Lluís Badia

La improvisació es pot entendre com una virtut si es practica amb mesura i dintre d’una tasca, en general, producte de la planificació, la reflexió, l’estudi, etc., malauradament en política es comença a buscar massa d’una formula de capacitat de decisòria, fruit, en un alt percentatge, d’una “executabilitat improvisada “, molt perillosa si aquesta “presa de postura” pot comportar conseqüències directes per la societat i la seva gent. No pot ser de rebut que des de la direcció política s’opti, cada cop més, per l’anècdota mediàtica, que per aprofundir en el debat de les decisions cabdals; és evident que tota tasca pública requereix d’una imatge, com més present a la vida social millor, però això no hauria de ser obstacle per què es discutís a fons cada tema important, escoltant a totes les parts implicades, buscant consensos, els més amplis possibles, i sobre tot quantificant els costos econòmics de les diferents opcions que es plantegin. Darrerament, un exemple de l’anterior, el constitueix l’anunci unilateral de l’Alcalde de Barcelona, Sr. Hereu, a l’hora de publicitar l’aposta de la seva ciutat per unes futures Olimpíades d’Hivern. Certament el tema pot tenir els seus problemes però com proposta en positiu pot semblar il•lusionant, ara bé el problema és que, una vegada passat un mínim temps de reflexió, ens trobem que l’anunci esmentat s’ha fet sense cap previsió, no ha tingut el suport de la societat, i ha comportat enfrontaments amb altres ciutats i territoris, posant-se de manifest la dèbil implicació de la ciutadania en general, que en nombroses enquestes d’opinió “no es creu” la proposta com quelcom real i possible, entenent-la com una pura jugada política de caire electoral partidiste. Davant del panorama exposat és imprescindible que la gestió pública torni a recuperar el seny, quant es tracti de temes que poden condicionar moltes variables de la dinàmica normal de la societat; aprofundint en les decisions des d’un anàlisi objectiu, prioritzant la lectura objectiva per damunt del puntual interès electoral de la qüestió en discussió; només en aquesta línia es podrà fer front als innumerables problemes que avui tenim plantejats com a país, però també com a perjudicats d’una línia d’actuació que s’oblida interessadament de la realitat de la lògica i el pragmatisme, imprescindible per sobreviure avui

La contra programació que per part del Ministeri de Foment s’ha portat a terme amb la “suposada nova gestió” del Aeroport de Barcelona, és una mostra més de la permanent contradicció entre el que es diu, fa quinze dies, i el que realment es concreta amb posterioritat. Novament, la desil•lusió de comprovar que les promeses i compromisos es desfan en pocs dies, ens posa, com país, en la realitat d’un govern de l’Estat molt allunyat de les necessitats reals i objectives, a l’hora de gestionar una infraestructura vital pel futur de Catalunya. Seguir en la línia de “control pel control”, del centralisme més exacerbat, deixant de costat altres conceptes con la rendibilitat en la gestió, l’eficàcia, la capacitat, en definitiva, de poder marcar directrius, des dels que son més a prop com Administració i els que realment es “juguen” els seus diners, com les empreses allí situades i les representacions socials al efecte, és la conseqüència d’una política que només prioritza el discurs polític – ideològic per damunt de l’economia real, segons interessi en cada moment. Reflexionant en el tema, la darrera actuació socialista, encara dona més valor a la brillant gestió del govern Pujol en el seu moment, i del seu conseller Mas, com màxim responsable de les infraestructures logístiques, a l’hora de conquerir el traspàs dels Ports de Tarragona i Barcelona, avui referència vital en la dinàmica portuària del Mediterrani. Aprofundint en el tema, què important va ser la implicació en els Consells d’Administració dels ports referits del govern de la Generalitat, però també dels representants econòmics i socials implicats, en les pròpies infraestructures portuàries; arribant en determinats moments a constituir-se en majoritaris per damunt de les pròpies Institucions, sense que això hagi representat cap trava pel futur brillant de les esmentades estructures. Certament la futura gestió de l’Aeroport del Prat seguirà en el model vigent de farragosa interdependència, en funció dels obscurs interessos que la mantenen. Què lluny quedaran les declaracions grandiloqüents del govern tripartit del President Montilla, que una vegada més es “enganyat” pel govern “amic” de Madrid, en una reivindicació vital pel país. Per cert com quedaran també els compromisos de traspàs dels aeroports de Reus – Tarragona i Girona – Costa Brava repetidament anunciats i que sembla ha tornat a dormir “el somni dels impossibles”. La frustració, ara aeroportuària , és una mostra més de les traves artificials d’aquells que no entenen que la política ha de ser per damunt de tot eficaç, sabent donar resposta als problemes reals amb garanties d’èxit

