Lluís Badia

Són milers les persones que s’han quedat sense feina, i també moltes les famílies a on la inestabilitat laboral afecta a la majoria dels seus membres, és a dir, la realitat de la crisi cada cop recau sobre tots aquells que a ben segur poc tenen a veure en la responsabilitat de la mateixa. Malauradament, davant la situació exposada, poques són les iniciatives concretes per fer front, des del pragmatisme, al problema plantejat; quedant-nos exclusivament en discursos i paraules buits, i a vegades ni relacionats en el drama social que s’està consolidant. El moment de frustració que viu la nostra societat, té a més agreujaments tangibles, doncs el que sembla evident és que per part dels líders polítics al govern, el tema “no és tant greu i tot es solucionarà”, això sí, sense prendre cap mesura eficaç, al menys fins avui. La realitat d’una societat a on la divisió entre els que sobreviuen i els que estan totalment superats per la negativitat, es fa cada cop més evident, i per tant sembla inajornable endegar iniciatives reals als problemes reals, malgrat que això suposi “costos” pels que, com responsables polítics, son els encarregats de fer-ho. No és possible seguir pel camí d’esperar que els temes es solucionaran per sí mateixos o en funció de la pròpia actuació econòmica dels països líders europeus, doncs sense dubte, aquesta via ens porta a la desesperació més absoluta. A què esperem, “des de baix cap a dalt”, a endegar les sortides viables que permetin retornar la confiança a aquells, petita empresa i autònoms, que avui són “expulsats dels mercats” per una dinàmica financera, autista a les seves necessitats, i uns governs posicionats exclusivament en l’afany recaptatori via impostos, per seguir finançant un model en “bancarrota” . Esperem que els propers mesos d’estiu suposin que l’industria turística respongui a les expectatives desitjades per tots de consolidació de la nostre oferta d’oci; però també comencen a prendre posicionaments ineludibles per dissenyar un nou model de supervivència a on ningú es pugui sentir aïllat o separat. Fer-ho és vital per tornar a recuperar una il•lusió avui inexistent a tots els nivells, que hem de ser capaços d’afrontar des dels petits fets en la microeconomia, per arribar a les grans decisions globals.

És evident que els problemes econòmics que pateixen milers de famílies arreu del país, no han arribat a algunes Institucions que encara veuen els recursos públics com una qüestió il•limitada a la que no s’han d’aplicar els mínims ajustos, quan la seva existència comença a ser, quan menys, complicada. Exemples pràctics en que la desbocada capacitat de despesa d’alguns dels nostres representants, que encara no s’han adonat de la crisis financera que ens envolta, resultant insultants per una societat amb greus problemes de subsistència per fer front a les seves despeses personals i familiars. La situació injustificable de la ciutat de Tarragona, a on l’Administració Municipal es permet dilapidar, milions de les antigues pessetes, en un acte “elitista” fora del que hauria de ser un concepte cultural, que arribés a la gran majoria de ciutadans, especialment els que fan una aposta per la cultura popular, és una mostra més d’un tipus de política basada en les fotos, les declaracions mediàtiques, i la despesa incontrolada. No pot ser de rebut que la gestió no es fonamenti en l’eficàcia i el possibilisme, i segueixi instal•lada en una política d’aparador per uns quants, però que paguen tots; què poc edificant és pujar els impostos indiscriminadament i per altre costat gastar sense un mínim de consciència, del que suposa els “cales públics” emprats. L’evidència objectiva de que les finances municipals de determinats pobles de les nostres comarques, es troben en una situació de prefallida, sembla que no es té en compte a l’hora de començar a dissenyar una formula de despesa d’acord amb el moment que ens toca viure, i així seguim ajornant el problema amb “maquillatges” que tots sabem que l’únic que suposen és allargar una agonia, ja avui molt generalitzada per les comptes públiques més properes. Sembla, en base a tot l’anterior, urgent assumir la realitat, encara que no agradi, buscant les formules adients que aplicaria qualsevol economia familiar, “no estirar més el braç que la màniga”, i fent les retallades necessàries que calguin per sobreviure a una situació complicada, que durarà bastants mesos, malgrat les declaracions interessades d’alguns, revocades per la lògica d’uns fets inapel•lables. No és el meu interès traslladar males noticies, però la realitat és la que és i, ja avui, es veu com un fet inexorable que l’atur seguirà a l’alça, i que la caiguda d’ingressos de les institucions també aniran avall, per tant semblaria vital i prioritari començar a discutir uns pressupostos de futur en el que les partides de despesa es puguin reduir de manera dràstica. Pensar que les institucions seran sempre solvents, en base a la seva qualitat pública, és un error en que no es pot caure, i si no som capaços de buscar les vies de fre del dèficit públic que ens inunda, ens podem trobar, més aviat del que sembla, en que molts serveis bàsics irrenunciables es poden deixar de prestar per falta de dotació econòmica. L’exemple de Grècia, obligada a prendre decisions econòmiques “desagradables” és un camí al que esperem no ens vegem abocats. Per tant, bo seria explicitar clarament les prioritats de despesa, fent-ho des de la transparència dels fets i no des de la foscor en que es volen justificar determinats “caches” d’ admirats artistes, però que no ens podem permetre, ara i avui.

