Lluís Badia

Sembla lògic que en temps complicats com el que ara vivim, és necessari que per part de les administracions es facin els esforços que calguin per trobar les vies de solució imprescindibles des del seu propi posicionament en els mercats, a més de saber implementar polítiques que ajudin a passar el neguit als més dèbils. Per tant, a ningú li pot estranyar les iniciatives dels governs que busquen camins viables davant la problemàtica que tenim plantejada, fent esforços de despesa importants; un altre cosa és si les polítiques a desenvolupar són encertades i tenen els resultats esperats. En el panorama que “gaudim”, sembla que, malauradament, en un primer moment les conseqüències de les iniciatives preses no tenen gaire èxit, i seria bo que, entre tots, es fos capaç de reflexionar al respecte, per trobar, de manera conjunta, les alternatives de més èxit. Malgrat les reflexions anteriors, que faig en positiu, què poca pedagogia es fa a l’hora d’explicar el que suposen totes aquestes mesures, d’on surten aquests “cales” i en tot cas, com farem, arribat el moment, per retornar-los. Malauradament el tema es deixa “en mans” de paraules tècniques que queden difuminades per la gran majoria, amb una intencionalitat que vol amagar una realitat inapel·lable. Parlar, per tant, de “dèficit públic” vol dir, d’entrada, gastar el que no es té, i per tant, això comporta que en el seu moment s’haurà de reintegrar, d’aquí que les mesures públiques que es van prenent, tirant de l’esmentat dèficit, haurien de suposar un acte de responsabilitat i no una decisió de caire fonamentalment polític – ideològic, per quedar bé. És indiscutible que els excessos d’avui seran càrregues fiscals per demà, i conseqüentment que ningú pensi que determinades decisions no suposaran pagar més en el futur. En definitiva, sembla imprescindible, una dinàmica que busqui reduir les despeses innecessàries, no sigui el cas que l’empobriment que haurem d’assumir tingui un cost impensable avui, però que ens serà exigit en el seu moment. La priorització dels temes, ja siguin d’estratègia econòmica pura, o de suport a determinats sectors a fons perdut, no pot ser una dinàmica sense control. Així, és positiu el suport governamental, el sector financer, però el que no té lògica és que després d’aquest lliurament de diners públics no tornin als mercats, i conseqüentment a les empreses per la seva viabilitat, amb tot el que això pot comportar; per tant, és necessari trobar vies per fer-ho possible, proposant-ho – induint-ho – exigint-ho, segons cada cas. La despesa pública surt dels nostres impostos, directes i indirectes, i la greu situació que pateix l’economia no pot ser excusa per no aplicar determinats principis de contenció i priorització, doncs la realitat demostrarà que, ens agradi o no, la despesa incontrolada d’avui suposarà més impostos per demà

En les diferents anàlisis de tot tipus que dia a dia van sortint als mitjans de comunicació valorant les diferents iniciatives públiques, així com buscant responsables directes de la situació que ens “embarga”, sembla que seguim tots en la línia de teoritzar, però poc en la de fer realitat urgent, per molts temes que ja no permeten més endarreriments a l’hora d’implementar solucions possibles. És evident que “l’opinió publicada” posa repetidament de manifest que les actuacions dels governants segueixen sense arribar a la microeconomia de la petita empresa i els autònoms, però apart de posar de manifest l’evidència, el cert és que el problema no té sortides concretes. D’aquesta manera es diu que la taxa d’atur no pot seguir creixent en les dades actuals repetidament, però per molt que es parli del tema al respecte tampoc s’analitzen les sortides possibles a curt termini a l’hora de frenar la situació. Tothom és conscient que no són possibles determinades despeses públiques desbocades, però ningú exigeix el fre de les mateixes amb totes les conseqüències. La precarietat social comença a afectar a milers de famílies, però les mesures de suport a les mateixes no es concreten de cap manera. La caiguda del consum és una qüestió inapel·lable però fins la data no existeix cap iniciativa per trobar formules de suport viables al respecte. En definitiva, ens trobem amb una opinió pública que “clama” per solucions, i uns analistes i polítics que ratifiquen les mancances manifestes de la situació, però que poc aporten amb propostes noves, és a dir, ens quedem en la teoria però ens costa moltíssim entrar en les variables de la trobada de sortides. És evident que el moment que vivim té moltes variables, de tot tipus, que fan que les potencials sortides suposin condicionaments d’ordre global, posicionaments amb temptacions proteccionistes locals o inclusiu interpretacions tergiversades en funció de l’interès particular de cadascun; per tant el tema és, quan menys, molt més complicat del que sembla, però el que no pot ser de rebut és pensar que serà el temps qui ens solucionarà la qüestió, si no que serà imprescindible explicar, sense embuts, la realitat, per negativa que sigui, i a partir d’aquí recuperar una credibilitat que és posada en dubte, cada dia, per més gent. El problema de fons, a més, no és la incapacitat o la negativa gestió, d’uns i altres, doncs la possibilitat de “sortir” passa per assumir una situació i trobar els suports màxims, polítics, econòmics i socials, per prendre les decisions que calguin en cada moment, inclusiu aquelles que poden ser insospitades, si fos el cas. Si s’han comès errors que es reconeguin, i a partir d’aquí es sigui capaç de “parlar” per trobar el camí que pugui oferir-nos el desitjat anhel de complimentar una estratègia que potenciï actuacions menys teòriques, trobant-ne d’altres més eficaces en la resolució de les mancances exposades

