Lluís Badia

Sembla que a una part de la classe política, identificada en la que majoritàriament es al govern, el que realment si preocupa és la publicació de les fotos de la seva suposada “eficaç” activitat pública per damunt de qualsevol altre consideració de una gestió constatada, fruit de la feina ben feta.

L’interès per sortir a les fotos, com conseqüència fonamental de la “bona tasca” reflectida a la societat, pot tenir a curt termini rèdits electorals i reconeixements socials, malauradament si darrera no existeix una tasca de treball seriós el cert és que passat un temps tot queda con un record sense cap fonament real.

En els darrers temps sembla que és més important la imatge de determinats polítics que el compliment de les seves obligacions, a vegades feixuga i a on no es pot donar la raó a tothom, els exemples d’aquesta manera de “fer política” es pot veure de manera objectiva a l’hora de fer balanç de compliment dels compromisos assolits en el seu moment, que passats un temps no s’han complert, per la seva pròpia inviabilitat o per la incompetència d’aquells que havien de portar-ho a terme.

A més, en època electoral el tema encara és més “escandalós”, amb muntatges fotogràfics per buscar solucionar en “dos mesos el que no s’ha fet en quatre anys”, així, què poc ens recordem de tots aquells compromisos que s’han quedat en “fum”, i que exclusivament van servir per “entabanar” a uns innocents electors que volien pensar que allò que es pogués proposar es compliria a curt termini.

Per altra banda, tampoc es pot oblidar l’interès que per via mediàtica “s’aparenta el que no s’és” , per cert ara fruit de polèmica, amb comentaris de la premsa estrangera a l’hora de tractar determinades “portades de revista”, com la referència d’un govern “fashion”; per tant, bo seria que els ciutadans valoressin els seus representants analitzant la seva capacitat de dir la veritat i sobre tot el complir amb el que es comprometen.

És indiscutible que una part de la feina pública suposa la presència als mitjans de comunicació, però també seria plaudible que, a curt termini, veure que el que es diu sigui possible i realitzable, no sigui que consolidem un model a on la situació general del país es valori en funció de la “cara” més o menys amable dels líders, i no de la crua evidència que afecta a milions de persones en la seva vida diària.

En definitiva, menys fotos, menys paraules, menys promeses i més exercici fidel del mandat institucional que suposa rebre el suport de la ciutadania, a l’hora de prendre les decisions que calguin, explicant les coses tal com son, i sobre tot fent-ho des de la transparència i el compromís pel país.

És indiscutible el pes que representa en el sector empresarial català, la vinculació majoritària de la seva petita empresa al que es coneix com estructura de caire familiar, o millor dit l’aposta que moltes famílies emprenedores han fet per jugar-se el seu patrimoni personal, amb l’objectiu de crear riquesa, llocs de treball i “muscle “ empresarial als darrers anys.

Dintre de potenciar aquesta clara necessitat d’implicació econòmica, els diferents governs, de tots els colors, sempre han buscat trobar formules que potencien aquesta via, en el ferm convenciment que aquesta línia d’implicació ve a vertebrar la societat a tots els nivells.

Entre les diferents mesures de suport, existeix una que és bàsica, si realment es vol consolidar aquesta opció empresarial, concretada en la que regula la successió empresarial en aquestes opcions tant singulars, buscant que la fiscabilitat estigui en consonància en la pròpia idiosincràsia de les mateixes.

Malauradament les darreres actuacions del govern tripartit de Catalunya, pel que fa a la regulació, via llei, de l’Impost de Successions i Donacions, ha introduït una clara restricció pel que fa a la transmissió de l’empresa familiar; aquest punt contrari al que havia estat el debat al Parlament de Catalunya, suposa unes exigències molt restrictives a l’hora de poder aplicar determinades reduccions impositives.

Davant del panorama exposat i les conseqüències que la nova opció legislativa pot comportar per la viabilitat futura de moltes opcions empresarials, suposava al llarg de la campanya electoral que produeixin debats al respecte, inclusiu de caire competencial pel que fa a la vulneració per part d’aquesta normativa a altres d’obligat compliment arreu de l’Estat.

Crec que el posicionament publicitat per CiU en el seu programa electoral de supressió de l’Impost de Successions i Donacions, haurà de ser realitat el més aviat possible, per equiparar a les nostres opcions empresarials familiars al dret que ja tenen les de molts territoris de l’Estat a on s’ha regulat l’impost de successions i donacions de manera avantatjosa per aquestes empreses, per cert amb colors polítics als seus Parlaments ben diferents, tant del PP com del PSOE al cap de cada una d’elles. Reeditar nous governs tripartits seria la continuació d’un càstig immerescut, però a més cec de futur.

