Lluís Badia

És indubtable que els grans perdedors d’aquesta situació crítica que ens ha tocat viure són, fonamentalment, els treballadors per un costat, i els autònoms i petita empresa per l’altra. La “ceguera política” de no saber concretar propostes en positiu que permetin que els creadors de més del 80% de llocs de treball del país, tinguin sortides viables, és un error sense límits, amb conseqüències imprevisibles a curt i mig termini. Certament, la situació que afecta a aquells que creen “riquesa” des del seu sacrifici personal, jugant-se el patrimoni familiar, i plantejant alternatives bàsiques que configuren l’autèntic teixit d’una societat de futur, no veuen, per molt que es “vengui des del món mediàtic”, sortides als greus problemes del dia a dia al que han de fer front sense cap suport real institucional. Que bé pot quedar el govern de torn, arribant a acords amb el món financer, anunciant mesures de suport social, o pressupostant determinats indicis de superació del moment negatiu; malauradament la realitat és que aquells que són responsables de la major creació d’ocupació, no surten ni als telenoticies, ni poden publicitar els seus “petits” problemes que els col·loquen en una inviabilitat econòmica il·limitada. No és de rebut que des del poder, no s’implementin polítiques que permetin superar el moment actual, quedant-se tot en anuncis de molt difícil concreció; que poc es parla de racionalitzar els costos d’aquests petits emprenedors, ni de garantir-los d’alguna manera formules d’ajuda pel cas de fallida personal, ni tampoc suports directes per mantenir el seu esforç empresarial; estem en un model a on és més vital arreglar la problemàtica de qualsevol multinacional automobilística, al cos que sigui, que de prioritzar ajudes per aquells que no tenen cap “quota televisiva” a l’hora de defensar els seus interessos, que segurament són els de molts de nosaltres. Estem en una situació de decadència, que vol condemnar a la desaparició a tots aquells que tenen inquietuds per “fer”, primant un sentir general per “ser” amb el mínim esforç i sense cap compromís personal per avançar cap un model de societat competitiva i capaç de lluitar per conquerir un espai de progrés que no s’obtindrà “gratis”. Que difícil és reconèixer el treball de molts conciutadans en una tasca poc reconeguda, amb projectes empresarials de menys de cinc treballadors, omplint espais rebutjats per les grans empreses, fent viables projectes econòmics plens de obstacles, lluitant d’igual a igual amb corporacions que fan valer les seves propostes contractuals des de visions unilaterals de domini de mercat indiscutible, etc. Esperem que la constatació de la necessitat objectiva d’apostar per aquest sector d’emprenedors es concreti ben aviat, i se li doni la importància que realment té, no fer-ho és una garantia de inviabilitat econòmica, però fonamentalment social, en la que pot arribat un moment que no pugui fer-s’hi front

Una de les noves estratègies vitals de la nova administració americana es sintetitza en la necessitat de trobar solucions pragmàtiques a cadascun dels problemes plantejats, per damunt del que pugui ser el seguiment puntual de l’aplicació de la ideologia a la gestió del dia a dia, cosa que malauradament ha sigut una realitat global, als Estats Units d’Amèrica, però també ben a prop nostre, encara que de vessants ben diferents. L’escenari soci – polític que va conformant-se en el món, exigeix dels seus dirigents una lectura oberta, que prioritzi l’arribada de consens per damunt de les temptacions de divisió social que per part d’alguns sembla que es volen ofertar. Què difícil serà la trobada de les alternatives correctes, si no s’és conscient de que només cedint, cadascú, en una part de la seva legítima ideologia, serà possible sumar receptes amb garanties d’èxit a curt termini. Què difuminats han quedat els presumibles acords arribats només fa uns dies a Londres, en motiu de la reunió del G-20, què lluny queden els anhels dels màxims líders mundials, i què deteriorades se’ns presenten les fotos de les bones intencions. Com es troba la implementació d’aquells acords imprescindibles, del control del mercat financer, l’estratègia per posar fre als paradisos fiscals, o les formules conjuntes per aturar l’increment desbocat de l’atur de manera generalitzada ?. Certament poques són les conseqüències de tot allò, o al menys la seva tangibilitat brilla per la seva absència, i és per això que cada cop sembla més prioritari fer una aposta pel pragmatisme de buscar respostes a cada problema, però amb el màxim suport polític, social i econòmic; si realment es vol sortir vius d’un “sunami” que es va anunciant més a prop cada setmana. No volen les meves reflexions trencar tampoc el legítim model ideològic de cadascú, que haurà de seguir existint per la pròpia viabilitat intel·lectual de la nostra societat, però el que sembla imprescindible també, és que les imposicions d’uns respecte dels altres, no són bones conselleres en aquest moment, mancant, especialment, d’una solidaritat fonamental per trobar les rutes correctes de la nostra viabilitat de futur. Optar pel pragmatisme no ha de significar renunciar a cap plantejament personal, però el que és cert que només amb alternatives reals es podrà fer front a la greu situació que el món travessa. A casa nostra, a on el discurs oficial del govern es basa únicament en garantir unes mínimes mesures socials, hauria de fer un esforç per treballar, a més, amb la trobada de vies que permetin garantir els llocs de treball i crear-ne de nous, ajudant als que han de ser autèntics protagonistes de la solució, la petita empresa i els autònoms, responsables en els darrers anys del lideratge del 80% de l’ocupació.