Lluís Badia

Debats inerts, con el portat a terme al Parlament de Catalunya, sobre la Llei de Vegueries que necessita per la seva eficàcia d’altres iniciatives legislatives alienes a la pròpia voluntat de la nostra Cambra Parlamentaria, posen de manifest l’allunyament de la política respecte de la realitat que afecta a la majoria de ciutadans, en el seu dia a dia.

Certament, no és de rebut que els grans debats polítics no siguin els que preocupen a la gent, si no que només afecten a minories, molt respectables, però, en tot cas, amb una presència molt limitada a la nostra societat, avui situades, per la puntual aritmètica electoral, en un punt de preponderància que no representa a la majoria social del país.

No podem continuar per la línia emprada pel tripartit, més interessat en resoldre determinats posicionaments identitaris, inclusiu contradictoris en el sí del mateix, si no que és necessari buscar la discussió dels temes reals que condicionen la pròpia viabilitat de futur en un model que té greus mancances de supervivència tal com el tenien concebut avui.

És evident que per fer el canvi, cap a un executiu que sigui capaç de retornar el rigor i la seriositat per la cosa pública, son necessàries unes eleccions, retardades permanentment per un Govern interessat en perdurar fins l’últim moment, encara que això suposa un cost de deteriorament permanent del país. Per tant, seria bo, que el President de la Generalitat decidís de manera urgent, una convocatòria electoral que vingués a constituir un nou Govern amb garanties d’estabilitat, però per damunt de tot, fidel a una nova política, basada fonamentalment en buscar solucions pràctiques als problemes del catalans, renunciant, si fes falta, a altres actuacions, malauradament també vitals per a molts, però que s’han de saber ordenar amb subsidiarietat a l’autèntic problema, l’atur i totes les seves “sinèrgies negatives” que el mateix incorpora.

La desafecció per la tasca pública que es dona de manera tangible, en clara tendència a créixer, es un “mal” que no podem seguir mantenint, per tant, hauríem, entre tots, de ser capaços de dissenyar un nou marc de convivència política que pugues, dintre de la lícita discrepància, trobar punts d’acord bàsics en els temes complicats, als que haurem de fer front.

Per altra banda, també seria aconsellable explicar públicament totes les mancances, evidents, del país a l’hora de dissenyar el nostre futur, especialment pel que fa a les limitacions de caire econòmic, com un dels “paranys”més importants a delimitar, per poder sortir-nos amb garanties.

Aquests punts son els que han de primar en els propers mesos, liderats per un nou govern que sàpiga portar a Catalunya a on mai hauria d’haver sortit, el camí de la coherència, tornant a ser referència positiva, en tots els aspectes, que constitueix la seva forma de ser, des del seny “vital per seguir sent”.

Les darreres decisions del Ministre Blanco fent servir “la tisora” indiscriminadament, per reduir la despesa a qualsevol preu, son una nova mostra de la falta de visió d’un govern més preocupat pel curt termini i la lectura ideològica de les seves decisions, que per articular una estratègia seriosa per fer front a la crisis des de la lògica, la previsió i l’anàlisi del futur.

Certament, determinades retallades portades a terme, que afecten a un territori vital pel desenvolupament del país, son una nova mostra d’incompetència d’un govern caducat, i sense idees, capaç de justificar el injustificable. L’evidència de la paralització de l’obra emblemàtica que constitueix l’A-27, connexió Port de Tarragona – Montblanc, és un pas enrere que deixa a determinades infraestructures Mediterrànies molt tocades en el seu desenvolupament, però es que a més la decisió unilateral presa comportarà deixar en paper mullat l’aposta que hauríem fet per aquesta “necessitat infraestructural”, tots els col•lectius institucionals, públics, socials i econòmics de les zones afectades, des de València fins a Lleida.

A on queden ara “les fotos” d’unitat de tants “líders” per l’aposta referenciada?, quines son les perspectives de futur per una necessitat que hauria de ser una realitat des de fa mes de 15 anys?, quines són les alternatives reals al respecte?, és evident que son preguntes que una vegada més quedaran sense resposta.

