Lluís Badia

La confrontació quotidiana d’idees entre les dues opcions polítiques majoritàries al país comporta, no obstant, sorpreses fora de tota lògica com el cas del País Basc, a on socialistes i populars son capaços, legítimament, d’arribar a acords per assolir el poder a qualsevol preu. No obstant l’anterior, la reflexió important és com es poden posar d’acord aquells que “prediquen” coses fonamentals totalment oposades al que sembla que ara vol implementar el Sr. López a Euskadi, amb el suport del Sr. Basegoiti. Si s’analitza el plantejament de fa molts anys del socialisme, avui al poder de l’Estat, però també en Comunitats Autònomes com Catalunya, resulta evident que no es té cap rubor a l’hora de fer pactes de poder amb comunistes, ara verds – rosa, i amb independentistes, com passa a casa nostra, qüestió que no té res a veure amb el que sembla que es proposa a Euskadi. Aprofundint, encara més, què lluny queda, per tant, el partit socialista català del que sembla vol ser el “planing de govern” del seu homònim a les terres basques, que en un intent de sumar el que faci falta per tenir Lendakari, segur que serà capaç de contradir de manera flagrant, el que posa en pràctica el President Montilla i els seus aliats, si no vol prescindir dels diputats populars, malauradament per ells, imprescindibles. Estem instal·lats en una dinàmica de contradicció permanent, justificada exclusivament en base a ocupar esferes de poder al preu que sigui, i aquesta és una via legítima, però que en tot cas posa serioses dubtes sobre la classe política, en uns moments a on és imprescindible que les opcions majoritàries puguin arribar a uns mínims punts d’acord per poder sortir de la crisi que cada cop “estreny” més, per molt que s’intenti maquillar des d’alguns mitjans de comunicació. Difícil serà que aquest pragmatisme sense límits que afecta a la nostra classe política, serveixi per recuperar la credibilitat de la ciutadania, si a més tenim en compte les darreres consultes demoscòpiques que posen en crisi absoluta de confiança, el reconeixement per part de la societat cap els seus representants. No obstant l’anterior, crec urgent fer els esforços que calguin per recuperar el crèdit perdut, doncs la frustració i la desconfiança no són bones conselleres per ningú. Ja sé que és molt difícil complir estrictament els compromisos publicitats en campanya electoral, mostra d’això és la pròpia caiguda de popularitat del President Obama a només poques setmanes de la seva presa de possessió, però el que entenc que no pot ser de rebut, és plantejar la política exclusivament com una pura opció de poder, canviant d’aliats segons pertoqui conjunturalment, en cada moment. Sóc partidari de que la majoria d’opcions polítiques arribin a acords per trobar camins de resposta als moments complicats, especialment en temes puntuals, inclusiu crec que pot ser viable la situació singular de grans coalicions de govern com el cas d’Alemanya, però em sembla molt perillós convertir l’estratègia política partidista com una formula que busca primar per damunt de tot l’opció de govern al preu que sigui

Quan sembla primordial la trobada de punts d’entesa, principi general per desenvolupar polítiques en moments de crisi, no és de rebut que per part d’alguns encara s’aposti, sense rubor, per una tasca pública de permanent desqualificació de l’adversari, al que es busca marginar com si no estès capacitat per opinar i plantejar alternatives en cada punt concret, objecte de debat públic. És difícil seguir en la línia d’una classe política a on un dels objectius primordials el constitueix l’eliminació de l’adversari a qualsevol preu, sense pensar que els consensos són necessaris sempre, quan les coses van raonablement bé, o com en el moment actual. Conseqüència de l’anterior, és el reflex de tots aquests posicionaments a la societat, que suposa la pèrdua de valor de la classe política en el seu conjunt, no distingint entre uns i altres, si no posant a la totalitat en un mateix “concepte despectiu”, tal i com demostren la majoria de consultes demoscòpiques. Crec que és el moment de saber articular discursos polítics a on cada part sàpiga sacrificar una part del seu legítim component ideològic, per avançar cap a una via d’entesa en temes que no poden seguir sent objecte de confrontació permanent. La pràctica igualtat que donen els darrers resultats electorals, a tots els nivells, són una bona mostra d’aquesta divisió social, reflex de la pròpia situació partidista. Per tant, seria bo reflexionar sobre aquestes variables per marcar uns objectius comuns als que no es pot renunciar, si realment es representa a una societat cada poc més mancada d’uns valors, clarament a la baixa. Els enfrontaments dialèctics als que tant ens tenen acostumats els mitjans de comunicació, no son de rebut en moments de crisi acaparadora, i conseqüentment bo seria avançar cap a punts de trobada imprescindibles per poder sortir en garanties del problema. Finalment, a ningú se li pot escapar, que la crispació no és bona consellera de res, i conseqüentment seria aconsellable baixar la tensió dialèctica, d’aquells que legítimament ens representen, des d’un convenciment de que sabent “escoltar” a l’adversari també es dona exemple a una societat, cada cop més mancada d’unitat d’acció en uns objectius que no s’haurien de perdre de vista sota cap concepte, si no volen caure en un esvoranc d’on serà molt difícil sortir