Lluís Badia

Fa uns dies, el líder de CiU, Artur Mas, posava de manifest que els temes vitals per la propera campanya electoral, haurien de ser prioritàriament els de caire econòmic, fent especial menció al tema de l’atur, el creixement i la competitivitat, a més de tot el relatiu al fet nacional, en totes les seves variables, però en qualsevol cas, prioritzant el debat sobre el que preocupa a la gran majoria, la crisi i les alternatives reals a la mateixa.

Malauradament, apart de la focalització esmentada, altres opcions polítiques estan més per parlar de qüestions importants però no vitals en aquest moment, així no seria de rebut centralitzar la discussió, de les properes setmanes, exclusivament en el tema nacional deixant de costat tot el que toca fer per reconduir el país novament a l’”èxit” de sí mateix, però molt especialment del seus ciutadans, entenent, per altra banda, que segurament la confrontació d’idees ens portarà a parlar de temes com el finançament o la despesa pública, que en sí mateixos també constitueixen una part vital pel futur de la nova Catalunya que volem.

Repassant els temes fonamentals, seria bo poder conèixer el model pressupostari del nou curs econòmic, a on hauran de fixar-se les prioritats que seran necessàries, per donar suport als més castigats, sense oblidar a aquells que, des de la petita empresa i els autònoms, son la base de creació de nous llocs de treball, ni tampoc deixant de costat la necessitat de portar a terme determinades actuacions en l’Administració Pública, per millorar la seva eficàcia de manera urgent.

En definitiva, la consulta electoral en portes, no es pot limitar a discutir de temes que no afecten al dia a dia de molts catalans, doncs això constituiria un nou error que vindria a allunyar, encara més, als responsables polítics de la gent i els seus problemes diaris.

Certament és dur parlar de qüestions que majoritàriament son feixugues i de difícil resolució si no es produeixen “sacrificis” per part de tots, la “crisi de l’estat de benestar”, cada cop més evident, s’ha d’abordar des del realisme dels fets i les connotacions de la dinàmica global que ens envolta, tornar a discursos purament ideològics, sense tenir en compte la evidència, seria enganyar a una societat que no pot quedar allunyada de la capacitat de resolució en la que s’haurà d’implicar necessàriament.

En qualsevol cas; optar per l’anècdota puntual o l’acudit verbal de caire electoral, com únics arguments polítics, podria ser una excusa per no aprofundir sobre el que hem de modificar si realment volem sortir de l’esvoranc a on estem instal•lats, per molt que per part de les declaracions oficials, el tema ja comenci a estar superat.

Fa uns dies, es feien públiques unes declaracions, que han passat bastant desapercebudes, del President de la Federació de Municipis de Catalunya (FMC), que posava de manifest la greu situació que afecta a l’economia de la majoria d’Ajuntaments del país. Certament el tema no és novedos, però es torna a posar d’actualitat una qüestió que ha pogut quedar en un segon nivell de preocupació, davant la greu situació de les arques públiques, amb retallades emblemàtiques, en un punt tant controvertit com les infraestructures de tot l’Estat.

Independentment dels endeutaments local publicitats, començant pel de la capital de l’Estat, en una situació de ruïna econòmica manifesta, el problema és més greu si es baixa als petits municipis a on les sortides per obtenir finançament seran frustrants “massa aviat”.

Davant del panorama exposat, no crec que tot s’arregli amb la creació d’un “fons d’ajuda”, que a més veig complicat d’on es finançarà, si no que seria necessari començar a veure objectivament i fora del debat polític, fins a on es pot arribar a l’hora de dissenyar els nous pressupostos pel proper exercici, fent les retallades necessàries que no aboquin a molts dels nostres pobles cap a una “prefallida” anunciada.

Inclusiu la passada setmana llegia les ben intencionades paraules d’un Alcalde que plantejava la necessitat de creació d’un cos de policia municipal propi, com si això fos una qüestió que no anés lligada a les pròpies possibilitats econòmiques, quan realment el primer que hauria d’analitzar-se es si aquest tema és prioritari i d’on sortirà la tresoreria per fer-ho possible.