Per altra banda què poc es reconeix ara la falta de rigor en la despesa de les Administracions al llarg dels darrers anys, que ha suposat l’esvoranc a on estem instal•lats, és cert que la “ceguera” sobre vinguda és una conseqüència de tot l’anterior, però això no hauria de ser una trava per gestionar amb capacitat i amb clars posicionaments lògics fonamentats.

La decisió referida, a la que a ben segur ens seguiran d’altres, és una trava a la capacitat de creixement de tot un territori que es veu agredit en una qüestió que el convertiria en més competitiu de present i futur, trobant-se ara novament instal•lat en el desconcert provocat per aquells que des del centralisme no saben escoltar les raons que des del territori s’han posat de manifest repetidament, en la trobada del bé comú de tots.

El desencís davant determinades actuacions, com la que parlem, és una mostra de la manca de rigor d’uns responsables polítics instal•lats en una dinàmica irreal que no és conscient del que és vital, si no que de manera unilateral busca donar respostes urgents sense la reflexió i l’assessorament qualificat, imprescindible per treballar pel bé comú, exemples repetits de contradiccions dintre el propi executiu en temes de política industrial, energètica o fiscal son una mostra massa perillosa, per un marc ja de per sí carregat de “forats” incontrolats, molts dels quals tenen responsables directes al propi Consell de Ministres.

Al llarg dels darrers trenta anys, la relació entre Catalunya i Espanya s’ha fonamentat amb una gran dosis de responsabilitat i sentit d’estat dels catalans i un posicionament tàctic i estratègic per part del centralisme nacionalista, ja fos concretat en el PSOE o en el PP. Aquesta via ha comportat que Catalunya fes una sèrie d’esforços, de tot tipus, per arribar a comprendre la necessitat d’aportar una part del seu “capital” com a país per trobar vies d’equilibri en benefici directe d’aquelles regions o comunitats autònomes “més tocades” en la seva viabilitat de futur.

És evident que superat el problema de les diferències reals, abans esmentades, el lògic és que el debat del nou Estatut de Catalunya, comportes fixar unes noves bases per la nova entesa a dissenyar conjuntament; complimentant-se per això tots els “camins” exigits per l’Estat a l’hora d’aprovar el nou marc d’entesa, així, l’aprovació pel Parlament de Catalunya amb el suport de prop de 90% dels seus diputats, el referen de les Corts Generals i la ratificació mitjançant referèndum, suposaven una “parafernàlia” plena del màxim rigor i l’absoluta transparència i bona fe de tots els implicats.

Malauradament la Sentència, que avui és realitat ferma, comporta un marc que posa en dubte tot el fet fins ara, i el que és més greu, deixa als ciutadans de Catalunya i a la seva legitima representació majoritària, en una posició molt difícil a l’hora de refer unes vies d’entesa, avui trencades unilateralment, per una resolució, criticable en molts dels seus fonaments, a on s’obvia clarament la formula del tràmit portat a terme, i les implicacions legals produïdes en la seva aprovació.

Estem davant un camí amb fronteres inaccessibles, que ens tanca qualsevol possibilitat de visió creïble, per reconduir un anhel de la majoria de catalans, que amb el seu crit a la manifestació del passat 10 de juliol, posen sobre la taula la necessitat imperiosa de buscar una nova formula de relació amb “Madrid”, que no es pot veure condicionada permanentment a una qüestió d’aritmètica electoral circumstancial, si no que ha de ser fruit d’acords solemnes, si fos el cas, amb garanties expresses de tot tipus.

El fi del model emprat fins ara, és tant evident, que ja s’han encarregat de recordar-nos-ho des del centralisme vigent, que tampoc ha tingut cap interès, a part del purament electoral, per buscar vies d’entesa futura. Apuntar ara als culpables podria ser una qüestió partidista, quan el que realment toca és començar a treballar per ficar noves mesures que suposin adequar la realitat al que el país vol, per tant, malgrat el tacticisme electoral evident, per part d’alguns, seria bo marcar el nou terreny de joc a dissenyar, no fer-ho és consolidar una manera de fer rebutjada per una gran part de catalans.

