Lluís Badia

Sembla que per algun alt càrrec socialista al govern de l’estat, la solució a la problemàtica que ens afecta és buscar responsables directes, obviant, que si aquests han comés irregularitats, algun organisme de control del propi estat ha fallat. Certament, el desenvolupament populista a l’hora de fer manifestacions públiques ha estat una moda, ben estesa, al llarg d’aquest estiu, a on hem vist compareixences publiques de determinats ministres definint estratègies de futur que no es sustentaven sobre reflexions, anàlisi i estudis que les justifiquin o, al menys, prevegin les possibles conseqüències dels esmentats posicionaments. Qüestió singular ha estat el propi ministre de treball, o millor dit de l’atur, que s’ha permès “filosofar” de les raons de la crisis, imputant a les entitats financeres totes les responsabilitats al respecte. Malauradament sembla que la seva dialèctica és més producte de la improvisació, del que hauria de ser el discurs d’un dignatari del més alt nivell. No obstant tot l’anterior, la reflexió pública del Sr. Corbacho, sí ens porta a valorar un dels temes vitals en la estructura financera del propi estat, i així sembla, que els mecanismes de control i supervisió que posseeix el Banc d’Espanya, segons l’al•ludit membre del govern Zapatero, ha fet aigües, amb tot el que això comporta; conseqüentment, si resulta que el màxim responsable del Banc Central el nomena el govern ¿qui ha fracassat Sr. Corbacho?. Els comentaris anteriors crec que són una mostra clara d’un executiu que basa la seva acció de govern en la pura improvisació i la falta d’anàlisi objectiu dels diferents problemes que estan plantejant i, per tant, davant d’aquest marc, bo seria exigir de manera urgent, que es modifiqués el tarannà i començar a treballar des de la seriositat i no des d’un optimisme mediàtic que, el que suposa és “enganyar” al personal, en base a discursos fora de lloc. Què fàcil resultaria veure que un dels paranys més importants a on estem instal•lats, és la manca de finançament de la petita empresa i els autònoms, per tant, buscar les alternatives necessàries per fer-hi front de manera urgent i a data fixa, hauria de ser prioritari; no obstant, sembla que el fàcil és la declaració grandiloqüent, aparcant la resolució del problema “sine die”. Les perspectives econòmiques que es van veient, a on determinats països comencen a tenir indicatius positius en la seca activitat econòmica, no són variables a casa nostra, conseqüentment, sembla inajornable buscar les raons del perquè i començar a implementar determinades mesures. Pensar que els grans anuncis o les declaracions “mitineres” ens portaran a les bones perspectives és un error molt greu, si darrere d’aquestes voluntats no existeix una estratègia sòlida, amb els màxims suports, però afrontant amb cruesa els reptes plantejats. Esperem que la realitat que afecta a milions de conciutadans no es manipuli novament amb paraules, si no que s’afronti amb fets que es sustentin en estratègies similars a aquells que ja han començat a superar la plaga que sofrim; només en aquesta línia es podran veure aviat els resultats desitjats per tots