Lluís Badia

Pot ser il•lògic el títol del present escrit, malauradament la realitat és que, en els propers mesos, se’ns plantejaran variables noves que, a ben segur, significaran un entrebanc molt complicat, si no sabem reconèixer la seva importància i dissenyar les formules més adients, per fer-los front. L’evidència de que si una part d’Europa, especialment França i Alemanya, comença a sortir del problema general amb un creixement econòmic significatiu, comportarà que la bona situació actual, pel que fa al cost del diner, variaria a l’alça; així mateix els costos energètics, el lògic és que quan es torni a incrementar la demanda també tindran un apujada de preus; per tant, aquestes dues variables poden suposar un nou “forat” al que s’ha de fer front des de la coherència dels fets i en cap cas quedar-nos en els arguments verbals, per brillants que puguin ser. En el panorama exposat, seria urgent, dintre de la “Comissió d’Estudi” recentment endegada, trobar respostes pel que fa al disseny a curt termini d’una política energètica coherent, especialment en la línia del que fan els nostres veïns més propers, encara que això comporti costos electorals pel govern, que hauria de saber diferenciar entre el bon camí i el seu legítim interès partidista. Crec, a més, que les explicacions clares del que passa, o pot passar, han de ser competència dels que tenen el poder, encara que això els hi suposi variar plantejaments ideològics, avui insostenibles. En relació al finançament i la previsible pujada dels tipus d’interès, és imprescindible fer una aposta “per ahir”, de cara a que el diner arribi a la petita empresa i als autònoms, des del convenciment de que, igual que era vital salvar les entitats financeres, en el seu moment, és cabdal ara fer arribar la liquiditat als únics que son capaços de crear llocs de treball. Tornant a l’ordre del dia de l’esmentada “Comissió Governamental”, els punts haurien de ser transparents i amb data d’execució concreta per les propostes que puguin sorgir, especialment pel que fa als dos punts esmentats dels costos financers i la política energètica; esperant que tots els implicats sàpiguen prioritzar la necessitat de país per damunt de qualsevol altra. Per acabar, i encara que solament sigui de passada, no puc deixar de fer menció a un altra situació que condicionarà la nostra capacitat de recuperació, i que es concreta en el final de l’arribada dels fons europeus, qüestió que es liquidarà l’any 2.013, amb tot el que això suposa per moltes administracions acostumades a la rebuda d’uns ingressos que ara quedaran exhaurits. En definitiva, molta és la feina i amb una urgència inusitada, esperem que la responsabilitat compartida sota el títol que vulguin, pacte d’estat o qualsevol altra, suposi primar el “seny” per damunt d’altres variables avui inacceptables

Resulta cada cop més greu que quelcom pugui pensar que és factible imposar criteris de caire ideològic a la gestió econòmica, malauradament són molts els governs del país a on primen els plantejaments polítics partidistes per damunt d’una tasca política que hauria de ser per tota la societat, i no només per uns quants. “L’agonia” que pateix, dia a dia, el govern tripartit de Catalunya és una bona mostra de la incoherència entre els interessos de la societat i les imposicions de determinades opcions dintre del propi govern; el resultat més evident de la inviabilitat d’aquests projectes són les declaracions dels membres del propi executiu català, que, sense rubor, es permeten desqualificar a “companys” d’aquell pacte del “Tinell”, del que avui només queda l’interès per gaudir del poder unes setmanes més, encara que això suposi allargar una desfeta molt negativa pel interessos del propi país. És evident que ni l’ideari, ni el programa electoral, ni el propi compromís de govern, poden ser compatibles quan es troben opcions polítiques tant diferents; preocupades exclusivament per arribar al govern a qualsevol preu. Sembla lògic que ni els militants, ni els votants socialistes estan pels plantejaments independentistes d’Esquerra , però tampoc té res a veure amb el discurs d’Iniciativa la política mediambiental i pronuclear del socialisme, majoritari al tripartit; per tant, les incongruències i les desavinences que fins fa poc no es publicitaven, avui, posen en ridícul una manera de governar, permanentment condicionada, als capricis, legítims, d’un model de govern inviable en època de crisi. Que de poc deuen valer els grans discursos d’una “opció d’esquerres i catalanista”, a on el seu màxim líder el President Maragall, ja no és ni militant socialista, per molt que es vulgui “controlar” el “descontrol” existent en un govern a on tothom va a la seva, amb una clara visió electoralista, per damunt de qualsevol altre argument, aparcant d’una manera flagrant les autèntiques necessitats del país. Les dades objectives de desprestigi del govern de la Generalitat, “maquillades” per les enquestes “teledirigides” són cada cop més evidents, i posen de manifest la inviabilitat de governar en funció d’una parcel•la de poder, més o menys gran, a on cada opció coaligada vol aplicar els seus criteris ideològics particulars, per sobre del que hauria de constituir una proposta d’exercici del poder amb objectius clars de tot el govern, exemples de votacions parlamentaries, “claus”, com la futura Llei d’Educació, a on una part del govern, “s’oposa al govern”, són també mostra d’una línia d’actuació caducada avui. La necessitat de fer canvis urgents sembla que hauria de ser una formula d’exercici de responsabilitat, si realment s’opta de manera urgent per anar a eleccions anticipades, de manera prioritària

