Lluís Badia

Crec que avui tots estem d’acord que els pressupostos de les diferents Administracions Públiques aprovats en el seu moment, no tenen cap viabilitat, i per tant, sembla necessari i urgent la seva revisió per adequar-los a l’autèntica realitat, una altra cosa és que des de molts governs es vulguin mantenir uns “números” fora del propi context general en que estem instal•lats, per raons “ocultes” que no s’entenen de forma objectiva. El model crític, de baixada en la recaptació dels impostos dels que es gaudeixen els pressupostos oficials, l’increment desmesurat de la despesa, en moltes ocasions de manera injustificada i sense ser conscients del autèntic problema que tenim a sobre, la caiguda d’aportacions pel que fa a les que ha de fer l’Estat cap a les altres administracions, suposen en qualsevol cas “menys diners” per fer front a les obligacions assumides. Com a principi general sembla que si baixen els recursos i no es dona una previsió de reducció de despesa, el que es dona és un “desquadre” que pot portar-nos a la insospitada possibilitat de fallida de determinades Administracions, amb tot el que això pot comportar per la nostra viabilitat de futur. Davant de la situació plantejada, que poc es parla de previsions al respecte per fer front al problema esmentat, no existeixen noticies sobre actuacions i previsions al respecte, no es discuteix sobre iniciatives a endegar ni tampoc sobre quines alternatives en estudi es preparen, seguim en la línia “impassible” de que aquí no passa res i que tot va bé i, si no, “algú proveirà”. La irresponsabilitat d’aquells que haurien de ser els principals interessats en explicar la veritat sobre els diners públics, és una evidència cada cop més aclaparadora, omplint d’inconsciència la seva tasca, incapaç de preveure que arribarà un moment en que es trobaran superats per una situació indiscutible. Què fàcil seria començar a plantejar el problema des d’un anàlisi públic de la disminució d’ingressos, que comportarà, ens agradi o no, revisar les despeses i tot el que això suposa per uns pressupostos “de tots” que ara són fora de la pròpia realitat del moment que vivim. No és, ni serà, de rebut explicar en el seu moment la greu situació que implicarà fer retalls indiscriminats, quan si es fessin les previsions adients, seria possible prioritzar temes de caire social sobre altres no tant vitals per la pròpia societat. En definitiva, a què esperem a revisar el que es va dir en un moment, amb unes previsions concretes, que s’han incomplert, i que es necessita més per, des d’un exercici de responsabilitat política, s’emprenguessin les actuacions per racionalitzar unes comptes públiques que no són adients. Segurament és més agraït electoralment parlar de grans projectes, però el moment exigeix la presa de decisions econòmiques que permetin mantenir un estat de benestar posat en perill, no pel convenciment de la seva necessitat, si no per una viabilitat econòmica cada cop més dèbil i més en dubte

Les darreres notícies de contractacions multimilionàries de futbolistes, la presència mediàtica permanent de “cuiners” amb Restaurants super elitistes amb un cost de menú rondant els 200€, o inclusiu el model de “telebasura” amb audiències amples, són uns exemples d’un model desconcertant per una societat a on majoritàriament el problema és poder arribar a final de mes. Sembla evident que els “discursos” que copen les debats públics cada cop s’allunyen més de l’autèntica realitat social de la majoria que veu que la inestabilitat laboral és una gestió que es comença a imposar com normal en el dia a dia, sense veure alternatives viables a mig termini. Estem per tant en un allunyament permanent de l’evidència mitjançant la trobada de “camuflatges”, via discursos teledirigits, sobre temes que només interessen i afecten a unes minories, ben posicionades mediàticament, però que representen molt poc a la gran majoria. Davant del panorama descrit, al que podem afegir moltes variables noves que s’aniran produint conseqüència del propi moment complicat que ens toca viure, la resposta democràtica és el passotisme cap aquells que hauria d’assumir un lideratge, no pels seus, si no per la societat en general. Així l’absentisme de les darreres eleccions europees haurien de servir com toc d’atenció per saber buscar vies que permetin respostes socials a les autèntiques necessitats del país i la seva gent. Què perillós es seguir en la línia que es porta als darrers anys quan la pura realitat posa de manifest que el sistema es troba en una caiguda de valors fora de tot dubte i que és prioritari la trobada de noves vies de participació, implicació i lideratge social. L’esforç, el sacrifici, el treball, etc…, sembla que cada cop tenen menys pes per una col•lectivitat que busca objectius inconcrets i en tot cas hipotètics, ja sé que el fàcil és “pontificar” però el que resulta evident és que és imprescindible tornar a una via de “valors” per tornar a fixar objectius comuns vàlids. És una evidència que res tornarà a ser com era i que serà obligatori adequar-nos a un nou model més complicat i a on el “tot gratis” quedarà superat per la pròpia magnitud de l’esvoranc econòmic, però seria aconsellable que de tot això se’ns fes partícips a la gran majoria; manipular, mentir a mitges o buscar amagar els problemes, no pot ser una via a emprar per ningú, per tant, el retorn a la negociació conjunta dels grans temes amb renuncia als partidismes és una opció que urgentment s’hauria d’aplicar si no volem caure en una “depressió moral”, només beneficiosa per aquells que des dels extrems volen manipular en el seu fosc interès.