En qualsevol consulta electoral, és bo conèixer els arguments, de manera molt especial, dels que lideren les opcions amb més possibilitats de guanyar les eleccions, qüestió que es posa de manifest al llarg de tota la campanya electoral, a part del que hagi pogut produir-se en la legislatura que finalitza.

També és evident que un dels temes més mediàtics de tota lluita democràtica, es buscar el cara a cara entre els líders de les opcions capdavanteres, cosa que garanteix un coneixement acurat i ampli pels electors a l’hora d’avaluar els que han de ser els seus líders de futur.

Inclusiu aquesta qüestió és motiu de repetida polèmica, doncs normalment son les opcions que no van davant de les enquestes d’opinió, qui introdueixen com un element de debat la necessitat de buscar “el cos a cos” amb l’adversari. Malauradament a Catalunya el tema funciona de manera diferent doncs, en els dos darreres consultes, sembla que el líder “perdedor”, malgrat aliances posteriors, s’ha negat frontalment a debatre amb el candidat de la força guanyadora; tant Maragall com Montilla en cap cas varen, en el seu moment, debatre de manera directa amb el candidat Mas.

Sembla que la qüestió ara es pot tornar a repetir doncs el candidat socialista i fins ara President del Trigovern català, no està per enfrontar-se amb el líder de CiU, segurament per raons d’estratègia electoral, però estaria bé que es fes l’esforç de que aquesta vegada es pogués produir una discussió oberta respecta al futur de país pels qui, a bon segur, o lideraran una nova opció tripartita, o aquell que pot portar-nos a un govern fort sense hipoteques i amb un ampli suport ciutadà.

A què esperen els candidats Montilla i Mas a poder fixar, dia i hora, per exposar davant del país quins son els seus arguments de futur i com poden posar-los en pràctica a patir de desembre de 2.010.

No és de rebut amagar-se en excuses de mal pagador, i seria un mal inici de campanya electoral que el candidat socialista rebutges el repte que li permeti fer balanç, segons la seva opinió, pel millor govern de Catalunya als darrers anys; i com pensa reeditar un tripartit, per cert rebutjat de paraula però que segueix amb molt bona salut en altres institucions con el Senat, a on PSC – ERC –IU segueixen sent el mateix.

El passat mes de Juliol el “Butlletí Oficial de l’Estat” publicava la Llei 15/2010 per la que s’establien mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials, l’esmentat text legal volia “atascar” l’augment descontrolat d’impagats, tant de les empreses privades com del sector públic.

El nou marc jurídic va ser fruit d’un ampli acord de la majoria d’opcions polítiques al Congrés de Diputats, per veure de posar fre a una qüestió que venia a fer, encara més greu, la viabilitat de moltes petites empreses, orfes d’ajuda a l’hora de rebre el cobrament pels seus serveis, amb uns retards incontrolats.

És indiscutible que la crisi econòmica, que s’ha emportat per davant a milers de petits emprenedors, exigia mesures que per permetessin protegir a aquells que per la seva “mesura” funcionen amb gran dependència del crèdit a curt termini i, amb unes limitacions de tresoreria, també definitives a l’hora d’avaluar al seva continuïtat.

Davant del problema plantejat, constatat des de tots els sectors, econòmics – polítics – socials, la via aprovada constituïa des d’un punt objectiu, un “nou aler” pels més dèbils i amb més deutes acreditades.

Inclusiu, la llei plantejada va suposar restablir una bona entesa entre la classe política i la ciutadania a l’hora d’abordar una qüestió fonamental per la pròpia supervivència de molts sectors econòmics massa castigats, per una manca de sensibilitat manifesta en un tema tant vital.

Malauradament, passats quasi dos mesos de la seva entrada en vigor, el cert és que els resultats, a l’hora del compliment de la mateixa, son realment molt minsos, així, i malgrat que la pròpia proposta legal marcava un sistema progressiu d’aplicació, el cert és que aquell punt emblemàtic centrat en l’obligació del pagament als 85 dies, termini màxim pel present exercici de 2.011, no es compleix per part de la majoria d’empreses, però també per part de moltes Administracions, que, o bé no poden, o no volen fer-ho.

Estem, com conseqüència del incompliment legal, davant una greu transgressió, que pot posar en dubte la pròpia credibilitat com país amb vocació de ser referència internacional.

