Lluís Badia

Quan sembla primordial la trobada de punts d’entesa, principi general per desenvolupar polítiques en moments de crisi, no és de rebut que per part d’alguns encara s’aposti, sense rubor, per una tasca pública de permanent desqualificació de l’adversari, al que es busca marginar com si no estès capacitat per opinar i plantejar alternatives en cada punt concret, objecte de debat públic. És difícil seguir en la línia d’una classe política a on un dels objectius primordials el constitueix l’eliminació de l’adversari a qualsevol preu, sense pensar que els consensos són necessaris sempre, quan les coses van raonablement bé, o com en el moment actual. Conseqüència de l’anterior, és el reflex de tots aquests posicionaments a la societat, que suposa la pèrdua de valor de la classe política en el seu conjunt, no distingint entre uns i altres, si no posant a la totalitat en un mateix “concepte despectiu”, tal i com demostren la majoria de consultes demoscòpiques. Crec que és el moment de saber articular discursos polítics a on cada part sàpiga sacrificar una part del seu legítim component ideològic, per avançar cap a una via d’entesa en temes que no poden seguir sent objecte de confrontació permanent. La pràctica igualtat que donen els darrers resultats electorals, a tots els nivells, són una bona mostra d’aquesta divisió social, reflex de la pròpia situació partidista. Per tant, seria bo reflexionar sobre aquestes variables per marcar uns objectius comuns als que no es pot renunciar, si realment es representa a una societat cada poc més mancada d’uns valors, clarament a la baixa. Els enfrontaments dialèctics als que tant ens tenen acostumats els mitjans de comunicació, no son de rebut en moments de crisi acaparadora, i conseqüentment bo seria avançar cap a punts de trobada imprescindibles per poder sortir en garanties del problema. Finalment, a ningú se li pot escapar, que la crispació no és bona consellera de res, i conseqüentment seria aconsellable baixar la tensió dialèctica, d’aquells que legítimament ens representen, des d’un convenciment de que sabent “escoltar” a l’adversari també es dona exemple a una societat, cada cop més mancada d’unitat d’acció en uns objectius que no s’haurien de perdre de vista sota cap concepte, si no volen caure en un esvoranc d’on serà molt difícil sortir