Lluís Badia

Desprès d’un any complicat a on, qui més qui menys, ha hagut de suportar estoicament un sumari de anuncis negatius, que majoritàriament també li han afectat personalment, crec que a l’hora de fer balanç, també hi ha qüestions en positiu a tenir en compte, al menys per veure amb un moderat optimisme els propers mesos, malgrat les males noticies. Per una banda estic convençut que els moments difícils, ens fan a tots valorar encara més totes les decisions que ens han portat fins a on som, independentment de la pròpia conjuntura que ens condiciona. És evident que l’endeutament descontrolat és un punt a valorar de cara al futur per no tornar a caure en un parany que avui condiciona les economies particulars de forma molt greu. Així mateix, la manca de previsions a mig i llarg termini en les decisions particulars, també és una variable a valorar des de la perspectiva de que el crèdit no tornarà a ser “il•limitat” con els darrers anys. En aquest punt, bo seria fixar unes prioritats a l’hora de dissenyar la despesa en funció del que serem capaços de generar i no sobre la base d’operacions apalancades des d’un punt de vista financer, de manera exclusiva. També s’ha fet evident que no tot constitueix una veritat irrefutable, doncs pensar, només fa uns mesos, de la possible debilitat de les entitats bancàries era una hipòtesis de difícil acceptació social; inclusiu la potencialitat del món immobiliari, indiscutible al llarg de molt de temps, i malgrat les crítiques a la “bombolla”, eren qüestions que s’acceptaven tangencialment. No sé si, en conseqüència amb l’anterior, el coneixement és bo o només és una evidència més de la nostra pròpia falta de previsió, doncs el que sí és inapel•lable és que davant el panorama avui existent és imprescindible valorar i reflexionar en positiu per fer front al futur amb garanties. És indiscutible que el model en el que avui estem instal•lats, és altament delicat, especialment per aquells que es troben en una situació més precària, per tant sembla imprescindible fer un esforç per reconduir la situació amb el mínim de danys col•laterals, assumint tots els errors comesos i buscant les vies per ensortir-nos com a menys “ferits” millor. Crec que és el moment d’aparcar els errors comesos i buscar les decisions, que acurades a cada dinàmica concreta, amb una aposta d’abast social àmplia, però també amb una decidida opció per donar suport als que creen llocs de treball, es podria dissenyar en el nou marc, des de la realitat i no només des del desig. És cert que sembla vital modificar l’estructura de llocs de treball, però això serà possible tocant de peus a terra i solucionant el dia a dia que ens anirem trobant, pensar només en el mig termini ens pot abocar a un autèntic drama social inassumible

Mirat en perspectiva, la consulta concretada en el Referèndum popular del passat 13 de desembre, té, sens dubte, nombroses lectures en base al que representa una diada festiva de participació democràtica, per damunt de les limitacions, més o menys subjectives de part dels que l’analitzen. En primer lloc, crec que la conclusió fonamental es troba en el reconeixement general del acte cívic, que suposa, que milers de ciutadans manifestin, en sufragi secret, la seva opinió sobre una part vital del futur del nostre país, independentment de les conseqüències jurídiques que comporti en sí mateix. Sembla evident que aqueta qüestió és reconeguda inclusiu pels més detractors de la consulta, a la que se li reconeix el pes de la seva celebració amb uns resultats concrets que han de condicionar qüestions futures. Per altra banda, no es pot oblidar la implicació d’una gran part de la societat civil catalana, a més de determinats partits polítics, que ha fet viable, també, allò de que Catalunya està per damunt de tot, inclusiu d’aquells que la volen condicionar per interessos clarament superats per la majoria. Així mateix, la “votada” ha suposat iniciar un camí, no sé si curt o llarg, cap a un model nou, no dependent del que en cada moment pugui significar estratègicament per altres que hauran d’acceptar la decisió democràtica del que vol una part molt important del poble de Catalunya. Segurament, amb matisos, aquesta qüestió encara no té avui prou suports, però estic convençut que a mig termini existirà un decantament cap a la lògica de les pròpies raons. Tampoc puc deixar d’esmentar a aquells que no saben entendre el perquè de la discriminació permanent de l’Estat, si bé segueixen veient lluny un horitzó