Encara que s’oposin a la mesura de pujada del IVA pràcticament totes les opcions polítiques del Parlament Espanyol, els analistes econòmics i una gran part del que es coneix com teixit econòmic i social, el cert és que a partir del proper més de juliol s’incrementarà de manera significativa una càrrega que afectarà a tots sense excepció. Malgrat les recomanacions de que l’efecte directe de la iniciativa governamental comportarà una qüestió negativa sobre el PIB, i que suposarà un increment de molts costos industrials, avui ja fora del mercat, incidirà sobre els més dèbils, les famílies que veuran com el seu consum de mínims cau davant l’evidència d’una nova càrrega que redueix la seva liquiditat. De manera expressa la decisió de la pujada d’aquest impost, per cert de caràcter molt poc progressiu, suposarà tornar al “fantasma” de la recessió, amb el que això comporta per una economia cada cop més tocada per una evident manca de reactivació, davant un crèdit que no arriba a la petita empresa i als autònoms, i unes mesures que son més “foto-decisiions” que realment implementar alternatives que ataquin als problemes de la nostra economia. Sembla que existeixi una situació diferent segons es miri des del govern, o a partir d’aquells que viuen cada dia una paralització de expectatives i unes “hipoteques” molt difícils d’afrontar si no es posen mitjans per fer-ho possible. No pot ser acceptable que se’ns digui des dels portaveus oficials les bones expectatives de futur i per altra banda la crua realitat ens porti davant d’una evidència de fracàs col•lectiu. Crec que és el moment de fer els esforços que calguin per començar a parlar clar des de totes les basants, per part dels responsables polítics, amb un compromís transparent d’explicar el que està passant encara que aquesta “informació” no sigui agradable i ens posi a tots davant un panorama complicat, obviant el debat purament electoral per fer primar la responsabilitat d’una gestió que busqui el bé comú a qualsevol preu. Tornant a la qüestió fiscal, sembla que encara queda temps per rectificar i seria aconsellable que per una vegada es sabés escoltar a aquells que han de suportar l’increment dels seus costos, molt especialment per que a determinats sectors industrials que amb la mesura referida es poden veure abocats a assumir personalment uns increments que segurament no podran repercutir als seus clients, amb tot el que això suposa. És necessari tornar a valorar la situació plantejada però a més també és imprescindible endegar ajustos pressupostaris, no és factible pensar que podem viure per sobre de les nostres possibilitats, encara que pugem els impostos, doncs optar per aquesta via ens porta indefectiblement a un increment del dèficit inassumible; esperem que la necessitat de retallades en els pressupostos públics, mai a costa de la despesa social, sigui la línia a emprar en el futur. La ciutadania haurà de fer front ara a un apujada d’impostos, conseqüència d’errors anteriors, i la necessitat de fer front a un deute públic desbocat, una despesa incontrolada i també a l’urgent objectiu de tornar a uns paràmetres de convergència econòmica amb Europa avui sobrepassats; esperem que en tot cas l’esforç exigit no caigui novament en un “sac foradat”.