És indiscutible que el fenomen de la globalització ha comportat avantatges objectives reflectides en diferents qüestions, però també ha suposat indirectament que el factor de l’endeutament s’ha generalitzat sense límits, amb el que això suposa per les economies que es veuen amenaçades pel risc d’incompliment de pagament, amb tot el que això suposa per la pròpia viabilitat de les mateixes, i les del seu entorn.

Davant del panorama exposat, a on qualsevol desequilibri suposa autèntics “tsunamis econòmics globals”, bo seria que es fessin esforços per limitar les repercussions que suposa la presumible fallida de determinats mercats en perill, per tant, les solucions haurien de ser preventives, si realment no ens volen veure abocats a un nou descontrol, que per algú ja s’ha superat, malgrat l’evidència de que les coses segueixen molt complicades.

Crec que és el moment de valorar el que s’ha fet i si les mesures endegades con les úniques possibles, la via dels ajustos, tant de moda els darrers mesos, pot ser una línia d’actuació però segurament no l’única, conseqüentment crec que el que toca es valorar els resultats de la mateixa i especialment el que pot superar la paralització del consum, un cop aquesta opció s’implementés.

És evident que “la frenada “, via ajustos salvatges, pot ser una possibilitat, ara bé, quin és el límit de la mateixa i com es podrà reconduir en el futur, no sigui que ens quedem en una contenció incapaç de tornar a la senda d’un mínim creixement vital per reconstruir “la malifeta que ens estreny”.

No és aconsellable, perdurar en una manera de fer “molt controladora”, si bé a ningú se li escapa que tenim una estructura de funció pública sobre dimensionada, i amb una incapacitat manifesta per ser competitiva, però això no hauria de ser una cotilla que impedeixi desenvolupar un sector privat necessitat de mínimes ajudes per tornar a conquerir el seu espai de creació de riquesa, avui molt mal parada.

Els anuncis de restricció creditícia per la petita empresa i els autònoms que s’anuncien, no son una bona noticia per aquells que son els que ens hauran de treure, com sempre, d’una dinàmica que no pot durar indefinidament.

Les avantatges de la globalització en el tema financer han suposat la generalització de conceptes que no poden ser iguals per a tots, per tant, de l’anàlisi del que ha passat seria imprescindible trobar conseqüències que ens permetin afrontar el nou marc general des d’un mínim coneixement; l’excés de endeutament de determinades opcions econòmiques s’ha de reconduir amb mesures impactants, inclusiu via la pròpia eliminació del deute, condonat, des de l’esperança real de superació del mal moment.

Certament la gestió pública hauria de constituir una referència, en tots els sentits, a l’hora d’avaluar la seva eficàcia i competència, malauradament la realitat majoritària s’imposa i l’evidència es que deixa molt a desitjar, amb tot el que això suposa per una situació econòmica clarament “tocada” per una dinàmica a la baixa en la seva pròpia viabilitat.

Exemples de tot tipus es van produint a tots els nivells de l’Administració, ja sigui per la incompetència o falta de rigor i preparació de màxims responsables, o bé per una tasca, en portes, de la responsabilitat penal en moltes ocasions.

Darrerament s’ha publicitat una referència de tot l’esmentat, amb una despesa multimilionària, concretada en la construcció de l’”Aeroport de Ciudad Real”, que havia de constituir un equipament super modern, amb pistes d’última generació, les més llargues de tots els aeroports de l’Estat, unes instal•lacions fonamentades en un moviment de persones de prop de dos milions i mig, i en definitiva, la concreció d’una inversió aeroportuària que havia de competir al màxim nivell amb altres alternatives en funcionament.

La realitat és que, avui, la “proposta novedosa” rep tres vols setmanals de RYANAIR amb subvenció pública, oblidant-nos mediàticament de la inversió de més de 500 milions d’euros, bona part finançats per una entitat financera pública com Caja Castilla La Mancha, i la inviabilitat evident que, a més, ha suposat una nova injecció de prop de 140 milions més de la Junta de Castella La Mancha, per fer front a deutes pendents.

