Lluís Badia

Independentment dels “simpàtics” acords de política d’aparador, denominador comú de qualsevol govern, si bé amb una quantificació molt a l’alça als darrers mesos, les diferents declaracions i actuacions dels nostres representants sembla que no siguin molt adients per la greu realitat que afecta a molts dels nostres conciutadans, que es veuen sotmesos a un nou model de convivència, cada cop més complicat, i amb poques alternatives de superació, al menys a curt termini.

Les decisions, més voluntaristes que realment efectives, preses fins la data per donar un impuls que ens permeti sortir amb garanties de l’esvoranc en que estem instal·lats, en poques ocasions han afectat el que és la línia de connexió més directe entre la ciutadania i el propi poder polític, els ajuntaments, els quals s’han quedat aïllats, en el que hauria de ser la seva capacitat d’oferir alternatives al problema. Els rius de tinta, les tertúlies, les diferents opinions periodístiques que s’han anat publicitant, suposen “lloar o criticar” les actuacions del govern central quasi de manera exclusiva, obviant la tasca que pot portar a terme el poder autonòmic, i sobre tot el que suposen el executius municipals.

Segurament tots voldríem tenir el “menú” per solucionar la crisis, però certament aquest és un tema a on la dinàmica internacional global té el seu pes al mateix, a part de que sí existeixen determinades mesures, competència exclusiva dels governs dels diferents Estats, que a casa nostra no s’han portat a terme al seu moment, en base una lectura més en clau política i electoral que de decisió econòmica de futur en base a les dades objectives que s’anaven coneixent..

Tornant a la qüestió municipal i les seves possibilitats en el tema, em permeto fer una relació de propostes, algunes de les quals també esmentades per altres institucions, que poden ser “rebutjades o criticades”, però que en tot cas volen ser una aportació de bona fe per damunt de la pròpia dinàmica partidista:

-Liquidació de les factures a creditors municipals en un termini no superior a 30 dies des de la seva recepció. Delimitant com objectiu, el finançament tàcit de les entitats privades a la pròpia administració, en base la càrrega del propi retard de cobrament i la liquidació d’impostos per avançat.
-Reducció dràstica de partides pressupostàries supèrflues, publicitat – festes – subvencions injustificades en moments de crisis.
-Creació d’un nou fons municipal, a compte de la reducció de partides abans esmentades, per l’ajuda als més necessitats, famílies i persones sense percepció econòmica de cap tipus. Fixació urgent de mecanismes per fer-ho possible.
-Plantejament urgent de mesures fiscals en favor dels autònoms i petita empresa, concretada amb la concessió d’ajornaments de la seva càrrega fiscal municipal global, impostos locals – IBI – etc.; a un termini de 3 anys.
-Potenciació de la contractació municipal a empreses locals, buscant defensar al màxim la localització a l’hora d’escollir els proveïdors.
-Paralització dràstica d’execucions i inversions no urgents pel que fa a la reducció i contenció del dèficit municipal.
-Congelació de sous, si no reducció dels mateixos, pel que fa als càrrecs, grups i persones de confiança, polítics, a càrrec de l’administració municipal.
-Reducció de la disponibilitat de despesa directa (targetes de crèdit) als alcaldes de manera exclusiva.
-Atorgament o increment d’ajudes a entitats com Cáritas, a l’hora de portar a terme una tasca existencial vital per una part de la nostra societat.
-Congelació del cost de serveis de primera necessitat, llum – aigua – gas, assumint si cal els propis increments produïts en base a convenis amb les companyies de referència, especialment per aquelles famílies amb problemes de liquiditat.

En definitiva, crec que les qüestions esmentades podrien ser un punt de partida, per atorgar a aquells governs més propers, un protagonisme en positiu al que no hauríem de renunciar sota cap concepte.

Es pot pensar que els problemes tindran solució si els mercats financers recuperen la confiança, però què vol dir realment retornar la credibilitat d’uns mercats que a la majoria de la gent ens queden molt lluny del que pot ser el nostre coneixement del funcionament de l’economia?.