Els resultats electorals del País Basc i de Galícia comporten per sí mateixos novetats importants en aquells territoris, però també suposen canvis pel que fa a la pròpia governabilitat de l’Estat els propers mesos. Sembla evident que el triomf del Partit Popular a Galícia és d’entrada un fet molt important, si tenim en compte que ha sigut per majoria absoluta, venint des de l’oposició, contra un govern que només feia quatre anys que era al poder, per tant, les repercussions d’aquestes dades, a ben segur, que tindran conseqüències en les properes eleccions europees a celebrar el proper mes de juny, amb tot el que pot suposar per un partit socialista a la baixa, per molt que es vulgui dissimular amb els resultats de Patxi López, que, per cert, tampoc ha guanyat. Pel que fa a les eleccions a Euskadi, el cert és que el guanyador indiscutible és el PNV amb més de 8 punts percentuals sobre la segona opció, els socialistes, per tant, per molt que es digui, aquesta és la crua realitat. La situació, no obstant, és complicada i es pot tenir la temptació, per part d’alguns, de buscar que siguin els perdedors els que governin, com ha passat a Catalunya o a Galícia fa quatre anys, encara que això suposi contradir-se en el que s’havia dit anteriorment, especialment per part del Partit Popular. Tornant a les conseqüències de les referides consultes electorals, pel que fa a la governabilitat de l’Estat, la realitat posa de manifest la debilitat del Govern Zapatero, que es queda en una situació precària si decideix sacrificar al PNV, doncs és evident que això podria comportar, inclusiu, la convocatòria d’eleccions generals davant l’impossibilitat de constituir una majoria estable per seguir governant per part del PSOE. Malauradament, una vegada superada la discussió post electoral, a on sembla, com sempre, que quasi tots guanyen, la realitat posa de manifest que la crisis segueix avançant i les desitjades mesures efectuades no es veuen, l’atur no para, el crèdit no arriba i la destrucció de la microeconomia és una plaga sense fre, per tant, bo seria que, abans d’entrar novament en campanya, es fos capaç d’arribar, per part de tots, a uns mínims acords per “atacar” el problema social que suposa la destrucció permanent de milers de llocs de treball, des d’una estratègia comuna, sense rèdits electorals per ningú, i a on es fos conscient que les alternatives han de tenir el suport majoritari de les corts generals, a més de la implicació de la pròpia societat civil. De poc servirà el que uns guanyin, els altres perdin, i que tot això faci dialèctiques de confrontació per futures comteses electorals, si no es saben trobar els canvis per resoldre “el dia a dia” de la gran majoria de ciutadans, que per damunt dels anuncis mediàtics, interessats segons cada cas, segueixen sense veure les respostes que al menys portin l’esperança davant la que està caient. Esperem que la responsabilitat s’imposi i que el futur ens porti acords unitaris, imprescindibles per superar el mal moment que ens ha tocar viure