Lluís Badia

La temptació que poden tenir alguns de justificar l’incompliment de l’Estatut, en base a qüestions singulars, és una forma més de “vestir” la derogació tàcita que s’està produint a l’hora de l’aplicació d’una llei orgànica aprovada pel Parlament de Catalunya, les Corts Generals i ratificada en referèndum pels ciutadans de Catalunya. Què “sospitós” sona, que per part del govern de l’Estat no es vulgui parlar del compliment d’una llei com l’Estatut, i s’introdueixen al debat altres arguments, respectables, però que no tenen res a dir en el que és l’estricte acatament d’una llei vigent. Per altra banda, tampoc s’entén aquest afany, per part d’alguns, d’obrir noves vies de discussió, noves negociacions o, inclusiu, cessions; seria com dir que les lleis, un cop aprovades, es tornen a plantejar per discutir abans de la seva eficàcia real, això sí “passant” del Parlament i dels ciutadans que els hi van donar suport. Estem en un nou procés de molt difícil justificació, i el que és més greu, introduint en la pròpia formula de l’estat de dret, variables que posen en dubte els acords presos en el seu moment. Catalunya, que ha vist perdre de manera accelerada el seu reconeixement, tant a l’Estat com a nivell internacional, amb un govern únicament preocupat per mantenir a qualsevol preu el seu lloc com a tal, encara que això suposi la presa de decisions divergents entre els que formen part del mateix, entenc que no es pot permetre seguir en la línia emprada, si no vol seguir perdent la poca credibilitat que encara pugui atresorar. Davant del nou model que sembla que se’ns vol “imposar”, des del convenciment unilateral de conjuntures a les que no es va al·ludir en la discussió estatutària, i sobre tot en base a un govern català predisposat a acceptar qualsevol cosa, sempre que es garanteixi la continuïtat en el poder; sembla que és imprescindible fixar unes idees a les que no es pot renunciar, basades en la exigència innegociable del compliment de la llei estatutària com a garantia de respecte a tots els catalans que han fet possible l’aprovació del nou marc legal vigent. Ja sé que la situació econòmica no es pot aïllar de la discussió financera que contempla el text estatutari, però què difícil serà fer front amb garanties als requeriments que la societat catalana ens demandarà a l’hora de donar respostes de caire soci – econòmic per afrontar els problemes que tenim plantejats. Conseqüentment, no són de rebut, els “malabarismes dialèctics” que busquen confondre, i fer desaparèixer la referència al contingut d’una eina que ara sembla que ha deixat de ser important per aquells que es van comprometre a ser “corretja de transmissió” del que digues el Parlament de Catalunya, per cert, àmpliament “enganyat” amb nous arguments que ara es posen damunt de la taula per justificar el seu incompliment.