Lluís Badia

El mal exemple del model de gestió al Palau de la Música, o inclusiu la pseudocorrupció que suposa la tasca d’un govern que encarrega treballs que no serveixen de res, però amb injustificables costos i executors amics i familiars, són una alternativa de treball que posa de manifest una manca de transparència en el que és feina pública, pensant que la mateixa no es troba subjecta a cap control. Certament, la prepotència, instal•lada en determinades esferes de poder, es pot arribar a creure que no té cap seguiment a la seva tasca, i que, en tot cas, sempre trobarà una sortida argumental per fer front a les accions injustificades que es puguin haver portat a terme. És evident que oblidar que els càrrecs són temporals, és un problema amb greus repercussions de tot tipus, però també és perillós pensar que els responsables quedaran difuminats en el temps, con una opció que es pot pensar estratègica, quan es descobreixen exemples de mal govern com els plantejats. Avui que es discuteix, al més alt nivell, de les formules per evitar que els mercats financers globals es tornin a “extralimitar” bo seria també que sabéssim adequar els filtres necessaris per potenciar una transparència imprescindible per seguir confiant amb un model de participació democràtic vàlid sempre, i no només durant el període electoral de torn. No pot ser de rebut treure importància a aquestes situacions que porten l’alarma a una societat ja molt tocada per la seva capacitat de sobreviure a una crisi econòmica sense límits, si no que a més veu en la manca de valors un efecte que pot deixar pas a una situació a on val tot depenent de qui sigui el que la fa. Crec que és el moment de reestructurar totes les mesures de control, però a més, sembla imprescindible fixar com s’exigiran les responsabilitats quan es donin situacions com les exposades; no poden seguir sorprenent-nos d’altres publicitacions que vagin en la mateixa línea. La nostre societat ha de requerir de manera urgent formules eficaces a tots els nivells, no exclusivament als més mediàtics, si no també sobre aquelles petites corrupteles, que es donen a la nostra vida diària, que poden auto justificar-se en base a argumentacions fonamentades en la pròpia dinàmica quotidiana. En determinats països es pot arribar a acceptar la corrupció com un fet normal, i segurament es podem trobar en portes d’anar por la mateixa línia, per tant, sembla imprescindible buscar les vies per tornar a un marc a on la tasca pública, social o política, tornin a tenir una credibilitat basada en la pròpia garantia d’uns mecanismes de rigorós control, acceptats de forma unànime