Lluís Badia

Pot ser il•lògic el títol del present escrit, malauradament la realitat és que, en els propers mesos, se’ns plantejaran variables noves que, a ben segur, significaran un entrebanc molt complicat, si no sabem reconèixer la seva importància i dissenyar les formules més adients, per fer-los front. L’evidència de que si una part d’Europa, especialment França i Alemanya, comença a sortir del problema general amb un creixement econòmic significatiu, comportarà que la bona situació actual, pel que fa al cost del diner, variaria a l’alça; així mateix els costos energètics, el lògic és que quan es torni a incrementar la demanda també tindran un apujada de preus; per tant, aquestes dues variables poden suposar un nou “forat” al que s’ha de fer front des de la coherència dels fets i en cap cas quedar-nos en els arguments verbals, per brillants que puguin ser. En el panorama exposat, seria urgent, dintre de la “Comissió d’Estudi” recentment endegada, trobar respostes pel que fa al disseny a curt termini d’una política energètica coherent, especialment en la línia del que fan els nostres veïns més propers, encara que això comporti costos electorals pel govern, que hauria de saber diferenciar entre el bon camí i el seu legítim interès partidista. Crec, a més, que les explicacions clares del que passa, o pot passar, han de ser competència dels que tenen el poder, encara que això els hi suposi variar plantejaments ideològics, avui insostenibles. En relació al finançament i la previsible pujada dels tipus d’interès, és imprescindible fer una aposta “per ahir”, de cara a que el diner arribi a la petita empresa i als autònoms, des del convenciment de que, igual que era vital salvar les entitats financeres, en el seu moment, és cabdal ara fer arribar la liquiditat als únics que son capaços de crear llocs de treball. Tornant a l’ordre del dia de l’esmentada “Comissió Governamental”, els punts haurien de ser transparents i amb data d’execució concreta per les propostes que puguin sorgir, especialment pel que fa als dos punts esmentats dels costos financers i la política energètica; esperant que tots els implicats sàpiguen prioritzar la necessitat de país per damunt de qualsevol altra. Per acabar, i encara que solament sigui de passada, no puc deixar de fer menció a un altra situació que condicionarà la nostra capacitat de recuperació, i que es concreta en el final de l’arribada dels fons europeus, qüestió que es liquidarà l’any 2.013, amb tot el que això suposa per moltes administracions acostumades a la rebuda d’uns ingressos que ara quedaran exhaurits. En definitiva, molta és la feina i amb una urgència inusitada, esperem que la responsabilitat compartida sota el títol que vulguin, pacte d’estat o qualsevol altra, suposi primar el “seny” per damunt d’altres variables avui inacceptables