Lluís Badia

Malgrat la ingent campanya mediàtica del govern tripartit a la Generalitat de Catalunya respecte al que suposarà el nou acord de finançament, la realitat posa de manifest que a part de bones intencions i de plantejaments filosòfics, la concreció de les dades és absent dels acords subscrits. Certament el nou Estatut, vigent des de fa mesos, i incomplert repetidament per part del Govern Zapatero en els seus terminis, fixava clarament una sèrie de qüestions que deixaven de ser “opinables”, al haver-se constituït amb llei, que ara sembla que es deixa de costat; és a dir, en qualsevol cas el que és clar és que l’acord de finançament assolit no s’ajusta al previst en l’Estatut. Per molt que la publicitat pagada digui el contrari, la crua realitat deixa clar que l’acord no resol el problema del finançament, per molt que es pugui buscar excuses circumstancials en base a la situació econòmica i arguments de millora, indiscutibles, només faltaria, respecte acords passats, tots ells, millors que els anteriors. Si entrem en les repercussions que tot això comportarà, el que és evident és que la solució no elimina els dubtes de viabilitat que avui tenen les finances de la Generalitat, per cert, en caiguda lliure respecte el dèficit que es va acumulant. La conseqüència directa de tot això és que Catalunya segueix “tocada” a l’hora de poder desenvolupar polítiques, de tot tipus, que li permetin fer front als problemes que avui té plantejats, ja siguin d’ordre econòmic com de caire social, amb tot el que això comporta per garantir unes perspectives de futur positives. No seria de rebut, a més, que amb els “discursos d’èxit” que sentim cada dia, es pogués fer arribar a la ciutadania que el pacte, encara que no compleix l’Estatut, és el millor possible, doncs caure en aquest parany és situar al país en un model de renuncia que no ens podem permetre a cap preu. La vigència de la legalitat fonamentada per l’Estatut hauria de ser fonamental si no volem tornar a una situació “d’interinantge permanent” a l’hora de discutir els temes financers amb l’Estat. És indiscutible l’esgotament de la gent respecte d’un debat, que segurament queda lluny dels problemes personals del dia a dia, però des de la classe política no es podem introduir “mitges veritats” en una qüestió primordial pel nostre benestar futur; per tant, segurament és poc gratificant, avui, mantenir una posició crítica però sembla imprescindible deixar clar que l’acord no compleix el previst via llei, en el seu moment. Per acabar, què difícil deu ser concretar amb dades el pacte establert, que, a més, es troba subjecte a la pròpia dinàmica econòmica, qüestió que posa en evidència les pròpies declaracions de determinats líders a l’hora de fer quadrar una realitat fora de tota lògica; la contradicció dels discursos del Govern Central respecte als de destacats membres d’opcions polítiques al Govern de Catalunya son la pura constatació de que les coses no són tant clares com ens volen “vendre”, fet que ens portaria a parlar més de finançament virtual que real.