Lluís Badia

Sembla que per part de l’Administració més propera, tot vagi bé i no es vegi “tocada” per la crisi general que afecta a tota la societat, certament, escoltar determinades declaracions dels polítics locals amb anuncis permanents de multimillonaries inversions i actuacions que comporten importants despeses és una formula de funcionament que busca que no s’apreciï, per cap costat, l’indubtable endeutament que té la ciutat de Tarragona, i sobre tot el compromisos fixos per una partida de personal totalment desbocada. Certament ens trobem en un model de gestió que obvia permanentment la capacitat financera necessària e imprescindible per fer possible els anhels polítics d’alguns representants públics que haurien també de fer un esforç per conèixer quines son les disposicions econòmiques per fer possibles els seus anhels. A ningú se li pot escapat que els pressupostos municipals han tingut una situació complicada en els darrers mesos, que han comportat una importat caiguda d’ingressos, qüestió que a més es veurà incrementada en el proper exercici, per tant, molt fora de lloc es troben determinades declaracions, alienes a una situació econòmica a la baixa. Davant del panorama exposat, seria bo que es fos capaç de reflexionar objectivament, per damunt del propi interès polític – electoral, per veure de trobar vies de solució a una dinàmica que haurà de comportar la presa de decisions complicades, fruit de la pròpia necessitat dels fets consumats. Optar per continuar en una línia, a on els temes de liquiditat s’aparquen i no se’ls hi dona la importància que tenen, ens pot portar a una situació de retards en el compliment de les obligacions assumides, i sobre tot en greus problemes de solvència per fer front als propis salaris del funcionaris públics. No es pot ser inconscient i “no voler conèixer” com es troben els números de la casa gran, qüestió a la que sembla són aficionats alguns dels nostre dirigents, és necessari afrontar la problemàtica amb responsabilitat, encara que pugui comportar determinats sacrificis de tot ordre. L’ajornament de determinades inversions, inviables des de l’economia municipal, s’han de saber explicar amb la màxima transparència i en el ferm convenciment de que ara és el moment de saber prioritzar a l’hora de trobar una despesa pública acurada, a les necessitats de la societat, que en tot cas exigirà respostes des de la pròpia transparència, fora d’il•lusions que només es sustenten en el bonisme d’aquells que no son, o no volen ser conscients de la realitat que ens envolta. La gestió pública també s’ha de fonamentar en prendre les decisions que calguin en cada moment, obviant els plantejaments partidistes i sabent implementar unes estratègies que permetin superar els paranys que avui ens envaïxen; altres alternatives fruit de la incapacitat o la pròpia incompetència només ens portaran a una fallida econòmica que no ens podem permetre a cap preu

Molt s’ha parlat de la situació crítica que afecta a milers d’empreses i treballadors autònoms en els darrers mesos, però crec que ha arribat el moment de també discutir de la greu situació que afecta a l’Administració Pública més propera als ciutadans, els Ajuntaments, que en una gran majoria es troben en greus problemes de viabilitat econòmica, qüestió que es posarà de manifest ben a curt termini. Les dades objectives posen de manifest la falta de solvència de moltes Administracions Municipals que no han sabut fer els seus deures, i que amb la caiguda d’ingressos, es troben en unes comptes públiques fora de la realitat; la creació, en el seu moment, de propostes estructurals, avui sobre dimensionades, són una càrrega que costarà molt mantenir quan l’efecte negatiu, que ja es comença a veure, comporti la incapacitat d’aconseguir un finançament cada cop més complicat. Només fa uns anys, la majoria de municipis rebien més del 25% dels seus ingressos de la construcció, qüestió que avui ha quedat pràcticament exhaurida, amb el que això comportarà pel seu equilibri pressupostari, però tampoc es pot oblidar la caiguda del pagament dels tributs per part d’una ciutadania, molt tocada en la seva liquiditat per la pròpia conjuntura econòmica vigent. Davant del panorama exposat, que passarà amb les partides comptables