Malgrat la creació de consells assessors, comissions d’estudi, nomenaments de càrrecs de confiança o confecció d’estudis d’anàlisi, la realitat posa de manifest, cada cop més, la manca d’una autèntica estratègia de futur per part del nostre Ajuntament de Tarragona, instal•lat, encara, en un model d’economia sanejada, incrementant la despesa pública, i sobre tot sense dissenyar un “full de ruta” que sigui capaç de desenvolupar una tasca de govern per fer front als greus problemes que a ben segur veurà plantejats la ciutat, amb la baixada dels ingressos per una banda i la reducció, anunciada, de les aportacions d’altres administracions. Malauradament, la realitat que ens envolta, el “discurs oficial” segueix parlant de grans projectes, inversions multimilionàries, i despesa il•limitada; quan la crua realitat suposa reducció de plantilles de funcionaris, congelació de salaris, reducció de la despesa general; i sobre tot ajornament “sine die” de molts dels projectes, “inviables”, al menys pels propers deu anys. Aquesta és la realitat i cap altre, i crec que s’hauria d’exigir als nostres governants que “no maregin la perdiu”, i es posin a dissenyar un futur a on els cabdals públics seran limitats i per tant la seva gestió haurà de ser més acurada als interessos de la ciutadania, especialment aquells que ho passen pitjor. No es pot gastar amb descontrol en funció de pactes de govern, a on sembla que l’únic important és el suposat lluïment del regidor de torn, doncs aquesta línia no pot ser viable amb moments compromesos com l’actual. A què esperem, per tant, a marcar una sèrie de prioritats bàsiques, fent que els pressupostos que s’aprovin es compleixin estrictament, donant si cal, veu a la ciutadania, fent seguiment d’altres ciutats que han traslladat determinades decisions de despesa als seus ciutadans. Crec que ara és el moment de tornar a introduir criteris pràctics per damunt de qualsevol altre consideració, es necessita afrontar el futur amb el convenciment bàsic de que el panorama existent deixarà a molts ciutadans en situació precària i s’hauran de dissenyar nous models socials, que permetin que des de l’Administració més propera, es pugui donar resposta positiva. És vident que el fàcil es parlar del futur amb grans “projectes infraestructurals” en resposta a les legítimes reivindicacions de la gent, malauradament, l’evidència posa de manifest que “moltes il•lusions” cauran en “la comptabilitat de la seva inviabilitat pressupostària”, per tant, seria bo recapitular sobre tot el que s’ha dit que “es faria” per informar-nos de les traves plantejades i explicar els temes de manera transparent. Preveure el futur hauria de ser fonamental per qualsevol govern i seria bo que des de la reflexió del moment actual es pugues implementar un nou discurs des del possibilisme i no des de la irresponsabilitat d’aquells que no volen reconèixer tot el que ens envolta

La formula màgica per sortir-nos de la crisi que ens envolta pasa, irremediablement, per la creació de llocs de treball i en aquest apartat té un pes indiscutible la petita empresa i els autònoms, malauradament la situació d’aquest sector microeconòmic és realment molt complicada, per la pròpia configuració dels mercats, però sobre tot per les greus dificultats d’accés al crèdit, vital per què puguin sobreviure. La possibilitat de que el finançament arribi als milers de petites opcions empresarials, hauria de ser una qüestió fonamental per tots els governs, doncs no es pot oblidar que són, aquestes iniciatives particulars, les creadores de pràcticament el 85% de llocs de treball al país. No es pot seguir en la línia de pensar que serà la macroeconomia, qui ens donarà la sortida en positiu, obviant una opció econòmica com l’esmentada, avui amb greus problemes de tot ordre, especialment de caràcter financer, no trobant el crèdit necessari i imprescindible per la seva supervivència. És cert, que la problemàtica del món financer ha de tenir respostes urgents per part del poders de torn, però el que no és de rebut és que una part de les ajudes públiques cap a la Banca i les Caixes d’Estalvis que ja s’han fet, no retornin cap els sectors més necessitats de la nostra economia. Conseqüentment, tampoc és admissible l’aposta d’aquestes entitats pel suport quasi exclusiu cap el dèficit públic en les seves estratègies comercials, doncs la marginació de l’economia privada suposarà la pròpia inviabilitat de les diferents Administracions. No crec que cap analista pugui mantenir la solvència d’un model econòmic, a on els petits emprenedors son “aparcats” a l’hora de la presa de decisions d’ajuda pública, doncs això seria com gestionar obviant, a la part més fiable a l’hora d’endegar nous projectes. Per tant, crec que és imprescindible prioritzar una manera de fer que doni l’autèntic pes decisori a una part de la nostra societat que, segurament, quan té greus problemes, no té suports mediàtics, però que en qualsevol cas, representa l’autèntica “pinya” sobre la que s’ha de sustentar el futur del país. La resolució urgent del finançament a aquests petits “iniciadors i continuadors de noves aventures empresarials”, amb risc personal i patrimonial, ha de ser un objectiu innegociable, si realment volem recuperar-nos el més aviat possible