Sembla evident que estem davant una “presumible estafa” amb molts responsables, atomitzats, segurament d’entrada la majoria de bona fe, però que la seva nefasta gestió ha comportat una situació caòtica i el malbaratament de “cales de tots” sense cap tipus de control, ni ningú que poses seny a l’hora de fer els anàlisis successius que es devien d’anar produint.

La referència esmentada no és, segurament, l’única, i a totes les escales, a ben segur, que n’hi ha hagut de molts altres, el que no és de rebut, és que fins la data no existeixin actuacions, de tot tipus, per exigir responsabilitats als “encarregats” d’una quimera que ha suposat un ridícul macroeconòmic incontrolat a nivell internacional.

Segurament, en un panorama social a on s’han de fer esforços per part de tots, no es pot entendre que des dels poders públics s’hagin d’endegar mesures “dures” que recauen sobre una classe mitja amb greus mancances de viabilitat futura, que veu com els efectes de situacions com l’esmentada no tenen cap raó de ser, si bé ara ens toca fer front a un “aval”, que segurament cap de nosaltres hauria signat.

Tots crec que som conscients que els propers mesos se’ns exigiran sacrificis importants del que ha suposat el nostre “estat de benestar”, però no estaria de més que a l’hora d’implementar determinades mesures de contenció de la despesa pública, també indaguéssim les previsions per què situacions com l’esmentada no es tornin a repetir.

Obviar el tema, especialment per la seva repercussió electoral pels seus “directes encarregats” no hauria de ser una excusa per exigir transparència a un model de gestió “nefasta” que hauríem d’eliminar costi el que costi.

Després del multitudinari crit de la manifestació contra la Sentencia de l’Estatut que ratificava el que va dir en el seu dia el poble de Catalunya en el Referèndum d’aprovació, estem abocats sense remei a seguir enfrontant-nos a la realitat del dia a dia, que no es altre que la problemàtica econòmica en totes les seves variables.

És inqüestionable que la resolució judicial contra l’Estatut fa una “criba” sobre tot al que suposa el país com a tal, és a dir concepte nacional, idioma, capacitat de decidir etc…, però incideix de manera humiliant sobre la qüestió econòmica, vital pel nostre futur, deixant-nos com una “regió “ més del centralisme castellà que es consagra com epicentre del poder ibèric més absolut.

Indubtablement és vital la nostra opció per les ensenyes nacionals, però avui és fonamental que parlem clar de les consideracions dineràries, guillotinades sense cap rubor. Així crec que és el moment d’explicar el que suposa el balanç econòmic amb l’Estat, les nostres aportacions o la manca de inversions manifesta cap a Catalunya que al llarg de molts anys ha estat la “locomotora” sobre la que ha caigut totes les exigències i sacrificis per fer possible l’equilibri territorial, avui feliçment aconseguit. Malgrat això, ara el que toca, i per tant s’han de buscar les vies per fer-ho, és recuperar una part important dels diners que es generen a Catalunya per poder sortir-nos amb èxit de la greu situació econòmica que ens envaeix.

Per tant, les properes setmanes i la pròpia campanya electoral haurien de ser fonamentals per endegar les propostes i projectes que garanteixin al país la urgent necessitat de disposar, al màxim, dels recursos que per sí genera, que en cap cas podem seguir anant cap a altres que en tot cas també hauran de fer els esforços per sobreviure.

Parlar en claredat de quines inversions són prioritàries i fins a on estem disposats a arribar per què es portin a terme, o bé dissenyar determinades polítiques fiscals per part del Govern de la Generalitat que garanteixin la seva disponibilitat aquí, independentment de les vies a emprar, haurien de ser les prioritats de futur irrenunciables.