de despesa, amb unes plantilles funcionarials desbocades i fora de la lògica, o inclusiu amb els compromisos pendents de pagar que comporten milers de milions d’euros per tot el col•lectiu municipal, certament, el panorama és ben complicat si a més es té en compte que els números de la pròpia Administració de l’Estat tampoc passen per un període de solvència. Que poc responsables deuen ser els permanents anuncis d’inversions i compromisos, inviables en el panorama exposat, més fruit del desig cec d’uns responsables polítics poc coneixedors de les limitacions econòmiques de la seva institució. Els retards en el pagament dels compromisos, la caiguda d’ingressos i la inviabilitat de molts dels projectes, posen de manifest la crua realitat d’uns moments que sembla es podrien superar des de la transparència informativa de la situació a la gent i la presa de mesures de control dràstic, buscant una via de contenció econòmica urgent. Els anuncis de que el proper exercici 2011 pot comportar la fallida de molts Ajuntaments , ens hauria de fer reflexionar sobre les mesures a endegar de manera urgent dissenyant el nou model de futur des de el possibilisme pràctic, seguir en al línia de no voler reconèixer el que passa és garantia de decisions doloroses sense previsió, amb uns costos polítics dels que es faran responsables, no només als que tenen la responsabilitat del govern, si no a tota una classe política, que novament arribarà tard per saber donar resposta acurada a tota una problemàtica que no es pot retardar per més temps, a l’hora de decidir el què fer a curt termini, des d’una visió reflexiva i realista.

Les darreres declaracions i compareixences als mitjans de comunicació de destacats líders del Govern Tripartit de Catalunya, posen de manifest la seva falta de rigor a l’hora de saber comprendre les necessitats real del país i els requeriments de la majoria dels seus ciutadans. La divergència entre les manifestacions públiques “optimistes” dels que avui detenten el poder al país, davant els greus problemes que afecten als catalans i l’opinió pública general de “caràcter negatiu”, són una mostra més de la manca de comunicació entre govern i país. Si s’entra en la concreció dels assumptes, les darreres compareixences del President Montilla, tant al Parlament de Catalunya com a la televisió pública, són una mostra indubtable de la manca de lideratge i de la sumissió a un “acord de poder” per damunt de qualsevol altra raó, i sobre tot, de trobada d’eficàcia governamental, aparcant la presa de les necessàries decisions de gestió en funció d’una aritmètica parlamentària, per altra banda, cada cop més, sota mínims. També, les diverses actuacions de determinades conselleries, impotents a l’hora d’oferir alternatives concretes als problemes que es van plantejant, optant per l’atac indiscriminat a l’oposició, o als seus propis “companys de govern”, però en cap cas assumint les seves obligacions i responsabilitats, és una mostra de la descomposició d’un executiu en “coma profund” i a l’espera d’una dissolució cada cop més inevitable. Malauradament, tot l’anterior, la realitat és que ens trobem amb una Catalunya que ha perdut la seva capacitat de lideratge i la seva ferma voluntat de ser referència, com a estat al llarg de molts anys, tant a nivell espanyol com europeu. Què lluny queda aquell model a imitar pels altres d’eficàcia i orgull nacional “exportable”, avui derogat per l’evidència d’uns fets marcats per la impotència dels que haurien de liderar-la. És evident que ens trobem amb un discurs oficial, a on tot sembla controlat, amb un autoconvenciment per part del que “manen”, de la bona feina feta, però amb una realitat que posa de manifest un desànim col•lectiu que arriba a cotes insospitades. Ja sé que la dinàmica econòmica és complicada, però el que no és de rebut és acceptar la “derrota”, sense endegar les iniciatives, que segurament poden suposar col•lisions ideològiques entre les opcions que conformen el propi govern, però que en qualsevol cas son imprescindibles per retornar al país a la via de creixement des de la coherència. Seguir decidint per qüestions purament estratègiques de caire partidista, per la línia que avui impera en la gestió pública, és col•locar el país en un parany a on serà complicat sobreviure. Esperem que els propers mesos suposin reconduir els temes, en funció de la realitat i no del desig partidista d’alguns, doncs continuar prioritzant determinades decisions discutibles, l’únic que ens porta és a un carrer sense sortida, a part de l’evidència assumida de manera general a on la impotència es pot consolidar