Espero i desitjo que els propers mesos posin els temes esmentats en la línia del compliment exprés, especialment pel que fa a les Administracions Públiques, seguir en una altra via seria ubicar-nos en el llistat d’aquells països a on és molt difícil fiar-se de la seva capacitat d’organitzar-se des d’una visió política, però també de gestió eficaç. Crec que no ens ho podem permetre a cap preu.

Per molt que per part dels socialistes al govern de Catalunya es vulgui amagar la coalició de govern que els ha permès estar a l’executiu, el cert és que als darrers anys qui ha governant al País ha estat el triunvirat “Montilla – Carod – Saura”, amb totes les variables que es vulguin afegir, però que en qualsevol cas ha suposat tenir al capdavant del país una suposada política socialista – independentista- post comunista.

Conseqüència de l’evidència de poder exposada, ara, una vegada decidida la data electoral, malgrat la pràctica inexistència d’un govern cohesionat des de fa molts mesos, el que toca es trobar les diferencies entre les opcions del tri govern, que malgrat tot han compartit moltes de les polítiques de manera entusiasta, renunciant clarament a la basant ideològica i programista de cada opció, en el objectiu final de mantenir el poder a qualsevol preu.

La campanya electoral, ara ratificada, per la fixació de la data, haurà de suposar fer una balanç de l’obra de govern i aquí son més els foscos que els clars, amb un socialisme que, d’entrada, va sacrificar la seva referència més solvent, el President Maragall, que ja no forma part del PSC; una Esquerra plena de conspiracions internes que han suposat el descavalcament del seu cap visible, J. Ll. Carod; o inclusiu una opció més a l’esquerra que també ha fet neteja dels seus líders més emblemàtics, però més castigats per l’opinió pública con el Sr. Saura, amb un pobre bagatge d’èxits.

Ara toca conèixer que es vol fer en els propers exercicis en totes les basants, i no exclusivament en aquelles que poden tenir assegurat un èxit mediàtic, si no també en els temes que afecten més directament a les persones i les seves circumstàncies de futur, per consolidar un estat de benestar cada cop més amenaçat per uns pressupostos públics als que s’hauran d’analitzar, com base fonamental del que hauria de ser un programa de govern.

Per part del principal líder de l’oposició, A. Mas, s’ha fixat com una qüestió fonamental el tema econòmic i com hem de dissenyar el nostre model pels propers anys; pel que fa a l’estructura de despesa pública, ja ha manifestat l’absoluta necessitat de que, de manera urgent, es procedeixi a una retallada dràstica de determinades partides supèrflues, més properes al partidisme que a la crua realitat, però també ha publicitat l’objectiu de no seguir amb càrregues impositives com les que fan referència a la qüestió hereditària, per cert, abolides majoritàriament a la majoria dels territoris de l’Estat.

Esperem que les properes setmanes posin sobre la taula de discussió, les qüestions que ens afecten a tots, fent-ho des de la responsabilitat i no des de el pur exercici electoralista, en un intent de conèixer quines son les polítiques de futur per uns exercicis plens de problemes de tot tipus.

A ningú se li escapa que la consulta catalana comportarà també conseqüències pel govern de l’Estat cada cop més sol per desenvolupar estratègies de govern amb garanties, permanentment hipotecat per una aritmètica parlamentària que el condiciona, i amb una pressió social que l’ataca en els seus propis plantejaments ideològics, però és que a més, depenen dels resultats que es donin a Catalunya, veure també les seves expectatives de futur sota mínims, per tant “la partida” por tenir greus connotacions per a tots.

En definitiva, el panorama exposat és altament apassionant des d’una lectura possibilista del que ha de ser la valoració ciutadana d’una manera de fer política als darrers anys, però el que és més important, del que s’espera d’un futur govern que haurà d’exposar ben clar quines son les seves intencions per fer front al greu problema econòmic, però també de país i la seva convivència amb un Estat, allunyat del que hauria de ser una proposta realista, com la que definia l’Estatut, avui clarament abolit.

A ningú se li pot escapar que la situació de crisi que ens envolta i que incideix de manera directa sobre els més dèbils, concretat amb una taxa d’atur inassumible, és un fet que condiciona la vida de milers de conciutadans, que veuen la seva viabilitat personal, a prop d’un precipici d’il•lusions.

Certament, aquesta qüestió, oficialment, està al voltant d’un vint per cert de les persones amb dret a treball, arriben a cotes insospitades quan es parla d’atur juvenil, a on es supera el 50% de gent que encara no ha pogut trobar la seva primera feina.

