Lluís Badia

És sorprenent que, amb la que està caient, no es produeixi, des de la societat civil, una resposta contundent, exigint als màxims responsables polítics la necessitat de donar respostes adients, deixant de costat la pura lluita partidista, aprofundint, en conseqüència, en la imperiosa necessitat de trobar les vies adequades que, a més, comptin amb el màxim suport social. Estem, per tant, davant d’uns moments a on, per part de les opcions polítiques al poder, és molt més important la tàctica de incidència electoral, per damunt d’una estratègia de país, que permeti endegar les reformes necessàries per tornar al camí de la bonança econòmica. Certament, molts han estat els errors que s’han comés els darrers anys, segurament imputables a la pròpia conjuntura econòmica, que deixava les previsions de futur aparcades, per concentrar-se en una dinàmica de gestió basada en un suposat període inacabable de bona salut socioeconòmica. Ara bé, el problema és que el nou marc al que hem d’adaptar-nos ens exigirà “moviments”, i aquest és el debat al que hauríem de donar prioritat i no d’altres. Què poc es parla dels grans temes que ens condicionaran, com el tema energètic, el pes futur de l’estat o, inclusiu, l’ordenació de la despesa pública a l’hora de fixar les seves prioritats, quedant-nos en una discussió anecdòtica de temes, més aviat subsidiaris de les grans decisions a prendre a ben curt termini. Davant del panorama exposat, el cert és que, el que es coneix com societat civil, tampoc té una especial rellevància, a part de lloables iniciatives de caire local, doncs el cert és que sembla que tot es deixi en mans de “la política”, especialment la que es als diferents governs; comportant aquesta delegació indubtables “perills” a l’hora de trobar alternatives que comptin amb la gran majoria de la gent. No hauria de ser una tema “tabú” pensar amb la necessitat d’implicació de la ciutadania, també, en les decisions del dia a dia, mitjançant els diferents mecanismes de comunicació, especialment internet en totes les seves variables, qüestió que deixaria de costat l’anhel, per part d’alguns, que les decisions públiques només poden “votar-se” al moment electoral, i no al llarg del període legislatiu corresponent. Per tant, crec que és el moment de demanar als “altres polítics”, apartidistes, sense sous públics, amb visió no sectària, representants de determinats sectors socials, econòmics, culturals, etc., que facin valer el seu poder associatiu a l’hora de presentar el seus plantejaments com autèntics actors d’una societat oberta i, sobre tot, participativa. No hauria de valer l’excusa de poca incidència mediàtica o incapacitat per fer valer determinats arguments, si realment s’està convençut de que la seva veu pot aportar noves idees i solucions, no sent de rebut altres opcions. L’equilibri de poders que hauria de ser un objectiu de qualsevol bon govern, no es pot posar en dubte per part de ningú i, per tant, seria bo potenciar la presència mediàtica de tots aquells que, a vegades des de la discrepància, aporten la seva opinió en positiu. Sembla evident, com a conseqüència final, la necessitat imperiosa de la implicació de totes les veus possibles a l’hora de trobar els camins d’èxit imprescindibles, que només seran possibles mitjançant la suma de totes les parts implicades, sent inviable una opció que prioritzi una línia de resposta exclusivament política, en funció de perspectives electorals puntuals, no assumint els costos potencials que es puguin produir, siguin quins siguin