Lluís Badia

Quan la realitat s’imposa als desitjos i il•lusions sense fonament, basades en un optimisme aliè a la lògica, sembla que, per part d’alguns, les coses segueixen funcionant i no cal fer res, doncs tot s’arreglarà per sí mateix. Malauradament l’anàlisi del bonisme, els fets posen de manifest que el pitjor de la crisis econòmica encara no ha arribat, i les perspectives per l’últim trimestre de l’any són més aviat frustrants i amb unes conseqüències imprevisibles quan s’acabin les vacances i es pugui fer balanç dels resultats de la primera industria del país, el turisme. Davant d’aquestes evidències sembla que per la classe política, especialment la que és al front de la majoria de governs, no es sigui capaç d’anunciar mesures urgents per fer front a una evident manca de liquiditat dels comptes públics, que es produirà ben aviat, mirant a un altre costat i pensant que el més important és el dia a dia. Lamentablement la manca de sentit comú s’ha apoderat dels centres de decisió, més predisposats a seguir en la línia d’anuncis sense cap concreció i publicitació, a tota marxa, del “farem” en substitució del “fem” i, sobre tot, amb un passotisme intencionat a l’hora de prendre decisions responsables. Què lluny queda “l’opció de poder” per servir a la majoria, però que realment serveixi per afrontar, amb garanties, els paranys que el futur ens té reservats; què poc coneixem de plantejaments lògics que facin anàlisis objectius del que passa i el que pot passar, amb exemples ben evidents com el nul model estratègic per una nova pujada de l’atur, una crisis sanitària de la famosa grip, o inclusiu, la pujada potencial dels preus dels productes energètics. Segueix sent més fàcil parlar de temes banals implicant-nos tots en un debat estèril sobre qüestions anecdòtiques i superficials, obviant debatre el que realment pot succeir si els fatals anuncis es converteixen en realitat. La responsabilitat compartida, que hauria de ser una mesura urgent per tornar a donar crèdit a uns lideratges, avui de capa caiguda, s’han de fer visibles de manera urgent a la nostra societat; per tant, seguir en la línia de desqualificació en que estem instal•lats, és un model que comporta grans perills per una ciutadania cada cop més farta de la institucionalització de la mentida, de les mitges veritats i dels incompliments permanents dels compromisos d’uns i altres. No es podem permetre seguir en la direcció d’una tasca de “fer públic”, allunyada del propi sentit comú, quan la majoria es veu immersa en un marc de frustració i impotència, doncs aprofundir aquesta línia d’actuació suposarà caure en un descrèdit general que no ens podem permetre. Davant d’unes conseqüències inapel•lables que ens han portat al “fi de l’abundància”, el que toca és liderar el país tocant de peus a terra, fent una aposta per la transparència mitjançant una pedagogia d’explicació oberta, de tot el que succeeix, afrontant els temes amb prudència i humilitat, reconeixent les errors comesos i fixant una línia de desenvolupament futur. Tornar al sentit comú és un requisit obligatori si realment estem disposats a superar la situació amb els mínims costos personals, per tant, a què s’espera per buscar la “pinya” per fer-ho, des de l’oblit, si és necessari, de les diferències a vegades insalvables que s’han produït

En una conversa amb amics, es va plantejar la pregunta de qui depenia respecte dels seus ingressos, de l’economia productiva o de les diferents administracions, i certament la sorpresa va ser que la majoria era depenent d’alguna administració, ja fos directa o indirectament. La dada exposada, d’entrada, em sembla molt perillosa per la pròpia viabilitat econòmica de futur, doncs posa de manifest que són més els que reben les seves retribucions de les institucions, del que ho fan de qualsevol iniciativa empresarial privada. Certament sembla difícil la pervivència d’una societat a on majoritàriament es depèn de la funció pública, doncs pot arribar un moment en que els ingressos de les diferents institucions, oficials, es puguin veure molt castigades per la manca d’ingressos d’aquells que els produeixen. És evident la necessitat d’una funció pública, un altre cosa és si aquesta és desmesurada i no respon a criteris d’eficàcia, si no que depèn del clientilisme polític de torn. En el debat en el que estem instal•lats sobre els “números” de la nova financiació sembla que s’ha oblidat, a l’hora de parlar de dades numèriques, que la Generalitat ha tingut un dèficit l’any 2.008 per damunt dels 4.000 milions d’euros, el que suposa que ni rebent la suposada financiació es podria fer front a l’increment desmesurat de la despesa, que ha fet saltar les previsions que en el seu moment hauria d’haver fet el govern. Seguint en el tema puntual de quadrar els números públics, sembla evident que “la bona nova tripartita” del nou finançament de la Generalitat només servirà per intentar quadrar un desfasament pressupostari fora de lloc, és a dir, que el primer que hauria de fer el govern és racionalitzar la seva gestió diària, i fer-ho de manera urgent no sigui que el que “pugui arribar” només serveixi per apedaçar els malbarataments anteriors. El tema del dèficit, conseqüència d’una mala gestió del govern de torn és un fet que es pot generalitzar cap a totes les administracions, que han “estirat més la mà que la màniga”, i que ara es veuen abocades a una possible “fallida” sin no es prenen les decisions correctes de manera urgent. Tornant al que deia al principi, segurament és necessària una administració pública amplia, però també sembla necessari que la mateixa tingui garanties d’eficàcia i competitivitat, com existeix a qualsevol empresa privada; esperem que els propers mesos serveixin per introduir la lògica en tot això. En qualsevol cas, el que no és de rebut són els increments, a milers, de funcionaris sense conèixer les necessitats reals i, sobre tot, les garanties per fer front als costos que això representa. La necessitat de ser conscients i ubicar-nos en una economia real, que tingui clar el que es pot fer per seguir consolidant l’estat de benestar, sembla una qüestió inapel•lable per damunt de qualsevol altre discussió, per tant, a l’hora de parlar de dades que aniran a implementar els pressupostos públics futurs, no es pot seguir amb les bones intencions, les teories, les predisposicions polítiques que ens ha donat el nou model – filosofia de finançament, més lligat als desitjos que a les dades concretes i tangibles, doncs tot això el que suposarà és més dèficit, ens agradi o no, que no se fins quan podrem mantenir.