Lluís Badia

No ha de ser fàcil des del partit majoritari al govern tripartit de Catalunya, buscar justificacions a l’autèntic descontrol que suposa un executiu a on els plantejaments ideològics de les opcions polítiques que el conformen poc o res tenen en comú a l’hora de fixar les prioritats executives pel bon govern del país. La contradicció permanent d’un socialisme federalista íntimament soldat al plantejament d’un PSOE, amb vocació de disposar d’un cap coordinador al propi govern de l’Estat; uns plantejaments dels nous postcomunistes amb discursos inaplicables, no sent conscients de la realitat global que suposa haver de sobreviure en un món globalitzat, liderant una política basada exclusivament en plantejaments ideològics, superats per la pròpia realitat del dia a dia; i finalment una esquerra independentista totalment oposada al que podem pensar els militants socialistes arreu del país i la resta de l’Estat; són mostres d’una gestió, a la màxima institució catalana més dedicada a resoldre aquestes contradiccions permanents, entre uns i altres, que en fer una autèntica tasca en benefici de tots els catalans. Les continues evidències de falta de cohesió interna del govern, amb anècdotes ridícules, com les provocades durant la celebració del darrer 11 de setembre, pel que respecta a l’acte institucional, I la participació al mateix de la cantant israeliana Noa, són fets clars d’impotència, davant una societat que reclama, a crits, la necessitat d’una política a on primi el sentit comú, per damunt de l’interès exclusiu del poder pel poder, dels membres de l’executiu català. Estem, per tant, amb un govern al front de Catalunya, apuntalat exclusivament en l’inetrès d’assolir el poder a qualsevol preu, encara que això suposi la renuncia permanent a la coherència, vital en la tasca política. Quants d’esforços s’han d’emprar en buscar les justificacions a la permanent disbauxa executiva, que bé es podrien esmerçar en treballar en la trobada de vies per fer front als greus moments de crisis que suporten, i que poca credibilitat pot tenir una tasca més preocupada en imputar a l’oposició les pròpies mancances del poder constituït. Pensar, a més, que la continuïtat del govern a qualsevol preu, és l’objectiu prioritari i que això arribi a la societat, com una manera de fer política a on l’important és mantenir el poder, obviant que el que això suposa és una desafecció, de la que ja hem vist els resultats en l’absentisme electoral de les darreres consultes. Conseqüentment, és urgent reclamar, sense cortines de fum, quin és el programa per la darrera part de la legislatura catalana, que es vol portar a terme i quins són els suports que es tenen, no sigui que, a més, de no poder disposar d’uns objectius comuns cada cop sigui més dèbil la pròpia cohesió governamental. Per la seva banda l’oposició, especialment de la primera opció al Parlament de Catalunya CiU, s’ha de marcar també les prioritats que han de poder oferir, en la qüestió econòmica, identitària i de cohesió de país, com alternativa, amb garanties, a un model apuntalat des de l’interès partidista, per davant de la pròpia pervivència de país.