Recentment l’Associació Catalana de defensa de vídues, orfes i pensionistes, ha denunciat la manca de compliment per part del Govern de l’Estat de l’aplicació definitiva de la nova llei de Pensions aprovada l’any 2008, a on es va acordar incrementar la base reguladora de les pensions de viduïtat del 52%, avui encara vigent al, 70%. Certament l’incompliment per part de l’executiu d’una llei que, a més, va ser aprovada sense cap vot en contra, suposa la marginació efectiva d’un col•lectiu on una part important es troba al llindar de la pobresa; però també posa de manifest la incapacitat de portar a la pràctica allò que el legislatiu tira endavant per la seva implementació executiva. No és tampoc el primer incompliment de l’equip Zapatero, doncs en els darrers temps, el govern en minoria, s’ha vist superat, en determinades ocasions, per la majoria parlamentaria que l’ha deixat aïllat en la seva solitud. El greu en qualsevol cas és que tot això comporta el desprestigi del propi govern i indirectament de tota la classe política que es veu implicada “tàcitament” davant de la pròpia incompetència dels que exerceixen el poder. En uns moments a on totes les consultes demoscòpiques posen de manifest l’allunyament de la ciutadania respecte de la classe política, qüestions com les que referim, venen a donar la raó a aquells que poden veure el model democràtic que ens han donat, com una trava als seus anhels autoritaris. Seguint en la línia de frustració general, tampoc podem oblidar la manca de capacitat de saber reconèixer els errors i assumir responsabilitats dels que posseïxen el poder polític executiu, massa preocupats pel seu “futur electoral” que per saber donar resposta als greus problemes que el país té plantejats; exemples com la nefasta actuació del Govern de la Generalitat en les darreres emergències del país, incendis – caos meteorològic, són una mostra d’una estratègia fonamentada en l’atac al contrari, intentant desvirtuar una realitat lògica que es vol manipular, no volent veure el que milions de ciutadans constaten dia a dia. No crec que la solució a tot això siguin “brillants” campanyes publicitàries a on se’ns vol col•locar en un model de “tot s’arreglarà per sí mateix”, si no que sembla urgent modificar la forma de gestió de la cosa pública, en funció de compromisos transparents, però possibles de portar a terme, deixant de costat el permanent càlcul polític de qualsevol decisió i potenciant la lògica de la raó per damunt de qualsevol altre qüestió. La referència de Grècia, a on s’han tingut que prendre “decisions doloroses” però imprescindibles, castigant als de sempre, hauria de fer-nos pensar el que ens pot passar si realment no es torna a una via a on el sentit comú privi per damunt de qualsevol altre concepte. L’estratègia de futur no pot comportar, exclusivament, l’ajornament de les “males noticies” fins que aquestes ens superin i no siguem a temps de decidir per nosaltres mateixos

Els representants polítics haurien de constituir, a tots els efectes, la corretja de transmissió entre els anhels de la ciutadania i la implementació efectiva de polítiques eficaces per fer realitat aquells desitjos de la gent, al menys, dels ciutadans que donen suport electoral als grups polítics al poder, constituint la majoria social. Malauradament en els darrers temps, i com diuen la majoria d’estudis d’opinió, s’està produint un clar allunyament del que pensa i vol la majoria, respecte del que s’executa per part del poder de torn. Així, no tenen res a veure determinades prioritats governamentals i les necessitats urgents de la població, qüestió que per sí mateixa ens porta a “instal•lar-nos” en un “deslligam“ entre la “cosa pública” en el seu dia a dia, i els interessos generals del país. A casa nostra el tema és encara molt més evident, doncs la discussió del nou model territorial de país o el debat sobre les corrides de braus, a ben