Lluís Badia

La passada setmana va aparèixer als mitjans de comunicació una noticia que ha passat bastant desapercebuda i, que al meu entendre, pot tenir greus repercussions pel sector de l’automoció. L’anunci de l’acord, d’un important grup empresarial espanyol per distribuir vehicles fabricats a Xina, suposa d’entrada una amenaça imparable per un sector, ja molt tocat per la crisi.

Certament, en el món global en que vivim, sembla lògic que si es poden vendre vehicles a un preu molt competitiu, al voltant dels 3.500€, la cosa tingui el seu atractiu pels consumidors que podran accedir a un bé que ens te acostumats a costos molt més alts.

No obstant la reflexió anterior, que suposa l’entrada al mercat espanyol d’una nova competència automobilística al màxim nivell, comportarà una nova sacsejada per una industria molt tocada als darrers anys, amb fusions i absorcions permanents entre els operadors globals més interessats en les seves comptes de resultats que en la basant social que comporta la implicació de milers de treballadores, que poden veure una precarietat generalitzada en els seus llocs de treball.

Malauradament, l’exemple exposat del mercat automobilístic internacional i nacional, és una mostra més de la interdependència de les decisions econòmiques que es van prenent a tots els nivells econòmics, i que sembla que a vegades no es sàpiguen entendre per part dels nostres dirigents, ja siguin polítics com sindicals, instal•lats en un model superat per la pròpia realitat que ens toca viure.

No obstant tot l’anterior, que algú pot entendre con novedòs, la realitat posa de manifest que això ha passat, i passa, a altres sectors de la nostra economia, con és el cas de l’agricultura que es veu castigada per les importacions de tercers països a preus amb els que es impossible competir; per tant, esperem que la nova situació serveixi per entendre, per part de tots, els repetits i justos requeriments del nostres pagesos a l’hora de reivindicar posicionaments favorables al respecte.

En definitiva, el que és indiscutible és que el món, del que formem part, té un funcionament que no permet l’aïllament de les nostres decisions econòmiques puntuals en cap moment, i és per això que comença a ser urgent la necessitat de que es sigui conscient del nou panorama, buscant alternatives basades en l’eficàcia per damunt del demagògic discurs ideològic, que no porta a cap solució efectiva, i que en tot cas retarda un desastre sense precedents.

Les dades objectives de la nostra economia que posa de manifest que som un país sense recursos naturals, amb greus problemes de competitivitat a l’hora de vendre els nostres productes a fora, amb una industria turística a la baixa, o inclusiu amb un endeutament de la petita empresa i els autònoms, que comporta una microeconomia en agonia; suposen paràmetres que hem de saber corregir de manera prioritària si no volem quedar relegats a ser un país sense futur, molt a pesar de l’optimisme oficial d’uns governs més preocupats pel dia a dia, que pel demà.

No ha de ser fàcil des del partit majoritari al govern tripartit de Catalunya, buscar justificacions a l’autèntic descontrol que suposa un executiu a on els plantejaments ideològics de les opcions polítiques que el conformen poc o res tenen en comú a l’hora de fixar les prioritats executives pel bon govern del país. La contradicció permanent d’un socialisme federalista íntimament soldat al plantejament d’un PSOE, amb vocació de disposar d’un cap coordinador al propi govern de l’Estat; uns plantejaments dels nous postcomunistes amb discursos inaplicables, no sent conscients de la realitat global que suposa haver de sobreviure en un món globalitzat, liderant una política basada exclusivament en plantejaments ideològics, superats per la pròpia realitat del dia a dia; i finalment una esquerra independentista totalment oposada al que podem pensar els militants socialistes arreu del país i la resta de l’Estat; són mostres d’una gestió, a la màxima institució catalana més dedicada a resoldre aquestes contradiccions permanents, entre uns i altres, que en fer una autèntica tasca en benefici de tots els catalans. Les continues evidències de falta de cohesió interna del govern, amb anècdotes ridícules, com les provocades durant la celebració del darrer 11 de setembre, pel que respecta a l’acte institucional, I la participació al mateix de la cantant israeliana Noa, són fets clars d’impotència, davant una societat que reclama, a crits, la necessitat d’una política a on primi el sentit comú, per damunt de l’interès exclusiu del poder pel poder, dels membres de l’executiu català. Estem, per tant, amb un govern al front de Catalunya, apuntalat exclusivament en l’inetrès d’assolir el poder a qualsevol preu, encara que això suposi la renuncia permanent a la coherència, vital en la tasca política. Quants d’esforços s’han d’emprar en buscar les justificacions a la permanent disbauxa executiva, que bé es podrien esmerçar en treballar en la trobada de vies per fer front als greus moments de crisis que suporten, i que poca credibilitat pot tenir una tasca més preocupada en imputar a l’oposició les pròpies mancances del poder constituït. Pensar, a més, que la continuïtat del govern a qualsevol preu, és l’objectiu prioritari i que això arribi a la societat, com una manera de fer política a on l’important és mantenir el poder, obviant que el que això suposa és una desafecció, de la que ja hem vist els resultats en l’absentisme electoral de les darreres consultes. Conseqüentment, és urgent reclamar, sense cortines de fum, quin és el programa per la darrera part de la legislatura catalana, que es vol portar a terme i quins són els suports que es tenen, no sigui que, a més, de no poder disposar d’uns objectius comuns cada cop sigui més dèbil la pròpia cohesió governamental. Per la seva banda l’oposició, especialment de la primera opció al Parlament de Catalunya CiU, s’ha de marcar també les prioritats que han de poder oferir, en la qüestió econòmica, identitària i de cohesió de país, com alternativa, amb garanties, a un model apuntalat des de l’interès partidista, per davant de la pròpia pervivència de país.

