Lluís Badia

En la darrera reunió del països més poderosos, sembla que seguint la línia oberta pels Estats Units, s’han buscat vies de control al sistema financer, que suposin que no tornem a caure en l’esvoranc que ha suposat la crisi financera internacional i tot el que ha seguit a la mateixa, especialment pel que fa al retall de l’Estat de Benestar.

Avui ningú discuteix la gravetat, per manca de liquiditat, que té el món del diner, però sembla complicat trobar mesures de control si aquestes no són fruit d’una dinàmica internacional, malgrat tot, el que si sembla viable és la trobada d’uns punts mínims que permetin, al menys, avançar cap a unes formules que frenin l’arribada de moments com els superats en una primera etapa.

No obstant les bones intencions, la realitat és que no existeix una unanimitat internacional per trobar camins plegats a l’hora de dissenyar un model que freni l’especulació de les entitats financeres, que dissenyi la intervenció per part dels estats respecte als préstecs fets al sector bancari, el control de les Agències de Qualificació de deute, fonamentals per la seriositat d’un món avui posat greument en dubte, o inclusiu els conflictes d’interessos latents, un nou marc de riscos a l’hora de fer noves operacions, etc., que haurien de constituir la base del nou funcionament del sector financer.

A petita escala, microeconòmica, el tema segueix sent vital i urgent, doncs, a part dels grans discursos, l’evidència és que el crèdit segueix sense arribar a la petita empresa i als autònoms, amb tot el que suposa “un mercat sense entitats financeres”, on l’especulació i els negocis marginals “foscos” s’instal•len sense control, per tant, sembla irrenunciable exigir actuacions que es puguin valorar tangiblement, a part de les bones intencions mediàtiques dels que “més manen”.

Les petites solucions son poques, per la gravetat de la situació, i aquesta evidència suposa la frenada de l’economia real, amb unes perspectives complicades si no s’és capaç, des dels governs de torn, de fixar uns mínims, complementaris a les grans decisions, per donar respostes a les mancances que qualsevol iniciativa empresarial té avui plantejada. Estan bé els anuncis dels màxims líders globals, però no estaria de més veure que fan els poders més propers, amb problemes també econòmics de supervivència, però que resulten bàsics per trobar “mesures terrenals vitals”.

En les darreres setmanes s’ha parlat molt de les novetats introduïdes en tot el que fa a la temàtica laboral, ara bé, això i la polèmica que ha comportat, no poden ser una trava per seguir aprofundint en altres reformes pendents, imprescindibles, si volem retornar al món de la credibilitat internacional, amb les màximes garanties i el més aviat possible.

Tots, crec que som conscients, que són moltes les qüestions que tenen greus mancances de funcionament, la justícia, l’eficàcia de l’Administració, el món financer, o inclusiu, la sanitat i la seva despesa, cada cop més imparable, per no oblidar el tema energètic, per tant, els esforços necessaris per avançar en uns temes que en cap cas poden ser “tabú”.

És evident que la reforma de la justícia passa per dotacions econòmiques, però no és menys certa la necessitat de trobar punts d’acord entre tots els implicats en la seva retrobada de prestigi, avui posada en dubte per molts sectors de la nostra societat. L’esforç ingent que comporta donar resposta a les mancances evidents en aquest apartat hauria de ser un repte fruit d’un consens a tots els nivells.

Pel que fa al funcionament de l’Administració, crec que és prioritari introduir en la seva gestió diària objectius de competitivitat i eficàcia, que algú pot pensar com exclusius de la iniciativa privada, però que són imprescindibles si realment desitgem una funció pública més propera als ciutadans i amb objectius claus de serveis, trencant “la distància” insalvable vigent a l’hora de fer requeriments a una Administració més preocupada per la seva viabilitat particular que pel que hauria de ser el seu objectiu de servei a la societat.

En el apartat financer les coses estan molt complicades, si bé, l’esforç per la concentració de Caixes D’Estalvi ha suposat un pas important de clarificació, no obstant seria aconsellable aquí aprofundir en la situació real de solvència de moltes entitats, apostant clarament per la transparència fins les últimes conseqüències, per què tothom fos conscients d’on es troba cadascú. Sens dubte la trobada de formules per què el crèdit arribi a la petita empresa i als autònoms també hauria de ser una prioritat a curt termini si realment es volen donar alternatives de futur per un sector econòmic molt castigat en els darrers mesos. En qualsevol cas sembla imprescindible la trobada d’acords en aquest apartat, especialment per la seva incidència internacional de les decisions internes a prendre, i els seus condicionaments externs a l’hora d’endegar determinades mesures.