Després de l’anàlisi partidista dels resultats de les eleccions al Parlament Europeu de passats uns dies, el cert és que una vegada més sembla que totes les opcions polítiques han tingut uns bons resultats, “dins la conjuntura temporal de cadascú”. Malauradament la realitat és ben contaria a aquestes declaracions optimistes dels líders de torn, doncs, el que és evident és que el gran guanyador ha estat l’abstenció, o millor el desencís social per un model que no aconsegueix fer arribar el seu missatge a la majoria de la nostra societat. Sembla inapel•lable que els que no han anat a votar, majoritàriament, són els convençuts del poc pes que té el seu esforç per exercir un dret que ha costat molt de conquerir, però que ja es veu com normal; és evident, a més, que per part de les opcions polítiques tampoc s’aconsegueix engrescar a la ciutadania cap als posicionaments i discursos propis, trobant-nos amb un passotisme que es va “assentant”, elecció darrera elecció. És evident, malgrat tot, que uns han perdut i altres s’han col•locat en una posició a l’alça en el futur, però per damunt de tot, el cert és que no han arribat els missatges d’uns i altres. La poca concreció en les propostes que es porten a discutir en campanya, en un exercici de desqualificació per l’adversari com únic “discurs”, són vies que haurien de descartar-se per properes conteses electorals, doncs quedar-se en el gran titular mediàtic, la declaració original, o les promeses inviables, són camins que donen pocs resultats vista la nova situació; esperen que els partits optar per fer propostes concretes en els temes que preocupen a la gent, oblidant-se dels discursos pels seus militants i oferint “respostes reals” als “problemes reals” de la majoria. Tampoc es pot dir que per part de les opcions majoritàries s’hagin conquerit uns resultats que consolidin el bipartidisme que sembla es volia, doncs les opcions petites també han tingut el seu pes en suports, encara que no en escons, especialment en determinades comunitats a on els resultats han estat variats respecte a les opcions estatals. Crec que és el moment de reflexionar “la basant del passotisme participatiu” si no ens volem veure abocats a una societat absolutament apartada de la seva classe política, com es deia fa uns anys “no pot ser que la gent passi de política, per què la política passi de la gent”, esperem que aquestes reflexions ens portin conclusions en positiu per recuperar la il•lusió de molts ciutadans “aparcats per voluntat pròpia”