El desconcert del partit, amb més poder a la història de l’Estat des de la institució de la democràcia, comporta el creuament permanent d’arguments entre el propis socialistes que reflecteixen, davant la societat, una impotència cada cop més evident per fer front als problemes reals que tenim plantejats. Les recents declaracions del Conseller Castells, oposant-se a les mesures “estrella” del govern central al llarg de tot l’estiu, concretada en la pujada d’impostos, és una evidència de la manca de rigor a l’hora d’establir actuacions específiques per buscar les sortides a la greu crisis que ens invadeix. El problema s’agreuja, cada cop més, quan objectivament es veu també la incapacitat de buscar acords mínims entre govern i oposició, amb una estratègia, d’uns i altres, de trobar culpables del desacord per damunt de buscar els punts d’entesa. Davant el panorama exposat, a on les responsabilitats més greus cauen sobre qui posseeix el poder majoritàriament, però també en alguna mesura per l’opció primera de l’oposició, el cert és que són moltes les veus que “clamen” per una necessitat urgent d’endegar iniciatives que serveixin realment per donar respostes eficaces als molts requeriments que des de la societat civil es van publicitant permanentment; i es aquí a on es imprescindible que aquesta pressió sigui cada cop més forta si realment volem sortir-nos. El lideratge que determinades opcions polítiques, com CiU, buscant ser portaveus d’una part de la societat més castigada per la crisis, com es la petita empresa i els autònoms, és una evidència inapel•lable que hauria de tenir el ressò per poder concretar propostes imprescindibles en la necessitat de fixar un model fiscal i laboral per aquests petits emprenedors o, inclusiu, donar-los veu a tots els nivells a l’hora de discutir determinats models de futur, són reivindicacions que haurien de gaudir del suport de totes les opcions polítiques, malauradament la realitat és que el clam d’aquesta important part de la societat, capaç de crear prop del 80% dels llocs de treball, segueix aparcada sense saber el perquè. Crec que és el moment d’implicar en la trobada de solucions a “quasi tots” no deixant fora a ningú, per molt que aquesta via pugui suposar problemes d’entrada, així mateix, obrir el diàleg a totes les besants noves d’organització econòmica futura, tampoc hauria de ser tabú sota cap concepte. Crec que és el moment de parlar clar a la ciutadania, exposant sense “cortines de fum” el que suposarà pel nostre provenir les decisions que ara prenem, sent conscients que res serà gratuït i que en tot cas exigirà esforços importants pel demà. Per altra banda, què poc es parla de contenció pressupostària, eliminació de determinades despeses o inclusiu de revisió a la baixa de inversions inviables, centrant-nos exclusivament en veure com podem mantenir el nivell de despesa en el que estem instal•lats, encara que això suposi pujada d’impostos indiscriminada, per molt que dialècticament es busquin publicitacions ideològiques, fora de l’evidència pràctica. No crec que ens podem permetre per molt més temps, no tocar de peus a terra, doncs els cabdals públics també tenen les seves limitacions i arribarà un moment en que no serà possible seguir estirant més el braç que la màniga, per tant no buscar, al preu que calgui, l’acord ampli, és un risc molt perillós

