Lluís Badia

Quan portem pràcticament dos anys de l’inici de la crisi, la pregunta central de qualsevol anàlisi es centra en conèixer quan s’acabarà la negativa situació que vivim, des de totes les basants possibles, que afecta de manera directa a molts dels avanços produïts en els darrers anys, posteriors a la gran guerra europea. Disposar de la resposta és certament un anhel de qualsevol, entès o desentès, en matèria econòmica i per tant comporta una basant subjectiva indiscutible, ara bé, el cert és que existeixen dades objectives que s’han d’analitzar per, al menys, poder parlar en positiu d’una època que tots voldríem superar el més aviat possible. En primer lloc, és indiscutible que el sector financer ha de recuperar-se de la negativitat en el seus balanços per fer possible la tornada de l’accés al crèdit de la petita empresa i els autònoms; ara bé, no es pot obviar que el “nou sistema financer” haurà de ser molt més escrupolós a l’hora de fer les seves apostes comercials, grans o petites, i a més haurà de complir amb uns “reglaments” reforçats a l’hora de poder gaudir d’uns comptes sanejats. En segon lloc, la creació de llocs de treball es troba molt lligada a la construcció, de manera prioritària, a l’automoció i el turisme; però el fet objectiu és que el tema immobiliari tardarà temps en reconduir-se i el turisme no tornarà a tenir els creixements espectaculars dels darrers anys, però es que el sector de l’automòbil tampoc té les coses fàcils si finalment s’obren les importacions dels vehicles de Xina i s’ha de competir en preus, per tant també aquí hi haurà retallades inapel•lables. Tot això farà necessari una reubicació dels excedents laborals que es produiran, amb la necessitat de saber donar resposta a les persones per damunt dels números, i es aquí on s’haurà de fer un esforç de tot tipus al respecte. Com tercera qüestió ens trobem en les pròpies finances públiques, ancorades amb uns nombres irreals, a l’hora del compliment de les previsions fetes en cada moment, és a dir, no s’és encara conscient de la necessitat d’aplicar als pressupostos de les institucions les retallades necessàries per fer-los viables en la conjuntura real, fixant prioritats al respecte. Finalment no es pot oblidar la pròpia situació internacional, a on hi haurà països que “faran els deures” i per tant, sen sortiran més aviat, i altres que prioritzaran els interessos partidistes a l’hora d’endegar les mesures de correcció, tot això comportarà un desequilibri cap a dues qüestions fonamentals, el preu del diner que pujarà i l’increment dels costos dels productes energètics; per tant aquest punt serà molt impactant a mig termini, lògicament, davant les perspectives i realitats exposades, les respostes a “la pregunta” plantejada tindran sortides diferents depenent de cada territori, dintre de la globalitat, i bo seria que s’actués més en funció del que han fet els que s’ensumen que sortiran abans, que no incidir en polítiques que no garanteixen res i constitueixen un “pedaç” temporal sense perspectiva de futur. És cert que les lectures econòmiques i polítiques del moment poden ser divergents però el que sembla clar és que portar a terme polítiques equivocades ens condueix cap a un model de recessió consolidada, previ a una depressió possible. Les vies de caire econòmic – polític són necessàries però no podem caure en visions a curt termini. La necessitat imperiosa d’atacar l’estructura de la nostra economia, que comportarà la reubicació de gran part dels treballadores, cap a llocs de treball més productius, és un tema que no pot retardar-se si realment es vol gestionar amb eficàcia un futur encara més competitiu, del que es podria sospitar

Per molt que s’incrementi l’interès dels líders de torn, per oferir bones noves davant el procés econòmic negatiu que ens segueix envoltant, la realitat posa de manifest, tossudament, que els punts bàsics de la pressuposada “verdosa” reactivació segueixen paralitzats. La reestructuració del sistema financer segueix sent una incògnita, per molt que des de l’Administració Pública s’hagin fet ingents esforços per la seva recuperació el més ràpid possible; sembla que malauradament totes les aportacions, aquestes son insuficients per buscar un equilibri pressupostari que segueix lastrat per una morositat que sembla molt més allà que la publicitada i acceptada públicament. Aquesta falta de resolució en aquest apartat, comporta un fre evident a l’hora de fer arribar el finançament a la petita empresa i als autònoms, orfes d’una necessitat de liquiditat imprescindible per la seva supervivència. Per altra banda, segurament conseqüència indirecta de l’anterior, l’atur segueix creixent, el que suposa un “estat de pànic” per la majoria de ciutadans, que davant la situació de veure en perill el seu lloc de treball, aposten decididament per l’estalvi, retallant el seu consum. Conseqüentment si cau la despesa domèstica ens trobem en un cercle viciós del que només es pot sortir amb una recuperació de confiança generalitzada. Així mateix, el manteniment, si no l’increment, de la pròpia despesa pública tampoc constitueix una garantia per la trobada de un fre deixant la situació plantejada, com ha quedat demostrat amb els plans fallits fins ara desenvolupats; en tot cas el que segueix fora de la lògica és la manca de gestió estricta a l’hora de dissenyar els diferents pressupostos públics, fora de la realitat, per uns ingressos previstos però impossibles, donades les variables exposades. Aprofundint en el tema, l’anunciat fracàs dels resultats recaptatoris a pesar de la pressió fiscal que recau sobre la majoria de la gent, suposa que la caiguda del consum incideix directament sobre aquest esperat increment de recaptació per una part; i per altre, com qüestió aliena, la possibilitat d’increments de temes tant emblemàtics con els productes energètics o el preu del diner, que pel cas d’una recuperació de USA – FRANÇA – ALEMANIA a ben segur es pot donar. En definitiva seria desitjable que tornéssim tots a tocar de peus a terra, i per una vegada, féssim cas de les recomanacions dels organismes internacionals que col•loquen la presumible millora a finals de 2.011 a l’Estat Espanyol, pel que fa a referències com el dèficit públic, la taxa d’atur o la inflació per esmentar-ne les més rellevants. No crec que sigui consolador seguir pel camí del “bonisme oficial miope”, creant unes expectatives sense suport real, quan ens trobem a un pas de passar de la recessió a la depressió salvatge, a la que podem veure’ns abocats si no es porten a terme les decisions adients