A partir del proper més de juliol, la majoria de les nostres compres pujaran de preu en base a una càrrega impositiva que es concreta amb un increment de 2 punts del impost del valor afegit, el tema que pot ser poc significatiu, d’entrada suposa, a efectes econòmics generals, repercussions de tot ordre, especialment si s’analitza des d’una visió més perspectiva. Tota pujada d’impostos és per sí poc “simpàtica”, independentment de la seva necessitat objectiva, i en tot cas, no es pot criticar d’entrada, malauradament la seva aplicació, en el cas que ens preocupa, està fora de lloc, doncs no es té en compte la precària situació en que es troba la nostra viabilitat financera com a país. És indiscutible que l’Estat necessita ingressar per fer front a les seves obligacions, un altre cosa és si això s’ha de fer ara o es pot esperar que es superi el període de recessió en el que estem instal•lats, i aquest és el debat del que fuig el govern, obviant, per altra banda, la urgència en que els seus pressupostos públics s’han de retallar, de manera dràstica, en tot allò que no sigui despesa social, vital per mantenir la cohesió social, com qüestió complementaria a l’hora de fer front als seus pagaments. Sembla evident que les decisions actuals venen condicionades per un cúmul de desencerts que ens han portat a l’actual situació de manca de liquiditat de l’Estat, i bo seria que es fes un “acte de contricció” a l’hora de demanar els nous esforços a una ciutadania molt tocada en la seva capacitat de resposta econòmica; al menys per què tots siguem conscients de l’actual panorama econòmic i la seva viabilitat de futur. En definitiva la mesura presa, per cert sense pràcticament cap suport polític parlamentari, deixa al govern socialista en portes d’una situació en la que comença ser hora de parlar clar a la gent, encara que això no pugui ser fàcil, si realment es vol encarar els temes plantejats amb un suport que avui no té el consens general imprescindible per buscar una solidaritat social ara inexistent. Esperem que l’esforç exigit, que suposa de manera directa 145€ a cada família, pel que fa al segon semestre d’enguany i el doble per l’any vinent segons dades de l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) pel que fa als pressupostos més propers, i que a més s’unirà a l’increment de l’IRPF que ha recaigut sobre la nòmina, comporta un cost important per les economies domèstiques ja molt tocades en la seva viabilitat, sent necessari abocar-nos tots a auto exigir-nos una gestió austera no només de les “comptes de casa” si no també, i molt especialment, dels de “la casa de tots”

Una de les referències vitals als darrers anys és la capacitat de disposar d’informació per part de la ciutadania, més si tenim en compte que les noticies les rebem des de tots els punts de vista, ideològics, religiosos, econòmics, etc., qüestió, per altra banda, que ens permet comparar per treure unes conclusions, impensables només fa uns mesos, a on algun mitjà de comunicació es permetés dissenyar la seva capacitat d’anàlisi des d’un punt de vista monopolístic. La valoració positiva d’obtenir multitud de respostes periodístiques sobre qualsevol tema, es consagra a la nostra societat com un dret sagrat al que no es vol renunciar, sota cap concepte, i que avui constitueix un fet acceptat com normal per la gran majoria, especialment per aquells que dia a dia tenen accés, via internet, als diferents models d’opinió, tant nacionals com internacionals. Certament la llibertat informativa de que gaudim, suposa haver optat per una societat cada cop més exigent amb els seus dirigents de torn, que ja no poden amagar ni les seves decisions, ni la seva potencial incompetència sota una mitjans amics que difuminin els seus errors o falta de lideratge, i conseqüentment, sóc dels convençuts que en el futur veurem que les mancances que no es poden “maquillar” decidiran eleccions i Presidències de govern, per no esmentar, majories i minories parlamentaries. Per altra banda, l’economia també haurà d’adaptar-se de manera ràpida al nou model, avui vigent, i així les incidències directes sobre les borses o els preus de determinats productes globals, com els energètics, es veuen “atacats” pràcticament en directe, quan es produeix qualsevol noticia que els pot afectar, per lluny que sigui el lloc en que es produeix o amagades es vulguin mantenir determinades conseqüències. Algun ha parlat de que el “patró” de referència global no és en cap cas l’or, malgrat l’increment de la seva cotització a les darreres setmanes, si no la informació, entesa com la capacitat d’influència sobre els mercats per les novetats que es van donant al món i que aquests reben en temps real de manera automàtica provocant posicionaments de tot tipus que incideixen directament en l’oferta i la demanda. En definitiva, el nou món que tenim plantejat, a on la globalització és un fet opinable però no modificable, rep permanentment una influència de sí mateix per part d’unes vies de comunicació que venen a ser l’autèntic referent a l’hora de plantejar el seu desenvolupament.