En els darrers temps s’ha fet normal, a la nostra societat, assumir com reals determinats punts de discussió, que quan menys s’haurien de posar en dubte, en aquest sentit s’ha acceptat que qüestions manifestament falses es tornessin veritat per què eren pregonades per determinats dirigents polítics “en gràcia”. Seguint en aquesta línia de “veritat oficial”, se’ns va dir que la crisi econòmica era una fal•làcia d’una part de l’espectre polític, interessat maniqueament, en pregonar una situació prenegativa, desmentida repetidament pel poder de torn; així mateix, i ja des d’un punt de vista global, s’havia assentat com una qüestió de fe, que les inversions immobiliàries en cap cas baixarien de preu, independentment del volum invertit, per tant aquesta qüestió constituïa un tema assegurat sense cap fissura; inclusiu s’havia traslladat a la comunitat que la capacitat d’endeutament de les famílies i les empreses era il•limitada i, per tant, el diner fluïa sense miraments, en un espiral que valorava com negatiu la capacitat d’estalvi; finalment, les administracions públiques també havien estat en aquesta “voràgine” de despesa il•limitada a on tot era possible, es multiplicaven les obres innecessàries, es disparaven els pressupostos finals de les mateixes, etc. Davant del panorama exposat, passat el temps, la crua evidència posa a tothom al seu lloc, i conseqüentment, la crisi es fa evident, els immobles baixen de preu, la capacitat d’endeutament es frena en sec i les institucions tenen greus problemes de supervivència a l’hora de fer front als seus compromisos pressupostaris; s’ha acabat el període d’opulència i hem tornat a la realitat quotidiana a on res sembla que sigui com ens havien “venut”. En un panorama com el que ens envolta de poc serveixen els elements o els discursos plens de política irreal, hem de tornar de manera urgent a fer les coses amb seny, sabent valorar des de tots els sectors el que gastem i com esmercem òptimament els diners, com a base per recuperar una autocredibilitat que ens permeti sortir-nos amb garanties. Ja sé que és molt complicat parlar d’aquesta negativitat que ens envolta, i a ben segur que a ningú li agradaria abstenir-se en el que abans era assumit com normal, però més greu serà autoenganyar-nos novament, no sent conscients del que toca fer, encara que no ens agradi. No podem caure, novament, en el parany de que tot s’arreglarà per sí mateix; en qualsevol economia familiar la caiguda d’ingressos suposa l’eliminació de part de la despesa, racionalitzant des de la reflexió objectiva les prioritats en cada moment, per tant, sembla prioritari que també des dels “poders” es sàpiga treballar en la línia de la sensates, aparcant definitivament les mitges veritats per substituir-les per la coherència pragmàtica, encara que això no suposi l’aplaudiment fàcil a que tant poc costa acostumar-se.

L’anunci del govern allargant el termini de la data de jubilació, és una mostra més d’un executiu ple de dubtes a l’hora de fer front, amb realisme, el que suposa una crisi econòmica imparable, si no es prenen mesures d’acord amb el que està passant i no en el desig ideològic de quota electoral permanent. Certament la darrera decisió de l’equip Zapatero és una evidència de la incapacitat manifesta per prendre mesures acurades, passant-se del “no hi ha crisi” a “correm-hi tots, això s’enfonsa”, amb tot el que això comporta per una ciutadania que ha de suportar un càstig, en forma d’atur galopant, des de ja fa masses mesos. L’aparcament del diàleg social, tantes vegades anunciat com referència a l’hora d’actuar, és un mal presagi sobre altres decisions “perilloses”, quan el que hauria de ser prioritari és una retallada de la despesa pública, imprescindible a curt termini, per sortir-nos. Sembla que el President espanyol segueix instal•lat en els discursos vuits i les grans paraules, aliè al moment que vivim; estic convençut que ara el que toca és la presa de postura en molts temes, encara que això comporti un retall de les expectatives electorals, que en tot cas, si s’expliquen les coses, no comportarà pèrdua de suports. No es pot continuar per una via d’improvisació permanent, sense ser conscients de totes les repercussions que això comporta, és el moment de concretar les coses sabent-ho fer de manera transparent, col•locant-nos en la situació que avui tenim objectivament, amb greus perills econòmics molt amplis que poden posar en dubte el propi estat de benestar que tant ha costat consolidar. Els desitjos s’han d’aparcar per donar pas a la crua evidència dels problemes, amb uns sectors econòmics molt tocats, especialment pel que fa a una part important del món financer; un manteniment artificial del sector de l’automoció, cada cop més inviable i al que s’hauran de donar alternatives, però des del pragmatisme; un model energètic caducat a on tothom vol treure’s el “problema” de damunt, obviant el cost milionari, que no sé si podem mantenir per molt temps; i inclusiu una asimètrica situació laboral a on uns es poden jubilar al 50 i altres no ho podran fer fins als 67; en definitiva s’ha de passar de la imprudència decisòria a un autèntic full de ruta que analitzi les diferents decisions inajornables, buscant el màxim consens, però sense que això comporti una nova paralització, insostenible, cas de que no es pugui donar