El funcionament de la gestió pública amb retards permanents en totes les seves actuacions, sembla que s’ha convertit en quelcom més normal i assumit sense cap problema per la gent, que veu “lògic” que el compromisos del govern de torn no es compleixin, que els terminis de les obres públiques superin amb escreix la durada prevista inicialment i inclusiu que els costos es disparin sense control. Hem entrat en un model a on podem exigir el que faci falta a les empreses privades que desenvolupen la seva tasca als diferents sectors complint els terminis fixats, però assumim com lògic els permanents incompliments de la “cosa pública”. La situació per sí mateixa té innumerables contradiccions, i així “no passa res” per què els sectors públics incompleixin els seus compromisos, ara bé en quan els ciutadans deixen de complir qualsevol termini “el pes de la llei” cau sobre nosaltres sense compassió, amb recàrrecs, amenaces velades o denuncies de la pròpia Administració afectada. Que bé queden, per part dels representants institucionals, els grans anuncis de “farem”, que compten amb el suport entusiasta del món mediàtic donat al discurs del polític de torn, al que no interroguen del fons del projecte concret, respecte a la seva viabilitat, tant econòmica com temporal, per fer-ho realitat. Malauradament la realitat posa de manifest que la manca de concreció es torna, a curt termini, contra l’anunciant que sense cap rubor aparca el tema i es prepara pel nou projecte a presentar, a ben segur, també “engrescador”. Si repassem les propostes que surten als mitjans i la seva posterior concreció efectiva tindríem grans sorpreses respecte l’ingent nombre d’incompliments, ara bé, sembla que no passa res, i en tot cas, sempre queda l’alternativa de la credibilitat d’una classe política cada cop “menys seriosa” en el compliment dels seus compromisos. En un moment de crisi de reconeixement als representants institucionals evident, a on la falta de rigor s’ha tornat qüestió assumida per tots, seria bo que poguéssim fer la reflexió sobre si la via emprada ens pot portar a un moment de passotisme majoritari de la societat per la cosa pública, que en tot cas és la nostra, i especificar-se amb un absentisme electoral d’escàndol. Ja sé que és difícil “quadrar” els pressupostos públics, i més en moments complicats com el que vivim, però valdria la pena fer un esforç per reconduir una credibilitat que es troba sota mínims. Per altra banda, l’estratègia de presentar grans projectes inviables en una situació econòmica decadent com aquesta, l’únic que fa és potenciar una frustració a curt termini d’aquells que encara avui poden creure amb la paraula del polític de torn. Així mateix, pensar que és imprescindible “maquillar” la veritat amb discursos fallits, és una via perillosa per molt que puguin tenir resultats a curt termini. Què fàcil seria tornar a parlar clarament dels projectes oferent les respostes possibles, encara que aquestes puguin no agradar.

El proper diumenge la ciutadania està cridada a exercir el seu dret de vot per elegir els representants al Parlament Europeu, malauradament la campanya “descafeïnada” que sembla s’està fent pels grans partits, a on la desqualificació mútua sembla ser l’únic argument de confrontació, no pot esborrar l’existència d’altres opcions que des del seu posicionament no majoritari estan oferint reflexions justificatives de la inviabilitat d’un model bipartidista. L’autentica realitat d’un partit socialista amb una estratègia de confrontació permanent amb el grup popular, però que després no té cap problema per arribar a “acords de poder” a on faci falta, i una opció conservadora que basa la seva dinàmica electoral en un discurs fora de la realitat plurinacional de l’Estat, són dos alternatives que se retroalimenten entre sí, però que són incapaces d’oferir respostes reals als problemes plantejats. A més, la campanya es desenvolupa amb una crispació a l’alça, provocada per una autèntica crònica judicial de presumpta corrupció dintre de les opcions socialista i conservadora, que afecten al propi govern a on un dels seus vicepresidents s’enfronta a un possible tracte de favor inacceptable, per no oblidar la delicada situació del govern Zapatero en minoria parlamentaria, paralitzat respecte a la seva capacitat legislativa, o inclusiu la descoordinació ministerial en temes sanitaris, que també posen en evidència un executiu dèbil i amb poca capacitat de resposta. El panorama lògicament és ben complicat i per molt que des del món mediàtic es busca “motivar” als electors, la perspectiva de participació fa sospitar un resultat a la baixa. Esperem que els darrers dies de campanya suposin introduir variables que permetin implicar a la gent, doncs els resultats comportaran efectes directes sobre la nostre vida diària, no es pot oblidar l’importància d’Europa en la dinàmica general de funcionament normal per tots. Tampoc puc oblidar en aquestes reflexions les lectures que totes les opcions polítiques faran dels resultats de la consulta democràtica, i per damunt del principi de “tots guanyen”, a ben segur que es posarà de manifest l’autèntic sentir de la societat en el moment de crisis que toca ara, amb previsions d’equilibris nous de cara a futures trobades electorals tant a nivell català com espanyol. Tornant a les alternatives al bipartidisme que es vol imposar, el que sembla lògic és que la diferència entre guanyadors i perdedors serà minsa, per tant, la valoració de les altres opcions tindran una repercussió important si realment són capaços de fer arribar el missatge diferenciat en cada cas. En definitiva, esperem que entre tots es doni a la comunitat un missatge d’optimisme amb propostes alternatives eficaces, si bé per això tots haurem de saber renunciar a part dels seus anuncis per incorporar-ne d’altres a ben segur, esperem que molt més viables.