Lluís Badia

La confrontació quotidiana d’idees entre les dues opcions polítiques majoritàries al país comporta, no obstant, sorpreses fora de tota lògica com el cas del País Basc, a on socialistes i populars son capaços, legítimament, d’arribar a acords per assolir el poder a qualsevol preu. No obstant l’anterior, la reflexió important és com es poden posar d’acord aquells que “prediquen” coses fonamentals totalment oposades al que sembla que ara vol implementar el Sr. López a Euskadi, amb el suport del Sr. Basegoiti. Si s’analitza el plantejament de fa molts anys del socialisme, avui al poder de l’Estat, però també en Comunitats Autònomes com Catalunya, resulta evident que no es té cap rubor a l’hora de fer pactes de poder amb comunistes, ara verds – rosa, i amb independentistes, com passa a casa nostra, qüestió que no té res a veure amb el que sembla que es proposa a Euskadi. Aprofundint, encara més, què lluny queda, per tant, el partit socialista català del que sembla vol ser el “planing de govern” del seu homònim a les terres basques, que en un intent de sumar el que faci falta per tenir Lendakari, segur que serà capaç de contradir de manera flagrant, el que posa en pràctica el President Montilla i els seus aliats, si no vol prescindir dels diputats populars, malauradament per ells, imprescindibles. Estem instal·lats en una dinàmica de contradicció permanent, justificada exclusivament en base a ocupar esferes de poder al preu que sigui, i aquesta és una via legítima, però que en tot cas posa serioses dubtes sobre la classe política, en uns moments a on és imprescindible que les opcions majoritàries puguin arribar a uns mínims punts d’acord per poder sortir de la crisi que cada cop “estreny” més, per molt que s’intenti maquillar des d’alguns mitjans de comunicació. Difícil serà que aquest pragmatisme sense límits que afecta a la nostra classe política, serveixi per recuperar la credibilitat de la ciutadania, si a més tenim en compte les darreres consultes demoscòpiques que posen en crisi absoluta de confiança, el reconeixement per part de la societat cap els seus representants. No obstant l’anterior, crec urgent fer els esforços que calguin per recuperar el crèdit perdut, doncs la frustració i la desconfiança no són bones conselleres per ningú. Ja sé que és molt difícil complir estrictament els compromisos publicitats en campanya electoral, mostra d’això és la pròpia caiguda de popularitat del President Obama a només poques setmanes de la seva presa de possessió, però el que entenc que no pot ser de rebut, és plantejar la política exclusivament com una pura opció de poder, canviant d’aliats segons pertoqui conjunturalment, en cada moment. Sóc partidari de que la majoria d’opcions polítiques arribin a acords per trobar camins de resposta als moments complicats, especialment en temes puntuals, inclusiu crec que pot ser viable la situació singular de grans coalicions de govern com el cas d’Alemanya, però em sembla molt perillós convertir l’estratègia política partidista com una formula que busca primar per damunt de tot l’opció de govern al preu que sigui