de país independent, doncs a ben segur els arguments exposats les darreres setmanes suposen per ells, començar a comprendre determinats posicionaments, avui encara titllats de radicals. Finalment queda l’al•lusió dels que volen desqualificar des del passotisme, entestats en una Catalunya “controlada” per l’Estat, amb poca veu i amb el ferm convenciment de sotmetiment, fonamentat més en la basant partidista electoral que en la lògica dels fets. En definitiva, crec que el referèndum no deixa a ningú indiferent, amb el màxim respecte per tothom, especialment per aquells oposats al mateix, però amb el ferm convenciment de respecte a una societat a on el seny està per damunt de qualsevol altra consideració, inclusiu les imbricades amb una certa demagògia política cada cop més descavalcada d’un marc que supera els discursos teledirigits d’alguns. Catalunya serà, perquè ho voldrà la seva gent, però ho aconseguirà des del respecte i des de la tasca didàctica de posar en el debat les qüestions objectives que ofeguen la viabilitat política, social i econòmica, del propi país

En el debat polític partidista un dels temes cabdals cada cop que es produeixen eleccions, és la baixada de ciutadans que acudeixen al col•legis electorals per expressar el seu sufragi personal, malauradament, aquesta discussió comporta la ratificació d’un “passotisme” que es va incrementant, consulta darrera consulta. Són moltes les declaracions postelectorals sobre la necessitat de trobar formules que tornin a implicar, de manera il•lusionant, a la gent a l’hora de creure fermament en l’executabilitat de les diferents propostes, no obstant, passat un temps, sembla que tot torna a quedar en paraules i més paraules, però en poca concreció a l’hora de fixar noves alternatives al respecte. Darrerament les opcions partidistes catalanes estan entestades en buscar una reforma de la llei electoral que permeti retrobar a la gent a l’hora de participar en la tasca pública, mitjançant l’exercici del seu vot, qüestió que és lloable si, finalment, es troba una sortida positiva en aquesta línia. Malgrat tot l’anterior, i les potencials expectatives per trobar alternatives per dinamitzar la implicació general de la societat, es produeixen determinats fets que tampoc garanteixen que això vagi pel bon camí. El resultat de la consulta a Suïssa sobre determinades qüestions de caire confessional, fora del que estava previst i que s’entenia com correcta, és un punt d’inflexió sobre la divergència manifesta entre el que pensen els representants polítics i els ciutadans, permetent-se aquells criticar els resultats per no adequar-se al que hauria de ser lògic des de la visió política. La línia de consulta sobre determinats temes a les persones que conformen la nostra societat, és indubtablement una via per implicar a tothom en el bé comú, però el que no és de rebut és criticar les conseqüències de la pròpia resposta un cop s’ha produït, doncs el que es podria plantejar és que una part majoritària de la societat va per una via i la classe política per un altre ben diferent. Sóc dels convençuts que, independentment de la reforma puntual de la Llei Electoral, el que s’ha de potenciar és la consulta a la societat, no exclusivament cada quatre anys, si no periòdicament quan existeixin temes importants que requereixin del suport del vot, no sols el delegat dels representants legítimament escollits. Per tant, crec imprescindible començar a plantejar-nos, fent les modificacions legislatives que calguin, la possibilitat de que la via del “referèndum” sigui una qüestió quotidiana i plenament assumida per tots. La via al•ludida suposarà la implicació i la capacitat d’influència real i efectiva, i per tant, comportarà una nova afecció per la política de manera efectiva; parlar, discutir i finalment decidir, via consulta popular de determinats temes, que algú pot pensar que són menors, crec que és la línia per tornar a donar credibilitat al propi sistema democràtic. En definitiva, bo seria que tots els nostres dirigents baixessin a la realitat del dia a dia de la gent, a la que s’hauria de demanar opinió en molts dels temes que ara li són vedats i que amb la seva decisió sobirana, poguéssim marcar l’autèntic camp de joc de futur. Optar per buscar solament “maquillatges” que segueixin garantint a les opcions partidista la direcció monopolística de la societat, ens portarà, sens dubte, a un camí de participació electoral que ben aviat estarà per sota del 50% en les consultes importants.