Repetidament, les darreres setmanes, s’anuncien formules de tot tipus, que segons els mitjans de comunicació el que volen és posar fre a la caiguda de les previsions econòmiques, en una situació de precari permanent des de ja fa prop de sis mesos. Què de poc han servit fins ara els anuncis per trobar mesures urgents de solució als diferents problemes, encara que sí se’n introduït nous debats, que poden anar des de “la refundació del capitalisme” fins a la necessitat imperiosa de fer arribat les ajudes als més dèbils, per cert desapareguts de qualsevol debat real, obviant que aquí i allà, és la petita empresa la que realment garanteix la despesa – consum i la creació de llocs de treball, en greu perill si seguim per la línia present.

El problema avui de moltes multinacionals que fins fa poques setmanes, eren referència d’eficàcia, rendibilitat, competitivitat, etc., són una evidència més de que el mal moment no es pot limitar als mercats financers, si no a una frenada de l’optimisme sense límits del que hem gaudit els darrers anys. Per tant, crec que és el moment de prendre decisions de macroeconomia o inclusiu d’economia global, però tot això no tindrà garanties d’èxit, si no es fa sent conscients de la microeconomia vital per recuperar situacions avui en greu perill per un model que encara no veu quines seran les seves noves bases fonamentals.

Els debats permanents per fer entendre el que comporta la nova situació, haurien de fer-nos conscients de que res tornarà a ser igual, ni els suposats drets, fins avui indiscutibles; doncs sembla evident que la situació que ens ha portat al delicat moment actual, no podrà assumir diferències socials, al menys, entre països, especialment pels que formen el que es coneix com primer món, a l’hora d’implementar mesures transnacionals imprescindibles a ben curt termini.

Què difícil serà mantenir determinats “discursos” a l’hora de fer front un futur a on l’amalgama en que ens movem, voldrà igualtat de drets per a tots els que es troben implicats en el que fins ara ha constituït la referència de progrés social per la població mundial.

Tornant al que són les mesures de recuperació de credibilitat, crec que la més fonamental és la de conèixer quin serà el nou model vigent en el món, les greus diferències entre uns i els altres, i sobre tot si realment la gran majoria de ciutadans del primer món estan disposats a renunciar a una part de les seves avantatges per compartir unes perspectives, avui frenades per una conjuntura difícil de reconstruir; independentment del nou pes que en tot això tindran els que es coneixen com mercats emergents asiàtics, que també voldran el seu “tros de pastís” en el nou marc del mercat global, amb variables financeres però també laborals, en el que ens trobarem instal·lats ben aviats.

Sembla que part del govern de l’Estat es consolida una manera de gestió pública a on el dir a tothom el que vol sentir, és l’objectiu que es planteja permanentment, així, la discussió sobre el finançament autonòmic a on tothom surt content de la trobada amb el President Zapatero a l’hora de fer balanç dels compromisos de futur “parlats” és un exemple concret d’això, no obstant no és únicament aquesta evidència, doncs, ja anteriorment, en altres temes, la línia de discurs polític ha anat per la mateixa línia argumental. El pregonar en la campanya electoral, de només fa uns mesos, que la crisis no existia, és també una mostra de com es dissenya un model d’estratègia política fonamentada en obtenir suports a curt termini, per damunt d’altres reflexions més realistes, amb tot el que es suposa que pot passar als propers mesos. Aprofundint encara més, també s’evidència aquesta manera de fer en els compromisos del propi President del govern, a l’hora de comprometre’s en el futur, al seu moment, sobre el model estatutari català; per no oblidar altres “compromisos verbals” com l’arribada del treball per tothom, quan les perspectives ja indicaven el greu problema que avui tenim, amb quotes d’atur ja superiors al 15%, per cert, el doble de la mitja del països europeus. Certament, malgrat la crua realitat, les contradiccions permanents entre el que es diu i posteriorment es fa, sembla que aquest discurs dona rèdits electorals al qui el planteja, doncs les enquestes electorals segueixen ratificant importants suports al socialisme governant, per més que el descrèdit comenci a fer forat. Conseqüència de tot l’anterior és que seguim, malgrat les dolentes perspectives, en una situació de “calma” i d’acceptació tàcita per part de la ciutadania d’un marc soci-econòmic que malauradament por tenir conseqüències letals en un futur ben proper, si bé amb discursos optimistes pels màxims responsables governamentals. Què passarà quan es plantegi la realitat que ens superarà, i s’hagi de passar de les paraules als fets, de l’optimisme a la transparència dels números, i sobre tot, dels desitjos subjectius a un marc objectiu a on s’han d’aplicar polítiques que a vegades no seran “amables”. El cert és que el moment de “l’aterratge” es produirà a ben curt termini, sent molt difícil re-explicar el que passa, quan al llarg de molts mesos s’ha amagat la veritable situació que avui tenim plantejada. Per altra banda, sembla imprescindible la presa de mesures concretes sobre determinats assumptes que no es poden allargar per més temps, com pot ser l’arribada del crèdit a la petita i mitjana empresa, l’implementació de mesures fiscals que permetin el manteniment i creació de llocs de treball, la reducció dràstica de la despesa pública supèrflua, el disseny, en definitiva, d’un marc de joc d’acord amb una realitat que per molt que no ens agradi haurem d’acceptar per començar a actuar en conseqüència. En definitiva dir tot el que passa i el que es fa amb la màxima transparència, buscant el màxim suport, en el ferm convenciment que la sortida en positiu només serà viable amb la implicació majoritària.