En les darreres setmanes, s’està debatent a les Corts Generals el que ha de ser el nou marc legal dels ports d’interès general de l’Estat pels propers anys, la futura llei en qüestió comportarà novetats importants en la gestió d’un motor econòmic tant important com és l’activitat portuària, ja que pot suposar un pas anrrera en “l’èxit” que els darrers anys ha envoltat a tota la dinàmica relacionada amb els transport marítim. El contingut de la nova proposta legislativa en qüestió, ha suposat, fins el moment, una sèrie d’acord previs entre els partits majoritaris de l’estat, PP i PSOE, que si continua per la línia emprada, comportarà grans modificacions a la vigent Llei de Ports, especialment pel que pot suposar una clara potenciació del “Port de Madrid”, com eix vertebrador del futur marítim. En el panorama exposat, les variables que s’anuncien, comportaran variacions al model que ha servit per consolidar, de manera especial, als Ports de Tarragona i Barcelona, com autèntica referència de primer nivell a la Mediterrànea, amb avanços, com els que van suposar a l’hora de dissenyar la seva gestió directa, de la implicació als Consells d’Administració de gran part d’empreses i els sindicats vitals pel seu desenvolupament, amb una clara potenciació de poder decidir, des del més a prop possible, les diferents estratègies a tots els nivells. Avui, malgrat la bona salut portuària, sembla que el que es busca és una involució competencial via retallada de competències i capacitat de prendre decisions per part de les diferents Autoritats Portuàries, mitjançant una limitació important de les seves competències. També sembla que avança, la possibilitat d’un fort dret de veto per part de “Puertos del Estado”, davant de qualsevol decisió, així com la obligació de que sigui Madrid el qui aprovi les noves inversions, marqui les tarifes a aplicar, o inclusiu, decideixi el concepte “coordinació portuària”. És evident que si la llei surt amb la situació de la discussió prèvia a la seva aprovació definitiva, ens trobarem davant d’una LOAPA PORTUÀRIA, amb una clara pèrdua de pes dels propis Consells d’Administració a l’hora de dissenyar el seu model de futur. Ens podem trobar en conseqüència, amb una nova centralització que limiti de manera absoluta la capacitat de decisió de cada una de les Autoritats Portuàries, que poden quedar-se reduïdes exclusivament a una eina dominada pels interessos puntuals de Puertos del Estado. Què lluny quedarà aquell concepte de competència entre Ports que posava a uns amb beneficis i creixements espectaculars, i a altres amb una dinàmica de caire vegetatiu en els seus resultats; què greu serà tornar a l’època d’uns “funcionaris polítics” poc preocupats per gestionar amb objectius valents, i en tot cas, obviant els interessos centralistes que majoritàriament no coincidien amb els del territori.