El dèficit es genera per “estirar més el braç que la màniga” , és a dir, per gastar més del que es té, malauradament aquesta és una pràctica emprada de manera normal per moltes administracions públiques de manera irresponsable en els darrers temps. No obstant l’anterior, i les possibilitats que atorga el poder gastar el que no es disposa, la realitat posa de manifest, que això que es té de manera “artificial”, s’haurà de tornar, a curt o mig termini, qüestió que a vegades no es sap valorar pels responsables polítics de torn, però és que a més, aquesta despesa d’avui suposarà càrregues ineludibles pels ciutadans, que son els que a efectes pràctics, seran els que per aquesta via quedaran cada cop més pobres. Davant del panorama exposat, crec que és urgent tornar a parlar de prioritats a l’hora de valorar les despeses públiques, i si determinades decisions, son acurades o responen a una estratègia política, de caire exclusivament electoralista. Sembla lògic que es faci una autèntica explicació transparent de les imputacions de les diferents partides pressupostàries, per que tots siguem conscients, si es gasta amb seny o les comptes públiques es fan servir com a suport a determinats discursos, solament de poder polític. El tema del que parlo té, a més, importants repercussions de tot ordre, així moltes de les mancances de les mesures per fer front a la crisis que ens envolta, venen condicionades per la pròpia capacitat de trobar uns “números públics” que puguin permetre donar resposta a temes com la manca de crèdit a la petita empresa o als autònoms; en aquest apartat no es pot oblidar que el ingent dèficit de l’estat espanyol ve finançat, en gran part, mitjançant el crèdit de la banca espanyola, el que suposa com a conseqüència directa, la caiguda del crèdit cap a sectors com els emprenedors, petita empresa i autònoms; per cert, amb la connivència del sector financer, que s’estima més apostar pel deute públic sense riscos, que pel crèdit a les empreses o les famílies, més complicat a l’hora de fixar l’anàlisi de viabilitat i negoci. En definitiva ens trobem en un marc a on cada cop és més difícil marcar una línia pressupostària que comporti avançar cap a una eficàcia necessària, però que a més es faci des de l’optimització dels recursos, amb una aposta social però també conquerint dinàmiques de diligència empresarial aplicades al sector públic. L’economia seguirà sent un referent ineludible en els propers anys, i seria aconsellable veure totes les seves variables a l’hora de decidir, no obviant aquelles conseqüències indirectes que poden pesar, com una llosa, sobre la part més dèbil de nostra societat, que veu com l’atur és una “plaga” cada cop més insalvable, a la que hem de fer front des del possibilisme i no des del discurs vuit, sense fonament econòmic

Dintre de les innumerables declaracions dels màxims líders mundials a l’hora d’analitzar la situació caòtica que viu l’economia, una de les reflexions més emblemàtiques és la del President francès a l’hora de posar un punt de debat fonamental com és la necessitat de reinventar el capitalisme. Ja sé que parlar avui de capitalisme, amb els greus problemes que patim milions de ciutadans arreu del món, pot ser una qüestió molt polèmica, ara bé el que és cert és que per damunt dels discursos extremistes, el cert és que no existeix cap model millor que la pròpia “economia de mercat”, malgrat els indubtables problemes que té plantejats la humanitat com concepte general. Seguint en la línia esmentada, sembla evident, per tant, que agradi o no, estem instal•lats en la urgent necessitat de dissenyar un nou capitalisme que sigui capaç d’adaptar-se a la nova realitat global, amb capacitat de donar respostes a molts temes que no poden ser ajornats per gaire temps. Parlar, en conseqüència, de reordenació del mercat mundial, sabent valorar cada decisió, especialment aquelles que posen al tercer món davant del “precipici”, per molt que solucionem polítiques internes del primer món, hauran de ser valorades en la seva justa mesura; fixar regulacions internacionals, amb capacitat coercitiva, sobre els mercats financers, no pot quedar-se exclusivament en “la cortina de fum” de control dels ingressos dels directius, si no que ha de saber aprofundir en tot el que es troba en l’entorn dels paradisos fiscals; també avançar cap a politiques fiscals d’abast interterritorial hauria de ser una prioritat, si realment volem que el nou terreny de joc gaudeixi de l’eficàcia imprescindible de cara al futur. En definitiva, s’han de fer canvis que no quedin exclusivament en la part mediàtica, si no que siguin capaços de condicionar els potencials “errors” que ens han portat fins la situació actual; és indubtable que la recuperació econòmica no pot ser parcial si no que hauria de ser mundial, i això només serà possible des del compromís dels més forts, però amb respecte pels més dèbils. No podem basar una sortida a la crisis “pagant” els de sempre, doncs aqueta línia d’actuació seria el propi fi de la llibertat, com base de la pròpia convivència entre països. Les diferències de tot tipus que es donen en el moment actual, especialment en el que és l’accés als mínims de supervivència, són punts que no poden quedar relegats a curt termini, i és aquí a on s’hauran també de fer esforços, els nous models migratoris i sobre tot la convivència només serà factible des de la comprensió, i l’economia tindrà aquí un pes decisiu per conquerir uns mínims objectius, que els grans s’haurien de marcar sense rubor. La temptació de tornar a vies superades, vetades pels extrems de la nostra societat, és una opció que pot tenir suport a l’alça, però això no ha de suposar fer variacions al model vigent, però amb una clara potenciació democràtica, també a l’hora de prendre determinades decisions globals. Les modificacions a portar a terme no poden esperar més “trobades oficials”, si no que han de formar part de les agendes d’aquells que avui són líders al món, amb dates d’aplicació urgents