Al llarg de les darreres setmanes, sembla que un tema vital pel nostre futur, a casa nostra, radiqui en el nom de l’Aeroport, qüestió que sembla fonamental per damunt d’altres consideracions de viabilitat logística o d’estratègia comercial futura de la pròpia instal•lació. Ja sé que es pot dir que en la majoria de debats que s’han produït, s’ha parlat molt més de la infraestructura aeroportuària que del seu “títol identificatiu”, malauradament, el que s’ha publicitat mediàticament, és un desacord manifest sobre la identificació, deixant de costat els temes fonamentals del seu model de desenvolupament. En base a l’anterior, seria bo que, aparcant la denominació i el seu “debat de campanar”, també es pugues parlar d’altres variables com els interrogants següents: 1.- S’està complint l’execució d’obres previstes al Pla Director, en temps i aportacions econòmiques compromeses en el seu dia?. 2.- S’ha posat en marxa una dinàmica comercial que permeti dissenyar un aeroport amb aposta pels passatgers, però també per la càrrega aèria, com es va decidir en el seu moment. Quines actuacions s’han fet en aquest sentit, qui és el responsable de les mateixes i quins són els objectius marcats?. 3.- S’han establert mesures alternatives pel cas que la companyia RYAN AIR optes per altres opcions, a l’hora de garantir els llocs de treball, la conservació de les pròpies instal•lacions?. 4.- Com es troba la discussió sobre la gestió de la instal•lació, especialment pel que fa al compliment dels compromisos del govern Zapatero, a l’hora de consolidar-se el seu traspàs definitiu a la Generalitat de Catalunya?. 5.- Quan es pensa complimentar el que preveu el vigent Estatut de Catalunya pel que fa a canvis que afecten a la infraestructura aeroportuària?. 6.- Quina és la línia d’actuació per conquerir noves companyies aerees que optin pel nostre aeroport a curt i mig termini?. 7.- Es coneix quina és la posició de AENA i les seves intencions, en totes les basants, que puguin condicionar el futur de l’aeroport?. 8.- Quan tardarà la societat civil, política i econòmica de casa nostra, a ser present , amb capacitat de decidir, en els òrgans de govern de l’aeroport, com ja passa al Port de Tarragona?. 9.- Quin és el model de promoció, projecció i desenvolupament, quins suports té, de quin pressupost gaudeix, qui en són els responsables, i com es pensa decidir, si fos el cas, tot això, concretant els terminis i els objectius a assolir?. 10.- Té la Generalitat de Catalunya algun plantejament de futur pel nostre Aeroport?. En definitiva seria aconsellable que per damunt del tema identitari, fóssim capaços de veure més enllà, analitzant el que s’està jugant en un tema fonamental pel nostre demà, a l’hora de consolidar l’aposta logística conjunta, que és el territori Tarragona – Reus –Valls – Vendrell, que amb un pes econòmic indiscutible s’ha anat consolidant els darrers anys, amb una indústria turística de primer nivell, un polígon petroquímic de referència al Mediterrani, un Port altament competitiu, a pesar dels propis problemes conjunturals, i un model de serveis, amb “persones” altament formades, gràcies a una Universitat que ha sabut optar per l’eficàcia a l’hora de donar resposta al que li requeria la societat; sense oblidar l’opció ferroviària pendent i els minsos avanços en matèria viària. Crec que la línia d’actuació no té dubtes per la majoria, i per tant, em sembla molt perillós, que s’aboqui a la societat a un debat emblemàtic, que pugui dividir “la pinya” que ens ha portat on avui som, malgrat la crisi, que estic convençut sabrem superar. No sigui, que la realitat ens superi i, com passa a la pràctica, avui, la denominació que queda és “Barcelona – Reus”, i cap altra, per la majoria de conciutadans que accedeixen a la compra de passatges per el web de la companyia de bandera irlandesa al nostre aeroport