Lluís Badia

Recentment l’Associació Catalana de defensa de vídues, orfes i pensionistes, ha denunciat la manca de compliment per part del Govern de l’Estat de l’aplicació definitiva de la nova llei de Pensions aprovada l’any 2008, a on es va acordar incrementar la base reguladora de les pensions de viduïtat del 52%, avui encara vigent al, 70%. Certament l’incompliment per part de l’executiu d’una llei que, a més, va ser aprovada sense cap vot en contra, suposa la marginació efectiva d’un col•lectiu on una part important es troba al llindar de la pobresa; però també posa de manifest la incapacitat de portar a la pràctica allò que el legislatiu tira endavant per la seva implementació executiva. No és tampoc el primer incompliment de l’equip Zapatero, doncs en els darrers temps, el govern en minoria, s’ha vist superat, en determinades ocasions, per la majoria parlamentaria que l’ha deixat aïllat en la seva solitud. El greu en qualsevol cas és que tot això comporta el desprestigi del propi govern i indirectament de tota la classe política que es veu implicada “tàcitament” davant de la pròpia incompetència dels que exerceixen el poder. En uns moments a on totes les consultes demoscòpiques posen de manifest l’allunyament de la ciutadania respecte de la classe política, qüestions com les que referim, venen a donar la raó a aquells que poden veure el model democràtic que ens han donat, com una trava als seus anhels autoritaris. Seguint en la línia de frustració general, tampoc podem oblidar la manca de capacitat de saber reconèixer els errors i assumir responsabilitats dels que posseïxen el poder polític executiu, massa preocupats pel seu “futur electoral” que per saber donar resposta als greus problemes que el país té plantejats; exemples com la nefasta actuació del Govern de la Generalitat en les darreres emergències del país, incendis – caos meteorològic, són una mostra d’una estratègia fonamentada en l’atac al contrari, intentant desvirtuar una realitat lògica que es vol manipular, no volent veure el que milions de ciutadans constaten dia a dia. No crec que la solució a tot això siguin “brillants” campanyes publicitàries a on se’ns vol col•locar en un model de “tot s’arreglarà per sí mateix”, si no que sembla urgent modificar la forma de gestió de la cosa pública, en funció de compromisos transparents, però possibles de portar a terme, deixant de costat el permanent càlcul polític de qualsevol decisió i potenciant la lògica de la raó per damunt de qualsevol altre qüestió. La referència de Grècia, a on s’han tingut que prendre “decisions doloroses” però imprescindibles, castigant als de sempre, hauria de fer-nos pensar el que ens pot passar si realment no es torna a una via a on el sentit comú privi per damunt de qualsevol altre concepte. L’estratègia de futur no pot comportar, exclusivament, l’ajornament de les “males noticies” fins que aquestes ens superin i no siguem a temps de decidir per nosaltres mateixos