Estem, per tant, davant un drama social de grans magnituds, que malauradament sembla que la nostra societat ha assumit com a normal, és a dir, com una qüestió que es fa difícil de modificar i que per tant s’ha d’acceptar tal com es, no plantejant-se la necessitat imperiosa de donar-li el tomb per sortir-nos com una qüestió vital.

Per altra banda, una part importat de la classe política als diferents governs, a tots els nivells, tampoc té plantejat el tema com fonamental en els seus discursos, programes, estratègies, etc., si no que sembla que ho assumeix com una qüestió inapel•lable.

Segurament, també els mitjans de comunicació tenen molt a dir en el tema, doncs malauradament aqueta qüestió només és noticia el dia en que es donen a conèixer les dades oficials del problema, per desaparèixer posteriorment del debat diària de la infracció quotidiana.

No crec que es pugui assumir un marc de convivència com l’esmentat per molt de temps i, per tant, ara que s’acosten consultes electorals seria bo conèixer que es pensa fer al respecte per les opcions polítiques amb possibilitats de govern. Esperem que no s’opti, per una presumible impotència i incapacitat dels fins ara responsables polítics, per discutir d’altres qüestions purament anecdòtiques davant el que estem parlant.

A què s’espera a publicitar les alternatives al respecte, especialment pel que fa a potenciar a aquells que son els únics capaços de crear feina, petita empresa i autònoms, per cert, únicament protagonistes per fixar-los noves càrregues impositives de tot ordre.

Els mals governs, negadors de la crisi, que ens han portat a un model de país inviable per una gran part de la seva gent, no poden liderar un futur que ens segueixi fent anar cap un abisme, només justificat per una impotència malaltissa, que ara es vol dissimular amb debats que no aporten res, i tornar a la senda de consolidar el treball de milers de conciutadans al cost que faci falta.

Les darreres setmanes el tema de la inversió pública per infraestructures logístiques, ha estat qüestió vital en tots els àmbits de discussió, tant política com social, com empresarial, doncs sembla evident que el futur desenvolupament d’un país passa, obligatòriament, per gaudir d’una capacitat de mobilitat, al menys comparable amb el dels seus competidors transnacionals.

Malauradament l’objecte del debat no s’ha produït en les característiques concretes de les inversions, si no en la pròpia viabilitat de les mateixes, qüestió, per altra banda, que suposa instal•lar la inseguretat de les previsions de futur per aquells que depenen, a l’hora d’analitzar la seva viabilitat econòmica, de disposar de determinades garanties pel que fa al transport dels seus productes.

L’espectacle d’un govern que canvia permanentment d’opinió respecte de les seves prioritats d’inversió, envia als mercats un anunci d’insolvència, per manca de garanties efectives, amb els seus compromisos, que una vegada sí i altra també, es veuen desvirtuats en funció de no se sap prou bé el què.

Concretant el tema en la proposta emblemàtica del “corredor del mediterrani”, ingents rius de tinta i debats de tot tipus s’han produït al respecte, però es que a més, empreses de referència com poden ser FORD, SEAT i NISSAN, amb plantes de fabricació a Catalunya i a la Comunitat Valenciana, també han advertit del perill del seu futur si no s’endega definitivament la infraestructura esmentada.

Ja sé que per part del Ministeri de Foment, s’han de prendre mesures de “retall” de la seva despesa, però això només hauria de ser fruit de la fixació d’uns criteris objectius fonamentats en el propi futur del país, optar per una via més de caire polític – ideològic que econòmic, és garantia d’un fracàs anunciat, rentable electoralment a curt termini, però ruïnós des d’una visió imparcial del problema.

Segurament, des d’una opció mediàtica tot es pot solucionar amb noves “declaracions rectificatives” sobre els diferents projectes en dubte, incorporant les propostes amb més capacitat de pressió social o d’influència, ara bé, aquest punt d’inflexió no pot quedar-se exclusivament en llençar compromisos inconcrets per contentar a tothom, si no que seria imprescindible aprofundir molt més, fixant clarament “projectes – pressupostos – terminis d’execució”, com base fonamental per recuperar la credibilitat front els mercats internacionals i sobre les empreses del territori, però també sobre el propi teixit econòmic i social afectat, avui clarament desencisat per una línia d’actuació orfe del que haurien de ser uns criteris generals d’eficàcia i competitivitat a mig i llarg termini.

Espero i desitjo que aquest debat, aparcat a l’estiu, es concreti en la discussió dels propers Pressupostos Generals de l’Estat, amb compromisos ferms, que no es manipulin novament davant temptacions partidistes, i que suposin fer el que toca, per “no perdre el tren” d’unes apostes bàsiques, si realment volem recuperar un teixit industrial, avui sota mínims.