La sanitat ha constituït una de les “senyes” del nostre estat de benestar, per tant, la seva supervivència hauria de ser innegociable, una altra cosa és poder trobar opcions noves que poguessin aplicar criteris de racionalitat per garantir la seva solvència en el futur, no fer-ho a curt termini seria tornar a un servei públic inviable ben aviat.

Finalment el tema energètic que ha comportat en els darrers anys una incapacitat manifesta a l’hora de prendre decisions per part del govern socialista, a on ha primat més el discurs ideològic – polític que el de gestió realista – objectiva; ara es veu com una amenaça sent l’hora de prendre les decisions urgents que no es varen endegar en el seu moment, la imperiosa obligació de “tocar de peus a terra” en aquest apartat hauria de ser fonamental de manera urgent, definint un marc energètic pels propers deu anys els costos que calguin.

En definitiva, les altres reformes també són vitals per la nostra supervivència, aprofundir en les mateixes és una obligació que hem de complir sense cap dubte.

Les comparacions entre la crisi del 92-93 i la que avui ens “ataca”, tenen punts de trobada en molts temes, malgrat que ara ningú discuteix la gravetat que ens envolta, per tant, qualsevol dels fets que ens poden semblar insalvables d’alguna manera ja van ser una realitat només fa uns anys.

Per altra banda és evident que en l’anterior etapa negativa, se’n varem sortir, una altre cosa es si estem disposats a fer les coses que calguin ara, i al meu entendre quatre són els temes que hem d’atacar si realment volem “sortir vius” del moment actual.

1.- ATUR, el debat sobre la reforma del mercat laboral és un primer pas, però la seva concreció ha de deixar de costat les temptacions de populisme i demagògia, que per part d’alguns es pot tenir la intenció d’introduir. No oblidem, en aquest apartat, el que han suposat les polítiques de “papeles para todos”, i les obligacions concretes amb milers d’immigrants de bona fe, als que els hi serà molt complicat trobar, novament, feina.

2.- DÈFICIT, el nostre comparatiu que suposa que de l’any 1999 a avui hem multiplicat per 10 el nostre dèficit públic, és una qüestió molt complicada, però tots haurem de fer els esforços que calguin per tornar a nivells del 5% a molt curt termini, si realment volem que la nostra credibilitat internacional torni a nivells del passat. Un país amb unes comptes públiques a on el dèficit és desmesurat i s’incrementa de manera imparable, no pot tenir possibilitats de trobar vies de sortida positives.

3.- DEUTE, la incidència d’aquest apartat sobre dades macroeconòmiques com pot ser el PIB, a on en pràcticament dos anys hem duplicat l’import, passant del 35% al 65%, comporta un punt d’inflexió que s’ha d’aturar al cost que sigui. Per tant, les iniciatives iniciades de cara a frenar la despesa pública son un primer pas al que ha de seguir molts altres de control dels pressupostos públics de manera urgent.

4.- FINANÇAMENT, la recuperació del finançament a la petita empresa i als autònoms és un fet vital per tornar la confiança als que lideres la creació de llocs de treball, per tant, aquest punt hauria de ser prioritari, per damunt, inclusiu, dels altres.

Crec, per tant, que el marc a on estem instal•lats es complica, però això no ha de suposar un fre per endegar totes les mesures necessàries per trobar vies de sortida, que a ben segur existeixen.

En moltes ocasions he parlat de la necessitat d’uns Pactes de la Moncloa II, i segueixo creient que seria una bona eina per sumar les voluntats de tots els sectors econòmics, polítics i socials; per tant, abans de que la situació encara pugui semblar més complicada, seria el moment de poder sumar les intencions de tots aquells que han de dirigir la nostra societat, amb un objectiu comú de superar l’actual moment complicat, fent front als punts emblemàtics referits des del consens i no des de l’enfrontament, legítim, però difícil de comprendre avui.

Sembla evident que el debat de la reforma del mercat laboral, tant de moda els darrers dies, comporta per sí mateixa un motiu de discussió especialment a l’hora de fer una anàlisi objectiu de la mateixa, fora de demagògies intencionades que el que busquen és confondre al “personal” en un tema que hauria de ser fonamental per tornar a crear llocs de treball.

És indiscutible que modificar el mercat laboral és un tema que ja venia sent necessari des de fa molt temps, i el greu és que no s’hagi implementat abans, ara bé, pensar que una nova regulació solucionarà tant el problema que tenim plantejat de manera automàtica, és no tocar de peus a terra, doncs les seves conseqüències no es poden veure a curt termini.

Entrant en el fons del projecte plantejat existeixen una sèrie de qüestions que haurien d’estar clares a l’hora del debat parlamentari i social que es produirà, la primera qüestió és que en cap cas el tema suposi l’abaratiment de l’acomiadament con qüestió exclusiva, si no que ha de primar per damunt de tot la flexibilitat reduint la temporalitat dels llocs de treball, i això només serà realitat si s’ataquen aspectes, que algú pot considerar “tabú”, com les pròpies quotes de la seguretat social i les seves conseqüències directes sobre sindicats i patronals.