Sembla que per algun alt càrrec socialista al govern de l’estat, la solució a la problemàtica que ens afecta és buscar responsables directes, obviant, que si aquests han comés irregularitats, algun organisme de control del propi estat ha fallat. Certament, el desenvolupament populista a l’hora de fer manifestacions públiques ha estat una moda, ben estesa, al llarg d’aquest estiu, a on hem vist compareixences publiques de determinats ministres definint estratègies de futur que no es sustentaven sobre reflexions, anàlisi i estudis que les justifiquin o, al menys, prevegin les possibles conseqüències dels esmentats posicionaments. Qüestió singular ha estat el propi ministre de treball, o millor dit de l’atur, que s’ha permès “filosofar” de les raons de la crisis, imputant a les entitats financeres totes les responsabilitats al respecte. Malauradament sembla que la seva dialèctica és més producte de la improvisació, del que hauria de ser el discurs d’un dignatari del més alt nivell. No obstant tot l’anterior, la reflexió pública del Sr. Corbacho, sí ens porta a valorar un dels temes vitals en la estructura financera del propi estat, i així sembla, que els mecanismes de control i supervisió que posseeix el Banc d’Espanya, segons l’al•ludit membre del govern Zapatero, ha fet aigües, amb tot el que això comporta; conseqüentment, si resulta que el màxim responsable del Banc Central el nomena el govern ¿qui ha fracassat Sr. Corbacho?. Els comentaris anteriors crec que són una mostra clara d’un executiu que basa la seva acció de govern en la pura improvisació i la falta d’anàlisi objectiu dels diferents problemes que estan plantejant i, per tant, davant d’aquest marc, bo seria exigir de manera urgent, que es modifiqués el tarannà i començar a treballar des de la seriositat i no des d’un optimisme mediàtic que, el que suposa és “enganyar” al personal, en base a discursos fora de lloc. Què fàcil resultaria veure que un dels paranys més importants a on estem instal•lats, és la manca de finançament de la petita empresa i els autònoms, per tant, buscar les alternatives necessàries per fer-hi front de manera urgent i a data fixa, hauria de ser prioritari; no obstant, sembla que el fàcil és la declaració grandiloqüent, aparcant la resolució del problema “sine die”. Les perspectives econòmiques que es van veient, a on determinats països comencen a tenir indicatius positius en la seca activitat econòmica, no són variables a casa nostra, conseqüentment, sembla inajornable buscar les raons del perquè i començar a implementar determinades mesures. Pensar que els grans anuncis o les declaracions “mitineres” ens portaran a les bones perspectives és un error molt greu, si darrere d’aquestes voluntats no existeix una estratègia sòlida, amb els màxims suports, però afrontant amb cruesa els reptes plantejats. Esperem que la realitat que afecta a milions de conciutadans no es manipuli novament amb paraules, si no que s’afronti amb fets que es sustentin en estratègies similars a aquells que ja han començat a superar la plaga que sofrim; només en aquesta línia es podran veure aviat els resultats desitjats per tots

És sorprenent que, amb la que està caient, no es produeixi, des de la societat civil, una resposta contundent, exigint als màxims responsables polítics la necessitat de donar respostes adients, deixant de costat la pura lluita partidista, aprofundint, en conseqüència, en la imperiosa necessitat de trobar les vies adequades que, a més, comptin amb el màxim suport social. Estem, per tant, davant d’uns moments a on, per part de les opcions polítiques al poder, és molt més important la tàctica de incidència electoral, per damunt d’una estratègia de país, que permeti endegar les reformes necessàries per tornar al camí de la bonança econòmica. Certament, molts han estat els errors que s’han comés els darrers anys, segurament imputables a la pròpia conjuntura econòmica, que deixava les previsions de futur aparcades, per concentrar-se en una dinàmica de gestió basada en un suposat període inacabable de bona salut socioeconòmica. Ara bé, el problema és que el nou marc al que hem d’adaptar-nos ens exigirà “moviments”, i aquest és el debat al que hauríem de donar prioritat i no d’altres. Què poc es parla dels grans temes que ens condicionaran, com el tema energètic, el pes futur de l’estat o, inclusiu, l’ordenació de la despesa pública a l’hora de fixar les seves prioritats, quedant-nos en una discussió anecdòtica de temes, més aviat subsidiaris de les grans decisions a prendre a ben curt termini. Davant del panorama exposat, el cert és que, el que es coneix com societat civil, tampoc té una especial rellevància, a part de lloables iniciatives de caire local, doncs el cert és que sembla que tot es deixi en mans de “la política”, especialment la que es als diferents governs; comportant aquesta delegació indubtables “perills” a l’hora de trobar alternatives que comptin amb la gran majoria de la gent. No hauria de ser una tema “tabú” pensar amb la necessitat d’implicació de la ciutadania, també, en les decisions del dia a dia, mitjançant els diferents mecanismes de comunicació, especialment internet en totes les seves variables, qüestió que deixaria de costat l’anhel, per part d’alguns, que les decisions públiques només poden “votar-se” al moment electoral, i no al llarg del període legislatiu corresponent. Per tant, crec que és el moment de demanar als “altres polítics”, apartidistes, sense sous públics, amb visió no sectària, representants de determinats sectors socials, econòmics, culturals, etc., que facin valer el seu poder associatiu a l’hora de presentar el seus plantejaments com autèntics actors d’una societat oberta i, sobre tot, participativa. No hauria de valer l’excusa de poca incidència mediàtica o incapacitat per fer valer determinats arguments, si realment s’està convençut de que la seva veu pot aportar noves idees i solucions, no sent de rebut altres opcions. L’equilibri de poders que hauria de ser un objectiu de qualsevol bon govern, no es pot posar en dubte per part de ningú i, per tant, seria bo potenciar la presència mediàtica de tots aquells que, a vegades des de la discrepància, aporten la seva opinió en positiu. Sembla evident, com a conseqüència final, la necessitat imperiosa de la implicació de totes les veus possibles a l’hora de trobar els camins d’èxit imprescindibles, que només seran possibles mitjançant la suma de totes les parts implicades, sent inviable una opció que prioritzi una línia de resposta exclusivament política, en funció de perspectives electorals puntuals, no assumint els costos potencials que es puguin produir, siguin quins siguin