La iniciativa del govern de pujar l’Impost del Valor Afegit (IVA) en dos punts a partir del proper més de Juliol, ha portat a discutir, a la nostra societat, d’una manera aferrissada, sobre les conseqüències de la mesura, pel que fa a un possible fre a la potencial recuperació econòmica de manera indirecta, i sobre tot, en relació a on aniran aquests ingressos públics via impostos nous. D’entrada l’increment de la càrrega impositiva que es publicita per la seva aplicació ben aviat, pot tenir diferents interpretacions, especialment pel que fa a la seva “lectura política -ideològica; malauradament per damunt del propi debat polític s’amaga un ampli temari de les conseqüències econòmiques de la mateixa. Deixant de costat la repercussió de la iniciativa, bo seria que s’aprofundís en el “perquè de la mateixa” que ha quedat difuminat en la pròpia discussió pública, i que al meu entendre es la base de la mateixa. Així, les necessitats d’ingressar que té l’Administració és fonamenta, per una banda en el pagament dels serveis que dona, qüestió d’entrada indiscutible, malauradament què poc es parla sobre la despesa pública en sí mateixa, i si realment aquesta és bona pel país o exclusivament respon als interessos partidistes del poder polític de torn. És evident que el dèficit públic, gastar més del que es té, és una “plaga” que afecta a les nostres Administracions, endeutades fins el coll, amb greus problemes de tresoreria i, amb la dubte raonable de tenir, a curt termini, greus traves per fer front als seus pagaments; què positiu seria per tots, en el debat que tenim plantejat, conèixer en profunditat, si la despesa oficial està d’acord amb la lògica o ha derivat cap a altres principis, més preocupats per l’electoralisme permanent. Què fàcil hauria de ser que per part dels nostres governants, s’exposés amb la màxima transparència, a on aniran els nous ingressos previstos, però fent-ho amb el compromís directe d’aplicar amb concreció els mateixos, donant compte públicament del que suposarà la mesura a curt termini. No valen, les veritats a mitges que, en tot cas, haurien de tenir la publicitat mediàtica per conèixer, fil per randa, el destí final d’aquests nous cabdals, fruit de l’esforç d’una societat molt tocada per la penúria econòmica general. Només acceptant-se per la societat les aplicacions finalistes dels seus impostos, es podria superar la dubte raonable d’uns governs molt endeutats, però que segueixen en la línia de mantenir un nivell de serveis que segurament no ens podem permetre, amb una línia pressupostària sense prioritats clares, i sense un compromís de compliment estricte de les previsions fetes als diferents debats econòmiques.

Encara que fer previsions és un “esport” que agrada a quasi tothom, el cert és que quant parlem d’economia el tema es complica, especialment, per les repercussions que tots patim per la seva implicació directa en el nostre fer diari. Malgrat tot, em permeto esbrinar determinades qüestions que crec que poden ser inajornables en els propers mesos; en primer lloc, crec que existeix una opinió unànime de que les coses no es solucionaran “demà mateix”, si no que l’economia millorarà indubtablement, però de manera molt lenta. També s’evidenciarà que l’atur seguirà sense recuperar-se amb tot el que això representa per l’activació del consum, vital per superar la situació que avui ens supera. Per altra banda, no es pot oblidar, que els propers mesos comportaran la publicitació de la delicada salut financera de moltes entitats que hauran d’aflorar les seves operacions fallides en el mercat immobiliari, fins ara difuminades per esforços de negociació sense èxits evidents. Certament, la “bombolla immobiliària” es posarà de manifest d’una manera clara, amb el que això pot suposar pels números de moltes entitats financeres, que hauran de fer molts esforços per “digerir” tota aquesta dinàmica. Crec que en qualsevol cas, conseqüència de l’anterior, s’imposarà la necessitat de mantenir una referència de tipus d’interès baixos, doncs, cas contrari, sí ens veurem abocats a greus problemes de viabilitat. En aquest punt, molt hauran de dir les Administracions Públiques, super endeutades, amb uns dèficits insostenibles i destinats, agradi o no, a fer reconversions de tot tipus de manera urgent. Tampoc crec que es pugui obviar que totes aquestes previsions, per cert, fruit d’un consens general de la majoria d’entesos, son analitzades des d’una basant optimista, doncs el que segurament no es valora, fent abstracció de la realitat, és la possibilitat de tot això no es compleixi i ens veiem abocats a una nova recaiguda o a una recuperació, tant pausada, que no sigui apreciable pels ciutadans a l’hora de rebre les conseqüències de les petites millores. Crec que és urgent la presa de mesures de tot tipus, si realment estem per la superació de la desfeta econòmica, però a més, aquesta capacitat decisòria s’haurà de portar a terme a tots els nivells, des de les petites economies familiars, fins a la petita i mitjana empresa, per arribar també a les grans corporacions, sense oblidar els passos que han de donar les pròpies administracions per limitar els seus dèficits inviables en el període d’uns anys, a on tocarà repassar permanentment uns estrictes pressupostos públics, que no poden posar en dubte el futur del país. Variables incontrolables com els costos energètics, el tipus de canvi internacional, o inclusiu el preu de les matèries primeres, també tindran el seu pes a l’hora d’induir el model de futur al que haurem de fer front, per tant, les precisions en totes aquests situacions, haurien de constituir el marc de joc en els propers mesos, prioritzant des del món polític, l’eficàcia per damunt de la ideologia, com mostra clara d’optar per una gestió objectiva de la problemàtica plantejada.