Per altra banda, no es pot oblidar el paper de la petita empresa i els autònoms a l’hora de contractar, i aquí també s’hauran de fer esforços que potencien el sacrifici d’aquells que són els grans creadors de treball, però sent tots conscients de la incidència que sobre la seva viabilitat tenen els costos laborals, sent vital trobar vies legals que els permetin seguir liderant els mercats de feina, sense esclavitzar-los a una situació que avui se’ls ha emportat per davant i els ha deixat frustrats en la seva tasca d’emprenedors.

Malauradament que ningú pensi que la sortida a la situació negativa que ens envolta, es veurà solucionada amb la reforma laboral, doncs de poc servirà el sacrifici que s’exigirà a la societat, si no s’és capaç també de parlar, sense complexos, de les altres reformes pendents, també vitals, per conquerir una credibilitat com país, avui al menys posada en dubte des de fora.

A ben segur que les properes setmanes es produiran posicionaments de tot tipus, però el que ningú pot oblidar és que estem dintre d’un nou marc general al que hem d’adaptar-nos, ens agradi o no, conseqüentment, optar per l’immobilisme a l’hora de trobar les millores alternatives, no seria una recepta que en garanteixi res en positiu, per molt que es vulgui obviar la nostra existència en un món global a on els nostres competidors, a tots els nivells, cada cop són millors en molts del paramentes, que fins fa poc, ni es valoraven.

En el món que vivim, el cert és que veure un exemple de servei com el que suposa CARITAS, amb la seva tasca, pel que més pateixen, es converteix en una esperança per seguir intentant buscar alternatives viables per un futur complicat, a on la negativitat no pot convertir-se en quelcom quotidià en el nostre viure de cada dia. És indiscutible la tasca de motes ONG que sense demanar res a canvi, fan un treball social en bé de la comunitat, molt envejable, per tant ara que es publicita la tasca de Caritas Diocesana es pot valorar objectivament l’esforç de quasi mil voluntaris a les nostres contrades que, amb la seva feina fosca, ajuden als que són més castigats per l’actual marc general econòmic. Malgrat l’exemple que suposa en sí mateix, crec que a més tot això ens hauria de servir per ser conscients d’una feina a la que s’hi pot fer una aportació objectiva, cadascú des de les seves disponibilitats particulars, i per tant, sumar des de l’anonimat, per ser una via que no hauríem de deixar passar, si realment podem mitigar d’alguna manera la situació d’algú; més a prop nostre del que podem sospitar. En una convivència social a on sembla que cadascú “va per ell, sense importar-li el que li passa al veí més proper”, seria bo poder-nos aturar i meditar de com afecta la situació actual a molta gent, en cap cas responsable de la disbauxa consumista dels darrers anys; segurament la conclusió seria que solament des de la conscienciació mútua es podran buscar les sortides necessàries per trobar respostes de futur amb un mínim percentatge d’optimisme. La pobresa que cada cop “atrapa” a més dels nostres conciutadans no pot convertir-se en una gestió “ja descomptada”, i per tant, assumida com normal, així des de la reflexió i el petit sacrifici particular serem capaços de sortir-nos, trobant alternatives passibles que ens suposin sobreviure amb dignitat els propers anys, inclusiu aquells que avui es troben en el llindar d’un model de supervivència, impensable només fa uns mesos. Tornant a la referència del que porta a terme CARITAS, també crec que seria el moment que des de les Administracions es reflexioni si és suficient el suport que se li dona, o bé s’han d’incrementar els seus mitjans, estic segur que superat el camí de la despesa pública “fàcil” aquesta és una partida pressupostària que demana a crits la seva ampliació, especialment, en el ferm convenciment, que el balanç que presenta, “ahir, avui i demà” suposarà l’única “salvació terrenal” pels que segurament ja han esgotat altres esperances de salvació.

