Lluís Badia

La discussió sobre la cotització del preu del petroli va ser una de les moltes deliberacions que es van portar a terme a la darrera reunió a Itàlia del G-8, es a dir la trobada dels Estats amb més pes polític i econòmic del món. Certament que al màxim nivell de decisió es dubti sobre un tema que ens afecta directament a tots, d’entrada por semblar positiu, si realment aquests països obtenen compromisos concrets dels productors per establir preus raonables, dintre del complex moment que viu l’economia, però no seria tant lloable si el que pretenen es decidir unilateralment, en base als seus interessos, sobre una qüestió de transcendència global. La dinàmica energètica condiciona sense cap dubte, moltes de les decisions de futur, ja sigui en el àmbit purament econòmic, però també pel que fa al polític, amb implicacions especials, depenen de si l’Estat en problemes, es o no productor de petroli, com hem tingut oportunitat de veure al llarg dels darrers 100 anys; per tant discutir sobre energia sembla vital a l’hora de veure les alternatives a implementar per superar el moment crític que ens envolta. Conseqüència de les reflexions anteriors és, que si el tema de l’energia sembla vital, perquè l’Estat Espanyol no disposa d’una estratègia a curt i mig termini al respecte, limitant-se a decidir segons convingui, política i electoralment en cada moment. La irresponsabilitat que suposa no saber cap on es va, ni quin model energètic es vol, és un risc que s’assumeix sense rubor pels responsables polítics avui al govern. Sembla evident, per tant, que quan tots les grans líders mundials són capaços de discutir un tema tant vital com aquest, el President del Govern, Sr. Zapatero, es perd en discussions i anècdotes sense conseqüències reals pel nostre benestar. Certament a efectes electorals el debat transparent pot tenir costos però el que sembla imprescindible és fixar unes bases que facin viable un projecte de país, per damunt de l’aritmètica parlamentaria puntual. Què fàcil seria quantificar i analitzar la viabilitat econòmica de determinades mesures, instal•lades més en la utopia que en el que és raonable donada la situació actual i l’absoluta dependència de tercers; no obstant sembla més fàcil seguir per la línia dels discursos buits de pragmatisme i fonamentats amb una ideologia que solament s’utilitza en determinades discussions, per molt que des del món mediàtic, més depenent del poder polític, es pugui vendre com una coherència, encara que sigui irreal. La improvisació a que tant acostumats ens té el govern socialiste, té crítiques de tot tipus, inclusiu des de dintre del propi socialisme, en persones de referència com el propi President González; malauradament les decisions “impassibles” segueixen el seu camí; esperem que les coses no desemboquin en problemes de subministrament a curt termini, o amb increments de costos desmesurats, doncs arribat el moment, no desitjat, de poc serviran les reflexions aquí exposades i la necessitat d’unes previsions aparcades sense cap fonament. A què s’espera a provocar un debat obert, amb data fixa de conclusions, amb implicació de qui calgui, i mirant sense predisposicions de buscar un marc assumible per la majoria de ciutadans, deixant de costat les argumentacions estèrils, en el ferm compromís d’obtenir un “Pacte d’Estat Energètic” que en permeti fer front al problema pels propers 25 anys com a mínim?