La temptació que poden tenir alguns de justificar l’incompliment de l’Estatut, en base a qüestions singulars, és una forma més de “vestir” la derogació tàcita que s’està produint a l’hora de l’aplicació d’una llei orgànica aprovada pel Parlament de Catalunya, les Corts Generals i ratificada en referèndum pels ciutadans de Catalunya. Què “sospitós” sona, que per part del govern de l’Estat no es vulgui parlar del compliment d’una llei com l’Estatut, i s’introdueixen al debat altres arguments, respectables, però que no tenen res a dir en el que és l’estricte acatament d’una llei vigent. Per altra banda, tampoc s’entén aquest afany, per part d’alguns, d’obrir noves vies de discussió, noves negociacions o, inclusiu, cessions; seria com dir que les lleis, un cop aprovades, es tornen a plantejar per discutir abans de la seva eficàcia real, això sí “passant” del Parlament i dels ciutadans que els hi van donar suport. Estem en un nou procés de molt difícil justificació, i el que és més greu, introduint en la pròpia formula de l’estat de dret, variables que posen en dubte els acords presos en el seu moment. Catalunya, que ha vist perdre de manera accelerada el seu reconeixement, tant a l’Estat com a nivell internacional, amb un govern únicament preocupat per mantenir a qualsevol preu el seu lloc com a tal, encara que això suposi la presa de decisions divergents entre els que formen part del mateix, entenc que no es pot permetre seguir en la línia emprada, si no vol seguir perdent la poca credibilitat que encara pugui atresorar. Davant del nou model que sembla que se’ns vol “imposar”, des del convenciment unilateral de conjuntures a les que no es va al·ludir en la discussió estatutària, i sobre tot en base a un govern català predisposat a acceptar qualsevol cosa, sempre que es garanteixi la continuïtat en el poder; sembla que és imprescindible fixar unes idees a les que no es pot renunciar, basades en la exigència innegociable del compliment de la llei estatutària com a garantia de respecte a tots els catalans que han fet possible l’aprovació del nou marc legal vigent. Ja sé que la situació econòmica no es pot aïllar de la discussió financera que contempla el text estatutari, però què difícil serà fer front amb garanties als requeriments que la societat catalana ens demandarà a l’hora de donar respostes de caire soci – econòmic per afrontar els problemes que tenim plantejats. Conseqüentment, no són de rebut, els “malabarismes dialèctics” que busquen confondre, i fer desaparèixer la referència al contingut d’una eina que ara sembla que ha deixat de ser important per aquells que es van comprometre a ser “corretja de transmissió” del que digues el Parlament de Catalunya, per cert, àmpliament “enganyat” amb nous arguments que ara es posen damunt de la taula per justificar el seu incompliment.