segur que no preocupen a la gran majoria de la gent, realment interessada en conèixer si des del govern se és capaç de fer front als autèntics problemes, l’atur, la crisi o la inseguretat, tal com diuen els estudis demoscòpics oficials més fiables, a l’hora de veure el que realment preocupa. Certament la conseqüència de tot l’anterior ens situa amb un executiu català fora de la realitat dels seus conciutadans, errant, interessadament o no, les autèntiques prioritats que haurien d’abordar-se sense més premura de temps. Per altra banda tampoc s’entén que l’opció política majoritària al Govern de Catalunya sigui capaç de negar argumentacions del primer partit de l’oposició aquí, quan es debaten al Parlament de Catalunya, però donant-los suport si la discussió és al Congrés de Diputats, cas concret, a títol d’exemple, de la necessitat de reduir els terminis de pagament per part de les Administracions Públiques als seus proveïdors demanada per part de CiU. El desconcert evident que tot això comporta ens situa en el propi desprestigi de la classe política que es veu superada per la consolidació d’una opinió pública que dona més crèdit a l’anècdota singular negativa, que a la tasca general de la majoria de polítics que serveixen amb transparència i sacrifici al bé públic. Bo seria que entre tots féssim un esforç per saber donar resposta als autèntics debats socials, deixant de costat aquelles discussions partidistes minoritàries, respectables però fora de context, avançant en una entesa que ens permeti fer front, amb garanties, a la greu crisi que en envaeix, i a la desafecció política galopant que ens supera

Els debats polítics per buscar punts de trobada entre les diferents opcions polítiques a l’hora de fixar mesures concretes per fer front a la crisi, poden quedar exclusivament en paraules, si entre tots no se sap fer l’esforç per buscar alternatives reals, encara que puguin contradir el propi plantejament ideològic, de part de les opcions polítiques. Sembla evident, que les discussions que s’estan produint no acaben de concretar-se en mesures específiques a l’hora d’emprendre una aferrissada lluita contra la pèrdua d’ocupació, com fet més rellevant de la situació crítica que ens envolta. Resulta difícil de comprendre per què no s’explica la situació que vivim, i que la mateixa comportarà sacrificis per part de tots, segurament injustos pels que son més dèbils, sense cap responsabilitat al respecte, però en qualsevol cas inajornables si volem “sortir vius” del parany en el que estem immersos. És justificable que no s’assumeixin determinades variables que suposen posar “traves” al que ha estat la principal conquesta de la nostra societat als darrers anys, l’estat de benestar, malauradament és imprescindible analitzar en profunditat fins a on podem mantenir un determinat nivell de vida quan el dèficit públic es converteix en insostenible. Crec vital parlar clar i plantejar les alternatives que calguin per buscar unes prioritats a l’hora de gastar “els ingressos públics” prioritzant la creació de llocs de treball per damunt de qualsevol altre alternativa, si realment volem tornar a una via de creixement econòmic avui oblidada per la pròpia realitat. No podem seguir en la línia de “parlar” si no d’executar decisions concretes, i a res ens portaran els suposats èxits mediàtics dels governs socialistes de torn a l’hora de denunciar suposades faltes d’enteniment amb les “oposicions polítiques”, doncs aquesta línia argumental, segurament persevera determinats suports electorals, però el que és evident és que comporta una evident manca d’interès per trobar acords. És el moment de prioritzar en els fets concrets i aquestos no poden ser altres que passar a la dinàmica de parlar sense limitacions prèvies de temes com les càrregues fiscals que recauen sobre les nostres empreses, potenciar el finançament de la petita empresa i els autònoms, reduir el termini de pagament als proveïdors per part de les Administracions Públiques, apostar per la reducció de la despesa pública, debatre en profunditat quin mercat laboral ens podem permetre, quin model energètic es possible o quines despeses infraestructurals són irrenunciables, etc., aquests són els temes fonamentals, la resta, paraules i més paraules