Lluís Badia

Després d’escoltar determinades declaracions polítiques que, o bé no són conscients del que diuen o el que pretenen és confondre al personal, se’m planteja el dubte de si els màxims responsables coneixen la realitat d’un país amb més de quatre milions d’aturats, per molt que es facin maquillatges temporals, un dèficit públic proper al 10% del Producte Interior Brut, i una despesa desbocada per la majoria d’Administracions Públiques, més preocupades pel demà que pel passat demà. El desgavell en que estem instal•lats hauria de fer-nos reflexionar si no estem en portes, passat l’estiu, d’un autèntic descontrol amb efectes directes sobre els més dèbils, abocats irremissiblement a un model de misèria que no s’amagarà amb “subvencions” de supervivència per una societat farta de falses promeses, compromisos incomplerts i manifesta incompetència dels seus responsables. Què poc es veuen les solucions eficaces que altres governs europeus han implementat, però el que em sembla més greu i perillós, és la falta de reflexió cap un model insostenible des de qualsevol punt de vista. Les opcions de subvencionar l’atur que sembla imprescindible, hauria d’anar lligada a altres alternatives que permetin potenciar la creació de llocs de treball. Quan es parla d’un model precari al que ens dirigim sense fre, realment s’està posant de manifest una gestió pública sense idees parapetada sota un únic discurs de suports als més castigats, però sense donar-los més alternatives que les de l’ajuda minsa. Per altra banda la incapacitat de fre en la despesa sobre qüestions anecdòtiques i la potenciació sense límits del personal al servei de les Administracions és un altre parany que no ve a resoldre res, si no es fa des de la lògica del moment crític que estem vivint, deixant de costat la temptació partidista en el tema. Certament, el panorama és ben insostenible i afecta a milers de persones que es veuen impotents davant d’un model que es va consolidant; a on el poder polític de torn es troba per damunt del dramatisme de la majoria de la gent. Que de poc serviran les apostes publicitàries i mediàtiques quan resulti que la incredulitat per la situació que es va apropant es torni en un fet inapel•lable. El passotisme dialèctic oficial sobre els greus problemes de la majoria, que posen en dubte el propi estat de benestar que tant a costat conquistar, i que aviat arribaran a un marc, a on algú pot pensar que la seguretat està per sobre de la llibertat a l’hora de veure amb optimisme un futur complicat com el que ens espera. De res serveix auto enganyar-nos per més temps, com he dit en altres escrits és el moment de la reflexió, però sobre tot de l’actuació des del raciocini i la lògica, canviant el que faci falta i exigint les responsabilitats que calguin, esperem que no s’hagi arribat a l’esclat social, perquè ens adonem de la realitat, i prenem les mesures adients, començant per acords mínims de les opcions partidistes amb pes polític, sense més demores