdors, com ja està passant massa sovint.

Per altra banda, el descontrol existent en els costos de determinades infraestructures, que suposa incrementar el pressupost final de les mateixes, és un altre punt que crec que no ens podem seguir permetent, els exemples afecten de manera general a totes les opcions polítiques amb responsabilitats de govern presents o passats; i per tant, també aquí s’haurien de dissenyar les formules adients per què aquesta qüestió no es torni a repetir en el futur.

La necessitat imperiosa de “gestionar la cosa pública” des d’una visió d’economia de mínims, hauria de ser un repte inajornable, si realment volem tornar a uns conceptes públics clars i fiables, i no plens de bones intencions, desvirtuats permanentment pel seu incompliment generalitzat.

Esperem que els propers anys comportin la presa de postura en aquests punts tant importants, no oblidem sota cap concepte que l’endeutament d’avui, son més impostos pel demà; per tant, que bé faríem de donar-nos comptes públics responsables i possibles dintre d’unes possibilitats objectives, per damunt de qualsevol altre “discurs”, més pendent de la quota política a obtenir que de la tasca eficaç i positiva.