L’exemple esmentat és una mostra més d’uns politics, majoritàriament de bona fe, que basen les seves decisions en lectures de caire polític per sobre de la gestió eficaç a l’hora d’esmerçar els recursos públics.

Què a prop pot estar un colapse que afecti a molts municipis, incapacitats per fer front a les seves obligacions de pagament mínimes, tema que quelcom pot veure molt llunyà, però que malauradament és més proper del que es pugui sospitar.

Esperem que els debats sobre els pressupostos locals, que es portaran a terme properament, siguin un primer pas d’actuacions reflexives per part d’aquells representants públics més propers a la gent, que han de treballar des de la transparència i el possibilisme com base de supervivència futura.

La manca d’absoluta serietat que envolta les decisions del govern de l’Estat pel que fa a la “reprogramació” de l’execució d’infraestructures, és una mostra més d’un executiu fora de lloc, amb uns Ministres incapacitats per fer una gestió eficaç en moments com els que ens toca viure.

Què poc seriós seria per una empresa, fer uns anuncis inversors avui i enunciar canviar-los demà, doncs aquesta dinàmica li comportaria greus problemes a l’hora de la relació amb els seus bancs, encarregats de finançar-la; amb els seus treballadors, desconcertats; amb els seus accionistes, desencisats per uns responsables informals, etc.; i segurament suposaria el cessament dels caps d’empresa per una evident nul•litat en les seves actuacions.

Malauradament allò que seria lògic en la iniciativa privada a on la majoria, si es juguen els seus diners, estalvis, llocs de treball, … en la gestió pública no passa res, i en tot cas s’aposta per introduir al debat ciutadà altres polèmiques, majoritàriament fora dels interessos generals de la ciutadania, però “molt sucoses” pels mitjans de comunicació “amics” que les publiciten buscar “amagar” una nova mostra d’improvisació per part dels líders de torn.

Posicionar els responsables polítics en una situació a on no existeix cap previsió, ni valoració objectiva, a l’hora de prendre determinades decisions, és un clar exemple de mal govern que ens pot portar cap a una situació d’insolvència internacional, insospitades. Certament, el tema és molt greu si s’aplica a altres “debats pendents”, però igualment vitals pel nostre futur. Què poc es parla de l’estratègia energètica, del posicionament davant un previsible increment de l’atur després de l’estiu, i sobre tot de quines formules es treballen per què el crèdit torni cap a la petita empresa i els autònoms.

Segurament deu de ser més fàcil, parlar de candidats electorals a Madrid, o de “marejar la perdiu” sobre la idoneïtat de coses supèrflues”, deixant de costat allò que realment serà vital a partir de l’acabament de les vacances, que no és altra cosa que trobar les formules per mantenir un estat de benestar cada cop més tocat; ara bé, això segurament no interessa, i “tots son de guanyades vacances”, per tant “si, però no, però potser”.

Malgrat l’existència de determinats indicatius que poden fonamentar un exacerbat optimisme per part dels dirigents polítics, el cert és que el factor més important per la nostra salut econòmica, segueix sota mínims i amb poques perspectives de recuperació a curt termini.

Dades objectives, que ningú discuteix, com la restricció del crèdit cap a la petita empresa i als autònoms; l’aturada indiscriminada de l’obra pública; la poca eficàcia real de determinades mesures, com les destinades a reordenar el mercat laboral; o inclusiu, la manca de sensibilitat, efectiva i real, de suport públic cap els autèntics creadors de llocs de treball, són evidències que posen de manifest que, malauradament, a partir de setembre, quan s’acabi la temporada estiuenca, la dades de ciutadans sense feina tornarà a arribar a cotes inassumibles.

Certament, fins avui, els governs de tot el món, han fet una aposta unànime per ajudar al món financer, esmerçant per això quantitats ingents de diners de les seves “arques públiques”; segurament era una necessitat vital, però a què esperen ara per donar un cop de mà a aquells que son els protagonistes reals d’una potencial recuperació?, com es concreten aquests ajudes?, i el que és més urgent, com poden percebre aquests emprenedors el suport dels seus polítics, oferint-los una confiança de la que han estat orfes els darrers mesos?.