Conformar-nos exclusivament amb la demostració de força mitjançant la “pinya social” del passat dissabte, quedaria solament en el apartat de la teoria però en cap cas suposaria avançar per l’anhel majoritari del país, que haurà de ratificar-se en una consulta electoral a on tots hauran de fixar clarament les seves propostes en el tema fonamental de la relació futura amb Espanya, no valent a partir d’ara seguir amb la línia de “peix al cove” que s’han “carregat” aquells que poden pensar que la nostra ciutadania pot ser manipulable permanent.

Estic convençut que la campanya electoral encetada col•locarà a tots al seu lloc, no sent vàlid fer discursos, depenent del moment i lloc, a on les promeses incomplides deuran de recordar-se i les decisions preses en els darrers anys hauran de ser justificades amb transparència.

Els catalans tenim molt a prop decidir quina formula de govern necessitem en el futur, que res ens amagui el que s’ha fet i el que s’ha de fer.

La “pre sentencia” de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ha suposat en els darrers deies un allau d’opinions de tot tipus que el que posa de manifest és que, malgrat la greu situació econòmica que afecta a tothom, el tema Estatutari suposa una qüestió vital pel futur de les relacions de Catalunya amb l’Estat.

Certament, són molts anys de discussió i tasca feixuga per trobar “l’encaix” que fes possible una viabilitat acceptable entre els legítims interessos del poble de Catalunya i l’estructura de Espanya, malauradament el que sembla que podria ser una línia positiva, ha quedat desvirtuada en funció d’una “pre decisió judicial” que no ha deixat content a ningú.

La realitat sembla que posa de manifest que totes les parts implicades perden en el seu anhel de haver avançat cap un model, que malgrat les seves limitacions, podria ser acceptable de futur. Així perd el Tribunal Constitucional que només ha estat capaç de dictar “pre resolució” en funció dels equilibris polítics existents en el seu ser, deixant de costat els criteris jurídics i la seva obligació de dictar justícia en funció de totes les variables. També surt “tocat” el govern de l’Estat i especialment el seu cap, amb poc prestigi i credibilitat a l’hora de complimentar els seus compromisos de tot tipus, que ara es veuen agreujats davant un panorama previsible al que no es va fer front quan tocava. Pel que fa al principal partit de l’oposició tampoc les coses li son favorables, doncs la seva contradicció permanent de buscar l’enfrontament amb Catalunya per créixer electoralment a altres Comunitats Autònomes, té un problema quan es a prop de governar i, per tant, serà necessari que faci un esforç d’adequació del seu discurs si vol tenir una mínima credibilitat a curt termini. Finalment resta la societat catalana amb les seves institucions, la seva societat civil, i els seus partits polítics que tenen un panorama complicat per saber fixar el seu posicionament, tenint en compte, a més, la consulta electoral de la tardor, malgrat això i la “derrota “ pre confirmada, la resposta ha d’anar pel camí del seny responsable sense renunciar a res, exigint-nos un exercici de intel•ligència des del mandat donat, en el seu moment, pel poble de Catalunya al ratificar en Referèndum l’aprovat pel Parlament i les Corts Generals.

Pensar, com voldrien alguns, que “només toca” el “derecho al pataleo”, seria no veure la frustració d’una societat que perd majoritàriament el seu legítim anhel d’autogovernar-se, per tant, buscar formules reals per tornar a reconquerir el que ara ens han escamotejat, hauria de ser la feina a fer per tots els que son responsables del país, sense autoexclusions per interessos partidistes estratègics de ningú.

Conseqüència de tot l’anterior és la necessitat imperiosa de tornar la veu a la gent, mitjançant una consulta electoral a on tothom pugui expressar lliurament els seus posicionaments de futur, seguir en la línia de mantenir un “govern sota mínims” només és treballar per altres estratègies alienes a l’interès del país i el seu desig de disposar dels mecanismes imprescindibles pel seu millor desenvolupament.

La manifestació del proper dissabte és un primer pas per fixar la veu de tota la societat, però només és un fet per tornar a fixar uns objectius que no poden ser difuminats per ningú a l’hora del compromís general i majoritari, que va suposar, en el seu moment, l’aprovació estatutària, avui pre retallada.