Lluís Badia

La caiguda de la recaptació dels Ajuntaments pel que fa als seus ingressos, qüestió que avui ja no discuteix ningú, i que suposaran un pèrdua de liquiditat prevista de prop del 20%, ha de comportar de manera urgent la presa de mesures, que permetin no caure en fallida per part de moltes Administracions municipals, a l’hora de fer front a la seva despesa ordinària. L’efecte directa que això comportarà als pressupostos, de les institucions més properes als ciutadans, no es pot resoldre exclusivament amb “pomposes” declaracions de congelació d’impostos, com s’està fent de manera generalitzada, si no que requereix a l’hora de confeccionar els nous pressupostos pel proper any un exercici de serietat, fent els retalls que calguin. En qualsevol economia familiar de petita empresa o d’autònoms la baixada d’ingressos comporta, irremediablement, la reducció de la despesa, però sembla que quan parlem d’administracions públiques això no és així, malauradament la realitat, a ben segur, que superarà la previsions i ben a curt termini veurem, que aquells que ara no facin els deures, quedaran abocats a una “suspensió de pagaments pública” que comportarà la presa de mesures encara més costoses. No es pot seguir pel camí de determinats regidors locals, més preocupats en seguir venent “bonisme i fum”, obviant la inviabilitat econòmica i financera de motes de les seves propostes, que ara s’hauran d’arxivar per primar altres inversions – despeses més urgents. Què fàcil hauria de ser haver de primar mesures “menys lluïdes” però imprescindibles si realment s’està per una gestió en benefici de la gent. Les perspectives, ens agradi o no, són negatives i són moltes les famílies que es veuran abocades a restriccions econòmiques imprevisibles, per tant crec que és el moment de que els pressupostos públics es redissenyin i apostin per una política social clarament de suport als més dèbils, per una banda, i a la trobada de formules que garanteixin el manteniment dels llocs de treball en perill, per altra. La discussió pressupostària en portes no ha d’amagar el sentir majoritari d’uns moments crítics, a on els que dirigeixen han de saber adaptar-se a les noves necessitats que planteja la societat. Ja sé que és complicat i difícil iniciar determinades actuacions de retallades econòmiques, però el que no tindria explicació és mantenir un model pressupostari allunyat de la realitat que ens envolta. La priorització, que a més hauria de tenir el suport majoritari de les opcions polítiques, però també de les econòmiques i socials, és un repte al que s’ha de fer front amb totes les conseqüències, ara. Crec que no ens podem permetre caure en un cicle, a on l’incompliment generalitzat de les obligacions, d’uns i altres, ens col•loqui en la consolidació d’un marc, a on “la confiança” que fa possible la convivència social quedi anul•lada, donant pas a un període fosc per la pròpia pèrdua d’uns valors imprescindibles de cara a un futur de recuperació econòmica