En el cas que ens afecta el tema, a més, es converteix com emblemàtic, doncs no podem oblidar que la “taxa d’atur” aquí, pràcticament és el doble que als altres països de l’eurozona, amb tot el que això suposa si es trasllada a altres variables i indicatius vitals per conèixer un futur encara ple de dubtes de tot tipus.

Tampoc es pot pensar amb la consolidació d’un model social amb un 20% de persones alienes a un lloc de treball, doncs això per sí mateix té altres sinergies negatives de tot tipus a l’hora de seguir funcionant com un país avançat, amb cotes de benestar ben acceptables.

A més, no es pot pensar des dels “poders”, que la solució pot venir de la càrrega fiscal sobre una part de la població, doncs aquesta lectura, de caire ideològic més que d’eficàcia, ens pot portar a un canvi de difícil retorn i de deteriorament progressiu del nostre model de convivència. És cert que tots hem de fer l’esforç que calgui, però sempre des de la concepció objectiva d’un equilibri que no es pot trencar en funció d’un oportunisme ideològic fora de lloc.

Crec que és el moment de dissenyar una formula d’ajuda als que siguin capaços de tornar a apostar per la iniciativa empresarial com base de recuperació d’un atur, que ens envolta cada cop de manera més intensa. Per tant, davant la impotència demostrada de determinats lideratges, sembla necessari buscar alternatives noves que garanteixin una nova manera de fer, lluny de tacticisme electoralista permanent, i a prop de la gestió transparent, fonamentada amb una aposta clara en el que cal fer, encara que això pugui no ser del grat social d’entrada.

Quelcom pot pensar que és viable una economia de mercat sense entitats financeres, o inclusiu, amb bancs i caixes que no tinguin, com la seva prioritat fonamental de negoci, deixar diners; però a ben segur que això, si es consolida, suposa un fre molt important, per no dir definitiu, a una recuperació econòmica, que vista des de la visió realista, cada cop és més lluny de ser possible.

Fins avui les mesures més importants portades a terme pels diferents països a l’hora de fer front a la crisi, s’han concentrat en l’ajuda, a fons perdut?, i a gran escala sobre el món financer, amb aportacions “astronòmiques” per què aquestes “institucions” es recuperessin en els seus comptes, com garantia de seguir constituint un “pilar” vital pels mercats.

Objectivament les decisions emprades es poden considerar discutibles però segurament constituïen per sí mateixes, una mesura imprescindible, assumida pels governs de tots colors, i conseqüentment, la seva implementació va ser ratificada unànimement per tots els organismes supranacionals, d’arreu del món.

No obstant l’anterior, el problema que ara tenim plantejat, és la necessitat de que el crèdit torni a l’economia del dia a dia, l’única que és capaç de crear llocs de treball, i per tant de poc haurà servit el “sanejament” de la banca si això no va seguit d’una obertura del finançament a la petita empresa i els autònoms. És evident que serà difícil tornar als paràmetres d’abans, del moment difícil que hem travessat, però sembla lògic que el diner torni a fluir pels emprenedors, imprescindibles per tornar a créixer.

Es podrà dir que el diner serà “més car”, però el que no es de rebut és que es tanquin els recursos de manera generalitzada i sense mirar les possibilitats objectives que poden gaudir moltes opcions empresarials. Espero i desitjo que no ens veiem abocats a un model, com l’argentí, a on ja fa anys que no existeix el crèdit, a cap preu, doncs això podria constituir el preludi d’un model de marginació absoluta, col•locar-nos en portes d’una divisió social inassumible.

No pot ser possible un món sense possibilitats de finançament lliure, i obert, doncs això podria reconduir-nos a una limitació de la nostra pròpia llibertat com persones, i aquesta és una via que no es pot admetre sota cap concepte. El moment d’exigir que l’esforç fet, a l’hora de retornar les aportacions fetes al sector dels diners, hauria de ser un fet indiscutible amb data de compliment ineludible.