És una opinió molt generalitzada que els moments que vivim comporten una autèntica crisis de molts dels sistemes de convivència que ens hem donat als darrers anys, amb tot el que això comporta, per què aquells que fonamentin les seves desqualificacions, al propi sistema democràtic, puguin fer els seus anàlisis malintencionats. A ningú se li escapa que el sistema econòmic es troba amb greus problemes de supervivència, per molt que des dels organismes i institucions públiques s’esmercin ingents quantitats de diners per salvar-lo, obviant que a més del suport dinerari és imprescindible fer esforços de control que evitin les greus conseqüències que comportin. Així mateix, la mala situació del sistema judicial, a on és difícil concretar “ el que tots som iguals davant la llei”, amb resolucions i actuacions divergents a l’hora del que hauria de ser l’estricta compliment de la legalitat, també necessita una “unificació” per resoldre les dubtes de partidisme que ha de suportar el mateix. Aprofundint en els temes, també el sistema democràtic té importants mancances, especialment quant es manifesten les situacions de corrupció, i, per tant, també aquí s’hauria de saber fixar noves prevencions per evitar escàndols singulars, però que afecten a tots, per molt que es busqui aïllar les situacions. Sense oblidar la fallida del sistema de confiança i valors, del que tant mancada està la nostra societat, a on sembla que és vàlid qualsevol plantejament, per amoral que pugui ser, si compta amb suports minoritaris, per molt que se’ns “vengui” la originalitat per damunt de la lògica dels fets. En definitiva, sembla evident, que els sistemes d’entesa comuna, que equilibren qualsevol societat, es troben sota mínims, i algú pot pensar que amb aquest panorama és possible un altre model, malauradament, la realitat posa de manifest que per damunt dels errors esmentats, no existeixen opcions diferents millors, que es coneguin, a no ser que estiguem disposats a determinades renuncies, per mi impossibles i no desitjades. És cert que la situació de “malaltia social” és una evidència, però també és inapel•lable que és possible “sortir-nos”, si entre tots som capaços de saber tornar al seny d’aplicar l’enteniment per damunt de tot; no son tantes les diferències entre uns i altres, i crec que és el moment de sumar per tornar el camí del futur desitjat; algú deia que les diferències entre els ciutadans, per molt ideologitzats que es trobin, no són abismals i que les suposades contradiccions es poden reconduir, per tant, seria aconsellable que els “líders de cada sistema” es poséssim a la feina per trobar la via de la que no ens hauríem d’haver mogut mai, si haguéssim fet les necessàries reformes en cada moment

Per una part important dels nostres càrrecs públics, sembla que les seves obligacions com a tal, es limitin a la part de representació deixant de costat el que hauria de ser una gestió eficaç, amb presa de decisions, oferint alternatives viables a la greu situació socio – econòmica, que afecta a quasi tothom. La realitat posa de manifest que la qüestió “figurant” sembla que és prioritària en la tasca diària de molts dels nostres polítics, que masses vegades es limiten a la feina fàcil de les relacions públiques, aparcant la seva obligació fonamental que no és altra que la de donar solucions als problemes de la ciutadania. Els fets demostren que una part majoritària de la nostra classe política coneix poc el teixit intern de les Administracions de les que son responsables, així a títol d’exemple no crec que la majoria superés un examen objectiu sobre la situació financera i laboral que els afecta directament, i les sortides a emprendre davant una previsible caiguda d’ingressos. Ja sé que algú pot dir que la feina dels representants institucionals no es troba en “baixar” a les variables del dia a dia, i segurament podria tenir raó, malauradament les decisions s’han de prendre des d’una basant política però aquesta s’ha de fomentar en un coneixement a fons del que es discuteix, es parla o es dissenya. No s’entendria que els membres del Consell d’Administració d’una gran empresa no sabessin en profunditat el que realment passa a la seva entitat, per tant, no és excusa el no saber al màxim del que succeïx per molt que es disposi de qualificats assessors, a vegades en nombre injustificable. Prioritzar la imatge de manera exclusiva por ser una temptació davant presumibles incapacitats o poques ganes de fer la tasca de feina menys brillant, però que de poc ens serviran aquells que fonamenten tot el seu capital polític en una imatge fotogràfica encartonada, no disposant, al darrera, de la mateixa, d’un compromís de treballar i esforçar-se per buscar opcions d’èxit. La capacitat de gestionar pot estar, a vegades, barallada en la bona imatge o la suposada simpatia impactant, però a ben curt termini, els fets són molt tossuts i posen a tothom al seu lloc; pot passar inclusiu que la incompetència es pugui difuminar per temps llargs, malgrat que això, si passa, col•loca a l’Administració de torn en una greu situació des de totes les besants, especialment aquelles que afecten a la majoria. El sistema democràtic del que gaudim hauria de suposar posar el millors al front de les coses de tots, però aquest “discurs” cada cop queda més difuminat per una dinàmica, consentida per tots, a on la cosa pública és va allunyant dels electors, que van apuntant-se a una “abstenció d’impotència” sobre la que s’hauran de fer esforços si realment no es vol que la gent “passi de tot”.