Darrerament ha sorgit amb força el debat sobre les inversions en infraestructures i la necessitat de que davant la crisi que ens envolta, s’hauran de seleccionar les prioritats a desenvolupar a curt termini, deixant per més endavant altres opcions menys vitals pel futur del país. En aquesta discussió, un tema és vital, la configuració del “eix mediterrani” com una infraestructura imprescindible des del punt de vista competitiu europeu, i per tant, no podem permetre que aquest punt sigui novament motiu de discussió ideològica – política a l’hora de fixar el seu pla real d’execució. És evident que els discursos radicals a on es potenciava el centralisme sense cap rubor, o l’execució en el seu moment de projectes ferroviaris mancats de ser necessitat urgent, AVE Madrid-Sevilla, con camins als que no haurem de tornar a donar viabilitat, si realment s’està per fer que el recursos públics, cada cop més minsos, s’apliquin a necessitat objectives. Ningú pot posar en dubte el dèficit logístic terrestre que afecta al Mediterrani con opció vital a curt termini, per donar resposta a l’increment de pes del nord d’Àfrica, o el potencial que representen els Ponts d’Algeciras, Valencia, Tarragona i Barcelona com porta d’entrada a l’increment de pes exportador del sud est Asiàtic, i per tant crec prioritari que no es facin realitat possibles retards o paralitzacions encobertes de les execucions, vitals pel nostre desenvolupament econòmic. El corredor del mediterrani s’ha de convertir, a curt termini, en l’enllaç a Europa i per això necessitem unes alternatives ferroviàries, viàries i aeroportuàries competitives que puguin donar resposta a una demanda real, si som capaços de primar criteris de competitivitat i eficàcia; per tant, el que s’ha nomenat com gran plataforma logística Mediterrània hauria de ser un objectiu primordial per totes les Administracions, que directa o indirectament, es veuen lligades a la mateixa, en el ferm convenciment que això és una peça clau per la nostra economia. La possible amenaça al gran projecte no pot venir ni de les empreses, ni de les Administracions que hauran de saber renunciar, si cal, al seu protagonisme particular per sumar-se al projecte comú, per tant, no és admissible, aquí, cap excusa a l’hora de configurar l’aposta per una necessitat imperiosa que permetrà configurar un model, amb dades concretes d’execució a tots els nivells, primant una urgència cada cop més necessària per assegurar una viabilitat empresarial a la que s’ha de donar els mitjans necessaris per què pugui mantenir un nivell de competitivitat logística de primera. La nostra relació amb Europa, com proveïdors de moltes de les seves necessitats, ha de suposar configurar una capacitat exportadora amb garanties, als millors costos i amb una eficàcia fora de dubte; esperem que no es donin els entrebancs produïts en el passat, i l’objectiu sigui realitat ben aviat.

No és, en termes econòmics, el concepte “Risc País” signe de bonança ni perspectiva de solucions a curt termini, per tant, quan s’inclou sota aquest concepte a determinats Estats, això és garantia de que les coses no estan bé i és necessari fer els esforços que calguin per sortir d’aquesta “nomenclatura”. En el cas espanyol, la negació de la realitat, pels governants de torn, ens ha portat al moment actual, però malgrat els anuncis de pujada d’impostos indiscriminada, la baixada de sous i pensions, o l’emblemàtic efecte de tot això sobre la despesa pública en general, crec que encara no som conscients de tot el que queda per fer, si realment volem ser un “País de futur”. A què esperem a aplicar els conceptes de la microeconomia als pressupostos municipals, “no gastar el que no s’ingressa”, o inclusiu ficant determinades variables vitals per fer possible la continuïtat de mots Ajuntaments en fallida real. Ja sé que les grans decisions corresponen a l’Administració de l’Estat, i en menor mesura a les Comunitats Autònomes, però crec imprescindible i urgent que l’Administració més propera se’n adoni del que ens espera a curt termini. Ja no val solament amb anuncis, “més publicitaris que reals”, de determinats líders locals amb retallades mediàtiques de sou, el problema son les grans partides i aquestes es concreten en eliminació dràstica de càrrecs de confiança, que només responen a interessos de partit i en cap cas de competència professional, la reducció de partides supèrflues com les de festes, la paralització o eliminació d’obres no imprescindibles o, inclusiu, la congelació de l’ampliació de plantilles laborals, sense oblidar la despesa de representació, les campanyes publicitàries o la reducció dràstica de determinats serveis, més de caire elitista que social; i tot això a més fruit d’un autèntic pacte polític de totes les opcions, com garantia de compromís. No crec que sigui possible seguir en la línia “d’anuncis pseudo positius permanents”, sense ser conscients de la necessitat de depurar la despesa, prioritzant als que ho passen més malament, sense també fer possible la tornada a uns pressupostos racionals on haurà de quedar clar que és el que ens podem permetre en el nou marc econòmic vigent. Autoenganyar-nos i pensar que tot pot ser “com abans”, és no tocar de peus a terra, per tant com més aviat siguem conscients del marc en que estem ubicats, millor per superar situacions, avui inassumibles des del punt de vista dinerari, però també des de la pròpia visió que la ciutadania té de la seva classe política, que ha de tornar a ser referència de compromís i sacrifici, no convertint-se en un assalariat més del pressupost públic de manera exclusiva. Tornat al concepte inicial de “risc”, sembla imprescindible que les mesures esmentades són la base per retrobar-nos en el grup de països amb garanties de futur, optar per altres vies és condemnar-nos a sobreviure sota mínims en una “dimensió desconeguda”.