Lluís Badia

Les darreres setmanes el tema de la inversió pública per infraestructures logístiques, ha estat qüestió vital en tots els àmbits de discussió, tant política com social, com empresarial, doncs sembla evident que el futur desenvolupament d’un país passa, obligatòriament, per gaudir d’una capacitat de mobilitat, al menys comparable amb el dels seus competidors transnacionals.

Malauradament l’objecte del debat no s’ha produït en les característiques concretes de les inversions, si no en la pròpia viabilitat de les mateixes, qüestió, per altra banda, que suposa instal•lar la inseguretat de les previsions de futur per aquells que depenen, a l’hora d’analitzar la seva viabilitat econòmica, de disposar de determinades garanties pel que fa al transport dels seus productes.

L’espectacle d’un govern que canvia permanentment d’opinió respecte de les seves prioritats d’inversió, envia als mercats un anunci d’insolvència, per manca de garanties efectives, amb els seus compromisos, que una vegada sí i altra també, es veuen desvirtuats en funció de no se sap prou bé el què.

Concretant el tema en la proposta emblemàtica del “corredor del mediterrani”, ingents rius de tinta i debats de tot tipus s’han produït al respecte, però es que a més, empreses de referència com poden ser FORD, SEAT i NISSAN, amb plantes de fabricació a Catalunya i a la Comunitat Valenciana, també han advertit del perill del seu futur si no s’endega definitivament la infraestructura esmentada.

Ja sé que per part del Ministeri de Foment, s’han de prendre mesures de “retall” de la seva despesa, però això només hauria de ser fruit de la fixació d’uns criteris objectius fonamentats en el propi futur del país, optar per una via més de caire polític – ideològic que econòmic, és garantia d’un fracàs anunciat, rentable electoralment a curt termini, però ruïnós des d’una visió imparcial del problema.

Segurament, des d’una opció mediàtica tot es pot solucionar amb noves “declaracions rectificatives” sobre els diferents projectes en dubte, incorporant les propostes amb més capacitat de pressió social o d’influència, ara bé, aquest punt d’inflexió no pot quedar-se exclusivament en llençar compromisos inconcrets per contentar a tothom, si no que seria imprescindible aprofundir molt més, fixant clarament “projectes – pressupostos – terminis d’execució”, com base fonamental per recuperar la credibilitat front els mercats internacionals i sobre les empreses del territori, però també sobre el propi teixit econòmic i social afectat, avui clarament desencisat per una línia d’actuació orfe del que haurien de ser uns criteris generals d’eficàcia i competitivitat a mig i llarg termini.

Espero i desitjo que aquest debat, aparcat a l’estiu, es concreti en la discussió dels propers Pressupostos Generals de l’Estat, amb compromisos ferms, que no es manipulin novament davant temptacions partidistes, i que suposin fer el que toca, per “no perdre el tren” d’unes apostes bàsiques, si realment volem recuperar un teixit industrial, avui sota mínims.